ON SÓN ELS LÍMITS?

«El codi penal hauria de ser l’instrument per lluitar contra el delicte real i no per provocar l’autocensura de la paraula» - Karma Peiró 

Els missatges alegrant-se per la mort del fiscal general, José Manuel Maza, que Twitter i Facebook han recollit en els darrers dies trastoquen de nou els límits de la llibertat d’expressió. El ministre de Justícia ha manifestat aquest dilluns que els cossos de seguretat de l’Estat i la Fiscalia investigaran si les piulades difoses són motiu de delicte. Segons Rafael Català, el codi penal incorpora “una millora del tipus de delictes d’odi, i sobre les xarxes socials, per a la comissió d’infàmies, injúries o calumnies”. Al marge si els missatges són més o menys respectuosos, o impropis quan una persona acaba de morir, aquests tuits no poden ser perseguits.

L’actual codi penal, reformat el 1995, alerta sobre “l’odi, hostilitat, discriminació o violència” però sempre que sigui per motius “racistes, antisemites o referents ideològics, religiosos, la pertinença a una ètnia, raça o nació, o pel seu origen nacional, per sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”. I no és el cas. Sí que ho és, la denúncia que va presentar el juliol passat l’associació Drets.cat a la Fiscalia Provincial de Barcelona per incitació a l’odi, contra una persona que va lamentar per Twitter, que no hi hagués “mort cap català a l’atemptat de Manchester”. En aquell cas, anava “adreçat a un grup pel seu origen nacional”.

La llibertat d'expressió, recollida a la Declaració Universal dels Drets Humans, indica que tot individu té dret a expressar idees i opinions, sense censura. Podem discutir si és un tema de més o menys tolerància, o de subjectivitats perquè ens ofenem només quan toquen la nostra part. Però en tot país democràtic aquesta diversitat és necessària per fomentar una opinió pública lliure. El penalista, Joan Queralt, considera que s’està fent un abús del delicte d’incitació a l’odi i “criminalitzant Internet”, però no pel que es diu sinó per motius polítics o ideològics. “A Europa, la llibertat d’expressió s’entén molt malament”.

Malauradament, des de fa uns mesos, la persecució dels comentaris a la xarxa va en augment. Sobretot des que la Guàrdia Civil ha engegat l’”Operació Dignity”, que es va iniciar arran del referèndum de l’1 d’octubre amb l’objectiu d’investigar fets que podrien ser constitutius de delicte a la demarcació de Lleida. Tot s’hi val dins d’aquesta campanya. La setmana passada ja van ser detingudes tres persones per criticar la brutalitat policial de l’1 d’octubre i expressar la seva opinió sobre els cossos de seguretat de l’Estat a Facebook i Twitter. Per aquesta, també s’investiga vuit professors de tres escoles de la Seu d’Urgell, a l’humorista “Senyor Bohigues”, el director de El Jueves, l’alcalde de Reus, el director d’un gimnàs o d’un bar i a desenes de persones que es va identificar només per encartellar.

On són els límits per perseguir la llibertat d’expressió? Que la Guàrdia Civil es presenti al domicili d’una persona i la detingui, que el fiscal la cridi a declarar, que se la investigui i que se l’obri un procés és una situació de màxim estrès, que aconsegueix emmudir tothom per por a les conseqüències. “S’està acusant per motius ideològics i això recorda molt al franquisme”, m’explica indignat Sergi Blàzquez, president de Drets.cat, que dissabte alertava per Twitter que tothom anés amb compte amb el que piulava sobre el fiscal Maza. El codi penal hauria de ser l’instrument per lluitar contra el delicte real i no per provocar l’autocensura de la paraula.