LA TEORIA DE LES DRECERES 1.11.17

Celebració a la Puerta del Sol de Madrid del cinquè aniversari del 15M

Ja portem dos enfonsaments del règim del 78 mentre governen els mateixos - Pascual Serrano

En política són moltes les ocasions en què, els que presumptament lideren revolucions i rebel·lions, acaben frenant amb l'excusa que cal anar més a poc a poc per raons tàctiques. "Encara no és el moment", "si fem això perdrem tot el que s'ha avançat" i expressions similars són utilitzades pels qui en lloc d'empènyer als pobles cap al seu alliberament usen el seu prestigi per contenir-los. No obstant això, ara voldria escriure del cas contrari: de moviments ingenus i espontanis que, sense partir de trajectòria ni organització, creuen haver trobat la drecera per arribar al paradís. Aclarim que no és el meu objectiu combatre'ls, en primer lloc perquè les seves intencions són bones i, en segon, perquè, només són el reflex d'una societat. Una societat que es mobilitza per impulsos de clics a Internet, es ideologiza amb tuits i s'uneix mitjançant grups de Whatsapp i Facebook.

Va succeir el 15M. Fastiguejats de partits polítics, sindicats i parlaments van pensar que units en una plaça havien trobat la drecera per a la democràcia. Els diputats o sindicalistes, fossin del signe que fossin, eren peces (quan no casta) d'un vell món que s'ensorrava. Recordo que les primeres mobilitzacions es van iniciar pocs dies abans d'unes eleccions autonòmiques i municipals però ningú els prestava atenció i van guanyar els de sempre. Van passar els anys i res es va ensorrar, alguns han pogut comprovar que les lleis amb les que es regula la nostra vida es decideixen en els parlaments; i els parlaments els integren càrrecs públics que la gent vota després presentar-se a unes eleccions. Les places, les assemblees i els grups de debat a Internet poc pinten. La drecera, tan ben intencionat com ingenu, no anava a cap costat. Molts es van adonar i es van incorporar a la lluita. Allà van viure en carn pròpia el que tant havien criticat: conflictes en la seva organització, dilemes entre el treball al carrer i el treball institucional, grups de poder dins del partit, visions contraposades i enfrontades segons territoris, obligació de posicionar-se en qüestions concretes amb alt cost polític o, al contrari, estratègia electoral d'ambigüitats que despertaven indignació en els que exigien posicionament clar. En realitat no era res dolent, era, simplement, el que hi havia abans que ells arribessin però que tant odiaven i tan aliè consideraven. I alguns han acabat oblidant nacionalitzar elèctriques per evitar que la gent es mori de fred i concedint des dels seus ajuntaments medalles a la verge.

Ara a Catalunya s'ha tornat a repetir una cosa semblant. No ens agrada Rajoy, no volem una monarquia, i com no hem aconseguit canviar-los hem descobert una drecera: nosaltres ens anem i aquí us quedeu els espanyols amb Rajoy i el Borbó. Es tracta d'una cosa tan il·legal (això podria ser fins i tot el menys important, les grans revolucions sempre van ser il·legals), impossible i inviable com pensar que es canvia la societat a la plaça d'un poble mentre la dreta votava als seus diputats i regidors perquè fessin les lleis. Hi ha una novetat, i és que hi ha un Govern, o potser dos, als quals els interessa a curt termini la jugada. De manera troben una revolució que, a més és tan còmode i senzill que explica al seu costat amb un Govern autonòmic que convoca aturades laborals pagades, policies que s'han convertit en bons, televisions autonòmiques públiques que donen suport total a les manifestacions . Els revolucionaris vivien amb eufòria la facilitat amb la qual es pot trencar sentències judicials, posar rabiosa a la dreta espanyola, guanyar al parlament autonòmic....., tot el que mai han aconseguit ...

Com més furiosa està la dreta nacional més té la percepció d'anar avançant en la seva revolució, encara que sigui liderada pels qui han aprovat retallades, reformes laborals i privatitzacions, acompanyats dels mateixos policies que fa uns anys els rebentaven ulls amb pilotes de goma i sense que ningú parli de nacionalitzar bancs o sectors estratègics, pujar salaris mínims o dedicar més pressupostos a prestacions socials. No s'han parat a pensar que quan ataques a la serp però no l'aixafes, la seva reacció pot convertir-la en molt més perillosa. És veritat que les revolucions francesa, russa o cubana contenien una gran dosi d'utopia i ingenuïtat, però allà la unitat popular era sòlida, bàsicament perquè els unia el crit de l'aristocràcia ens roba, el tsar ens roba o Batista ens roba. Amb el crit de "Espanya ens roba" difícilment es pot aconseguir una unitat popular.

