LA PRIMA LÍNIA VERMELLA


Els polítics tendeixen a emprar determinades paraules o expressions que acaben fent seves, manipulant-les i traient-les de context. Els és ben bé igual, els sobra barra i ignorància per fer-ho, fixeu-vos que mai veureu enrojolir a un polític i dificilment us contestarà amb un simple SI o NO, és més, sovint a preguntes concretes sobre que manifestin escuetament si o no sobre qualsevol questió, encara que sigui una fotesa, no hi ha manera d'aconseguir-ho, sempre acaben tocant el violí i fugint d'estudi amb respostes alambicades i evasives. O, com Feijoo que contesta a la gallega: depende...
Una de les expressions que empren sovint és: aquest o aquests ha o han traspassat la lìnia vermella, o no podem traspassar aquesta línia vermella, com si fos quelcom gravíssim i si això es diu amb cara d'enfadat, encara és més greu, cara de enfadat que em recorda als nens petits quan posen cara d'enfadats.
Al que anava; traspassar la linía vermella té diferents origens: un d'ells bé de l'exèrcit Britànic, tant valent com inùtil. La prima linía vermella es va convertir durant la guerra de Crimea en un símbol del caràcter irreductible de l'exèrcit britànic, arran d'un reportatge de la batalla de Balaclava (1854) publicat a The Times pel corresponsal William Howard Russell. La «prima línia vermella» es referia a la fila de mig miler de soldats del regiment escocès de infanteria que va repel·lir, a dos en fons, la càrrega de diversos milers de soldats de cavalleria russos. A finals de segle, un vers del poema Tommy, de Rudyard Kipling, va immortalitzar el mite en la variant thin red line of heroes: «O it's 'Thin red line of'heroes,' when the drums begin to roll».

El tecnicisme línea vermella té l'origen en l'aeronàutica militar dels anys vint del segle passat, quan van començar a imprimir una ratlla o marca de color vermell en els anemòmetres dels avions. Aquest indicador d'alarma, que indica la velocitat màxima de vol que no pot ultrapassar en cap cas (Vne = never-Exceed speed), tenia una importància vital per als pilots de guerra, els aparells havien de volar de vegades al límit de les prestacions de motors i fuselatge. Per això la llengua anglesa té el verb to Redline i la forma encunyada redlining, amb el sentit de portar les prestacions d'un avió més enllà dels seus límits tècnics. Aquest significat s'ha estès també, per analogia, a altres màquines i als automòbils. Els compta-revolucions dels cotxes o els indicadors de velocitat porten aquesta línia vermella.
El concepte de redlining com a estratègia de discriminació indirecta de determinats grups de població es va originar en els anys seixanta a partir de la pràctica d'algunes companyies d'assegurances que traçaven línies vermelles en els plànols de les ciutats al voltant dels barris considerats d'alt risc ( insurance redlining). En els anys setanta, aquesta pràctica es va estendre a la concessió de crèdits hipotecaris, de manera que, al marge de la solvència individual, els bancs denegaven els crèdits en determinades zones (bank redlining). Aquest ús s'ha generalitzat i l'expressió s'aplica actualment a les diferents estratègies i polítiques de discriminació indirecta basades en criteris d'exclusió geogràfica, per exemple mitjançant el filtratge dels codis postals. En totes les variants es manté la imatge d'una línia o zona d'exclusió.
No sé, sincerament quan els nostres polítics, altrament dits prohoms de la Pàtria parlen de traspassar la línia vermella, a quin supòsit dels tres que he explicat es refereixen, tot i que em temo que tampoc ho saben i se'ls hi enfot. De fet, ells, els nostres polítics, quan sovint diuen allò tan rimbombant de que tot ho fan per el seu País, sempre em fan dubtar de a quin país es refereixen, si a Catalunya, Andorra, illes Caiman o les Maldives.



*

ZERO


A l'estiu del 2015 Jurgen Klopp va passar a entrenar el Liverpool, en fa doncs quatre anys, sabeu quans titols ha aconseguit?: zero, cap, ni un. Fins aquí tot el seu mèrit com a entrenador a Anglaterra. De fet Klopp l'ùnic que ven és imatge, és una espècie de Cayetana, i poca cosa més, com demostren els seus pobres resultats amb el Liverpool. He vist molts partits de la lliga anglesa a MOVISTAR+, i el Liverpool es un equip normalet amb bastants dificultats per guanyar molts dels seus partits, en una lliga molt competitiva, però en la que no hi ha cap equip mrealment bo, important, el mateix City de Guardiola, és un equip molt justet. Però el que si té la lliga anglesa que no té l'espanyola, és aquesta competitivitat, que fa que s'hagi de lluitar els 90 minuts de cada partit. El Barça molts partits els guanya tranquil·lament amb els jugadors anant al tran tran amb Messi caminant pel camp. Però com Messi i Suarez fan molts gols i Ter Stegen ho atura quasi tot, guanyen la lliga i segurament la copa sense despentinar-se.
Però amb aixó no n'hi ha prou per guanyar la Champions, entre altres coses, cal una intensitat i una força física que el Barça no té, i no vull entrar en la bestiesa de l'ADN Barça, perquè aquest ADN ja ha caducat, i no és un problema de Valverde, més aviat és un problema de la directiva per no fichar els jugadors adequats després de la marxa de Xavi i Iniesta, i de Messi, que és alhora la solució i el problema, cal tenir en compte que dels set jugadors d'abans d'ahir a Anfield, 7 pasen dels 30 anys, i, tornant al partit, va ser més demèrit del Barça que mèrit del Liverpool, que insisteixo en els últims quatre anys no ha guanyat cap títol.
Amb Valverde passa una mica com li passava a Florentino amb Del Bosque, és un bon entrenador que guanyava títols pero no tenia una imatge moderna, com té Jurgen Klopp. M'en vaig recordar de Joan Maria Pou, quan va dir el dia del partit de Barcelona que a veure si trobariem a faltar el gol errat per Démbelè, però crec que si haguès fet falta ens n'haurien clavat 5. 
Jo, Dembelé, Umtiti i Coutinho m'els vendria ja al preu que fos, no serveixen per a res, i a Rakitic tambè, per l'edat i perquè és un tap per Ricky Puig o Aleñà, que el poden suplir perfectament... I Messi? no ho sé, a Anfield no se'l va veure a penes, i aixó no és culpa de Valverde ni del club, massa pendent i depenent de l'astre argentí.

