Per què es va adoptar una mesura tan intensa que, a més, no té suport constitucional i desenvolupament legal?

L'actual situació penal que afecta els membres del Parlament i Govern de Catalunya no deixa de representar, com a mínim, una anomalia democràtica inacceptable des de la perspectiva de l'entorn en què Espanya es situa i és fruit, entre altres coses, d'una clara decisió política enquadrada en una bastida jurídica que dista molt de ser conforme, primer, al nostre text constitucional i, finalment, al conjunt del nostre ordenament jurídic. Dit en altres termes, s'ha utilitzat un instrument previst a la Constitució (l'article 155) per a dotar de pseudo legitimitat a una actuació judicial que, per a res, es compadeix ni amb la Constitució ni amb la resta de l'ordenament jurídic nacional... tampoc amb l'europeu.

A l'hora d'aplicar l'article 155 de la CE es va haver de tenir en consideració els límits que la mateixa norma estableix, per exemple en el seu apartat segon, la interpretació literal, la sistemàtica i, també, la teleològica del precepte. Anem a veure-ho. Quan l'apartat segon diu: "Per a l'execució de les mesures previstes en l'apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes" el que està fent és assenyalar quina és la mesura més greu que es pot adoptar i que no és altra que la de "donar instruccions". Aquesta tesi ve avalada, igualment, pels treballs constituents on, fins i tot, Fraga va pretendre que es pogués intervenir i destituir un Govern autonòmic, esmena que va ser rebutjada.

Quan s'interpreta de manera sistemàtica una norma, per molt que estigui prevista en la Constitució, s'ha de fer de manera que resulti constitucional; l'aplicació realitzada l'article 155 vulnera un seguit de drets fonamental i, per això, no hi ha dubte que es requeria d'una Llei orgànica que el regulés. Finalment, en el mateix procés d'interpretació, també s'ha de tenir present la intenció amb la qual una determinada norma ha estat introduïda en l'ordenament i més encara si es tracta d'un precepte constitucional. Des d'aquesta perspectiva, i respectant l'Estat de les autonomies que preveu constitucionalment, no hi ha cap dubte que el recurs a la compulsió estatal només pot ser-ho dins dels límits que permetin reconduir-lo al seu "curs constitucional".

Tenint present tot l'anterior sorgeix la següent pregunta: Per què es va adoptar una mesura tan intensa que, a més, no té suport constitucional i desenvolupament legal?

Bàsicament, perquè el que es pretenia no era reconduir al Parlament ni el Govern a un "llit constitucional" sinó altres molt diferents com són: retallar qualsevol possibilitat de debat polític sobre la independència de Catalunya (el que implica, entre altres coses, un atemptat al dret a la llibertat d'expressió), destituir els membres del Parlament i del Govern per privar-los de la seva immunitat i inviolabilitat (el que representa una vulneració del dret a un procés amb les degudes garanties, al jutge Natural, etc.) i, finalment, per crear un marc jurídic d'impunitat respecte a les accions i mesures que es prenguessin contra els membres del Parlament i del Govern.

Destituint als parlamentaris i cessant al Govern se'ls ha privat de la possibilitat de continuar amb el debat i la implementació d'un programa electoral per i per al qual van ser votats per milions de catalans. Sens dubte això restringeix, si no s'elimina, el dret a la llibertat d'expressió, el de participació política i, fins i tot, el de debatre sobre noves formes de configurar l'Estat.

Amb l'aplicació, d'aquesta manera, de l'art. 155 s'ha buscant, igualment, privar als Parlamentaris i Concelleres de la immunitat reconeguda com a tals pels seus actes, dites i opinions polítiques i del fur que, arribat el cas, els corresponia portant-se, d'aquesta forma, la causa a l'Audiència Nacional. Aquest objectiu va íntimament relacionat amb el següent. Desproveïts de la immunitat i inviolabilitat que tenien i tenen reconegudes s'ha aconseguit un escenari d'impunitat per als que els estan perseguint i això no és una dada menor. Només cal analitzar el que preveuen els articles 499, 500 i 501 del Codi Penal per comprendre que no n'hi havia prou amb "donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes", calia cessar-los i desprotegerles per poder "quebrantarles la inviolabilitat" (art. 499 ), "detenir" (art. 500) i "inculpar o procesar-los" (art. 501) so risc d'incórrer en conductes penalment reprotxables. És a dir, violentar un Parlament, mitjançant detencions, empresonaments i processos judicials està contemplat en el Codi Penal com a delictes. 
Fiscalia, que en la seva querella es remunta a fets des de l'any 2013 fins a octubre de 2017, va esperar que fos aprovat i publicat en el B.O.E., l'acord d'aplicació del 155, per actuar en contra dels Parlamentaris i Concelleres. No podia fer-ho abans perquè no comptava amb el "vestit" jurídic per portar la causa a l'Audiència Nacional, ni per poder actuar en contra d'ells, ni per aconseguir que avui diversos d'ells es trobin a la presó. Aquesta, i no altra, és l'autèntica raó de tant anunci de querella, d'empresonament i que després es retardés tant... es va buscar crear un marc d'aparença legal per reprimir un plantejament polític que ve avalat per diversos milions de catalans. 
Per tancar el cercle de la impunitat, el que necessiten és la submissió i acatament de l'article 155 per part dels afectats i, així, dotar-lo d'una legitimitat que no té, raó per la qual s'ha posat dita submissió com a condició per a l'excarceració dels Consellers presos. Òbviament, crear una bastida jurídica no converteix en legal allò que és obertament il·legal i, per això, el que s'ha pretès és instal·lar un relat que permeti justificar, des d'una perspectiva totalitària però convincent, que l'aplicació de l'article 155 només ha pretès defensar la Constitució que, com diu el seu article 2, "es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols" però oblidant de la resta de previsions constitucionals i legals, entre elles les restants previstes en aquest mateix article 2, que estableix que es: "reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren". 
El que està succeint amb Catalunya és un clar exemple de la pervivència d'una visió franquista de la realitat segons la qual qualsevol intent de discutir el marc constitucional pactat el 1978 serà aixafat, sense miraments, usant i abusant del Dret. Avui han anat a per els catalans... demà ens pot tocar a qualsevol i, per això, això ja no va del "Procés català" sinó, simplement, de drets fonamentals i de qualitat democràtica.

 - Gonzalo Boye Tuset - Advocat dels consellers Comín i Serret - eldiario.es