Com va succeir en el 15M, els que seguíem pensant en augments de salaris mínims, propietat pública de sectors estratègics de l'economia i drets socials i renegábamos de lideratges neoliberals o de missa diària i companys policies, érem uns endevins incapaços de veure la imminent presa de La Bastilla. Al 15M érem polítics i sindicalistes caducs que no vèiem la nova política i ara una casposa esquerra espanyolista. Mentrestant, els acabats d'aterrar en la mobilització política que anaven a desplomar el règim del 78 i el bipartidisme a les places del 15M es tornen a desplomar ara a Catalunya.

Ja porten dos enfonsaments del règim del 78 mentre governen els mateixos, però els fracassats segueixen sent els sindicats que van esgarrapant millores laborals i convenis col·lectius i els vells esquerrans que segueixen assenyalant com a objectiu el pa i el treball.

Publicat per Juan José Guirado 

#ME TOO - JO TAMBÉ 31.10.17

Una campanya a les xarxes socials ha convidat a totes les dones que hagin patit algun tipus d'agressió pel fet de ser dones a que utilitzin l'etiqueta "#me too - jo també" a les xarxes. D'aquesta manera es pot visualitzar que no és exagerat afirmar que totes les dones en algun moment han patit alguna agressió pel sol fet de ser-ho. Els homes no patim agressions per ser homes, igual que els heterosexuals no pateixen agressions per la seva condició sexual. 

Hi ha marques associades a la identitat estigmatitzades, i als que no se'ns estigmatitza la nostra identitat, ens costa posar-nos al lloc de l'altre. N'hi ha que frivolitzen, sense tenir en compte que no es qüestiona un petit moment, sinó una acumulació d'anècdotes que pot arribar a ser insuportable.

En el cas de les relacions entre homes i dones, els homes no ens veiem a nosaltres mateixos com a agressors. Moltes obres de ficció tendeixen a presentar l'agressor com algú sàdic, un obsés on la maldat és previsible, que davant determinats estímuls es comporta malament. Però som molts que en algun moment hem comès una agressió, un insult, un tocament... potser només va ser un cop, o dos, pero ho hem fet, a vegades inconscientment sense donar-nos-en compte. Quants homes consideren que actes així són normals.

En el millor dels casos aquesta agressió per a nosaltres, pot ser un record feble,  o pot ser que sigui motiu per presumir de la pròpia masculinitat. Però per a les dones no. 

I no nomès hi ha l'agressió física, hi ha tambè el despreci, el menysteniment, el maltractament psicològic, producte d'una mal entesa i absurda superioritat intel·lectual. Tots com a persones podem patir agressions físiques o psicològiques, però no totes les persones reben agressions pel simple fet de la seva condició sexual. Això és el que molts homes heterosexuals són incapaços d'entendre. Que et parteixin la cara per una discussió no és el mateix que et parteixin la cara per ser home, perquè als homes mai ens parteixen la cara per aquest motiu. Però a les dones, als que no són heterosexuals, als membres de minories, si que els la parteixen per ser qui són. No cal ser un agressor malvat o sàdic a temps complet, és suficient amb un moment, oblidable per a l'home, i inoblidable per a la dona. I malauradament a dia d'avui, encara hi ha molts homes que això ni ho entenen ni ho volen entendre.

MISSATGE OCULT 31.10.17

Aquest escrit es del 25.06.2014. L'he volgut recuperar a ran d'aquest escrit on parlen de plusvalúes. La noticia és que la explotació humana, la nova esclavitud, no és noticia ni importa gens al consumidor occidental que vol peces de roba barates i actuals, per anar a la moda low cost, un low cost d'un cost molt onerós per a qui fabrica aquesta roba en condicions infrahumanes.

"Rebecca Gallagher, una dona del sud de Gal·les, va descobrir que l'etiqueta d'un vestit que va comprar a la cadena de botigues de roba Primark contenia un missatge relacionat amb l'explotació laboral. A l'etiqueta apareixia escrita en anglès la frase 'forced to work exhausting hours' ('obligat a treballar fins a l'esgotament'). "Una escolta tota mena d'històries sobre persones que treballen en fàbriques a l'estranger on se'ls explota", va dir Rebecca al diari 'The South Wales Evening Post'. Igual que altres botigues de roba, Primark han estat denunciada en el passat per explotar a persones en països subdesenvolupats.

No hauria de sorprendren's i si en canvi escandalitzar-nos, Primark no són els únics: A la Xina es poden localitzar gran quantitat de fàbriques on les treballadores són explotades, segons un reportatge publicat pel diari El Mundo titulat Per què només costa 'Tot a 100'. Les dagongmei (noies treballadores) són joves i adolescents que produeixen sense descans per un sou de 90 euros al mes, del qual se'ls descompta el menjar i les "despeses d'allotjament". Si aquestes noies trenquen les regles internes o no rendeixen al nivell esperat, es pot veure reduït el seu sou o els vuit dies de vacances anuals.

La investigació d'un diari de Hong Kong va descobrir que les joguines que McDonald's regalava en les seves promocions en aquest país eren elaborades per adolescents d'entre dotze i disset anys en una jornada laboral superior a setze hores diàries, a canvi de 2,40 euros al dia i una habitació compartida amb altres quinze noies.