*

EL REI PLASMAT


La presidenta del Congrés, Ana Pastor, va descobrir aquest dilluns el retrat a l'oli de Felip VI, realitzat pel retratista Hernán Cortés, que ha costat 88.000 euros i que a partir d'ara presidirà el conegut com a Saló de Ministres.
Aquesta és l'estança on es reuneix la Mesa de la Cambra i que forma part de la zona del Palau de la Carrera de San Jerónimo reservada al Govern, on en ocasions es reuneix el Consell de Ministres. Es tracta d'una sala on no entren ni els mitjans de comunicació ni les persones que visiten la institució.
El nou quadre de Felip VI ocuparà el lloc que on fins ara lluïa un retrat del seu pare, el Rei Joan Carles, obra del pintor Ricardo Macarrón, i que romandrà en un dels laterals del Saló de Ministres.
Per a la Cambra es tracta del primer retrat oficial del cap de l'Estat, l'adquisició es va acordar al juny de 2018 en comprovar que, després de complir-se quatre anys de la seva arribada al tron, el Rei seguia sense comptar amb un retrat pictòric en la institució i només disposava de fotografies.
Després de consultar amb Sarsuela i remenar el nom de tres artistes, la Cambra es va decantar finalment per Hernán Cortés, considerat un dels millors retratistes del panorama pictòric espanyol. L'artista va enviar un primer pressupost, però el Congrés ho va considerar molt alt i li va demanar un altre més ajustat i en la mitjana del cost que estan pagant altres institucions per fer-se amb un retrat social del Cap de l'Estat.
Finalment, el passat mes de desembre, es va acordar amb l'autor un preu de 80.000 euros més IVA (un total de 88.000 euros), segons han informat a Europa Press fonts parlamentàries. Units Podem votar en contra de l'encàrrec al·legant que consideren aquests retrats un "anacronisme". Per cert observin ses ciutadanies com està assegut el monarca, així al metro no s'hi asseui, l'acusarien de manspreading, és clar que sa majestat si ha de saber el que és un metro, però dubto que hagi pujat alguna vegada en ell. A més, segur que Abascal hauria preferit que l'haguessin pintat damunt d'un cavall que és com s'han de ubicar els reis en un quadre anacrònic.
El nivell de respallada, servilisme i llepaculisme a la Corona fa vergonya aliena i es manté fins i tot en absència del rei. "Dirán ustedes si he acertado o no. He querido hacer un gravado...deia el pintor" i ses senyories es barallaven per dir la bajanada més alta: "Sí, sí, ha acertado. Es el rey. Es maravilloso. Es precioso. Tiene una mirada. Sí, sí, parece que te mire, eh?", etc. Fins i tot el nom del pintamones és anacrònic: Hernán Cortés. I és que aquest retrat és un anacronisme, i no ho sé, però diria que es podria tractar d'un cas flagrant de malversació de cabdals públics. Llarena investíguemelo!.

*

L'ANTIGA FARSA


El maligne està de moda. (I no em refereixo al pederasta Joaquim Benítez condemnat a 21 anys per abusos a menors que segueix en llibertat). 20 capellans exorcistes de tot el món es reuneixen a Roma per posar-se al dia sobre el diable. Els dimonis en els mitjans de comunicació, els requisits per ser un bon auxiliar de exorcistes o la diagnosi per saber si algú ha rebut la visita del maligne. Aquestes són algunes de les lliçons d'un curs únic al món que s'està celebrant aquesta setmana a l'Ateneu Pontifici Regina Apostolorum, la universitat dels Legionaris de Crist a Roma.
No deixa de ser curiós i alhora inquietant que a principis del segle XXI, hi hagi encara individus que visquin del conte amb l'invent aquest del dimoni, i el pitjor del cas és que aquests individus saben que el dimoni no existeix, com no existeix Déu, que Déu i el dimoni estan aqui entre nosaltres, perquè nosaltres som Déu o dimoni, o les dues coses alhora.
Parlen d'exorcismes aquests farsants que cal no oblidar que pertanyen a la secta dels cristians, l'Església Catòlica, la gran vergonya eterna de la humanitat. I a sobre no podran ni anar a l'infern quan morin aquests infectats mentals, perquè no hi ha infern, ni cel, ni purgatori, o els tres són aquí a la terra on comença i acaba tot, i el que més em fot és que els molt cínics, els impostors de Crist, ho saben. Caldria acabar d'una vegada amb aquesta antiga farsa que fa més de dos mil anys que contamina el planeta, ja seria hora.

