Celebració a la Puerta del Sol de Madrid del cinquè aniversari del 15M
Ja portem dos enfonsaments del règim del 78 mentre governen els mateixos - Pascual Serrano

En política són moltes les ocasions en què, els que presumptament lideren revolucions i rebel·lions, acaben frenant amb l'excusa que cal anar més a poc a poc per raons tàctiques. "Encara no és el moment", "si fem això perdrem tot el que s'ha avançat" i expressions similars són utilitzades pels qui en lloc d'empènyer als pobles cap al seu alliberament usen el seu prestigi per contenir-los. No obstant això, ara voldria escriure del cas contrari: de moviments ingenus i espontanis que, sense partir de trajectòria ni organització, creuen haver trobat la drecera per arribar al paradís. Aclarim que no és el meu objectiu combatre'ls, en primer lloc perquè les seves intencions són bones i, en segon, perquè, només són el reflex d'una societat. Una societat que es mobilitza per impulsos de clics a Internet, es ideologiza amb tuits i s'uneix mitjançant grups de Whatsapp i Facebook.
Va succeir el 15M. Fastiguejats de partits polítics, sindicats i parlaments van pensar que units en una plaça havien trobat la drecera per a la democràcia. Els diputats o sindicalistes, fossin del signe que fossin, eren peces (quan no casta) d'un vell món que s'ensorrava. Recordo que les primeres mobilitzacions es van iniciar pocs dies abans d'unes eleccions autonòmiques i municipals però ningú els prestava atenció i van guanyar els de sempre. Van passar els anys i res es va ensorrar, alguns han pogut comprovar que les lleis amb les que es regula la nostra vida es decideixen en els parlaments; i els parlaments els integren càrrecs públics que la gent vota després presentar-se a unes eleccions. Les places, les assemblees i els grups de debat a Internet poc pinten. La drecera, tan ben intencionat com ingenu, no anava a cap costat. Molts es van adonar i es van incorporar a la lluita. Allà van viure en carn pròpia el que tant havien criticat: conflictes en la seva organització, dilemes entre el treball al carrer i el treball institucional, grups de poder dins del partit, visions contraposades i enfrontades segons territoris, obligació de posicionar-se en qüestions concretes amb alt cost polític o, al contrari, estratègia electoral d'ambigüitats que despertaven indignació en els que exigien posicionament clar. En realitat no era res dolent, era, simplement, el que hi havia abans que ells arribessin però que tant odiaven i tan aliè consideraven. I alguns han acabat oblidant nacionalitzar elèctriques per evitar que la gent es mori de fred i concedint des dels seus ajuntaments medalles a la verge.

Ara a Catalunya s'ha tornat a repetir una cosa semblant. No ens agrada Rajoy, no volem una monarquia, i com no hem aconseguit canviar-los hem descobert una drecera: nosaltres ens anem i aquí us quedeu els espanyols amb Rajoy i el Borbó. Es tracta d'una cosa tan il·legal (això podria ser fins i tot el menys important, les grans revolucions sempre van ser il·legals), impossible i inviable com pensar que es canvia la societat a la plaça d'un poble mentre la dreta votava als seus diputats i regidors perquè fessin les lleis. Hi ha una novetat, i és que hi ha un Govern, o potser dos, als quals els interessa a curt termini la jugada. De manera troben una revolució que, a més és tan còmode i senzill que explica al seu costat amb un Govern autonòmic que convoca aturades laborals pagades, policies que s'han convertit en bons, televisions autonòmiques públiques que donen suport total a les manifestacions . Els revolucionaris vivien amb eufòria la facilitat amb la qual es pot trencar sentències judicials, posar rabiosa a la dreta espanyola, guanyar al parlament autonòmic....., tot el que mai han aconseguit ...
Com més furiosa està la dreta nacional més té la percepció d'anar avançant en la seva revolució, encara que sigui liderada pels qui han aprovat retallades, reformes laborals i privatitzacions, acompanyats dels mateixos policies que fa uns anys els rebentaven ulls amb pilotes de goma i sense que ningú parli de nacionalitzar bancs o sectors estratègics, pujar salaris mínims o dedicar més pressupostos a prestacions socials. No s'han parat a pensar que quan ataques a la serp però no l'aixafes, la seva reacció pot convertir-la en molt més perillosa. És veritat que les revolucions francesa, russa o cubana contenien una gran dosi d'utopia i ingenuïtat, però allà la unitat popular era sòlida, bàsicament perquè els unia el crit de l'aristocràcia ens roba, el tsar ens roba o Batista ens roba. Amb el crit de "Espanya ens roba" difícilment es pot aconseguir una unitat popular.

Com va succeir en el 15M, els que seguíem pensant en augments de salaris mínims, propietat pública de sectors estratègics de l'economia i drets socials i renegábamos de lideratges neoliberals o de missa diària i companys policies, érem uns endevins incapaços de veure la imminent presa de La Bastilla. Al 15M érem polítics i sindicalistes caducs que no vèiem la nova política i ara una casposa esquerra espanyolista. Mentrestant, els acabats d'aterrar en la mobilització política que anaven a desplomar el règim del 78 i el bipartidisme a les places del 15M es tornen a desplomar ara a Catalunya.

Ja porten dos enfonsaments del règim del 78 mentre governen els mateixos, però els fracassats segueixen sent els sindicats que van esgarrapant millores laborals i convenis col·lectius i els vells esquerrans que segueixen assenyalant com a objectiu el pa i el treball.

Publicat per Juan José Guirado