Són, en canvi, les fàbriques de productes destinats al mercat de les botigues de Tot a 100, ja siguin gestionades i explotades per empreses xineses o d'altres països, les que pitjors condicions tenen. La pressió per abaratir els preus és enorme, i darrere del negoci solen estar companyies desconegudes que no han de tenir cura el seu nom. El seu lema és produir molt, barat i ràpid, però els accidents entre les treballadores o els incendis són realitats quotidianes en aquests llocs de producció.

La política de contractació d'aquests tallers no permet admetre a dones majors de vint anys, encara que aquesta regla s'oblida si la dona en qüestió té fills petits disposats a treballar gratis. Aquesta situació laboral fa que augmenti el nombre de joves que acaben deixant les factories per prostituir-se, ja que afirmen que "és millor que treballar a la fàbrica".

La situació a la Xina és especialment desesperant per a les víctimes dels abusos perquè el Govern manté la il·legalitat dels sindicats i les associacions de treballadors. Hi ha una població tèxtil on la gent dins, neix, treballa i mor (no gosso dir viu) i com se'ls en suïcidàven bastants, la solució va ser posar xarxes a l'exterior perquè així, si es llençaven per la finestra no es matessin.

Després hi ha els vaixells de càrrega en aigües internacionals amb cadenes de producció en el seu interior, treballant 18 hores diàries de dilluns a dilluns a canvi de poc i mal menjar i un catre per descansar una mica.

Aquests esclaus del segle XXI, viuen pitjor i tenen menys drets que els esclaus antics, i en part tot això es produeix per la indiferència i passivitat dels governs i també dels consumidors que no ens questionem com i on s'han fabricat els productes que consumim a preus econòmics.

TANTO REMAR 30.10.17

... p'acabar a Brusel·les - N'havia parlat aqui i n'havia parlat amb altres companys, em refereixo al desencís que esdevindría a la gent que es va creure que aixó de la independencia anava de veres, o de bondeveres. Parlava més que de desencis de frustració, o pitjor, de rabia, de la rabia de qui se sent enganyat per uns suposats patriotes que han resultat ser un xitxarel·los, uns pocassoltes i uns covards, uns pocasoltes que han enganyat a la gent prometent-los una Itaca, un  Shangri-la que sabien i varen amagar que no es podia assolir ni de conya. Sense el control dels Mossos ni de la caixa, perquè es va proclamar la República de la 13, Rue del Percebe?. Veia divendres per la tele a la gent a la Plaça Sant Jaume, feliços, contents, celebrant-ho joiosos amb cava, i em varen venir ganes de plorar, de rabia, de fustració, perquè es veia a venir el que passaria. Li ho vaig dir a la Nuri, una República que només es celebra a la Plaça Sant Jaume i prou, mentre a la resta del país hi ha pura normalitat, no pot ni té raó de ser, neix despullada com el rei del conte d'Andersen. 

Crec que, Puigdemont, ha fugit a Brusel·les no per evitar la justicia espanyola, sinó per fugir dels seus, i és que el seus, si el veuen, com a minim li fan la vaca. Jo d'ell, no tornaria, que es quedi a Brusel·les a criar cols. Ja semblava que Companys era una eixelebrat i un xitxarel·lo, però Puigdemont l'ha fet gran i bo. Jugar barroerament amb els sentiments i les aspiracions de tanta gent de bona fe, que creia en aquesta independencia, gent a la que s'ha estat entabanant anys i panys. i ara va l'home i fuig. És més que una traició al país i als seus ciutadans, és una acte de covardia; i a més s'ha deixat a casa al nen Junqueras, el tapat que es presentarà a les eleccions del 21-D, sent com és el principal responsable del desastre. 

Marededéu!, el ridícul al que es referia Tarradellas ha quedant en no res, davant aquest esperpent, que fa que siguem la riota de mig món. Tot això ho dic, a no ser que Puigdemont canvií d'opinió i torni (no em passi ara com al Baños a Twitter) tot podria ser, però a hores d'ara així ho veig. 

Per anar-nos-hi acostumant ho escriuré en Catalús: 'tanto remar p'acabar en la orilla', o a Brussel·les.

REBELS AMB CAUSA 30.10.17

Alea jacta est. La frase, com és sabut, la va pronunciar Juli Cèsar després de travessar el Rubicó. Ho explica Suetoni. Inclinat a favor de Pompeu, el Senat havia imposat a Juli Cèsar una exigència humiliant: deixar el comandament de les seves legions i entrar a Roma desarmat, com un simple ciutadà. Travessar el riu amb els soldats implicava declarar la guerra. Però renunciar a l’acció, significava la mort política. Mentre meditava el dilema, Cèsar va arribar a la vora del Rubicó, després d'uns moments de reflexió sobre el perill que comportava franquejar aquest riu, es va decidir a travessar-lo, pronunciant la coneguda frase: Alea jacta est (La sort està tirada). Sabia que aquest fet provocaria la Guerra Civil contra Pompeu. Però no perquè aquest riu marqués el límit d'Itàlia amb la resta de províncies, sinó perquè cap governador podia sortir amb el seu exèrcit del territori assignat sense consentiment.