*

DIA MUNDIAL DEL PET I LA LLUFA

Fa temps que vaig parlar en aquest mateix bloc de Jósep Pujol, le pétomane, ho va fer tambè abans Júlia Costa a la Panxa del Bou. En aquest article John William Wilkinson, recupera la seva figura i dona un tomb més a la ja llegenda del legendari Pétomane, el rei de les ventositats sorolloses.
En una ocasió li preguntaren a Dalí qui considerava el major artista català desconegut o oblidat. Josep Pujol, va contestar el pintor de Figueres. Es referia a l'artista de varietés francès d'origen català (el seu pare era de Mataró) Josep Pujol (Marsella 1875-Tolosa 1945), que va triomfar als teatres i circs de mitja Europa com "Le Pétomane" però sobretot al Moulin Rouge de París durant els anys de la seva major esplendor anteriors a la I Guerra Mundial.
Va descobrir per casualitat l'adolescent Josep Pujol la seva sorprenent capacitat d'absorbir aire o aigua pel recte. El pas següent va consistir a anar-se convertint en un veritable virtuós del pet. Si durant el servei militar va poder fer de la corneta amb les seves ventositats per a major glòria -i divertimient- del seu regiment, anys més tard ompliria nit rere nit el Moluin Rouge on, davant d'un respectable entre el que mai faltava algun monarca, cap d'Estat o magnat, oferia un espectacle (i mai millor dit) únic.
El pas següent va consistir a anar-se'n convertint en un veritable virtuós del pet. A més d'apagar a una considerable distància una espelma a pet net o oferir una amplíssima varietat de ventositats -que si de modista, de carnisser, de mestressa de casa... - o fumar-se un cigar per l'anus, tot això mentre conversava alegrement amb el públic , era capaç d'emetre pel darrere algunes de les melodies i àries més populars de l'època. Ara bé, el nombre del seu repertori de més renom no podia ser un altre que la seva extraordinària i patriòtica interpretació de La Marsellesa mitjançant l'emissió de gasos rectals.
Donava voltes a tot això Xavier Tort i Goig, oftalmòleg de Tortosa establert a Tres Torres (diria que és una llufa també), quan de sobte va tenir una idea genial: aconseguir com sigui que la Unesco declari no només el Dia Internacional d'El Pet i de la Llufa, sinó que les ventositats dels seus compatriotes siguin reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Encara que, la veritat sigui dita, tenia ben clar des d'un principi que la seva iniciativa, un cop posada en marxa, li serviria per forrase de valent.
De la mateixa manera que Duchamp va tenir la brillant ocurrència de vendre l'aire de París embotellat o la de l'artista conceptual italià Piero Manzoni d'exposar una llauna que contenia "Merda d'artista ', Xavier Tort i Goig vendria, a nivell mundial- tot val per internacionalitzar el procés-, pets i llufes enllaunats d'insignes patriotes. Bé, ni hauria per a tots els gustos: pets per al Procés, pets de llibertat o bé pets barrejats amb aires de Montserrat o Waterloo, sent aquestes només unes poques de gairebé il·limitades possibilitats.
Es podria fàcilment oferir la possibilitat que tothom pogués enllaunar les seves pròpies ventositats per després regalar-les, verbigràcia la Diada Internacional, al seu cònjuge o parella, com així mateix a amics, amants o familiars. També hi hauria una exclusiva gamma de pets enllaunats dels astres del Barça i, com no, dels més destacats actors, cantants, polítics o tertulians, que sens dubte es vendrien com xurros.
I ja que no és cap casualitat que una de les bandes més reeixides del rock català es digui precisament El Pets, o que el mateix Josep Pujol, le Pétomane, gravés un disc dels seus Grans Èxits, es podria inundar les ones i els iPods amb pets musicals que abastarien des de la cançó i el rock català, passant per temes a ritme de reggaeton o rap; i ja posats, fins a incorporar simfonies, cants gregorians o alegres nadales (nadales) amb acompanyament de pets en comptes de la tradicional simbomba.
De manera que Xavier no fa sinó aprofitar-se de la més que merescuda fama mundial de la qual fa temps gaudeix l'humor escatològic del país l'exèrcit de caganers (els nostres guerrers de Xi'an de plàstic o fang) ja ha conquerit mig món i ara amenaça amb envair en qualsevol moment l'altra meitat.

 
Però també desitjaria reivindicar amb el seu nou negoci l'insuperable gregarisme dels seus compatriotes, ja que és només quan s'ajunten dos d'ells que se sap qui ha estat, mentre que a partir de tres ja esdevé cosa de tots i culpa de cap. Estima Xavier que ja és hora que la Unesco declari el Dia Internacional d'El Pet i de la Llufa'. Quant a la data de la seva celebració, doncs ja es veurà. ¿Potser per l'octubre?, o el set de maig.. a Hard day's nigth.

*

LA PARADOXA DE LA INFORMACIÓ


La consultora Garner, especialitzada en tecnologia informàtica, adverteix que les notícies falses superaran a les veritables en quatre anys, expliquen a la vanguardia. Tot i estar avisats fa ja temps, no deixa de resultar terrible pensar que els usuaris de les societats de tot el planeta consumiran més informació falsa que certa al 2022, perquè equival a dir que la manipulació, tant de les consciències individuals com de la democràcia, serà la gran amenaça del món. La consultora considera que la intel·ligència artificial impulsarà la creació d'aquesta realitat falsificada amb representacions convincentment realistes de coses que mai van ocórrer o que mai van existir exactament com es representen.
L'any 2016 ha passat a la història com el moment en què el planeta va descobrir que havíem entrat en l'era de les fake news. Res és el que sembla, fins i tot la mentida l'hem maquillat amb el terme posveritat per fer-la més digerible. Les notícies falses igual serveixen per a les guerres comercials o per a les batalles polítiques. El Brexit o Donald Trump no s'entenen sense tenir present aquest fenomen. No és fàcil defensar-se davant aquest tsunami. Fins i tot els mitjans rigorosos estem amenaçats pels ciberatacs a la veritat. És més, sovint un mitjà seriós pot caure en el parany i donar per bona una notícia falsa en les xarxes, blanquejant així la mentida. Col·lectius de periodistes han creat webs -la Buloteca o Maldito Bulo- per denunciar notícies de les xarxes que no ho són.
Que consti que avisats estàvem per Orwell, Winston treballava al Ministeri de la Veritat, que precisament actuava en el sentit contrari, manipulant les notícies segons convenia, es tractaba del "doblepensar", de manera tal que la principal funció del ministeri de la veritat era la reescriptura de la història i el falsejament d'aquesta. Per així reflectir fidelment les idees del partit plasmades en la neollengua, per cert que això saben fer-ho i ho fan els de la Brunete Mediàtica del Govern.
És la paradoxa de la informació actual, tenim més informació que mai en la historia de la humanitat i en canvi sabem menys el que realmente passa que els nostres avantpassats.  L'exemple el tenim en els bombers i altres persones que estaven a la planta baixa de la segona Torre bessona abans de caure, malgrat ser al centre de la notícia, al centre mateix, no eren coneixedors del que els esperava ni tan sols uns instants abans de que la torre s'ensorrés i els caigués a sobre. En canvi qualsevol persona del món que ho veiés en directe per la televisió si que era conscient de la magnitud de la tragèdia que els sobrevenia. Aquesta reflexió té a veure amb la gent que diàriament, en ràdios, televisions o premsa, opina en general, no només de política, sinó de tot en general i amb total impunitat, com els bombers de les Torres Bessones dona la sensació que tot i estar en el moll de la notícia, de tenir al seu abast tota la informació, estan envaïts per un cert desconeixement de la realitat, com si l'excessiva dedicació a opinar verbal o gràficament, o la pròpia saturació d'informació que reben constantment , els impedís pair i racionalitzar aquesta, i es troben en la tessitura que sovint, sobretot si parlen d'un tema que un més o menys coneix o sap alguna cosa, donin una sensació de desconeixement o fins i tot de frivolitat. Podria posar molts exemples en el dia a dia, però a manera d'inventari, cada vegada que s'ha parlat del pa o els cereals, m'he pujat per les parets en sentir quines bajanades es deien a dojo. No saps a qui has de creure, ni quina notícia està redactada correctament i de manera objectiva. No parlem ja del tractament que es va donar en el seu moment a la Grip A, i com es poden permetre informatius escombraries de nit com el de Tele 5. I així podria seguir molta estona. Si parlem dels que donen informació política, aquí la professionalitat és zero, es limiten a posar la carxofa i entrar en la gran informació de: fulano ha dit i qual altre ha contestat, etc. i d'aquí ja no surten, ia sobre accepten els vídeos que confeccionen els mateixos partits per ser emesos per la Tele i no només en campanya electoral. En la majoria dels opinadors professionals, els que viuen a la ràdio oa les televisions, escriuen articles d'opinió en algun diari o més i després critiquen als que tenen més d'un càrrec, sovint els passa com als Bombers de les torres bessones de Nova York, tot i estar a l'ull de l'huracà, sovint no s'assabenten dels fets, o potser és que opinen en funció de la ideologia política del mitjà que els paga. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que Winston, el protagonista de 1984 desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s'ofegaria en un devessall d'informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més, aquesta saturació d'informació fa que una notícia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins al punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços d'analitzar-la i digerir-la. 

