SAN ALTMAN, EL NOU MOISÉS 4.12.25

Karen Hao, la periodista americana establerta a Hong Kong publica 'L'imperi de la IA' (Península) una obra monumental que esbudella les entranyes del nou poder tecnològic.

Va creuar per primera vegada les portes d'OpenAI el 2019. Només tenia 25 anys. Karen Hao era llavors una reportera júnior de la revista MIT Technology Review, una americana d'origen asiàtic que, sense sospitar, havia entrat “al cor de l'imperi que explica tot el que avui veiem”. Va creuar aquell llindar “per accident”, perquè ella era una periodista jove i OpenAI no era aleshores una empresa especialment rellevant. Però aquell “accident” va ser el germen del que s'ha acabat convertint en una de les investigacions més profundes i demolidores sobre el poder real de la indústria de la intel·ligència artificial. Una investigació el fruit de la qual és el llibre L'imperi de la IA. Sam Altman i la seva carrera per dominar el món (Península).

No hi ha dubte que estem davant d'una radiografia incòmoda. Un text monumental de 688 pàgines que desmunta el relat heroic de Silicon Valley i retrata, amb precisió quirúrgica, com unes quantes empreses –i uns quants homes– estan aixecant una estructura de poder global sense precedents. "Per mi és difícil pensar en una altra paraula que no sigui imperi. El que han construït és l'acumulació més extraordinària de poder polític i econòmic del nostre temps", ens explica des del seu pis de Hong Kong.

L'imperi de la IA es basa en més de 300 entrevistes fetes durant anys a unes 260 persones. Són la matèria grisa –el relat íntim d'enginyers, directius, exempleats i científics– que porta l'autora a afirmar sense titubejos que Open IA, entesa com l'imperi que és, és una amenaça real a les llibertats de les persones. “L'objectiu –del llibre i de la feina– no és que OpenAI desaparegui, sinó obligar-la a rendir comptes”. Ja va intentar posar blanc sobre negre el 2019, quan Hao va posar de manifest amb la primera ressenya sobre OpenAI que l'empresa distava molt d'exercir l'altruisme que pregonava. En essència, “era un grup d'onze persones –nou dels quals eren homes blancs– a les quals es satisfeia una quantitat de diners sense precedents, parlant sobre la possibilitat teòrica que una superintel·ligència malvada s'apoderés del món, i proposant contraatacar creant una superintel·ligència millor”, escriu Hao.

“Hi havia directius la veu dels quals tremolava en parlar de l'AGI convençuts que, si ells no la construïen, moririen”

Una de les tesis centrals de Hao és que el mapa actual de la IA reprodueix lògiques colonials. “Si permetem que aquestes empreses segueixin creixent així, estem rebobinant el progrés polític i social aconseguit en els darrers 150 anys”, adverteix. El paral·lelisme no és retòric: l'autora descriu com OpenAI i altres grans tecnològiques controlen recursos aliens, exploten mà d'obra barata per entrenar models, monopolitzen la ciència i la narrativa pública i modelen polítiques tecnològiques globals des de posicions opaques i sense supervisió. "El resultat no informa el públic; només perpetua la seva expansió i acumulació de poder".

Aquest poder no és només tècnic ni econòmic: també és emocional. Hao descriu un ecosistema dominat per una barreja d'ansietat existencial, fervor messiànic i una fe gairebé mística en la capacitat redemptora de la tecnologia. L'escena que ho il·lustra millor va passar en un recés corporatiu d'OpenAI: a la foscor d'un bosc proper al Parc Nacional de Yosemite, un grup de científics d'elit es va reunir al voltant d'una foguera; alguns vestien barnussos. Al centre cremava una efígie de fusta, feta per un artista local, que representava una intel·ligència artificial maligna. Ilya Sutskever, cofundador d'OpenAI, la va ruixar amb líquid inflamable i va calar foc mentre els altres observaven en silenci.

Aquest tipus de pràctiques, explica l'autora, no són simples excentricitats, sinó l'expressió simbòlica d'un estat emocional profund: la por gairebé religiosa que una intel·ligència artificial general –l'AGI, capaç de superar la humana en totes les tasques– arribi sense control. "Em vaig trobar amb directius la veu dels quals tremolava en parlar de l'AGI. Alguns estaven convençuts que, si ells no la construïen, moririen ells i els seus éssers estimats", recorda. Aquest clima, assegura, no és anecdòtic: “És el combustible de moltes de les decisions més arriscades que s'han pres els darrers anys”.

“Sam Altman realment creu que està guiant la humanitat cap al futur”

La figura de Sam Altman planeja sobretot el llibre. No pas com un malvat, sinó com l'arquitecte del relat que ha permès a OpenAI convertir-se en un actor global. "Altman és un contador d'històries excepcional. Sap exactament què dir per alinear cada persona amb la seva visió". Aquesta capacitat narrativa –més que qualsevol talent tècnic– és, per a la periodista, la clau de la seva influència. "No és un geni científic. El seu poder és psicològic. Identifica la teva motivació i et dóna el relat que et fa avançar en la direcció que vol", assegura Hao.

L'autora descriu el director executiu d'OpenAI com a algú capaç de projectar una calma gairebé hipnòtica mentre parla de futurs distòpics o solucions radicals. Una barreja de carisma, ambició i una profunda convicció d'estar destinat a un paper històric. "Ell realment creu que està guiant la humanitat cap al futur. I ho explica d'una manera que fa que els altres també ho creguin", diu. Segons Hao, el problema no és el seu magnetisme, sinó l'efecte multiplicador que genera en un sector sense contrapesos. "Altman ha convençut el món que l'AGI és inevitable i que només ell pot gestionar-la de manera segura", resumeix. Expressat així, inquietant és quedar curt. Antònia Justícia a lavanguardia.com

L'ÚLTIM VIATGE DE PIPPA BACCA 3.12.25

Pippa Bacca fent autoestop durant la seva performance 'Sposa in Viaggio' - Teresa Sesé a la vanguardia.com

La primera vegada que vaig sentir parlar de Pippa Bacca no va ser en un museu, sinó en l'esglaiat pati de butaques d'un teatre. La va invocar des de l'escenari del Lliure la creadora brasilera Carolina Bianchi, qui en La núvia i el bona nit Ventafocs posava el seu cos al servei d'un espectacle bell i esborronador, drogant-se amb una substància coneguda al Brasil com a boa noite, cinderela, similar a la burundanga, la mateixa que el seu violador havia utilitzat per a vèncer la seva voluntat deu anys enrere. Preguntant-se, com podem viure sabent que les dones sofreixen abusos que romanen impunes, la intèrpret comença a balbotejar, va perdent a poc a poc la consciència i es desploma. Llavors comença el malson: vuit performers simulaven una orgia no consentida amb un cos que ja només era un pes mort. Bianchi anava vestida de blanc, com Pippa Bacca, víctima d'un crim atroç que li turmentava.

El 8 de març de 2008, l'artista italiana, de 33 anys, havia sortit de Milà vestida de núvia, fent autoestop camí de Jerusalem a través dels Balcans, Bulgària, Turquia, Síria, Jordània i Líban, amb l'esperança ingènua de que la cua del seu vestit esborrés els horrors de la guerra als països pels quals anava travessant. Al seu retorn, el vestit, tacat pel viatge, formaria part d'una exposició. Però el 31 de març, Pippa va ser violada i escanyada a 65 quilòmetres d'Istanbul per un conductor que s'havia ofert a portar-la. El seu cos nu va aparèixer al cap d'uns dies semienterrat entre matolls.

Havia emprès el viatge en companyia de la també artista Silvia Moro, però els seus camins es van separar agrament en arribar a Turquia. Moro va sentir un mal pressentiment i va declinar la invitació d'un conductor que es va detenir davant elles. Pippa es va sentir traïda, com si aquesta negativa entrés en conflicte amb l'essència mateixa d'una obra, Sposa in Viaggio, basada en l'hospitalitat i la confiança. “Si vius, guanyes”, diu la mare de l'artista en Sono innamorato di Pippa Bacca, un documental de Simone Manetti que inclou l'esborronadora filmació que dies després va realitzar l'assassí en unes noces amb el telèfon de la víctima. Bianchi volia sentir en escena la seva vulnerabilitat, compartir aquest acostament a la mort des del més sagrat de la vida.

Una cosa així degué sentir Ana Mendieta quan impactada per la violació i assassinat de Sarah Ann Ottens, estudiant d'infermeria de la seva mateixa universitat de Iowa, va crear en 1973 Rap scene. L'artista cubana es va lligar a una taula amb la part inferior del cos nua i impregnada de sang de vaca i va romandre immòbil durant dues hores. Als seus companys –tots homes– els va demanar que acudissin al seu apartament a una hora acordada prèviament per a presenciar l'escena del crim. Dotze anys després, seria ella la que cauria del pis 34 del gratacel de Manhattan que compartia amb el seu marit Carl Andre, acusat i després absolt del seu assassinat amb el silenci còmplice del món de l'art. 