Pompeu, consternat davant el ràpid moviment del seu enemic, va fugir de Roma, amb nombrós seguici de senadors i aristòcrates, i César va entrar a la capital sense vessar una gota de sang, va perseguir els fugitius fins al mar, i va marxar a Espanya a combatre l'exèrcit de Pompeu. 

Un Pompeu que no era el Fabra i el Rubicó podria ser l'Ebre. Alea jacta est, que en català vol dir, aplicació del 155 per part de Cesar Rajoy. I mentrestant, els sediciosos a Brusel·les; són rebels amb causa, pero em temo que ens han abandonat a tots nosaltres i a la causa.

FETS DE MAIG 30.10.17

"A la Guerra Civil, al maig de 1937, hi va haver una petita guerra civil a Catalunya, però sobretot a Barcelona. Són els famosos "fets de maig": la Generalitat juntament amb els comunistes enfront de CNT, més o menys unida amb el POUM. Va intervenir el Govern de la República. La seva intervenció va ser treure el comandament dels Mossos a la Generalitat. L'ordre públic va quedar en mans de les forces de la República. Això va crear un conflicte entre la Generalitat i el Govern.

No estem en això. L'avantatge del 155 és que és flexible, es poden prendre mesures en funció de com està la situació. El desavantatge és que no és clar, que no et diu què és el que farem o què cal fer en funció de la Constitució. Llavors dependrà molt de la prudència, de la proporcionalitat i d'alguna cosa al que mai s'ha de deixar jugar més enllà del compte: l'atzar. És una història d'irresponsables, de gent que està jugant amb foc, de gent que va al precipici i cantant perquè després del precipici està l'aurora. En això recorden a la CNT: després de l'abisme, després de l'incendi ve l'aurora."

Avis per a navegants, dins d'una interesant entrevista que li fan al catedràtic e historiador gallec, Santos Julià, a el diario.es

ARRIMADAS A PALAU 29.10.17

En aquest llarg temps del procés he publicat opinions diverses sobre el mateix, opinions de diferents signes per intentar aclarir una mica el paisatge. Aquest escrit de Joan J.Queralt al nacional.cat, em sembla molt encertat i clarificador, sobretot perquè defuig de llepar-se ferides i laments que no duen enlloc. Les coses són com són, no com voldriem que fosssin i Queralt posa el dit a la nafra en aquest escrit., o així m'ho sembla a mi.

ARRIMADAS A PALAU

A això es redueix, lamentablement, la política immediata de Catalunya. Realpolitik enfront de sentiments i legalitats, tots dos legítims. Disculpi el lector la meva entrada de cavall sicilià, però això és el que hi ha. Prou de quixotisme (admirable versió castellana) o prou d’anar amb el lliri a la mà (versió nostrada). La pregunta, dura, simple, directa, és: volem que persones que, amb tot el dret del món, porten el seu anticatalanisme cap l’assimilació espanyolista, governin la Generalitat?

Si no anem a votar el 21-D i si, al mateix temps, no es presenten unes llistes guanyadores (deixo obert el que cadascú entengui per llistes guanyadores), fins al 21 de desembre de 2021 detindran el poder de la Generalitat polítics avesats a l’anticatalanisme i al reduccionisme de sardanes de casal d’avis.

Si algú pensa en resistencialisme de l’estil “aquesta no és la meva legalitat” o “el meu estat va néixer el 27 d’octubre”, va errat. La política no es fa a la Viquipèdia. Es fa a les institucions i al carrer.

El carrer, si no defallim, pertany a la societat civil, un cop empoderades àmplies classes mitjanes —ni les més populars ni, evidentment, les elits. La batalla política decisiva rau a recuperar les institucions; fora de les institucions, llevat que s’activi una revolució violenta, no hi ha capacitat política de dirigir.

No cal confondre capacitat d’influir, de pressionar, fins i tot d’asfixiar —que és el que pot fer el carrer—, amb la política que es desplega des de les institucions legítimes, que és la que disposa dels mecanismes formals de direcció política. Entrellaçar-les totes dues és cavall indiscutiblement guanyador.

Des del meu punt de vista, segurament gens purista ni virginal, però enganxat arran de terra, cal, immediatament, formular llistes i animar la gent a votar el 21-D, per més que aquesta convocatòria sigui fruit de la usurpació de les nostres institucions. Reitero: penseu en quatre anys d’Arrimadas al capdavant de Palau.

Animar la gent a anar votar, fins i tot a contracor, no serà fàcil, però cal fer-ho: preval el principi d’oportunitat com a principi de dignitat sobre el principi, també de dignitat, però ofesa.

