Avui 18 de desembre és el Dia Internacional de les Persones Migrants. I dic "és" i no "se celebra" perquè, malauradament, poc tenim a celebrar a Europa. Dos anys després de la mal anomenada crisi dels refugiats tenim, per només citar algunes fites, un acord que externalitza el control de les nostres fronteres a Turquia, ja s'han gastat milions d'euros a Líbia entrenant a milícies i paramilitars que diuen ser guardacostes que assetgen les ONG de recerca i rescat de la Mediterrània, alhora que descobríem que allà mateix florien, pot ser que amb aquests mateixos diners, mercats d'esclaus. Oh, sorpresa! ¡En ple segle XXI! Qui ho hauria imaginat? Ens hem donat cops al pit. Ens hem esquinçat les vestidures. I se'ns ha tornat a oblidar. Dos anys després que la foto d'Aylan ens remogués les consciències i ens s'estremís en les nostres cadires, ja no renda parlar de refugi. Però molt menys encara de migrants.
Aquest any 178.277 persones han immigrat a Europa, de les quals 167.724 (el 94%) ho han fet per mar. En el mateix temps, 3.095 persones han desaparegut o mort a la Mediterrània. Es diu aviat: de mitjana, el 2017 cada tres hores ha mort un migrant intentant arribar a Europa. Si bé la tendència global és que ha baixat el nombre d'arribades a les nostres costes, especialment pel que fa a 2015 i 2016, en el cas espanyol s'ha duplicat, passant de 13.246 el 2016 a les 26.000 comptabilitzades aquest any. El tancament d'altres rutes migratòries reobre velles i noves rutes: com les que de nou passen per la nostra frontera sud o les que ja operen en el Mar Negre. Perquè els que fugen de la fam, de les bombes o del canvi climàtic, o els que simplement exerceixen un dret bàsic universal a la mobilitat, no deixaran de venir, sinó que ho faran per rutes més llargues i perilloses, exposant més a les màfies, a la tracta i a la mort.

 Que avui amb prou feines es parli ja de persones refugiades i molt menys de migrants no és casualitat: la perversa diferenciació entre 'refugiats polítics bons' i 'migrants econòmics dolents' està avui ben consolidada. El qüestionament de qui té dret a tenir drets és una realitat que ens sacseja cada dia. Però no és un fenomen climatològic que hagi caigut del cel. És el resultat de les polítiques xenòfobes aplicades per les institucions europees i estatals, barrejada amb l'equidistància, quan no connivència, amb el discurs i agenda de l'extrema dreta que recorre Europa qual fantasma retornat del passat més fosc. No en va, aquest cap de setmana s'ha confirmat l'entrada de l'FPO al Govern austríac, assumint carteres tan centrals com Interior, Defensa i Exteriors. Aquesta vegada no veurem queixes internacionals com quan, fa ja més de quinze anys, l'extrema dreta de Haider va entrar en el govern de coalició. En aquest temps, l'establishment eurocrático de Brussel·les ha assumit moltes de les propostes migratòries de la dreta radical.

 Aquest Dia Internacional de les Persones Migrants arriba tot just uns dies després de l'últim Consell Europeu de l'any. Una reunió que, seguint la tradició nadalenca de les grans famílies tradicionals, va incloure una bona bronca en què es van evidenciar per enèsima vegada les profundes fractures que travessen la UE d'est a oest i de nord a sud. "No hi ha cap dret humà a viatjar a la Unió Europea. Hem de protegir-nos", van ser les paraules de Robert Fico, primer ministre eslovac. Juntament amb els seus altres socis del Grup de Visegrad (Polònia, Hongria i la República Txeca) aposten pel tancament de les fronteres europees i per l'externalització integral dels fluxos migratoris a països com Turquia o Líbia.
Una mostra més que, complementàriament al tancament per dalt i intent de recomposició del projecte europeu liderat per l'extrem centre i el nou esperit macronista, l'agenda política europea està també marcada en molts aspectes pel populisme xenòfob. Una onada reaccionària que avança especialment per l'est i al nord, on l'euroescepticisme creix a passos de gegant i la deriva nacional-autoritària és trending topic.
Però la posició del Govern espanyol tampoc és molt millor. Per l'executiu de M.Rajoy l'autèntic repte no són els refugiats, ni tan sols les quotes de reubicació incomplertes, sinó "els vint milions d'immigrants econòmics potencials que té l'Àfrica" ​​i per als que en aquest Consell no es va proposar cap solució. Si en alguna cosa estem d'acord amb Tusk, president del Consell, és que la política de quotes de refugiats ha resultat absolutament ineficaç, tal com va declarar la setmana passada. El que no va dir és que també és insuficient, contribueix perversament a reforçar aquesta dicotomia entre migrants de primera i de segona categoria, i mostra obscenament les costures del projecte europeu.
Que el projecte europeu es descompon no és nou. L'Europa de les diferents velocitats que va anunciar Juncker a principis d'any sempre ha existit. Però no ens referim a Schengen o l'euro, sinó a aquesta Europa que separa, cada dia més, als alumnes avantatjats, és a dir les elits econòmiques, l'oligarquia i les classes dominants, de la resta de la població: la classe treballadora de la baixa Saxònia, d'Itàlia, Dinamarca o de l'Estat espanyol, els repartidors de Deliveroo, les Kellys, les precàries, els aturats de llarga durada, les interines o els migrants que van arribar a Cartagena fa unes setmanes i es troben avui tancats en una presó a mig fer d'Archidona. Aquestes són les dues velocitats reals. No ens equivoquem d'enemic ni caiguem en el parany dels últims contra els penúltims.
Avui, Europa està en crisi, però també en disputa el projecte europeu. Una disputa que determinarà en gran mesura la resposta a aquesta pregunta fonamental, qui té dret a tenir drets, que no ens hauria de preocupar només en el Dia Internacional de les Persones Migrants. Perquè aquesta pregunta ens interpel·la a tots i cada un de nosaltres cada dia. I en quin sentit es resolgui condicionarà els vímets de l'Europa de demá.


MIGUEL URBAN

 diario publico.es