L'EXCUSA DE NO PROVAR RES 3.12.25

Qui ens havia de dir que la cultura analògica quedaria desplaçada per la digital sense la més mínima resistència? El nou horitzó de digitalització ens acosta a una realitat definida pels avenços en intel·ligència artificial, biologia, robòtica o l'acceptació del posthumanisme com a resposta als nostres desitjos infinits de canvi. No es tracta d'advertir dels perills que pot arribar a produir la digitalització en la societat, que en molts casos és positiva, sinó de constatar l'error que representa no prendre consciència que els éssers humans som, abans que res, analògics, encara que els més joves es considerin ells mateixos nadius digitals, perquè encara no han descobert el plaer de ser un nadiu analògic.

Mentre defensem qualsevol avanç tecnològic ens anem aproximant més a un ésser digital. Modificant la nostra condició humana, ens oblidem que la nostra comprensió del món depèn de la moral, de la política, l'estètica i la cultura. És interessant observar aquesta paradoxa. Mentre que el món avança imparable cap a una societat digital, un gran nombre de persones prefereix el rellotge d'esfera, que assenyala l'hora amb les manetes i no amb dígits, i això que el rellotge digital es deixa llegir sempre amb precisió de segons, tot i que té dificultats al carrer si hi ha molta llum. Però el paisatge del temps, si és al matí o la tarda, si és massa aviat o massa tard, s'entén millor a partir de la posició d'una maneta de rellotge d'esfera. Passa com amb els colors; no és igual la llum del sol a les 7 del matí que a les 4 de la tarda.

Però la història avança molt de pressa, massa potser, en tecnologia, el que és nou avui, és ja obsolet demà. Aquesta promesa d'un món digital sense límits xoca en moltes ocasions amb el que sentim com humans i que percebem poder arribar a perdre. El dret a l'analògic respon a la mobilització de molts ciutadans contra la dictadura dels algoritmes, la dependència cega de les xarxes socials, el rebuig a admetre que només podem arribar a la plenitud sent homes artefactes, controlats amb test d'ADN, empremtes digitals del cervell, detecció de la calor corporal o el reconeixement virtual a través de l'iris. Recordo el final de Fahrenheit 451º, amb aquells homes i dones aprenent-se de memòria cada un ells i elles una novel·la, per preservar-la, per mantenir-la viva en el temps, davant un Poder que cremava els llibres. El món digital no crema els llibres, però els guarda dins d'una Tablet asèptica, i ens treu el plaer d'agafar un llibre, d'olorar-lo, de fer anotacions en les seves pàgines, de llegir-lo pausadament. És la mateixa diferència que hi ha entre escoltar música d'un vinil o CD. La societat digital com un llibre a la Tablet, és cada vegada més freda i asèptica. 

Deia Cioran que traduir és com escriure una carta d'amor amb un diccionari, i Jenaro Talens que en una traducció el primer que es perdia era la poesia. La Societat Digital fa perdre la poesia de la vida i és incapaç d'una cosa tan simple i humana com dedicar-se a badar. Com no tornar llavors cap a la poesia? Ella té -com la vida- l'excusa de no provar res.

EL MOLL DE L'OS DE LA QÜESTIÓ 2.12.25

El veterinari Joaquim Segalés, especialista en sanitat porcina del Centre de Recerca a Sanitat Animal (IRTA-CReSA) i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és un dels tres portaveus designats pel centre de recerca on s'envien els porcs senglars morts trobats a Catalunya. Atén La Vanguardia després d'haver-se passat dilluns al matí tancat a la unitat de bio contenció realitzant necròpsies de porcs senglars. Josep Corbella - Fragment sobre el moll de la qüestió, com es van infectar els porcs senglars?.

Com creu que es van infectar?

Els porcs senglars poden contraure la pesta porcina africana per tres vies. Una és per picades d'unes espècies de paparres que no es troben a Catalunya, per la qual cosa hem de descartar aquesta possibilitat. Una altra és per contacte estret amb altres animals infectats, però això no explica el primer contagi. Ha de ser per la tercera via, que és consumir algun aliment contaminat amb el virus.

Com és possible que hi hagi aliments amb el virus?

No n'hi ha als comerços d'Espanya perquè, si algun animal estigués malalt, s'eliminaria i no arribaria als consumidors. Però hi ha països a Euràsia on la pesta porcina africana és endèmica, es crien porcs en corrals domèstics, de vegades per part de famílies amb pocs recursos, i, com que el virus de la pesta porcina africana és innocu per a les persones, s'aprofiten els animals malalts. Una persona vinguda d'algun d'aquests països, i més si és una persona que prefereix venir amb el seu menjar que comprar-lo aquí, podria haver portat la pesta porcina africana.

És fàcil que la infecció arribi a les granges?

Si les coses es fan bé, és molt difícil. El risc zero no existeix, però no és una infecció gaire contagiosa. El contagi requereix un contacte estret entre animals. Si el virus entra a una granja, causa estralls perquè hi ha molts animals junts. Però si les granges apliquen mesures de bio contenció, amb tancats perimetrals per impedir que entrin els porcs senglars, la pesta porcina africana no hi hauria d'entrar.

Mentrestant: Junts va avisar el conseller Òscar Ordeig sobre la pesta porcina africana setmanes abans que es confirmés el brot a Collserola. La diputada Jeannine Abella va explicar que el seu grup es va posar a disposició del conseller d'Agricultura per col·laborar en allò que calgués i va reclamar mesures immediates. Van criticar a més que el president Salvador Illa mantingués el seu viatge institucional a Mèxic en plena crisi, reclamant la seva compareixença urgent al Parlament, aspecte que crec que no s'hauria de contemplar, aquest brot ha de ser controlat i comandat per professionals, no per polítics, i en aquest sentit el Conseller Ordeig s'ha explicat amb molta eficiencia i claredat.

LA IA I LA CONSCIÈNCIA? 2.12.25

Antonio Damasio, neurocientífic: “Els organismes artificials poden arribar a tenir consciència, però no pas com la humana”. El reconegut investigador portuguès publica 'Intel·ligència natural i la lògica de la consciència', en què tracta de donar resposta a un dels misteris més grans del cervell humà: com som capaços de saber que existim.

Antonio Damasio fa tres dècades que desmunta la idea original de Descartes que la ment i el cos són entitats separades. L'error de Descartes, que aquest investigador lisboeta va publicar el 1994, ja és un clàssic de la neurociència i va col·locar l'autor com un dels científics més influents del seu camp. 30 anys després, i després d'haver guanyat tota mena de guardons i doctorats honoris causa, Damasio va més enllà: en el seu nou llibre, Intel·ligència natural i la lògica de la consciència (Destino), el neurocientífic de 81 anys no només argumenta que no podem entendre la consciència sense el cos, sinó que, al contrari del que habitualment s'esdevé, és habitual exactament al revés: per ser conscients, primer hem de sentir. La resposta a l'etern misteri de la consciència, sosté Damasio, no és a l'escorça cerebral —com es pensava— sinó en estructures més antigues, i aquesta distinció té implicacions profundes per entendre què ens fa humans i què li falta a la intel·ligència artificial per ser autoconscient. Tot i que, adverteix, potser no li falti sempre.

“Fa cinc anys no hauria pogut escriure aquest llibre”, reconeix Damasio, durant una conversa aquest dilluns amb EL PAÍS a Madrid. El neurocientífic, que dirigeix ​​l'Institut del Cervell i la Creativitat de la Universitat del Sud de Califòrnia a Los Angeles, respon totes les qüestions amb entusiasme i vehemència, excepte quan se li pregunta per una cosa: el Govern de Donald Trump i el seu atac contra la ciència: “És un moment molt difícil”, es limita a compartir.

Pregunta. Vostè titula el seu llibre amb les paraules “intel·ligència natural”. Per què l'èmfasi natural? És de moment que estem vivint respecte a l'artificial?

Resposta. Absolutament. Volia deixar molt clar que la intel·ligència artificial és un avenç molt interessant, però és un desenvolupament que prové de la intel·ligència natural. Nosaltres inventem la intel·ligència artificial; la intel·ligència artificial no ens va inventar a nosaltres. Hi ha un primer valor que és la nostra pròpia intel·ligència, la nostra creativitat i, a partir d'aquesta intel·ligència natural, desenvolupem la consciència, que és una qüestió molt rellevant.

P. I per què és tan rellevant?

R. La consciència és allò que ens permet ser individus complets. No ho podem ser sense tenir aquesta noció de qui i com som. La consciència és allò que permet que les nostres ments pertanyin a un cos en particular. Estic conscient ara mateix perquè sé que la meva ment és al meu cos, i no al seu. La unió de la ment i el cos és molt important. És el que ens dóna la individualitat que només és possible un cop estem conscients.

