El dia següent seria Nadal i, mentre els tres es dirigien a l'estació de naus espacials, el pare i la mare estaven preocupats. Era el primer vol que el nen realitzaria per l'espai, el seu primer viatge en coet, i desitjaven que fos el més agradable possible. Quan a la duana els van obligar a deixar el regal perquè excedia el pes màxim per poques unces, de la mateixa manera que l'arbret amb les seves boniques espelmes blanques, van sentir que els llevaven alguna cosa molt important per a celebrar aquesta festa. El nen esperava als seus pares a la terminal. Quan aquests van arribar, murmuraven alguna cosa contra els oficials interplanetaris.

 -Què farem?
-Res, què podem fer?
-Al nen li feia tanta il·lusió l'arbre!

 La sirena va udolar i els passatgers van anar cap al coet de Mart. La mare i el pare van ser els últims a entrar. El nen anava entre ells, pàl·lid i silenciós.

 -Ja pensaré alguna cosa -va dir el pare.
-Què ...? -va preguntar el nen.

 El coet es va enlairar i es va llançar cap amunt a l'espai fosc. Va llançar un deixant de foc i va deixar enrere la Terra, un 24 de desembre de 2052, per dirigir-se a un lloc on no hi havia temps, on no hi havia mesos, ni anys, ni hores. Els passatgers van dormir durant la resta del primer "dia". A prop de mitjanit, hora terràqüia segons els seus rellotges novaiorquesos, el nen va despertar i va dir:

 -Vull mirar per l'ull de bou.
-Encara no -va dir el pare-. Més tard.
-Vull veure on som i on anem.
-Espera una mica -va dir el pare.

 El pare havia estat despert, tornant-se a un costat i a un altre, pensant en la festa de Nadal, en els regals i en l'arbre amb les seves espelmes blanques que havia hagut de deixar a la duana. A la fi va creure haver trobat una idea que, si donava resultat, faria que el viatge fos feliç i meravellós.

 -Fill meu -va dir-, d'aci a mitja hora serà Nadal.

 -Oh -va dir la mare, consternada; havia esperat que d'alguna manera el nen ho oblidaria. El rostre del petit es va il·luminar; li van tremolar els llavis.

 -Sí, ja ho sé. Tindré un regal? Tindré un arbre? M'ho vareu prometre.
-Sí, sí. tot això i molt més -va dir el pare.
-Però... -va començar a dir la mare.

 -Sí -va dir el pare-. Sí, de debò. Tot això i més, molt més. Perdó, un moment. Torno aviat.

 Els va deixar sols uns vint minuts. Quan va tornar, somreia.

 -Ja és gairebé l'hora.
-Em deixes el teu rellotge? -va preguntar el nen.

 El pare li va donar el seu rellotge. El nen el va sostenir entre els dits mentre la resta de l'hora s'extingia en el foc, el silenci i l'imperceptible moviment del coet.

 -¡Nadal! Ja és Nadal! On és el meu regal?
-Vine, anem a veure-ho -va dir el pare, i va agafar el nen de la mà.

 Van sortir de la cabina, van creuar el passadís i van pujar per una rampa. La mare els seguia.

 -No ho entenc.
-Ja ho entendràs -va dir el pare-. Hem arribat.

 Es van detenir davant d'una porta tancada que donava a una cabina. El pare va trucar tres vegades i després dos, emprant un codi. La porta es va obrir, va arribar llum des de la cabina, i es va sentir un murmuri de veus.

 -Entra, fill.
-Està fosc.
-No tinguis por, et portaré de la mà. Entra, mare.

 Van entrar a la cambra i la porta es va tancar; la cambra realment estava molt fosca. Davant ells s'obria un immens ull de vidre, l'ull de bou en una finestra de metre i mig d'alt per dos d'ample, per la qual es podia veure l'espai. El nen es va quedar sense alè, meravellat. Al darrere, el pare i la mare van contemplar l'espectacle, i llavors, en la foscor de la cambra, diverses persones es van posar a cantar.

 -feliç Nadal, fill -va dir el pare.

 Van ressonar les vells i familiars nadales; el nen va avançar lentament i va aixafar el nas contra el fred vidre de l'ull de bou. I allà es va quedar llarga estona, simplement mirant l'espai, la nit profunda i la resplendor, la resplendor de cent mil milions de meravelloses espelmes blanques.


en Remedio para melancólicos, 1959
El regalo (cuento de Navidad) Ray Bradbury
del blog; descontexto.