Segons la nova definició que s'ha tret de la màniga, o de més avall, el Ministeri de l'Interior espanyol d'Espanya, corro el perill que aquest article sigui considerat un delicte d'odi, d'odi en si mateix, però tal com van les coses, el mer fet d'obrir la boca a Espanya ja és un risc de ser considerat culpable d'odi. Abans es podia acabar a la presó per fer una obra infantil de titelles, per cantar un rap desafinat o per deixar anar un acudit de Carrero Blanco, però ara fins i tot et pot passar per comentar el fred que fa al carrer o la sequera pertinaç que ens assola. Fins i tot parlar del temps es convertirà en un esport de risc segons la neollengua del ministre Zoido, on un delicte d'odi és qualsevol incident dirigit contra una persona per qualsevol motiu o qualsevol circumstància. Una definició àmplia de delicte, com es veu, gairebé tan àmplia com la definició de ministre de l'Interior segons els exemplars que ens gastem en els últims temps.
En efecte, si un atén a la definició "d'incident" tal com es recull en el Diccionari de la Reial Acadèmia, un delicte equival literalment a alguna cosa "que sobrevé en el curs d'un assumpte o negoci i té amb aquest alguna relació". Només cal que l'ofès en qüestió al·legui que pateix un refredat o que té una plantació de tomàquets devastada per la falta de pluja perquè un innocent comentari sobre les baixes temperatures o sobre el sol immisericorde i legionari es transformi en un insultant formiguer de rancor i es presentin dos picoletos a la porta de casa.

 El delicte de Zoido -que és com van a batejar a aquesta portentosa extensió de la Llei Mordassa- és la correlació lògica i teològica dels desvetllaments de l'anterior inquilí en el càrrec, l'ecumènic i catecumen Jorge Fernandez Díaz. Un home que parla amb la Verge i li demana al seu àngel de la guarda que li busqui lloc per aparcar el cotxe tindria tots els números per ingressar en el cens de Macondo, fins que un cau en el compte que el de García Márquez era realisme màgic. Màgic tot el que vostès vulguin, sí, però realisme. Fins i tot amb perill de caure en l'heretgia maniquea (un delicte que qualsevol dia d'aquests torna al Codi Penal per dret propi), m'atreviria a dir que Zoido és el revers tenebrós de Fernández Díaz, el contrapès infernal d'aquestes visions arcangéliques que el portaven, per exemple, a la invenció del concepte de la frontera elàstica per justificar l'ofegament de 15 immigrants sota una pluja de pilotes de goma. On un ministre veu éssers celestials i mars bíblics, un altre veu pecats inconfessables i crims imaginaris. Posa't a discutir tu amb un ministre.
L'odi, crec que ja ho vaig escriure fa poc per aquí, era un dels pocs drets fonamentals dels que gaudíem. El ministre Zoido odia tant l'odi -potser per la rima asonant- que l'ha gravat amb impostos, multes i penes de presó. Abans deia Clint Eastwood en el paper de John Wilson, un transsumpte de John Huston en Cor blanc, caçador negre- que es podia odiar gratis a qualsevol i en qualsevol part. I després afegia que les putes havien de amagar-se per vendre l'única cosa que no havia d'estar en venda, que és l'amor. Dubto molt que la definició d'amor es refereixi a l'activitat mercantil de les putes però amb aquest govern, ves a saber. 

 DAVID TORRES - publico.es