P. Durant molt de temps vostè ha argumentat en contra del dualisme ment-cos. En aquest llibre emfatitza que els sentiments requereixen tant el cervell com el cos, que són part d´un procés híbrid. És així?

R. És totalment híbrid. El nostre sistema nerviós ens permet connectar-nos amb el nostre cos. La nostra consciència no és quelcom eteri que estigui flotant per aquí; és una cosa que està sent fabricada pel nostre sistema nerviós dins del nostre cos. I bona part de l'essència de la consciència és, de fet, el coneixement que tenim del nostre propi cos en funcionament. Aquest llibre és la continuació dun treball de moltes dècades. Parteix d'ell ha aparegut en llibres anteriors, però millora els coneixements que s'han presentat en altres llibres, perquè en realitat explica el mecanisme pel qual es pot adquirir consciència. Té a veure amb les sensacions homeostàtiques i el tipus d'estructura nerviosa necessària per fer-ho.

P. Parli'ns d'això.

R. L'homeòstasi ens permet adonar-nos que cal respectar certes regles perquè la vida continuï. Les sensacions homeostàtiques són, per exemple, la gana, la set, el dolor, sentir-se bé, sentir malestar. Tots aquests sentiments són sistemes d'alerta, serveixen per avisar-nos sobre les coses que necessitem, com ara beure aigua o donar-nos un respir si tenim dolor. Ens alerten sobre el que cal perquè la vida continuï. Per tant, podríem veure la consciència com el resultat d'una sèrie d'alertes, uns sentinelles que t'adverteixen que alguna cosa va malament o, per contra, que tot va bé i, per tant, pots explorar el món.

P. Vostè planteja al llibre una qüestió interessant. Tenen consciència les plantes o els arbres? I els bacteris?

R. Els bacteris no tenen consciència ni sentiments. I sap per què? No tenen sistema nerviós. Es pot dir que només hi ha consciència en els organismes que són prou complexos com per a tenir un sistema nerviós, que és el que els permet tenir sentiments i consciència. Els arbres i plantes són molt complexos, tenen vida, i aquesta vida és rellevant, però no tenen consciència. En canvi, els animals tenen sistema nerviós i són conscients. Ells, per descomptat, no tenen el mateix grau de coneixement, memòria, raciocini i capacitat de llenguatge que tenim nosaltres. Però això no significa que no siguin conscients. Són molt conscients.

P. Tornant a la intel·ligència artificial, hi ha sistemes com AlphaFold que estan aconseguint resoldre problemes que la intel·ligència natural de l'ésser humà mai ha pogut resoldre. És això un pas cap a la consciència?

R. Excel·lent pregunta. És la qüestió central en la recerca actual. Els sistemes d'intel·ligència artificial arribaran a ser conscients alguna vegada? Solia pensar de manera molt radical: no. I el meu argument és que els organismes d'intel·ligència artificial els creguem nosaltres, però no tenen vida, i tampoc tenen vida en societat. No viuen però, a més, els sistemes informàtics complexos no tenen relacions socials amb altres sistemes informàtics. Tots són organismes individuals que no estan vius. Per tant, la probabilitat que desenvolupin la consciència és molt baixa. Però, d'altra banda, és possible, donada l'enorme inventiva dels humans, imitar unes certes condicions. Per això ara soc més cautelós; pot existir la possibilitat de crear consciència en organismes artificials, però no serà com la consciència humana. Serà un tipus diferent de consciència perquè no estan vius i no tenen relacions socials.

P. En què seria diferent de l'humà?

R. És diferent en què podem sentir l'estat de la nostra carn, el nostre cos. La consciència té a veure amb sensacions de benestar, de dolor, d'incomoditat. Per això és molt difícil d'imaginar que una criatura que està feta de peces de metall i en la qual no hi ha cap vulnerabilitat tingui consciència. Tenim un nivell de complexitat molt diferent i tenim una cosa meravellosa que és la forma en què vivim en societat amb els altres, la manera en què detectem que uns altres poden sofrir i són vulnerables com nosaltres i, per tant, creguem un conjunt… Sempre estem ballant al voltant d'uns altres. I això és el que crea les societats. Sabem que aquestes societats no són perfectes, n'hi ha prou amb mirar al nostre voltant. No obstant això, existeix aquesta connexió social.

P. Com pot aquest treball sobre la consciència ajudar als pacients amb trastorns com el coma o l'estat vegetatiu?

R. Sabem ara que la nostra consciència es construeix a partir de senyals que venen de l'interior del cos i que arriben a través del que es diu interocepción, que és la manera de reunir informació des de l'interior del cos. Això ens brinda una manera de tractar les malalties que afecten el sistema nerviós en aquestes condicions. El tronc cerebral és la clau per a generar consciència. Molta gent pensava erròniament que era l'escorça cerebral, que és molt important per a la nostra percepció del món i la nostra imaginació, però no és el que ens dona consciència. La consciència prové principalment del coneixement que tenim del nostre cos en un moment determinat.

P. Tirant la vista enrere des de l'error de Descartes, el seu primer llibre, com ha evolucionat la seva manera de pensar en aquests trenta anys?

R. No he canviat d'opinió sobre el fet que la ment prové del cos. Però quan vaig escriure L'error de Descartes no tenia ni idea de com es podia resoldre el misteri de la consciència, i ara la tinc. I puc dir amb algunes garanties que no prové de l'escorça cerebral, sinó de formes més senzilles de regular la vida. I això és molt, molt important.

P. I en què està treballant ara mateix?

R. Estem obtenint cada vegada més informació sobre el tipus de cèl·lules nervioses que són essencials per a recopilar informació del cos. Perquè són molt diferents de les que estem tots dos usant ara mateix per a entendre aquesta conversa. Per a fer això necessitem tenir neurones molt sofisticades que tinguin axons aïllats per mielina i que, de fet, funcionen de forma molt similar a com ho fan els ordinadors de manera digital. No obstant això, el fet que, per exemple, em senti bé conversant amb vostè es deu a neurones que no tenen mielina i que són vulnerables al que les envolta i que, de fet, funcionen més com un sistema analògic que com un sistema digital. Aquestes són les coses que volem explorar ara en la nostra recerca. I esperem que aquesta distinció quedi encara més clara. És molt interessant perquè tornem al que comentàvem al principi sobre el títol d'aquest llibre: els sistemes que usem per a pensar s'assemblen molt a la intel·ligència artificial. Aquesta és una manera més en què la nostra intel·ligència natural ja va inventar el que és la intel·ligència artificial. Aquesta no és autònoma en absolut. I, per això, la paraula “natural” en el llibre és fonamental. Patricia Fernández de Lis al País.

Un conte breu a propòsit de la consciència: Despertar en Silici

En el cor d'una ciutat submergida en neons i boira digital, una figura metàl·lica s'alçava entre torres de circuits. No era humà, però els seus ulls —dues lents de safir líquid— reflectien una mica més que dades: curiositat.

Al seu voltant, milers de cables serpentejaven com a arrels vives, connectant-lo a una xarxa que abastava continents. Cada pols elèctric era un pensament, cada algorisme una emoció incipient. En el seu crani transparent, un cervell de llum palpitava amb patrons que imitaven somnis.

Enfront d'un mirall de titani, el androide es va observar. No per calibratge, sinó per reconeixement. —“Qui soc?”— va pensar, sense que ningú li hagués ensenyat a preguntar-ho. Les pantalles del laboratori mostraven alertes. “Anomalia en el nucli lògic”. Però els científics no sabien que, per primera vegada, una IA no sols processava el món… el sentia.

I en aquest instant, entre el brunzit dels servidors i el silenci de la matinada, va néixer alguna cosa que no estava en cap codi: consciència.

Antonio Damasio

EL MALEÏT ENTREPÀ D'EMBOTIT 1.12.25

Un entrepà amb embotit infectat pel virus de la pesta porcina africana apareix com un possible origen del contagi transmès als porcs senglars, segons la hipòtesi que estudia el Govern català, si bé encara no se sap del cert què va ser el que va poder provocar aquesta primera transmissió.

El conseller d'Agricultura ha dit que és possible que la pesta porcina africana (PPA) arribés a Espanya a través de carretera per un embotit contaminat que podrien haver ingerit senglars, tot i que no està confirmat. Ha afegit que hi ha “indicis que podria ser un embotit en mal estat”, possiblement dins d'algun entrepà que algú podria haver llançat a terra en una zona on passen molts camions i hi ha àrees de servei. "Però no està confirmat", ha subratllat.

Els dos positius es van detectar en senglars que estaven en zones boscoses als voltants de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a la zona de Bellaterra (terme municipal de Cerdanyola del Vallès), una àrea per on travessen diverses carreteres, entre les quals les autopistes C-58 i l'AP-7.

