La campanya per a les eleccions catalanes està quedant d'allò més espanyola. Com en aquella àcida comèdia de Berlanga (Todos a la cárcel), diversos dirigents d'ERC, encapçalats per Marta Rovira i Raül Romeva, van acudir ahir a la presó d'Estremera per mostrar el seu suport als líders empresonats. La cosa no hagués passat a majors sense la intervenció d'una dotzena d'espontanis del sindicat d'ultradreta Hogar Social, que van arribar per corejar consignes geogràfiques. Després de ser amablement instruïts sobre la localització de Catalunya, els independentistes van ser conduïts de nou a l'autobús per uns guies de turisme de la Guàrdia Civil. Va ser una visita llampec, com aquells viatges que explicava Gila, on a una senyora li entraven ganes d'orinar a Holanda però havia d'esperar fins que arribessin a Bèlgica. Des que Puigdemont va prendre Brussel·les com a centre d'operacions, Catalunya s'ha estès molt.
L'acció d'aquests energúmens neonazis (que el mateix es manifesten contra els immigrants, que li peguen una pallissa a uns homosexuals o li trenquen un braç a un xaval) ha polaritzat de nou el conflicte, reduint-lo a les seves components essencials: banderes, insults i amenaces, una mica a l'estil d'aquell simulacre de referèndum on les paperetes eren de mentida però les hòsties eren de veritat. Just quan l'organització Rights International Spain recorda la quantitat de deutes pendents que té el 'gobierno espanyol' amb la justícia (des de les devolucions il·legals d'immigrants a la impunitat dels crims franquistes), un cop més l'extrema dreta espanyola ha demostrat que és més extrema fins i tot que espanyola, ensenyant al món sencer algunes de les nostres estranyes costums en matèria de protecció animal. Gràcies a aquests obcecats cadells de Franco, Hitler i Mussolini, Espanya segueix sent el que és.
Per la seva banda, el president en funcions de Forrest Gump, Mariano Rajoy, s'ha sacsejat de la seva mandra llegendària per traslladar-se al port de Barcelona, ​​des del qual va gravar un vídeo amb una de les seves habituals caminades a pas ràpid i taló aturat. "Es fa de dia a Barcelona" diu amb infatigable optimisme i una mica de alè Mariano, "i es fa de dia a Espanya". La referència cinematogràfica va aquesta vegada dirigida a l'obra mestra de José Luis Cuerda, 'amanece que no es poco', una pel·lícula de la qual el guió, argument i personatges cada dia s'assembla més a la realitat. Perquè després diguin que el PP no té cura del cinema espanyol.
Igual que l'alcalde interpretat amb irrefrenable ronseria per Rafael Alonso, el president ha instat els catalans a reunir-se de nou a la plaça del poble a fer flashback. El flashback peninsular ha depassat ja el Concili de Trento i segueix recte cap a Atapuerca, però el que els demana ara Mariano als catalans és que repeteixin el mateix desgavell polític que va quedar plantejat després de les recents eleccions. Per a això té a Albiol, l'home planta que li va brollar a Soraya en un bancal i que no para de créixer per baix, furgant sense treva cap al subsòl electoral del PP. Amb les seves cavalcades matineres, el president aconsegueix la paradoxa de moure's cap endavant alhora que el país marxa cap a enrere, amb l'esperança de quedar-se al mateix lloc. Al surrealista final de la pel·lícula, un guàrdia civil s'embolicava a trets perquè el sol sortís per on Déu mana, però el més probable és que, després dels comicis, surti una altra vegada per Antequera. En les eleccions de 'amanece que no es poco' es triava l'alcalde, el capellà, el mestre, la puta, les adúlteres, un marimatxo i un homosexual, encara que sempre guanyaven els mateixos. Fins i tot hi havia un borratxo, Carmel, que votava dues vegades, com si fos català.
DAVID TORRES
publico.es