El que és, a parer meu, força més difícil se centra en la qüestió de qui i com es presenta. El primer de tot, si no hi ha una conjura de partits que el que cal és guanyar per majoria de vots aquesta elecció, no farem res i la melangia podrà perdurar una generació o més. Llepar-se les ferides i plànyer-se no va enlloc.

Com que ningú no pensa anar a Sierra Maestra, cal recuperar les institucions, com va dir el president Puigdemont ahir al migdia, de forma cívica, democràtica i fent oposició. Quina oposició millor que guanyar les eleccions per majoria en vots i en escons!

Dit això, una altra cosa és quins programes. Restauració de la Generalitat o independència són irrenunciables. Justícia social, lluitar contra la pobresa i la desigualtat, també.

No hi ha gaire temps per pensar una estratègia electoral reintegradora de la Generalitat. El poc temps que hi ha, a més, haurà de dedicar-se a defensar-se dels múltiples atacs il·legals i injustificats de l’Estat (querelles, destitucions, manques de control parlamentari i judicial,...) i del joc brut electoral amb la complicitat dels òrgans de control. Tasca enorme i feixuga; però, per si algú ho havia oblidat, recordem-ho: de low cost no hi ha res.

No són pocs els fronts que s’obren. Però el pitjor horitzó és el que palesa el títol d’aquesta peça. Això, avui; perquè, tal com van les coses, demà o demà passat l’enfocament pot ser diferent, fins i tot frontalment oposat a les línies precedents.

Joan J. Queralt

ICARUS: PERQUÈ MENTIM 29.10.17

No som idiotes. Sabem que ens enganyen. Bé, no ho sabem: ho sospitem. Però probablement ja ens està bé. Tampoc cal saber-ho tot, ni dels nostres líders, ni dels nostres herois, ni dels nostres pares. Preferim viure tranquils, també, sense sentir-nos malament per pecats que no hem comès ni per mentides que no hem dit. Ja en tenim prou havent de suportar les nostres xacres. Això sí, intuïm que als llocs vertiginosos del capdamunt de l’escala social hi accedeixen abans els qui s’embruten les mans sense problemes i s’empassen tants gripaus com faci falta.

També deu ser per això que, després d’atorgar una certa autoritat als nostres guies, d’acceptar l’imperi de la llei i unes forces de l’ordre per garantir-lo, algú es va inventar el periodisme. Per controlar el nivell de mentides que estàvem disposats a aguantar de les nostres autoritats. La idea bàsica era, i segueix sent, que, si ens han d’enganyar, almenys ho facin bé. De totes les coses dolentes que es poden fer, potser la mentida sigui la menys dolenta de totes. Però també, segurament, és la primera i la necessària per poder fer totes les que venen després.

En tot això pensava l’altre dia. No pas arran de sentir parlar un polític. Ho feia després de veure Icarus, un magnífic documental de Bryan Fogel sobre la descoberta de la trama de dopatge que va provocar l’exclusió dels atletes russos dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. Estrenat el 4 d’agost passat a Netflix, té com a punt de partida la voluntat del director, un ciclista amateur, de demostrar que els sistemes antidopatge son molt poc consistents. Però, esclar, tal com passa sovint en els grans documentals, a mig metratge la realitat intervé per trastocar el guió inicial. Mentre Fogel consolida una relació d’amistat amb Grigori Rodtxenkov, el director de l’oficina antidopatge russa, que és qui l’està assessorant per saltar-se els controls, aquest segon es veu forçat a dimitir del seu càrrec i fugir de Rússia, per por que atemptin contra la seva vida. A part de descobrir el carisma de l’entranyable trampós que és Rodtxenkov, un dels principals encerts de la pel·lícula és el d’establir l’estreta relació que hi ha entre el patètic recurs a les trampes, tan innocents en aparença, i la freda però implacable raó d’Estat. La seguretat amb què el doctor demostra la conspiració del seu Govern per afavorir els esportistes russos als Jocs d’Hivern de Sotxi conviu amb la seguretat amb què ho neguen els ministres de Putin. És la mateixa seguretat amb què Armstrong va mantenir durant molts anys que no es dopava. Així mateix comença el documental. Sentint-lo mentir. I és per això que algú va inventar el periodisme. Perquè mentim.

David Carabén

lavanguardia.com

LA REPÚBLICA DE SCHRÖDINGER 29.10.17

Com es veia a venir, l'independentisme català s'ha embarcat en una aventura irresponsable. No es donen les condicions socials per a una declaració d'independència sense conflicte i tampoc es donen les condicions polítiques perquè hi hagi un referèndum acordat amb garanties legals. La responsabilitat d'aquesta DUI és seva. Però això no vol dir que Mariano Rajoy no sigui en part responsable del desastre. Ha pogut evitar el 155 i no ha volgut. Ha preferit l'aplaudiment a la solució. Perquè no es fia que sigui un parany o perquè li convé electoralment mantenir la mà dura i humiliar a l'independentisme. Per la raó que sigui, Rajoy ha preferit prémer l'accelerador, i ara no sabem a què ens enfrontem, pero a res de bo  segur.