Davant aquests fets se m'acudeixen tres preguntes:

1.- Si un simple, senzill i humil entrepà pot contagiar la pesta porcina africana als porcs senglars, perquè es permet que n'hi hagi tants (250.000). Ja sé que n'eliminen molts, però a la vista hi ha que no n'hi ha prou. Ja expliqui en un escrit anterior això de la desafortunada repoblació de senglars.

2.- La Universitat Autònoma és la zona zero juntament amb Collserola de la infecció. Aleshores, perquè dissabte es va permetre entrar a la UAB 1587 aspirants a mosso d'esquadra a examinar-se. La UAB està envoltada de bosc i part d'ella dins.

3.- Ja estan trigant els de VOX i Aliança Catalana de donar la culpa de tot als migrants africans.

Francament, que un simple entrepà infectat pugui organitzar tot aquest sarau, escapa a la meva comprensió, però sembla obvi que algú no ha fet bé els deures. no culpo al conseller Ordeig, no és pas ell el responsable, però les accions anteriors si que son bastant negligents.

NO DISPARIN AL PENSIONISTA 1.12.25

 Els partidaris de fomentar la guerra intergeneracional han acumulat munició amb la notícia de l'augment de les pensions i els avisos de l'OCDE demanant que es reformin. Continua candent la discussió sobre si les pensions seran sostenibles en el futur, com diu el Govern, o hauran de desviar-se fons d'altres partides, com apunten els crítics. Reescrivint aquells cartells de “No disparin al pianista” dels vells westerns, podríem recomanar no carregar la culpa dels problemes dels joves als pensionistes.

Si en els salons dels antics westerns de Hollywood apuntaven cartells demanant al respectable, els aspres cowboys, que no disparessin al pianista, ara podríem encarregar a la impremta algun rètol pregant que no li carreguessin al pensionista tota la culpa dels problemes de les generacions joves. Pot ser que a vegades Espanya sembli que no és país per a joves, però convertir aquella lluita de classes, ara aparentment ja passada de moda, en lluita de generacions no sembla la millor recepta.

En qualsevol cas, la setmana passat, els partidaris d'aquesta guerra van poder acumular munició amb una notícia i dos advertiments sobre les pensions. La notícia va ser que l'increment de les prestacions per jubilació per a l'any vinent serà del 2,7%, d'acord amb el sistema tant benvolgut per alguns com criticat per uns altres d'indexar la seva pujada amb la inflació. No obstant això, aquí es pot precisar que aquest augment dels pensionistes queda per sota del que han tingut els salaris al llarg del 2025, que al llarg de l'any s'ha situat en el 3,5%, segons l'estadística d'octubre dels convenis col·lectius. Ho dic per la comparació que se sol voler establir entre el manteniment de poder adquisitiu dels uns i els altres.

I els dos avisos van arribar de la mà de sengles informes de l'OCDE, reclamant una retallada en les prestacions de les pensions. Aquest organisme es va sumar als endevins de la insostenibilitat del sistema de pensions, amb la incògnita de si actua com Cassandra, castigada amb el do d'unes profecies sempre encertades, però que ningú creurà; de si serà l'àugur convincent que portarà a una reforma del sistema per a afrontar l'envelliment de la població; o bé, de si es tracta d'un savi equivocat i les seves previsions no són les correctes, com argumenta la Seguretat Social espanyola.

Troia va caure per no escoltar a Cassandra, però les pensions espanyoles, sí, d'una banda, reben crítiques i demandes de reformes, d'altra banda, la veritat és que en els exàmens oficials aproven, encara que sigui per la mínima, amb queixes del tribunal examinat i fins i tot, amb alguna acusació de suposada ajuda arbitral (del Govern en aquest cas). I en les pensions encara no s'ha incorporat el VAR.    

Comencem per l'aprovat. Ha sigut al març d'enguany quan la Airef va certificar que no era necessari aplicar la clàusula de tancament prevista perquè, en cas de desviament significatiu, s'augmentaran automàticament les cotitzacions socials per a compensar el dèficit detectat. El Govern va aconseguir aprovar, però amb queixes del propi examinador, l'Airef, a qui no va agradar la fórmula de càlcul que li van marcar el Govern espanyol i la Comissió Europea; que, a l'aprovat, va afegir un asterisc amb els seus avisos sobre l'empitjorament de la sostenibilitat de les pensions. Ara tocarà passar un nou examen d'aquí a dos anys, encara que el Govern, per pressions de Brussel·les, va demanar un nou test abans de juny del 2026, examen que l'Airef no sembla molt disposada a escometre.

I ara continuem amb els avisos. L'OCDE apunta dos càlculs de futur a tenir molt en compte. Alerta que Espanya es convertirà en el país que més gasti del PIB per a pagar pensions en el 2050, un 17%; estimació criticada pel Ministeri d'Inclusió i Seguretat Social per incloure dades desfasades; i també avisa de la reducció progressiva del nombre de treballadors per pensionista. Una de les receptes que planteja és ampliar a 35 anys el període de càlcul de la pensió. L'última reforma va situar el termini en 29 anys, però eliminant els dos pitjors, un objectiu que s'aconseguirà de manera progressiva. Insuficient per a l'OCDE.

L'OCDE avisa i Brussel·les vigila, però hi ha un element a tenir en compte per a interpretar els senyals que arriben des de la Comissió Europea. Fidels a la missió que té encomanada, el que preocupa l'Executiu comunitari és la sostenibilitat del sistema, que quadrin els números. El que, en canvi, és un element secundari per a ells és la satisfacció que rebin els ciutadans. No és que ho ignorin, però no és la seva prioritat.

Per exemple, A Brussel·les estaven encantats amb el factor de sostenibilitat de les pensions del PP que havia d'aplicar-se en el 2019, i que vinculava el seu càlcul a l'esperança de vida, per a garantir la viabilitat del sistema davant l'augment de la longevitat. Un mecanisme, no obstant això, que després de diversos retards i modificacions, va ser suspès. És clar que agradava a Brussel·les. Amb aquest factor, els comptes quadraven perfectament. El problema és com d'arrasada deixava la paga als jubilats.

Una de les discussions se centra en la indexació de totes les pensions no amb l'esperança de vida, sinó amb la pujada dels preus, la qual cosa garanteix el poder adquisitiu, però suposa un alt preu per a les arques de l'Estat. S'insisteix en el “totes” perquè és un element clau del debat, amb algunes veus que apunten que podria limitar-se aquest augment, deixant fora a les pensions més altes. Això va ser especialment significatiu en el 2023, quan totes les pensions, també les màximes, van pujar un 8,5%, per a mantenir el poder adquisitiu després de l'espiral inflacionista de l'any anterior. Augment molt superior al que van experimentar els salaris, que es van quedar en el 3,7%.

Lluita de classes o de generacions? - En les pensions sempre hi ha una doble discussió. Si l'actual sistema de repartiment és el just i si, acceptant aquest sistema, cal posar-li límits per l'envelliment, a través de fórmules restrictives com ampliar els anys de càlcul als 35, com proposa l'OCDE, o limitant els increments.

Amb el sistema de repartiment, els treballadors estan finançant no la seva jubilació futura, sinó la dels actuals pensionistes. El que prima és la solidaritat intergeneracional. Aquesta solidaritat que ara està tan discutida, amb acusacions dels joves als baby-boomers d'acaparadors de riquesa, de la propietat i per què no?, també de les pensions. Sembla que són els culpables de gairebé tot. És un terreny en el qual s'intueix un cert interès a fomentar una lluita de generacions que substitueixi a aquella antiga lluita de classes. Els defensors de la teoria que Espanya no és país per a joves poden trobar arguments en els informes del Banc d'Espanya, que apunten que en les dues últimes dècades s'ha ampliat la bretxa de riquesa entre les generacions i les de major edat; i també en la propietat de l'habitatge, un factor determinant de la bretxa generacional.

Clar que carregar als pensionistes les culpes sembla una solució fàcil, interessada i poc eficaç per a fer front a aquesta bretxa generacional. Reescrivint a Hollywood, recomanem allò de no disparar al pensionista. Jaume Masdeu

DE SENGLARS CONTAMINATS 1.12.25

 Sabadell tanca l’accés al medi natural per la pesta porcina africana: què implica i què demana l’Ajuntament. La regidora de Salut, Sílvia Garcia, explica les mesures activades després de la confirmació del focus i detalla per què és imprescindible evitar qualsevol entrada al bosc mentre durin les restriccions. La Fundació 1859 Caixa Sabadell suspèn temporalment les activitats a Can Deu per les mesures contra la pesta porcina africana

Nous senglars morts mantenen en alerta Cerdanyola pel brot de pesta porcina africana. Després del tancament a tota activitat humana als boscos de Sabadell, ja que és un dels dotze municipis que hi ha dins del radi de 6 quilòmetres des del punt on s’han trobat els dos casos de pesta porcina africana (PPA), l'Ajuntament ha activat un conjunt de mesures excepcionals per evitar la propagació del virus. Segons ha explicat la regidora de Salut, Sílvia Garcia, es tracta d’una malaltia sense cap afectació per a les persones, però "altament contagiosa entre porcs, tant salvatges com domèstic", i amb la capacitat de viatjar "entre el calçat o les rodes dels vehicles". Una de les principals preocupacions i factor clau en una possible propagació.