*

NECESSITEN ELS NOSTRES OUS


A aforismes, Joan Fuster parla abastament de nacionalismes, curiosament no de terrorisme, possiblement perquè en el seu temps l'ùnic terrorisme que hi havia era el de l'Estat Espanyol i el d'ETA al País Basc. Vegeu que en deia dels nacionalismes...

803 - UNA FARSA - En realitat, un nacionalisme nomès es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat - de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació.

 804 - UNA FARSA - Som molts els homes del món - i, ai, a la mateixa Europa i tot - que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho. 

918 - NACIONALISME - Tot 'nacionalisme' és això: lamentació i reivindicació.

1151 - CONTRA EL NACIONALISME - Tot funcionaria millor si ells - 'ells' - renunciassen a ser 'nacionalistes', i no ens obligassen a ser 'nacionalistes' als altres....Una il·lusió passatgera, ai!

 Sobre aquest tema, he volgut recuperar un escrit meu de 2013, que té a veure amb tot això que fa ja massa temps que dura, dura, dura i dura. El que semblava un soufflé o això deien a Madrid, no només no s'ha desinflat, sino que ha crescut en e´´ulstims anys. Aquesta manca de visió de per on anava el procés independentista a Catalunya ha estat el greu error del Pp, a hores d'ara, un error irreparable.

 ESPANYA NECESSITA ELS NOSTRES OUS - L'augment de l'independentisme en els últims anys, no és un independentisme a l'ùs més o menys residual que representaba i segueix representant un 20, 25% de la població amb dret a vot. La realitat és que en els últims anys s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... 
Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya, que ens costa setze mil milions d'euros l'any - diuen els d'aquí -, encara que el Govern de l'Estat ho redueix a 7 mil milions. Però aquest augment de l'independentisme no és per un sentiment de Pàtria, de País, simplement és per esgotament, avorriment, per la constatació que Espanya ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença fonamentada que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que presenten alguns economistes pro-independentistes. I això no afecta nomès a Catalunya, hi ha altres comunitats autonomes dins d'Espanya que segur que s'apuntarien a separarse de la Mare Patria pel compte que els té.
La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més, sembla s'haurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, començaments del XX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament. 
El problema és on anem. S'anava camí d'una Europa unida i forta i resulta que està dirigida i gestionada per una colla d'indigents mentals entossudits en aplicar unes formules económiques que ens porten camí del pedregar, mentre els representants de les gestories nacionals segueixen fil per randa les instruccions que venen des de Berlín, tot i ser conscients que no s'està aplicant el remei correcte al malalt que empitjora dia a dia. La sensació és de desconcert i confusió, de que, fem el que fem no anirem bé. I en tot aquest assumpte de la nostra suposada Independèncoa, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. 
Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:

 "Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina... 
I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest 
 - Veurà, diu Allen.... és que necessito els seus ous." 

 I en el nostre cas, mai millor dit lo dels ous. Espanya necessita els nostres ous, o sia el 19% de PIB. Del que no s'han adonat és de l'augment de l'Independentisme emocional a Catalunya, que creix dia a dia, de que a més a més és un moviment, una convicció que va de baix a dalt i que ha gairebè obligat als Polítics a plantejar-se seriosament el procès de consulta i separació d'Espanya. I aquest ha estat el gran error del Govern Espanyol, que d'haver autoritzat el referèndum o consulta al seu dia, el NO hauria guanyat ampliament i s'hauria acabat el conflicte, almenys per una llarga temporada. No ho va fer, perquè no han estat capaços d'entendre el missatge, la magnitud de la tragedia que els i ens ve al damunt, i sinó al temps.

*

LA TELEVISIÓ HA MORT


L’any 2000, Javier Pérez Silva ja ho anunciava al seu llibre “La televisión ha muerto”. I no es referia a l’aparell en si, sinó a la forma de fer i mirar la televisió. I explicava la transformació dels mitjans audiovisuals a partir de la digitalització i la fi de la tecnologia analògica. Amb tot aquest temps s’ha confirmat allò de que l’espectador decideix què vol veure i quan. I s’ha comprovat que ho pot fer des de qualsevol dispositiu connectat a internet. Les plataformes de continguts en streaming no paren de créixer. Netflix, HBO, Filmin, Amazon Video, Sky, Disney, Apple.
A EEUU fa temps que es té la idea de que la televisió gratuïta és dolenta i que els continguts de qualitat tenen un preu. A Espanya, una de cada tres llars amb accés a internet ja utilitza plataformes digitals de pagament per veure continguts audiovisuals online (segons l’últim estudi realitzat el darrer mes de novembre per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC). 
Pérez Silva ens recorda que el 1990 el nombre d'usuaris d'Internet no superava els 100.000. Al gener de 1992 va arribar als quatre milions i en l'actualitat ronda els 180 milions. Segons aquestes pautes de creixement, es preveu que el 2005 més de 900 milions de persones -una xifra similar al conjunt de la població d'Europa i Estats Units- estaran connectades a la xarxa. Assistim a un tercera revolució, comparable a la del descobriment de la impremta al segle XVI o a la revolució industrial del XIX. La revolució industrial va incrementar enormement les capacitats productives de l'home, de manera que fos possible produir més en menys temps i amb menys esforç; la revolució digital no només amplia la capacitat productiva, sinó també la pròpia potencialitat de la ment humana, perquè augmenta el coneixement i la comunicació: els ordinadors incrementen la capacitat operativa de l'home i les telecomunicacions seu poder de difusió.
Un altre dels efectes d’aquestes plataformes de pagament és que la pirateria es va quedant enrere. D’altra banda, la gran aposta d’aquestes empreses és la producció de contingut propi. Mitch Lowe, cofundador de Netflix ho confirma: “el contingut local funciona. No hi ha dubte que la majoria d’usuaris sent més properes les històries creades al seu país”.
Per acabar-ho de complicar del tot, tenim la quantitat de plataformes on t'has de subscriure si vols veure tal o qual serie, pel·lícula o carreres de motos, etc, és un cost brutal que la majoria de la gent no pot assumir, i no hi sé veure el negoci de tantes plataformes, a les que ara s'hi ha afegit Disney, encara que sembla que és Netflix la que està més ben posicionada, fins al punt que a França ja ha superat a Canal+. En resum, massa cordes per un sol violí.