El govern català, des que el Consell de Ministres va aprovar la seva destitució  divendres, sap que en les actuals condicions no es poden impulsar les estructures d'Estat promeses per a canalitzar la independència. 

L'independentisme fia ara a la resistència pacífica al carrer la defensa de les institucions. L'aprovació de la declaració d'independència al Parlament i l'aplicació de l'article 155 ha sumit Catalunya en un escenari polític i social desconegut. La República catalana a dia d'avui diumenge, és com el gat de Schrödinger, pot estar viva o pot estar morta, falta el penúltim acte de demà dilluns, encara que tot sembla apuntar que no hi ha un pla B, que aquests polítics han estat uns passerells irresponsables que han estat incapaços de preveure els riscos dels seus actes, i això crec que hauria de forçar la seva dimissió per incompetents. Tant menystenir al Govern de Madrid...., que si no s'assabentaven de res, que si no mourien un dit, bla, bla, bla, i els han embetumat. Com sempre, deia Junqueras, doncs si Oriol, els catalans hem tornat a perdre, com sempre, i hem perdut tots.

UNA NOVA FORMA D'ESCRIURE? 28.10.17

A la Vanguardia algun iluminat tardà han descobert la sopa d'all. 'El microblogging, una nova forma d'escriure'. El terme microblogging fa referència a la combinació entre escriure un bloc (blogging) i la missatgeria instantània. El microblogging permet als usuaris publicar actualitzacions o missatges concisos per compartir-los posteriorment com informacions breus amb una audiència específica. Tot i que el format de blog segueix sent popular, el seu successor ofereix continguts molt més simplificats.

En els anys 90, amb el desenvolupament d'Internet, els blocs es van convertir en un mitjà popular per compartir experiències, notícies i informació amb el món sencer. Amb el pas del temps, molts bloggers es van establir com una part fonamental de l'escena en línia. Encara que és comú que els blocaires de viatges i de moda tinguin milions de seguidors, aquells que s'ocupen de temes científics o polítics tampoc es queden enrere.

A diferència dels blocs tradicionals, el microblogging es caracteritza per la condensació i la difusió d'informació en format reduït. La xarxa social Twitter s'ha convertit en una popular plataforma per a aquesta nova forma de blocs (*). Tot i que no sempre és fàcil simplificar continguts o limitar temes complexos a 144 caràcters (Twitter), els beneficis són evidents: aquest nou tipus d'intercanvi, breu i precís, facilita la comunicació sincronitzada amb una gran quantitat de persones. Per als usuaris de mòbils resulta molt més senzill informar-se mitjançant aquest tipus de missatges curts que haver de desplaçar-se per les pàgines web a la pantalla tàctil.

Els missatges curts (com els tuits més populars) es poden publicar i difondre en una gran varietat de formats. Això no només es limita als formats estàndard de text i imatge, sinó que s'estén també a vídeos, missatges d'àudio i hipervincles. La tendència del microblogging sorgir a la fi de l'era del web 2.0 amb la fusió de les xarxes socials amb els blocs tradicionals. L'esperit de l'època demandava una forma de blogging més directa. En el fons el microblogging evoca els missatges curts que, en un passat proper, es difonien principalment com SMS, però que avui en dia s'utilitzen per a la comunicació de masses. D'aquesta manera s'ha fet possible comunicar-se fàcilment i de manera més immediata amb els seguidors per informar-los online sobre les últimes notícies.

(*)Tot això que expliquen està molt bé, i és molt bonic i raonat, si no fos que,  microblogging, és el nom i la idea origina de twitter, que va nèixer el 2006 amb la finalitat d'escriure amb els 140 caràcters, pensaments, aforismes, frases, cites, en resum...., cultura, i vegeu en que ha acabat 11 anys més tard, segons la Vanguardia en una nova forma d'escriure. Marededéu, Marededéu. Qui ha redactat aquest escrit ni sap els caràcters de twitter, ha escrit 144. Res, que no hi ha res a fer, ignorància al poder.

EL FUTUR 27.10.17

El futur és un enigma, però, per a què estan els auguris?. Els antics vaticinaven pel vol de les aus i d'aquesta manera arribaven a saber el que els esperava. Fins i tot jo mateix puc vaticinar el meu futur. Vaig anar al parc, on d'ocells no en falten. Alguns volaven, altres estaven posats en els arbres, altres rondaven per la gespa. A mi interessaven només els voladors. Vaig alçar el cap i vaig començar a observar-los. No portava esperant molt quan vaig sentir a la calba un ¡plaf! i el meu futur se'm va fer simbòlicament clar. He esbrinat una sola cosa sobre el futur: no vaticinar mai pel vol de les aus sense un bon barret. - Slawomir Mrozek

REFERENDUM 1-O - LEGITIMITAT, TOTA 27.10.17

Segons l'executiu català, el dia 1-O van poder votar 2.262.424 catalans, xifra que suposa el 42,34% del cens convocat, que era de 5.343.358 persones. Aquest registre és sensiblement inferior al que va obtenir el sobiranisme tres anys enrere, quan van acudir als col·legis electorals 2.344.828 votants, 82.404 més que en l'1-O.