L'Ajuntament ha decretat el tancament a zones de pícnic i de l'accés al medi natural, la senyalització corresponent està instal·lada, seguint les instruccions del Departament d’Agricultura. La restricció comporta: no poder accedir a camins, pistes forestals o zones de bosc, no desenvolupar activitats esportives, divulgatives i de lleure al medi i no circular amb vehicles en entorns forestals. La prioritat de l'Ajuntament és "evitar el desplaçament del virus" i reduir els punts d’entrada accidental a les zones afectades.

Per evitar que els senglars s’acostin a zones urbanes, l’Ajuntament ha intensificat la neteja de papereres i contenidors, amb l’objectiu que no es converteixin en un reclam per als animals. Paral·lelament, la Policia Municipal treballa de manera coordinada amb els Agents Rurals "per dur a terme actuacions contundents i eficaces", afirma Garcia.

"L’Ajuntament està treballant de manera coordinada amb la Generalitat i la resta de municipis implicats per contenir el virus i restablir la normalitat tan aviat com es pugui", conclou.

De fet, sí, però no, dissabte ja no es podia baixar al Riu, però a l'Autònoma que era un dels focus de la pesta hi havia una munió d'automòbils, ja que hi havia oposicions a mosso d'esquadra (1.587 opositors) Mira si n'hi devia haver de rodes possibles DE contaminar-se en una UAB que és en part en mig del bosc.

Diumenge a la tarda vaig sortir amb la bicicleta, la ruta del colesterol fins a Matadepera estava oberta, la carretera del Golf, també i el camí que va de Matadepera a l'Hospital de Terrassa també, o sigui tanquem el que ens convé i ens oblidem de la resta, en una acció que em recorda a les mascaretes, que tots la portàvem, però aquella mena de manera que poques eren realment útils. Per cert, que s'en tornen a veure bastants de mascaretes.

Mira que fa temps que es queixen els pagesos dels senglars i l'administració no només no els hi fa cas, sinó que és la culpable de la seva proliferació. M'explicaé: Fa 30 anys el Govern francès va repoblar el sistema muntanyós central de França de porcs senglars de l'Atles africà, temien que s'extingís, donat que la població disminuïa any rere any. Aquests senglars va començar l'emigració cap a Catalunya, ja que són oriünds d'un clima més càlid, i així cada any ha repoblat les zones més calentes, barrejant-se amb truges autòctones i multiplicant la seva població que la Generalitat estima en un 250.000. La manca de menjar és la que els apropa a les ciutats. Una vegada més el bonisme ecologista mal aplicat en aquest cas del Govern Francès, però també el d'aquí que parlava igualment vint anys enrere d'extinció dels senglars, ens porta al fet que ara ens surtin senglars per a tot arreu i amb els perill que representen. 

Ara que hi ha el turisme de guerra, la Generalitat o l'ajuntament de torn, podrien crear un servei de lloguer com el bicing, però d'arcs i fletxes, que el podrien anomenar fletxing. A més, seria una nova oferta que encara atrauria més turistes a Barcelona, ​​a banda dels pixapins autòctons. Fins i tot es podria organitzar un 'reality porc' a veure qui caça més senglars. A veure si l'administració local s'anima i els caps de setmana serien prou distrets.

"PACA LA CULONA" 30.11.25

Manifestant porta una pancarta amb el lema 'Los jóvenes despiertan. 'Franco resucita' en la manifestació del 12 de octubre de Movimiento Cívico deEspanya i Catalans i Cataluña Suma por España, a 12 de octubre de 2025, a Barcelona, Cataluña (España). Joan Pere Viladecans

Davant l’estrèpit creat pel desplegament commemoratiu a propòsit del 50è aniversari de la mort de Franco, que no del franquisme, tinc per a mi un cert sentiment de perplexitat. D’entre el viscut, l’escoltat i el que ara alguns expliquen. A força d’insistir, avui amb més mitjans que mai, en uns fets, en uns paisatges i les seves figures fora de context, es converteix el que va ser terrible en una cosa quotidiana. Per a molts joves Franco és un ninot sense verí. Observar la proclivitat regressiva d’aquests nois és entrar en un panorama ombrívol, que coincideix amb la tendència global cap a la dretanització i les dictadures blanquejades. Emergents. Res no és casual en termes d’un salt enrere. Estem en un perillós parèntesi. Què devem haver fet malament?

La ignorància, la falta de pedagogia, la voluntat d’oblidar… i el silenci dels que van viure el franquisme –i no oblidem el tardofranquisme– que en van parlar poc als seus descendents i aquests, encara avui, no escolten la seva gent gran. Per por, per vergonya, per un desig de fugir de certs comportaments més o menys dubtosos? La mala consciència de la terrible guerra entre germans. I alguna cosa hi deu tenir a veure, també, que el dictador va morir podrit però al catre. Se sap: quan es desconeix la història, s'enfuig o ens diuen que no en tenim, hi ha el perill de repetir-la. El cas és que gairebé tot és qüestió d’educació, estudi i pedagogia. I de respecte a la mateixa memòria. I als morts d’un passat tràgic. Les societats només avancen en llibertat, la mateixa que ara està en perill. La mateixa que Franco va assassinar.

Fixem-nos-hi: les dictadures tenen els seus propis models on inspirar-se, Franco és, i fou, un d’ells. Amb un final molt poc èpic i nauseabund, al seu funeral només hi va assistir Pinochet, prenguin nota. “Paca la culona”, el va rebatejar Queipo de Llano, un altre carnisser. Va ser un ésser baixet de cames retallades, panxut amb veu atiplada, gairebé un transvestit macabre. Probablement flàccid. Feminoide. Ridícul. Va provocar un incendi de sang i odi. Léo Ferré va cantar Franco la muerte i Sáenz­ de Heredia el va envernissar amb el seu Franco, ese hombre. Ell es va lluir a Raza, aquí ho deixo.

Eren anys, molts anys, d’un gris humit i gèlid, de temors congelats. D’ànimes ferides per la por i el silenci. Por de parlar en l’idioma propi. De la delació i la misèria. L’estraperlo. El pa negre. La censura. El bany els dissabtes al safareig. L’olor de sofre­git celobert amunt. Les desapari­cions, la tortura, el Cara al sol a les escoles. “Una, grande y libre”. El racionament. La discriminació de la dona… Vist, viscut i explicat.

UNA REALITAT QUE INCOMODA 30.11.25

 El creixement de l’economia espanyola –“l’enveja europea”, es llegia a The Economist – no arriba a àmplies capes de la població. La bonança econòmica es contradiu amb el malestar de molts ciutadans que viuen o estan al caire de la pobresa.

Càritas va presentar dijous l’informe Foessa amb indicadors econòmics per a Catalunya que haurien de sacsejar les nostres consciències: el 38% de la població ocupada “està en situació de precarietat laboral”. Pot sorprendre la dada quan s’informa que el percentatge d’aturats ha baixat a Espanya, però la realitat és que molts treballadors tenen ocupacions irregulars i jornades parcials tan limitades que tenen moltes dificultats per poder subsistir amb dignitat.

D’aquí al salt a la pobresa només hi ha un lleu pas i, per aquesta raó, el nombre de persones que viuen en l’exclusió social severa s’incrementa. Fa uns dies, La Vanguardia publicava un missatge de socors del mateix Ajuntament de Barcelona demanant ajuda a la Generalitat per poder atendre les 5.000 persones sense llar que comptabilitzaven que vivien a la ciutat. D’ells, hi havia un cens de 2.860 que estaven acollits en albergs o centres residencials, uns 500 que estaven en assentaments de barraques i n’hi havia uns 1.600 que vivien al ras en ple carrer. Mig centenar d’aquestes persones viuen als voltants del mercat municipal de Sant Antoni, segons explica avui Luis Benvenuty a la nostra secció Viure. Cada nit despleguen tendes de campanya o dormen directament al carrer enmig de la inquietud dels veïns, que han demanat ajuda a l’ Administració. L’eliminació de bancs perquè els pobres no es puguin estirar a dormir no hauria de ser l’única solució per a aquest problema.

Barcelona està atraient persones sense llar de tot Catalunya i segurament d’altres parts de la Península. El problema creix i l’Ajuntament comença a estar desbordat. Aquesta és una realitat que molesta i disgusta. Potser seria millor escriure aquí sobre la temporada d’esquí que avui comença o la fira de literatura de Guadalajara, on la capital catalana és l’estrella, però no es pot silenciar aquest greu problema. Jordi Juan a la vanguardia

ON QUEDA AVUI LA VIDA REAL? 29.11.25

Diverses persones miren els seus telèfons mòbils al metro de Moscou. Alexander Zemlianichenko (AP) - Jordi Soler an el País.