*

A PROPÒSIT DE LA JUSTICIA



En aquests dies en que es parla i també malparla de la justicia, he recordat aquest escrit de 2012 que vaig treure del bloc de Gregorio Luri en que parlava sobre la justícia que em semblava i em sembla a hores ara molt interessant.

"Como todo el mundo sabe hay dos clases de justicia: la que nos gusta y la que no nos gusta. Evidentemente, sólo la primera es justa. Por lo tanto:

1. Las leyes que no sirven para sostener nuestros prejuicios, son malas leyes y los que las defienden es porque tienen muy aviesas intenciones
.
2. Las suspicacias del noble acusador tienen siempre más valor que las excusas del infame acusado, siendo el noble acusador todo aquel que acusa de acuerdo con mis prejuicios.

3. El noble acusador que no es capaz de demostrar la culpabilidad del acusado más allá de cualquier duda razonable tiene, por ello mismo, razón.

Nota: Aquí los colores políticos son irrelevantes."

. . . i és que succeix que creiem en la justicia quan convergeix amb els nostres interessos i ens costa d'entendre i acceptar decisions com la que sense esmentar es refereix el Sr. Luri. De totes maneres haig de confessar-vos que mai he cregut en els jurats populars, seria incapaç de ser-ho si em tocava. Si els jutges professionals ja donen molt que parlar amb la seva peculiar manera d'impartir justícia en molts casos, el jurat popular, pel meu entendre és massa influenciable i poc parcial, per més ho vulguin ser. I és que, de fet, no hi ha ningú que estigui realment capacitat per jutjar objectivament l'altre, ni tan sols els jutges, potser aquests els que menys..... Curiós, estic jutjant als jutges i als jurats populars mentre acabo de dir que ningú pot jutjar a ningú. Ja deia Cioràn que l'home és un animal contradictori.



*

ODIAR NO ÉS DELICTE


El delicte d’odi va quedar incorporat al Codi Penal l’any 1995 després d’una  lluita de diversos col·lectius amb la intenció de protegir diverses minories d’atacs per motius racistes o altres referents a la ideologia, religiosos, d’orientació o identitat sexual, per raó de gènere o discapacitat. El que està passant ara és que tant la fiscalia com les forces de seguretat de l’Estat espanyol, emparant-se en aquest delicte, han denunciat persones que han manifestat públicament el seu rebuig a l’actuació de les institucions de l’Estat envers Catalunya, sobretot en el cas de la repressió policial de l’1-O.  

Si algú sent antipatia i aversió cap a algú i li desitja el mal, és a dir, si sent odi, tal com ho defineix la RAE, no està cometent cap delicte. Odiar no és delicte. És més, tots tenim fins i tot el dret a odiar, com el dret a estimar. Tenim dret a sentir "antipatia i aversió" cap al nostre cap, cap als homófobs, cap al col·lectiu LGTB, cap als masclistes i les feministes. L'odi és lliure i, sobretot, és humà, depén doncs, de com es manifesti i tot i així hi estem en el nostre dret, o hauriem de tenir-lo. Però, una vegada més, des del Partit Popular i la judicatura es porta més enllà dels límits la interpretació de la llei, si això els serveix per als seus foscos propòsits, encara que suposi vulnerar un dret tan fonamental com el de la llibertat d’expressió i s'usa i abusa impunement del "delicte d'odi". 
A Espanya, la llibertat d'expressió ha mort, ha desaparegut, no existeix, i l'han matat, precisament des de l'odi d'un Partit Popular i Ciudadanos vers els ciutadans o entitats que han intentat emprar aquesta llibertat d'expressió. Descansi en pau. La inquisició ha tornat i sembla que per quedar-s'hi una llarga temporada.

 Deia Fuster: m'odien i això no té importància, però m'obliguen a odiar-los, i això si que en té.


*

EL VEGEU ARA EL SEU ODI



Inés Arrimadas✔@InesArrimadas

Le han roto la nariz a una mujer delante de sus hijos por quitar lazos amarillos en Barcelona. Sr. Sánchez, aquí no hay “normalidad”. Defienda a millones de catalanes que estamos siendo atacados por el separatismo y deje de blanquear a los que rompen la convivencia en Cataluña
Cs Ciutat Vella BCN@cs_ciutat_vella
Condenamos y lamentamos el ataque a la esposa de un compañero de agrupación agredida por retirar un lazo amarillo, estando junto a sus hijos. Le han roto el tabique nasal. Damos todo nuestro apoyo y solidaridad. @CiutadansBCN

Aquesta senyora, hauria de ser cessada dels seus càrrecs públics, per mentidera, per incitar a l'odi i per atiar la violencia, normal tenint en compte que aquesta es la premisa del seu partit, la més important, el populisme barroer, demagogia a dojo i atiar l'odi, si Lerroux aixeques el cap es sentiria orgullós de veure com la seva estulticia es perpetua; i els treu de polleguera per què no s'en surten, per això s'inventen agressions independentistes com la del Parc de la Ciutadella, mentre les reals, les dels seus a independentismes les ignoren, com si no existissin  i mira que n'hi han. El vegeu ara el seu odi, no el pot dissimular.
No m'agrada emprar aquesta paraula, pero hi ha fills de puta que t'arriben a caure bé o almenys els comprens sense justificar-los, però en aquesta vida hi ha una cosa pitjor, es pot ser moltes coses, però la pitjor de totes per a mi, és ser una mala persona, i Ines Arrimadas és una mala persona.