Cal subratllar que en el recompte de diumenge 1 d'octubre no es van computar els vots dels col·legis electorals clausurats pels Mossos, la Policia i la Guàrdia Civil: unes 770.000 sufragis (segons el Govern) que haguessin enfilat la participació fins als tres milions (el 56 % del cens). Però també cal recordar que tots aquests ciutadans les paperetes van ser confiscades tenien la possibilitat de participar en qualsevol altre centre de votació, en virtut del cens universal decretat per la Generalitat tot just una hora abans de començar a votar.

Compte doncs, car varen votar en realitat 3.032.000 catalans, si hi sumem els 770 mil sufragis incautats, i aixó dona un 56,7% de votants, dels quals un 96% eren a favor del SI, i aixó vol dir que legitimitat 'tota', tot i les dificultats que es varen trobar molts ciutadans per poder votar que haurien pogut augmentar la xifra, de la mateixa manera que gent que no pensaba anar-hi, en veure les agressións de la uniformats hi va anar.

Suposant que suposessim que es poguéssin manipular els vots - bastant improbable, atès va haver-hi molta bona fe de la gent - el SI és abrumador, màxime quan hi ha un 25% de la població amb dret a vot que mai vota. Per tant discutir aquesta legitimitat que detallo és una irresponsabilitat i un acte de mala fe, o potser una simple rebequeria en no voler acceptar l'evidència. Altre cosa és on ens por portar la nova República, que de fet, qui l'ha propiciat i declarat es diu Mariano Rajoy Brey.

L'ESTELADA DE SANT HILARI 26.10.17

Gonzalo Bernardos és una espècie d'economista, nomès que no hi enten un borrall, com es palesa en les seves prediccions gairebé sempre catastrofistes, que poques vegades encerta; o sia, que d'economia hi enten el que la majoria d'economistes, molt poc, de fet, els economistes són com els forenses que et fan el diagnostic encertat quan ja no hi ha res a fer, a toro passat o fet consumat. Pero a més, el Sr. Bernardos tambè és tertulià, pesadet i beneitó com ell sol, a banda de ser de l'Espanyol, que de fet ja quadra en general amb una serie de personatges diguem-ne que 'pintorescos'. Ja ho deia el Nuñez, 'este señor que es del Español y sin embargo es buena persona'. Penseu que és un senyor que no sap dir bé una cosa tan senzilla com 'Artur' Mas, i aixó que són molt amics....

Avui, estaba a la tertulia a Rac1 a can Basté, quan ha saltat: Mireu que m'han enviat, els Mossos d'Esquadra tenen penjada l'estelada a la caserna de Sant Hilari Sacalm, això és greu i no ho ha dit cap mitxà.

Ay! Gonzalo, Gonzalito, Gonzalete si no sabe de opinar pa que te mete. Resulta que a Sant Hilari Sacalm no hi ha comissaria dels Mossos d'Esquadra, la bandera a la que es referia l'intelectual esta penjada en un Casal d'avis, y la noticia que la publiquen dos mitjans tan seriosos con OK diario i Intereconomía parla de la Policia Municial, no dels mossos d'esquadra.

Consti que l'home en saber-ho, ha demanat perdó lo qual l'honora, en no ser freqüent. Ja ho deia la Patrocinio: Hay tontos que tontos nacen y hay tontos que tontos son y hay tontos a los que vuelven tontos a los que tontos no son 

SOSTÉ MONZÓ 19.10.17

Sosté monzó: Si tot ha anat com estava previst, abans d'ahir hi va haver al Congrés debat a partir d’una proposta de Ciutadans que neix de les denúncies que hi ha aquestes últimes setmanes sobre el suposat adoctrinament dels alumnes als centres escolars de ­Catalunya. Bé, no sols de Catalunya ­perquè, segons ells, també n’hi ha a les Balears i al País Valencià (Comunitat Valenciana, perdó). Exigeixen “responsabilitats disciplinàries” als directors i els professors “per la realització d’actuacions d’adoctrinament de l’odi nacionalista”. Ofereixen als denun­ciants “protecció adequada, inclòs l’anonimat”, perquè no pateixin les represàlies i la fustigació dels bàrbars quadribarrats. Com es va comprovar al vídeo que Espejo público d’Antena 3 va emetre la setmana passada sempre hi ha a punt figurants de Societat Civil Catalana i Ciutadans disposades tant a denunciar aquests actes terribles com a, en un altre vídeo, explicar que ja han fet dues carreres i busquen feina.