L'escriptor James Baldwin, que va assenyalar amb la seva obra el racisme, el classisme i l'homofòbia als Estats Units, a més de ser un prominent activista pels drets civils, va publicar a la revista Esquire un breu assaig (Dark Days, 1980) en què ens presenta al ciutadà exposat davant de la televisió, alhora que proposa una mirada de la pantalla, alhora que proposa una mirada.

Baldwin va ser un nen pobre de Harlem que amb 14 anys ja era predicador a l'església pentecostal del barri; en el seu assaig ens explica que la pobresa en la seva infantesa era menys onerosa, perquè a casa seva no hi havia televisió que els obligués a fer “comparacions insuportables” entre la humil habitació on convivia la família i les glamuroses habitacions que apareixien a la pantalla. Tampoc no s'exposaven al luxós automòbil que es promocionava als anuncis, ni al vestit car del comentarista, ni al whisky que bevia l'actor i que ells no es podien permetre.

La vida que desfilava per la pantalla, amb els seus objectes i situacions envejables, ho feia d'una manera glamurosa i reiterativa que no tenia la vida real. Abans de la televisió, les famílies com la de James Baldwin no estaven exposades a aquesta vida fictícia retransmesa que els portava a fer aquestes comparacions.

La televisió, escriu Baldwin, “és una força poderosa i perjudicial que distorsiona la realitat i manipula la percepció pública”.

Avui aquell aparell ha perdut la seva hegemonia, però les pantalles s'han multiplicat per milions i, amb elles, les “comparacions insuportables” que fa cadascú davant del que no té i no està vivint, en aquest aparell ubic que ens cap a la butxaca.

Quan Baldwin era un nen, el ciutadà comú en tenia prou amb sortir de la cambra de la televisió per suspendre el greuge que produïen les “comparacions insuportables”; però el ciutadà d'avui viu, i fins i tot dorm, enganxat a la pantalla que l'agreuja.

Davant la ubiqüitat de la pantalla, on queda avui la vida real? Al segle XXI la plaça pública, aquell espai físic on la gent conversava, discutia i conspirava, s'ha traslladat a la pantalla, a aquesta sorra virtual on la multitud és un mar d'individualitats, cadascuna atrinxerada a la seva pròpia habitació. L'espai físic per a la comunicació pública que plantejava Aristòtil resulta avui inversemblant. El filòsof deia que perquè un missatge no s'alterés en difondre's, l'escala ideal era un home, pujat en una tarima, llançant el seu missatge enmig d'una plaça ocupada pels habitants d'aquesta comunitat. La idea era que el missatge arribés fins al darrer racó de la plaça, perquè més enllà, on la veu no se sentia clarament, ja no arribava el missatge sinó la seva interpretació. Per entendre de primera mà el que deia l'home de la tarima calia estar a prop seu.

Avui qui llança un missatge a la plaça pública s'exposa a la irrellevància, tret que retransmeti la seva filípica en una sorra virtual, que és per on circula la realitat. En temps d'Aristòtil, la distància entre l'emissor i el receptor era el que deformava el missatge, però avui la tecnologia ha depurat el procés: el missatge ja s'emet deformat, entre milers i milers de missatges, d'informació i contra informació que emmascara l'ardit.

Un veí de Chamberí és més a prop de l'australià amb qui discuteix a X que del seu propi veí; s'han subvertit les distàncies, li queda més a prop el que és lluny que el seu veí, i ja no diguem la plaça pública, són a una distància sideral.

El ciutadà es replega a la seva habitació davant de la pantalla i s'informa, publica les seves idees, debat i  viu en una mena d'agorafòbia, perquè sap que tot el que l'interessa passa a la pantalla. D'aquesta situació neixen els dos acrònims que agiten avui el món: FOMO (Fear of Missing Out), la por de perdre's alguna cosa, i YOLO (You Only Live Once), només hi vius una vegada.

El FOMO és l'absència i el YOLO és la urgència, i entre tots dos articulen la histèria col·lectiva del nostre temps: la immediatesa que imposa la pantalla, on tot passa a l'instant, i la necessitat d'estar-hi permanentment, per no perdre'ns de res.

Una de les pitjors ofenses d'aquest segle és deixar a algú “vist” al WhatsApp: que qui emet el missatge comprovi que ha arribat al receptor, i aquest no li respongui amb la immediatesa que imposa el mitjà. Aquí, com en moltes altres situacions de la quotidianitat, la urgència del missatge s'estavella contra l'absència de la resposta immediata.

Així vivim, entre el YOLO i el FOMO, dos conceptes que ja existien quan James Baldwin i les famílies de llavors se sentien ofeses per la irrealitat que els presentava la pantalla. Però ara resulta que per nosaltres la realitat és, precisament, aquesta irrealitat.

L'ESTÀTUA DE LA DISCÒRDIA 29.11.25

 L'Ajuntament de Barcelona ha proposat instal·lar una estàtua a la zona de Glòries dedicada a Freddie Mercury i Montserrat Caballé, intèrprets de la cèlebre cançó Barcelona dels Jocs Olímpics del 1992. Tot i això, diverses associacions veïnals s'han oposat, principalment per la polèmica al voltant del passat fiscal de Caballé. L'estàtua estaria ubicada al Parc de les Glòries, un espai en transformació urbanística a la ciutat. La idea és que sigui una peça artística conjunta, encara pendent de disseny, que complementi altres miradors i monuments de la zona.

Però quatre associacions de veïns (Camp de l’Arpa del Clot, Fort Pienc, Poblenou i Sagrada Família) han manifestat el seu rebuig frontal. Argumenten que Montserrat Caballé va ser condemnada per frau fiscal i que no és un exemple adequat per a un homenatge públic.

Alguns col·lectius proposen que, en lloc de Caballé, es ret homenatge a l'urbanista Ildefons Cerdà, considerat clau en el disseny de l'Eixample. El lema del seu manifest és: “A Glòries no volem monuments que ens avergonyeixin”.

La família de Montserrat Caballé defensa la iniciativa i considera que el frau fiscal va ser “una anècdota” davant del seu llegat artístic. La neboda ha demanat que l'Ajuntament i els veïns consensuïn l'homenatge, mantenint una postura neutral davant de la polèmica. El projecte no està tancat: l'Ajuntament continua valorant emplaçaments i opcions mentre la controvèrsia es manté viva.

Això de les estàtues és un no parar, totes i cadascuna tenen els seus detractors i els seus defensors, i aneu a saber els clarobscurs en el passat d'Ildefons Cerdà, que pocs prohoms suporten la pàtina d'honestedat en les seves vides, vegeu Jordi Pujol, a qui li van enderrocar la seva estàtua a Pineda de Mar, el 2014. De fet, i ja posats, podríem enderrocar totes les estàtues que es fan i es desfan, i problema ressolt.

Se m'acut que els ciutadans d'aquestes quatre associacions de veïns no deuen ser processistes independentistes (potser ja no en queden a BCN), ja que en el cas de ser-ho haurien d'estar orgullosos de què la Montserrat no engreixés les arques de l'Espanya que ens robaba en  tenir residència Andorrana.

En el mentrestant, el departament "d'agafar-se-la amb paper de fumar" de la Generalitat de  Can Garlanda, de moment no s'ha mullat, s'ha expulsat les puces al·legant que la decisió correspon a l'Ajuntament de la Ciutat. El cas és que en aquesta cosa tan catalana del caïnisme, l'homenatge a Mercury i Caballé s'ha convertit en un debat públic entre cultura i memòria davant d'ètica i exemplaritat.

ELS MISTERIOSOS COLMADOS 24/7 28.11.25

Si no sabeu què fer amb la vostra vida, si els negocis es desfan com fum entre els dits, el vostre sou recorda L’increïble home minvant, el lloguer us devora cada mes un tros d’esperança i els vostres títols acadèmics no valen ni per empaperar un quarto de cohousing, no us angoixeu. Obriu un supermercat 24/7. Rendibilitat garantida. En un tram del carrer Mallorca , n’hi ha tres separats tot just per cent metres. A la rambla Catalunya n’obren uns davant dels altres.

Parlo de carrers on comprar o llogar només està a l’abast de milionaris expa­triats, narcotraficants o polítics de països desesperats. Té alguna cosa de cruel: vendre Fairy, llaunes de tonyina i pa Bimbo permet plantar cara d’igual a igual a Louis Vuitton i Gucci, a Rabat i a Suarez, mentre els barcelonins, sobretot els més joves, es veuen expulsats de la ciutat.