 D'herois que no ho són. iu forn

*

ESCOLES SOTA SOSPITA


Una mestra ho explicava així: "Hem arribat a tal absurd que un dia, molt aviat, tindrem por de parlar de qualsevol cosa de les que surten a la tele i els diaris, no sigui que algun pare ens posi una denúncia". La polèmica sobre suposats episodis d'adoctrinament o delictes d'odi en escoles catalanes pot tenir un efecte nefast sobre un factor indispensable per poder educar: la llibertat. Si es crea un ambient tòxic de sospites i denúncies al voltant dels col·legis, els mestres aniran a fer classe com qui ha de travessar un camp de mines. Cal dir-ho amb claredat: hi ha sectors polítics, socials i mediàtics que estan jugant amb foc per veure si així passa (o sembla que passa) el que porten anys dient que passarà. L'IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca, ha estat posat sota els focus per construir un determinat relat de l'escola catalana que, al seu torn, permeti justificar eventuals mesures contra un model educatiu i de convivència que ha demostrat el seu èxit.
Vaig tenir l'enorme sort d'estudiar l'EGB en una escola on l'actualitat entrava per la porta i per les finestres amb normalitat. Va ser a les acaballes del franquisme i la transició. Els meus mestres -que tenien idees polítiques i no les escondían- ens parlaven amb franquesa, però mai ens van adoctrinar. Ens ensenyaven a reflexionar, sense donar-nos una única conclusió. Més enllà, un fil conductor: valors positius i actituds constructives. Per exemple: em van dir i repetir que era millor solucionar els problemes parlant de fer-ho a garrotades. ¿Era això adoctrinament? A l'aula, es parlava de tot: de les vagues, de les eleccions, del terrorisme, de les guerres, de la contaminació, etcètera. Els meus mestres tenien ideologies diverses (des del centreesquerra més moderat fins l'anarquisme) però no donaven mítings a classe. Això sí: advocaven per la responsabilitat, la llibertat, la pau i la tolerància, i deixaven clar que la democràcia i els drets humans no són negociables. Encara recordo aquelles classes. Allà em van ensenyar a pensar i a fer-ho críticament, això és amb criteri. Amb respecte, amb curiositat, amb mètode. Amb ganes de comprendre.

No puc imaginar que l'escola no sigui aquesta àgora oberta a l'actualitat. En la majoria de centres es parla de les coses que succeeixen al món, de les que són llunyanes i de les properes a casa. Podien les escoles i els instituts de Catalunya deixar de parlar del que va passar aquí l'1 d'octubre? No, és clar. Va ser un moment excepcional i es va convertir en notícia dins i fora del país. Es pensi el que pensi de les relacions Catalunya-Espanya no es pot negar que els esdeveniments d'aquella jornada van provocar moltes preguntes entre els nens i adolescents. La majoria de mestres van tenir clar que havien d'acompanyar un debat tranquil, informat i respectuós sobre tot allò, no podien amagar el cap sota l'ala.

Si en algun centre educatiu hi ha hagut algun episodi fora de lloc, el que toca -davant tot- és solucionar dins l'àmbit escolar. Com diu un bon amic, que ha dirigit un col·legi durant anys, el sentit comú i la mesura són eines bàsiques quan gestiones material sensible. Cap pare de l'IES El Palau va expressar queixes als mestres els dies següents a l'1-O, va ser passats uns mesos que algunes famílies vinculades a la seu de la Comandància de la Guàrdia Civil van acudir a determinats canals de televisió per explicar una versió. A partir d'aquí, es va generar una polseguera judicial, mediàtica i política, amb greu vulneració de la presumpció d'innocència dels nou professors encausats per la Fiscalia.

Dimarts, el secretari d'Estat de Seguretat i el secretari d'Estat d'Educació es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb els pares guàrdies civils que diuen que els seus fills van ser "humiliats" a classe. Alhora, el PP ha presentat una proposta de resolució al Parlament que preveu la creació d'una bústia obert on s'admetrien denúncies anònimes sobre suposats adoctrinaments d'escolars. Aquesta ocurrència recorda tant el sistema inquisitorial que és evident que, a més de perdre vots el 21-D, la sucursal catalana de Rajoy ha perdut molts quilos de coneixement. D'altra banda, no deixa de ser peculiar que aquesta història aflori quan s'intensifica la pugna entre el partit taronja i els populars sobre la gestió del 155, que Rivera considera massa tova.

El Síndic de Greuges ha fet saber que, a la llum de les seves investigacions, no veu cap delicte en la manera de fer dels mestres de l'IES El Palau, tal com asseguren la direcció del centre i els sindicats. A qui beneficia aquest episodi? Als mateixos a qui sempre ha molestat una escola catalana arrelada al país. Que són els mateixos que es van inventar, fa molts anys, un conflicte amb la llengua i amb la immersió. "Roda el món i torna al Born, que diria manuel Valls.

 Francesc Marc Álvaro explica a la vanguardia la seva experiència de quan estudiava EGB, i fa quatre anys, el juliol de 2014 explicava jo la meva seguint una proposta del diari Ara, i sembla que cap dels dos vàrem ser adoctrinats i si en canvi, ensenyats...
COM VAIG APRENDRE CATALÀ QUAN NO S'ENSENYAVA A L'ESCOLA

  24-7-2014 - Personatges de tots els àmbits de la societat catalana aniran explicant al diari ARA aquest estiu com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Els hi podeu explicar la vostra història: com vàreu aprendre a llegir... i escriure català quan l'escola no n'ensenyava? Quins van ser els vostres primers llibres i/o revistes?

 La iniciativa és interessant i segur que en les històries que rebran els de l'ARA ni haurà de curioses o poc habituals. El meu cas crec que en seria un d'ells.

 Quan tenia set anys els pares em varen apuntar a l'Acadèmia del Sr. Vall, al carrer Las Paces a Sabadell. Del senyor Vall ja n'he parlat en alguna ocasió, però ara no és aquest el tema. En aquella acadèmia els deures i la lectura es feien en castellà, però les converses amb el Sr. Vall, la senyoreta Valentina, o les senyoretes Maria i Elena eren en català, i els alumnes entre nosaltres parlàvem també en català que era la llengua que es parlava a les cases dels qui érem catalans.