Segons els del partit carabassa, hi ha col·legis on els professors expliquen que “els guàrdies civils i els policies [espanyols] són dolents” i els “únics bons són els mossos”. En d’altres, els nens de set anys escenifiquen contes on al final “es mata el rei i els policies dolents”. Com als putxinel·lis, vaja. Hi trobo a faltar un putxinel·li fent de dimoni amb tricorni al cap. La presidenta de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares de l’Alumnat dictamina que “s’ha de respectar el no parlar als alumnes de política, almenys mentre siguin a l’educació obligatòria”.

Jo vaig ser adoctrinat durant tots els anys que vaig anar a l’escola i a l’institut. Ja s’ho poden imaginar: havent nascut el 1952, vaig tenir classes de Formación del Espíritu Nacional setmana rere setmana, any rere any. Treia molt bones notes, per cert. Al pati, cada matí a les 9, em feien formar amb la resta d’alumnes, perfectament alineats, mentre hissaven la bandera espanyola, l’ornitològica, i sonava l’himne d’Espanya. També em van fer aprendre el Cara al sol. Encara me’l sé de memòria. ¿Va servir de gaire tot aquell adoctrinament nacionalista? Em sembla que no, perquè a mitjans dels seixanta vaig passar a ser abduït per unes altres conviccions, les úniques que, segons els carabasses, abdueixen. Tenia catorze o quinze anys, començava a descobrir el món que hi havia més enllà de la infantesa i les consignes ofi­cials, llegia sense parar i rumiava: sobre l’existència, sobre la mort, sobre la pintura, el je-ne-sais-quoi i aquest país on, sense demanar-ho, havia nascut. Va ser així com em vaig abduir, jo a mi mateix, en un acrobàtic exercici d’autoabducció. Infinitament menys espectacular, evidentment, que el de l’estatunidenca Bettina Aguilera, candidata al Congrés de la Florida pel Partit Republicà, que la setmana passada va parlar amb Asso­ciated Press i explica que quan tenia set anys la van abduir tres alienígenes rossos, semblants al Crist Redemptor de Rio de Janeiro, que se la van emportar a una nau espacial i després la van deixar anar. Cosas veredes.

QUIM MONZÓ - LA VANGUARDIA

#HELP RAJOY 19.10.17

Val més desestresarse per la via de la conyeta, tan catalana, a Està passant han fet un vídeo parodiant el de l'ANC que com diu Toni Soler, no podem criticar perquè és dels nostres, que si no. El vídeo #HelpRajoy comença a partir del minut 5:52. No us el perdeu. Ah! i recordeu: 'Contra el mal, la hormiga atómica'

UNA MALA SETMANA 18.10.17

Rela­cionar els incendis de Galícia amb el compte enrere del conflicte entre els governs d’Espanya i Catalunya es veia a venir, i precisament va venir en un tuit d'un rar especímen de la política com és Esteban González Pons. El PP no ha tingut una bona setmana. La patxorra exhibida per Mariano Rajoy, que va contribuir a calmar el cap de setmana, va ser sabotejada per la actitud incontinent de Pablo Casado relacionant Companys amb Puigdemont i per Xavier García Albiol, que va passar per Preguntes freqüents amb l’única intenció de mostrar un vídeo lamentable que, segons ell, confirma el malèfic adoctrinament de les escoles catalanes. Un video que es d'una escola de Cambrils on varen escenificar el setge de la vila per Felip II allà pel mil cinc-cents. A tot això no sé si acabaran d'aplicar l'article 155 que ningú sap exactament com s'aplica, el que vol dir que el Pp l'aplicarà com li surti de les gònades. 

La noticia bona és que un bruixot fantasma se n'ha anat a Navarra, i que millor no tenir l'assegurança a Segur-Caixa, no semblen de fiar. Per cert, nomès és una pregunta que em faig: Suposem que ja tenim la República, ha passat un temps i tot funciona amb normalitat i moltes Empreses han tornat: El Govern pot nacionalitzar la Caixa?. Em sembla que ganes no els n'hi deuen faltar.

Diuen desde la premsa de Madrid que la Fiscalia va a per Trapero, compte, jo m'ho pensaria dues vegades o tres, molt de compte amb anar inflant gónades de segons qui, que no està sol. Mentre, el creuer animat tu-tu que ens costa 300 mil euros diaris de moment no s'en va, a no se que deixi de surar un dia d'aquests. Podrien sortir cada dia a donar un tomb pel port con si d'una golondrina es tractés, almenys els uniformats no s'avorririen tant, fins i tot els podrien portar a menjar una paelleta a Cambrils.

En tota aquesta pandemia que sembla serà la República de Catalunya, i tots aquests missatges de la por, d'empreses que s'en van, el PIB que decreix, el turisme que baixa, etc etc, diria que l'autèntica por, el pànic, és que el problema no seria per Catalunya sinó per Espanya, ja ho deia Victoria Prego, no se si amb aquesta intenció. Passaran coses, i no totes seran dolentes, i més d'un s'haurà d'empassar les seves paraules, els seus propis vòmits, espero no ser jo.