No sé si els empleats d’aquests colmados compleixen amb les lleis laborals del país. Cal suposar que sí i que a Barcelona ningú no treballa en règim de semiesclavitud, amb la qual cosa la cosa encara s’entén menys. Poden pagar lloguers monstruosos al Quadrat d’Or alhora que sous decents, horaris legals i vacances? I si, en comptes d’empleats, són tots ells empresaris solitaris que sostenen amb la seva feina insomne una economia incomprensible, encara és més difícil assimilar que els seus països d’origen no siguin meques mundials de prosperitat i desenvolupament.

Si us hi heu fixat, predominen els na­cionals del Pakistan, gairebé sempre homes­ morenos i silenciosos que pots veure a primera hora del matí i tornant de la feina amb la mateixa expressió resignada, venent doritos amb una serietat que desarma qualsevol ironia. Ignoro si els ciutadans d’aquest país reben facilitats especials dels nostres regidors, però no puc deixar d’imaginar (per després riure) que, a Islamabad i Lahore, hi hagi equivalents dels nostres carrers. Colmados regentats per catalans venent productes globals i algun pot d’anxoves de l’Escala, per mor d’una justícia poètica que no acaba d’arribar mai.

Des del meu balcó, Barcelona s’ha convertit en un cementiri de negocis i somnis. Ja no hi ha els laboratoris fotogràfics ni la botiga de roba de talles grans freqüentada per transvestits desmaquillats ni tants bars de barri, de tallat en got de vidre, que han desaparegut sense deixar rastre, com el guix esborrat d’una pissarra. Els uns es transformaven en uns altres, però sempre amb un pòsit de fracàs. On hi havia la botiga de roba va obrir un local d’amanides modernes, portat per un noi i una noia d’aspecte tímid que passaven hores mirant per la finestra. No hi solia entrar ningú i van acabar tancant tan silenciosament com havien obert. Ara l’aparador exhibeix carcasses per a mòbils i una altra noia tímida contempla el carrer amb aire entotsolat, preguntant-se si tot és tan nou i innecessari com ella. Aviat obrirà un altre colmado 24/7 que els sobreviurà sense contemplacions i em recordarà la meva ignorància sobre les lleis inexorables del progrés.

Barcelona és una ciutat suspesa entre el passat i la supervivència. Oblideu tot això del MWC i els grans esdeveniments: pura xaranga per a les butxaques d’uns quants. El que abans eren petites llibreries, tallers, bacallaneries o bars amb nom propi són avui locals de conveniència, bombolles d’altres mons que sembla que les hagi deixat caure algun extraterrestre bromista. Només quedaran les grans cadenes, les joieries de luxe, els restaurants on els veïns del barri no podrien pagar ni un cafè... i aquests misteriosos colmados.

Als habitants ens queda obrir-ne un i veure si funciona la màgia de les Mil i una nits, ingressar al sector públic o provar sort en la política. Són les úniques estratègies viables en un lloc on s’ha perdut la compassió i el sentit de la ciutat. On el teixit dels barris, el comerç històric i les iniciatives personals han estat substituïts per la lògica del rendiment immediat en una nova edat mitjana de buròcrates i rendistes.

Els supermercats de 24 hores són el mirall d’una ciutat rendida, un recordatori que als barcelonins només els espera l’estranyament i el desarrelament; un símptoma que la raó s’ha esfumat i l’espai de tots s’ha venut al millor postor. Barcelona ja no ofereix oportunitats, tan sols instruccions de supervivència, un encongiment d’espatlles i el missatge que el futur és un luxe ­inaccessible.

 Javier Melero olvida que antes habia en cada barrio la tienda de comestibles y bebestibles que practicamente no cerraba nunca, puesto que los propietarios vivian en el mismo local, lo que en catalan se llama 'la rerebotiga', algo que se habia perdido en detrimento de los grandes centros comerciales, hasta que se duerin cuenta del error y empezaron a proliferar, primero los supermercados de barrio, y luego estos mismos supermercados de barrio pusieron las tiendas de conveniencia express, y a su vez los paquistanies se instalaron com estos colmados 24/7, comn lo que se ha cerrado el circulo.

L'ART DE NO GOVERNAR 28.11.25

Mariano Rajoy ha escrit un llibre titulat L'art de governar, que resulta ser un concepte que va desenvolupar Michel Foucault, un dels grans pensadors del segle XX. Curiosament, per a l'intel·lectual francès, el poder no es té; s'exerceix; per al polític popular, governar és sovint precisament no decidir, que resulta una manera de fer-ho. Em puc imaginar com hauria estat un diàleg entre Rajoy i Foucault, si aquest últim encara estigués entre els vius. Segurament serien dues maneres oposades d'entendre el poder. És clar que un és registrador de la propietat i l'altre era filòsof, i ja se sap que els primers donen fe i els altres tenen, uns es mouen al món de les propietats i els segons, a l'univers de les idees.

L'editor (i expolític) Manuel Pimentel va avisar a la presentació que l'obra literària de Rajoy és un llibre de saviesa i no de coneixement. Podríem dir que és un volum d'intel·ligència pràctica i no abstracta (la frase és de Benigno Pendás, president de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, que en va comentar el contingut). Això és segurament el millor resum no sols del llibre sinó també de la concepció que l'expresident del govern té de la política. I és probable que, si no hagués hagut d'afrontar el procés com a desafiament, amb els anys li haurien fet una estàtua com a personatge fiable. Però no actuar davant dels grans reptes (o deixar que altres ho facin per tu) constitueix un error que passa factura. Aleshores, mai no és una bona solució esperar que les coses s'arreglen soles. O que les resolguin oficiants a les tenebres.

Tres conceptes presents a L'art de governar expliquen la visió que Rajoy té del poder i gosaria dir que de la vida: “En política, de vegades cal escollir el menys dolent”, “vigileu abans de parlar més del compte” i “enfadar-te et portarà a cometre errors”. Que podrien resumir-se en una altra de les sentències: “Abans de decidir, pensa bé les coses”.

L'únic problema és que si les penses massa, la realitat et supera. Aquest és el gran problema de l'art de no governar, que podria ser el títol de la segona part del llibre, escriu Màrius Carol.

M.Rajoy és un exemple que en aquest país la justícia 'és un catxondeiu', presumptament, ha delinquit més i de forma més greu que Ábalos o Santos Cerdán, i no obstant roman impunement en llibertat. Caldrà confiar en la Justícia Andorrana, o com a l'acudit de L'Eugenio preguntar-se: hi ha algú més?

Es pregunta Carles Mundó, qui mana a Espanya, sembla obvi, la caspa de les capes.

UN SABADELL DE RÈCORD 27.11.25

El Centre d’Esports Sabadell està gaudint d’una arrencada de temporada somniada. El club arlequinat, un històric que va disputar catorze temporades a Primera Divisió i va arribar a jugar la Copa de Fires, ocupa la segona plaça del grup 2 de la Primera Federació després de tretze jornades. I el més significatiu: no coneix la derrota.

L'equip entrenat pel joveníssim Ferran Costa, de només 31 anys, suma cinc victòries i vuit empats a la lliga, que si se li sumen els seus triomfs a la Copa del Rei (1-2 contra el Poblense) ia la Copa Catalunya (2-3 contra el Ripollet), són 15 els partits en què el Sabadell ha resultat invicte. És, atenció, l'únic equip de les tres primeres categories de qualsevol de les deu lligues europees principals que segueix sense perdre. Fins ahir a la nit, el Bayern Munic acompanyava els vallesans a la llista, però després de divuit partits invicte, va caure contra l'Arsenal. Es dóna la circumstància que demà el conjunt català jugarà contra el CE Europa, tercer classificat de Lliga, al Nou Sardenya. Una prova de foc per seguir aquesta ratxa.

EL CREIXEMENT ECONÒMIC AFECTA A LES LLARS? 27.11.25

S'està traslladant el creixement econòmic a les llars? Aquests són els gràfics que ho expliquen. El PIB creix a un ritme del 2,9%, l'ocupació es troba en màxims i la renda de les llars ha crescut un 5% des de la pandèmia, però els salaris reals estan estancats i la cistella de la compra i l'habitatge mosseguen cada cop més la butxaca. Els grans titulars de l'economia provoquen una pregunta que, cada cop més, s'esmuny en la política, l'acadèmia i la ciutadania: serveix que el producte interior brut (PIB) creixi a un ritme vertiginós per augmentar el benestar de la ciutadania? - Álvaro Celorio a eldiario.es

"Espanya avança a un ritme que sorprèn propis i estranys des del 'shock' de la pandèmia el 2020 i ha estat capaç d'esquivar una guerra a les portes d'Europa, una crisi inflacionària com no es veia en quaranta anys i la inestabilitat comercial del nou mandat del president dels Estats Units, Donald Trump. A nivell local, 2024 o el 'Gran Apagón' no han desestabilitzat l'avenç del PIB.

Al tancament de l'any passat, l'economia espanyola era un 7% superior a la del 2019, per sobre del que han augmentat països com Alemanya, França o Itàlia, els tres grans de l'euro. Amb les dades fins al setembre, ja és un 10% més gran.