 A onze anys vaig anar a una altra acadèmia per fer el batxillerat, l'Acadèmia Caldes, al carrer Josep Renom, on ara hi ha un parvulari. Aquí, òbviament els llibres eren en castellà, i les classes depenia del professor alguns les feien en castellà i altres en català. El Sr. Caldes era un gran matemàtic, (era capaç de multiplicar tres xifres per tres xifres de memòria i donar el resultat correcte), els dissabtes al matí que abans també hi havia classes (de 8 a 12 crec recordar) mig d'amagatotis ens donava classes de català i ens recomanava també llibres, encara que en general amb 11/12 anys nosaltres no estàvem per la labor, recordo llegir Oliver Curwood, Julio Verne, Zane Grey i per casa si voltava alguna cosa d'Espriu, o les aventures d'en Massagran, encara que la lectura oficial era el TBO, o el Dicen i també Destino. No sé si hi havia després de la guerra en Patufet del qual el meu pare encara a vegades encara me'n parla. Vaig tardar molt a llegir regularment en català, no va ser fins als 35 anys en trobar a casa dels pares, durant un trasllat, un exemplar original d'Incerta Glòria de Joan Sales, i ja m'hi vaig enganxar i instal·lar fins al punt que ara em passa a l'inrevès, que em costa de llegir en castellà.
Aquest és el meu cas, no l'enviaré als de l'Ara, però si m'abelleix explicar-vos-ho als qui passeu sovint per aquí i que també deveu tenir la vostra a dir sobre com vàreu aprendre català quan no s'ensenyava a l'Escola.

*

DE AZÚA I EL RELLOTGE OBLIDAT

En l'escrit anterior en que parlava en un dels  enllaços de Félix de Azúa i la seva  marxa a Madrid, hi havia un comentari d'Oliva que deia, referint-se a aquest exili o fugida:... i tot per un rellotge oblidat!. Li vaig preguntar a que es referia però no em va contestar. I, ves per on, avui, a directe.cat, he trobat la resposta de per què el barrut va emigrar de Catalunya a Madrid: per una qüestió de banyes, amb un rellotge oblidat en una tauleta de nit equivocada com a detonant. Vaja, vaja!

- com la guardia civil, els barruts van de dos en dos -


Un presumpte intel·lectual espanyol que té com a mèrit ser un dels pares de Ciudadanos i explicar mentides sobre el procés independentista a Catalunya, no mereix un reconeixement d’una institució científica, però a Espanya tot val i les mentides tenen premi doble. Aquestes són algunes de les barbaritats que ha dit hores abans de prendre possessió de la plaça a la Reial Acadèmia Espanyola RAE de la mà de Vargas Llosa, després que el juny passat fos escollit per ocupar la vacant de la lletra H:

"L'educació a Catalunya està en mans de talibans. Consisteix a ensenyar odi a Espanya i al que és espanyol".
"Em sembla que el fet de callar és el que ha conduït a llocs com Catalunya i el País Basc a carrerons sense sortida. És molt difícil viure-hi si tens una certa ètica, una certa dignitat, perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles".
"Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d'aquí, va deixar d'existir per a mi".

Les veritables raons que van fer marxar Azúa de Catalunya són a la bragueta 

Azúa va traslladar la seva residència a Madrid a mitjans del 2011 al costat de la seva dona, l'arquitecta Eva Fidalgo, i la seva filla d’un mes de vida perquè, segons ell, no volia que la nena “fos escolaritzada en l’odi a Espanya”. Però segons explicava el tuitaire @KimAulet l’any 2014, en un conjunt de piulades molt clarificadores del personatge, les raons de la fugida d’Azúa no són precisament per l’asfíxia independentista.   

Per què va marxar #FelixLaGanzua de Catalunya? Pel nacionalisme asfixiant com afirma al darrer vídeo de Libres e Iguales?

#FelixLaGanzua era Catedràtic d’Estètica a la @ETSABarcelona (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona). Ara ja està jubilat.
Després d'anys de fer vida de Sr vinagre, va aconseguir casar-se amb una jove arquitecte asturiana. Alumna, clar. #FelixLaGanzua

El sistema que va emprar amb ella era el de sempre, però no va saber parar. I què passar llavors? #FelixLaGanzua

Va mantenir relacions amb una becària; ella, molt agraciada, era coneguda a l'ETSAB com "La Diosa". #FelixLaGanzua

Va escriure un poema d’amor a una doctoranda italiana. Poema que es conserva i es podria trobar, si calgués.  #FelixLaGanzua

Però el que va fer explotar tot va ser quan va enllitar-se amb la dona d'un altre professor de la mateixa ETSAB. #FelixLaGanzua

El professor enganyat, durant un Claustre, va tornar a #FelixLaGanzua el rellotge. Se l’havia deixat a la SEVA tauleta de nit
No cal dir que tota la resta de professors van al•lucinar molt fort. Però molt. Encara ho expliquen. #FelixLaGanzua

Això va ocórrer mentre la seva (jove) dona estava embarassada. I què va fer aquesta? Farta, se'l va endur a Madrid. #FelixLaGanzua
Va marxar per banyes. Per fer-les. http://www.laopinioncoruna.es/contraportada/2012/01/20/felix-azua-he-ido-cataluna-hija-sea-escolarizada-odio-espanoles/571717.html … #FelizLaGanzua

I per això ha marxat de Barcelona. Si fas servir la vida privada per política, aquesta deixa de ser privada.  #FelizLaGanzua #plateret #fi.


VERSET

Si vas a fotre un polvet
a un lloc on no pertoca
no et deixis el rellotge
a la tauleta de nit,
no siguis tanoca.

