James Thaddeus Goad és un periodista, actor, editor de la iconoclasta revista ANSWER Me!, i un orgullós redneck de cap a peus. Goad, és algú del qual el seu manifest té totes les paperetes per convertir-se en un futur «llibre negre», i un escriptor que en el Manifest redneck intenta el que pot considerar-se una gesta literària. Casar humor cafre, generós en esputs i bromera, amb una radiografia ben documentada i fonamentada de les raons de l'ostracisme, marginació i denigrant vilipendi la qual considera la seva classe: el blanc pobre. No cal dir que ho aconsegueix, i amb escreix. I, a més, recuperada vint anys després de la seva publicació original, la seva peculiar vidriòlica diatriba/saberut estudi esdevé un suculent antecedent per començar a entendre per què hi ha un nazi presidint la Casa Blanca.
En realitat, la tesi de Goad amb la qual no es podria estar més d'acord, dit sigui de pas és una i molt clara. El problema dels Estats Units afegiria que de tot el planeta és de classe. La classe dirigent, els poders econòmics, la casta, que diria Owen Jones, César Rendueles o Pablo Iglesias, ha aixafat i aixafa les classe treballadora, que als Estats Units, per descomptat, inclou a la població negra però, sobretot, es refereix al blanc pobre que, per més inri, és el grup social sotmès a majors escarnis públics, sent el cap de turc ideal al qual culpabilitzar de tots els mals que assolen el país. Anem, que encara que no estigui molt de moda, jo no enterraria a Marx encara.

 De l'origen de les seves múltiples, sempre injurioses, denominacions un estudi etimològic tan detallat com depriment, passant per el seu amarg encasellament actual, no només com els barroers, analfabets, «bàrbars de les caravanes» que enlletgeixen pobles i ciutats, sinó com els principals instigadors de l'odi que enverina el seu país, l'exposició de Goad no deixa canya dreta. Busseja en la història emparant-se sàviament en l'indispensable Howard Zinn?? per explicar-nos com el recurrent relat sobre l'esclavitud negra ha relegat a l'oblit la crònica de la servitud blanca. Qüestiona, amb causticitat i ingents dosis de mala llet, les decisions del poder econòmiques, militars, socioculturals que han postergat a la pobresa i, el que és encara pitjor, a la manca d'esperança, als seus. I dispara amb bala contra mitjans de comunicació, agents culturals el recompte paral·lel del retrat del redneck en cinema i sèries no té desperdici i, molt especialment, els liberals, per la seva indeleble contribució a la creació d'aquesta imatge terrorífica, abominable, del «taujà dels turons».

 Manifest redneck no pretén «fer amics». Ni pel seu to, avinagrat sota tota aquesta capa de abrasiva hilaritat. Ni pel seu contingut, irreverent en grau màxim, versus el que ell considera el discurs establert i la classe dominant. D'altra banda, algunes argumentacions de Manifest redneck són bastant discutibles. I és que en el fons, un dels flancs més febles en les idees de Goad és que moltes se sustenten en aquest bastant simplista discurs del «i tu més», en aquest cas al nivell víctima «jo sóc un redneck perquè el món em ha fet així, perquè ningú m'ha tractat amb amor », diu la cançó, no ?, traduïble aquí a un« sí sí, els negres van patir molt i tot això, però i ¿els blancs què? »És a dir, que la refutació de l'al·legat preconcebut, necessària i lúcida, en cap cas pot anul·lar la de l'existència manifesta del racisme al seu país. O com quan justifica la bondat de negar-se a pagar impostos, i el que és pitjor, no només d'estar permanentment armats, sinó fins i tot de les criminals milícies, basant-se èpoques pretèrites, fundacionals. Amb prou feines hi ha cap crítica als de la seva condició ?? enganyats, utilitzats i humiliats, sens dubte, però la seva contribució a fer del seu país una democràcia més social i menys capitalista és més aviat escassa, i tampoc cap proposta constructiva. Per ser un manifest, no hi ha objectius més enllà de «cagar-se en tot i en tots» ...

Sent equànimes, diverses de les crítiques anteriors s'han de situar en el seu just context. Goad va escriure el seu Manifest redneck abans de Bush II una seqüela encara més ximple i la vinguda de Donald Trump una seqüela encara més vergonyosa. En un temps en què, almenys que sapiguem, no es van produir episodis «aïllats» noteu la ironia com Ferguson o Charlottesville; en què els supremacistes blancs no tenien càrrecs Top a la Casa Blanca; quan Breitbart no existia i la Fox no era la cadena més vista als Estats Units. En un període en què els seus «adorats» dem de l'acotació anterior demòcrates «mourien cel i terra» per perdre les eleccions. 
En aquest sentit, el text de Goad s'ha de veure com un valuosíssim precedent de la situació actual, brillant tant per la seva denúncia central, la del classisme i manipulació del blanc obrer a Amèrica com a motor de la història del seu país, com per l'estil de la seva prosa, viperí i divertidíssim, extremadament inusual per a un assaig sobre temes tan seriosos i sensibles. I, al mateix temps, per ser una mostra fefaent de les contradiccions d'un país inaprehensible i, per això, fascinant. Un lloc entre el «aïllacionisme llibertari» i el «destí manifest». Que ens ha donat a Thoreau, però també a Unabomber. A Pat Buchanan i Martin Luther King. A Woody Guthrie i al Ku Klux Klan. Edgar R. Murrow i William Randolph Hearst. Woodstock i la Patriot Act. Edward Snowden i Dick Cheney per citar a un. Un país, en definitiva, en el qual els pobres blancs, picats i denigrats pel capital i els polítics al seu servei, decideixen votar un milionari incompetent com a President del seu país... Si us interessa, el llibre el podeu comprar aquí...

La majoria dels que varen invadir ahir el Capitoli a Whashington, eren rednecks. Les autoritats estàven avisades pero no varem fer cas a James Thaddeus Goad. Ara, les consequencies serán globals, comencem a preparar-nos. Aqui tenim també rednecks, Abascal prou que ho sap i se n'aprofita.