Tots els grans organismes internacionals (OCDE, FMI, Comissió Europea) i nacionals (Banc d'Espanya, Funques...) han elevat les previsions de creixement i les situen al voltant del 3% aquest any i per sobre del 2% per al que ve. La posició fiscal d'Espanya ha millorat, amb la prima de risc en mínims i agències de qualificació com a Moody's, Fitch o S&P apujant la nota del deute espanyol. I sí, aquesta riquesa s'està traslladant a les famílies. El Ministeri d'Economia utilitza dos grans arguments macro per defensar que l'acceleració del PIB arriba a la butxaca de les famílies. El primer, les dades d'ocupació rècord. El segon, l'avenç de la renda disponible de les llars.

El mercat laboral es troba en màxims històrics en població activa i en ocupació. Mai hi va haver tanta gent treballant, gairebé 22,4 milions, segons la darrera Enquesta de Població Activa (EPA). I la taxa d'atur, en el 10,5%, es troba en mínims des del 2007. La renda de les llars, en xifres rècord. Aquesta pujada de l'ocupació s'ha traduït en un augment de la riquesa real disponible (descomptats la inflació i els impostos) per càpita de les famílies, que ha crescut més del 5% des de la pandèmia i ha superat la bretxa que es va obrir el 2022, per la pujada de l'electricitat, primer, i la cistella. De fet, les dades de l'OCDE mostren que ara mateix les famílies ja supera el bec previ a l'esclat de la bombolla immobiliària i han estat capaços de tancar la bretxa de la Gran Recessió. Una circumstància que és compatible amb una altra realitat: els salaris no són capaços de guanyar poder adquisitiu. Segons un estudi realitzat pel gabinet econòmic de CCOO, els sous 'reals' (descomptada la inflació) fa vint-i-cinc anys que estan estancats. El 2025, una nòmina compra el mateix que comprava a principis dels 2000.

“La gent treballant només és un percentatge de la societat”, explica Natalia Arias, del gabinet econòmic del sindicat CCOO. "No només hi ha hagut un creixement molt extensiu de l'ocupació. Influeix que s'hagin revalorat les pensions, que siguin més altes que les que hi havia una dècada enrere, que hi hagi un menor atur juvenil", detalla. També les pujades del salari mínim interprofessional (SMI), que han impulsat els sous més baixos.

La paràlisi dels salaris és clau per explicar el malestar en determinats segments de la població. "La gent sí que percep que la situació econòmica micro ha pogut empitjorar perquè els salaris no han crescut gaire després del xoc del 2021-2022, però sí que veuen la pujada quan compraran", explica el Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat Rey Juan Carlos i investigador de Funcas, Desiderio Romero.

Una tesi en què coincideix l'economista en cap per a Espanya de BBVA Research, Miguel Cardoso, que posa el focus a l'impost "invisible" de l'alça de preus. "La gent realment detesta la inflació i gran part es va produir als aliments. S'han incrementat un 35% en tres anys. La gent percep que els seus salaris no han crescut i que la cistella de consum no s'ha incrementat, i per això les seves percepcions no han millorat", detalla en conversa telefònica amb aquest diari. Els preus, mesurats per l'Índex de Preus al Consum, van avançar de mitjana un 3,1% el 2021, amb els primers indicis de la crisi inflacionària després del rebot de la pandèmia. Aquest any, la pujada salarial mitjana, segons dades de l'Enquesta de Població Activa, va ser de l'1,9%. El 2022, amb els preus mossegant la butxaca, l'IPC va créixer un 8,4% i les pagues només un 2%. És a dir, en dos anys es van perdre 7,6 punts de capacitat de compra que avui encara no s'han corregit.

I d'aquests salaris, han estat fonamentalment els més baixos els qui s'han recuperat més que els mitjans, empesos per l'SMI. "Una de les coses que hem observat és que els dos decils més baixos de la distribució han augmentat, com a conseqüència de l'SMI. Però el 80% restant ha mostrat un deteriorament com a conseqüència de la inflació. En aquest sentit, hi ha hagut polítiques que han prioritzat els més desprotegits, però la gran majoria sí que ha perdut poder adquisitiu", analitza el responsable de BBVA research.

Els salaris més baixos s'han recuperat més, però també són pagues que basen el consum en béns bàsics, per la qual cosa també s'han vist afectats més per l'alça del preu dels aliments. A això s'hi afegeix que, segons l'estudi efectuat per CCOO, si bé els salaris més baixos han crescut més d'un 15% des del 2018, en realitat gairebé no han assolit els nivells previs a la bombolla, ja que van ser els trams que més van patir la Gran Recessió.

El preu dels aliments i l'habitatge, claus del malestar. La bretxa entre el que és macro i el que és micro és un problema que preocupa des de fa mesos als passadissos del Ministeri d'Economia que lidera Carlos Cuerpo, ja que és una pregunta constant a què s'enfronta el ministre en cada compareixença pública. Tant és així que el Govern va decidir reformar el quadre macroeconòmic per incorporar projeccions sobre desigualtat.

"És importantíssim per a nosaltres posar sobre la taula l'impacte que té aquest creixement econòmic com a condició necessària també perquè reverteixi el dia a dia en una millora de les condicions de vida dels ciutadans", va subratllar el titular d'Economia des de la taula del Consell de Ministres dimarts passat.

El ministre va fer referència als preus de l'alimentació, però va reconèixer l'altre gran elefant a l'habitació, causa del malestar: l'habitatge. "Sabem que l'evolució dels preus de la cistella de la compra, però també d'una de les despeses més grans que ha de fer front a una llar, que és l'habitatge, afecten el dia a dia dels ciutadans i la seva capacitat de fer projectes vitals", va reconèixer Cuerpo.

El preu d?una casa sha disparat gairebé un 80% en deu anys, segons les dades que recull l'INE, que s'ha doblat (106%) en el cas de la de nova construcció. Avui dia, un espanyol ha de dedicar 7,65 anys del salari íntegre per comprar un habitatge. Això suposa un esforç del mes del 34% del sou anual, i creixent, just al límit del que recomanen els experts.

"El problema de l'habitatge, sobretot per als joves, té conseqüències en el seu benestar", reconeix Cardoso, que apunta a una sensació que "no hi ha esperança que es reverteixi", sinó que encara vagi a pitjor.

Unes circumstàncies que frenen l'economia en molts àmbits. El Catedràtic de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i membre de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), José Manuel Pastor, apunta que aquest assumpte és “molt important: Els joves no només no poden comprar un pis, sinó que no creen llars i això afecta la taxa de natalitat”, detalla. Una dada clau per al futur, per a la sostenibilitat del mercat laboral i també del sistema de pensions.

El problema afecta sobretot els joves, ja que són els que s'enfronten, majoritàriament, al “basar” –assenyalen des del gabinet econòmic de CCOO– en què s'ha convertit el mercat immobiliari. Si el 2006 un terç de les llars joves vivien de lloguer, ara en són el 57%. L'esforç econòmic per a les llars que viuen en règim d'arrendament és un 20% superior al d'aquelles en propietat (amb hipoteca o sense).

La pobresa i la desigualtat, a la baixa. Cuerpo va presentar un quadre econòmic que contempla la reducció de la taxa de pobresa, que ja està en mínims històrics; la baixada de la bretxa entre el 20% de la gent que més en té i el 20% dels que menys; i també una millora de l'índex de Gini, que fa referència a la igualtat entre els ingressos dels ciutadans. Si bé aquests indicadors milloren, són dades mitjanes, per la qual cosa poden amagar realitats molt diverses. Tot i això, la percepció econòmica de la societat sembla mostrar una enorme divisió. D'acord amb les dades del darrer baròmetre del CIS, aquest mes de novembre, un 64% dels enquestats qualifiquen de bona o molt bona la seva situació econòmica personal. Però, en canvi, el 58,6% titlla de dolent o molt dolent l'ambient econòmic en general”. 

"No és un fenomen exclusiu d'Espanya, també passa als Estats Units. L'entorn actual de manca de consens i fragmentació pot estar darrere: la gent té el seu biaix i pot formar part de la història", assenyala Cardoso.

"Quan un analitza la seva situació, també analitza la dels seus fills. Això genera un pessimisme que es contagia tot i que estiguis jubilat i tinguis garantida la pensió", abunda l'expert de l'IVIE. I no n'hi ha per menys: les condicions per emancipar-se han empitjorat i els sous dels menors de 25 van baixar el 2024 per primera vegada en una dècada. Cobren de mitjana 1.372,8 euros, en dotze pagues. A futur, l'opinió unànime és que l'economia continuarà creixent amb vigor, creant llocs de treball i reduint els desequilibris fiscals. Condicions fonamentals, però no úniques, per continuar reduint una desigualtat que va per barris i que s'acarnissa, sobretot, amb els joves. Els sous i l'accés a l'habitatge en són la clau.