*

SÍNDROME DE LA GRANOTA BULLIDA


Fa un parell de nits, dos grups antagònics de catalans van amenaçar amb enfrontar-se en una mena de dol que recordava les baralles de bandes de carrer. Uns havien convocat els seus partidaris per eliminar els llaços grocs de Barcelona. A l'assabentar-se'n, els seus adversaris van cridar a defensar els símbols de l'independentisme. Entre crits i insults, van coincidir a la plaça Francesc Macià. No és la primera vegada que uns i altres es concentren en aquesta plaça per mesurar les seves forces. Els Mossos van impedir una batalla campal.
A poc a poc, ens anem acostumant a aquestes notícies. De moment, la violència és anecdòtica, de molt baixa intensitat. Uns balins disparats contra un balcó del qual penja una estelada. El llançament d'excrements contra l'entrada a la seu de Ciutadans a l'Hospitalet, una acció pestilent, que s'ha repetit ia 12 vegades. Les pintades contra els professors de l'institut de Sant Andreu de la Barca acusats d'humiliar a classe a uns fills de guàrdies civils. Les disputes a Mataró entre un home decidit a eliminar llaços de plàstic i un grup de militants independentistes que ho filmen i increpen. L'altercat entre Joan Carles Girauta i una parella amb llaç groc. Les accions de l'anomenada "resistència tabarnesa" a les comarques de Tarragona, despenjant pancartes i repintant els llaços a la manera de la rojigualda. Les pintades al domicili d'un líder del PSC o contra diversos locals socialistes. Les pintades nazis contra la seu de la CUP a Figueres. Les pintades espanyolistes contra la seu d'ERC al Vendrell i les independentistes al local republicà d'Olot en què se'ls acusa de "traïció". Etcètera.
El país viu al marge d'aquestes abusos, que són minoritàries, sí, però que s'han convertit en rutina. El dia que els Mossos no puguin evitar una batalla campal, el dia que algú caigui ferit per causa d'una bandera, un llaç o una idea, ja no hi serem a temps de retrocedir. Aquesta violència de molt baixa intensitat, aquestes bretolades, aquests xocs rituals són l'aperitiu antipàtic d'un futur inquietant. Són l'aigua tèbia en la qual s'està banyant la granota catalana, mentre pretén ignorar que el foc de la divisió segueix encès i que cada dia la temperatura puja una mica més. En lloc d'afanyar a apagar el foc, els líders polítics, judicials i policials competeixen per regar-lo amb gasolina.
Es deia que la síndrome de la granota bullida era fals i que el amfibi, en notar que l'aigua s'escalfa, salta de l'olla per instint de supervivència. Però un experiment va demostrar que si la velocitat d'escalfament de l'aigua és menor de 0,02 graus, la granota es queda quieta i acaba morint bullida. La metàfora de la granota ens ve que ni pintada. Ningú treballa per recuperar un mínim comú denominador entre els catalans d'un i altre signe; tampoc per conciliar els catalans i espanyols. Imperceptiblement, es van consolidant les antipaties, els recels, els odis, els enfrontaments rituals. I després, què vindrà? Què ens espera? - Antoni Puigverd - lavanguardia.com.

El que ens espera és que finalment acabi esclatant la violència que tant de temps fa que busquen desesperament des de Madrid, per acusar als sobiranistes de violència, així de senzill, i em temo que se n'acabaran sortint, volen sang i no pararan fins a trobar-la. El veieu ara el seu odi.

*

CATALUNYA, INVESTIDURA I DIVISIÓ DE PODERS


Com diria l'expresident Pujol, aquí estem encallats, mentre el jutge Llarena afirma sobre la investidura: això no toca. L'última interlocutòria del Llarena impedint la presència de Jordi Sànchez en el ple del Parlament que hauria de votar la seva investidura torna a donar ales als partidaris de la República virtual que viuen en la confrontació permanent. Els arguments del jutge s'han d'acatar però no deixen de ser discutibles perquè costa entendre com el que en el seu dia vàlua per a un pres etarra acusat d'actes terroristes ja no val per a un dirigent catalanista que sempre s'ha caracteritzat pel seu pacifisme. Objectiu complert de l'independentisme que segueix forçant les costures de l'Estat per buscar els seus punts febles i mantenir tensionada a bona part del catalanisme com es va comprovar en la manifestació d'ahir. 
Aquí tenim al personal pendent per una banda del jutge Llarena i per l'altra de la CUP, un bonic panorama per davant, malgrat tot, hi ha qui creu que algú no ho està fent bé, que prevarica que prevaricarás; aquí ho explica Javier Pérez Royo. I és que possiblement si Jordi Sánchez es pugués presentar a la seva investidura, algu hi posaria el suficient sentit comú com per no dependre de la CUP, i sortit d'una punyetera vegada d'aquest atzucac.


*

UN ANIMAL ABSURD


Em temo que els animals considerin l'home com un ésser de la seva espècie que, amb gran perill per a ell, ha perdut el seu bon sentit animal; que el considerin com un animal absurd, com un animal que riu i que plora, com un animal nefast.
Quants homes hi ha que sàpiguen observar? I entre el petit nombre dels que en saben, quants hi ha que s'observen a si mateixos? "Cadascú és el més llunyà per a si mateix".
El que sap que és profund s'esforça per ser clar; el que vol semblar profund s'esforça per ser fosc. Perquè l'home pugui tenir-se respecte a si mateix cal que sigui capaç també de ser dolent. - Federico Nietzsche

*

EL NOU TANATORI DE SBD


El principal grup funerari d’Espanya, Mémora, ha demanat una llicència d’obres a la Rambla d’Ibèria de Sabadell per construir un nou tanatori a la ciutat. Si tots els processos previs donen llum verda al projecte, el tanatori de la Rambla d’Ibèria s’ubicaria en una nau industrial, situada al número 139-141, que hauria de ser adaptada als nous usos després d’unes obres. L’Ajuntament ha confirmat que han registrat la petició de llicència, que segueix el seu curs habitual. En tot cas, si el projecte té llum verda encara trigarà bastants mesos en dur-se a la realitat.

Òbviament, off course, per supuesting, i com havia de ser, els veïns de la Rambla Ibèria s'oposen al Tanatori i la Rambla està plena de pancartes com la de la foto que vaig fer ahir. L'oposició veïnal gairebé sempre pixa fora de test i és sistemàtica, sigui el que sigui que es vulgui fer al barri, sempre hi ha oposició. Els opositors són segurament els mateixos que demanen solidaritat amb les dones, que volen acollir, que diuen no a la guerra, o que també són Charlie, però el Tanatori, a un altre barri.

Si es queixessin de l'obscenitat d'empreses com el grup Mémora, que juguen amb la mort cobrant preus astronòmics per un enterrament que hauria de ser a cost zero o gairebé, ho entendria. A Barcelona l'ajuntament intenta crear una Funerària Municipal que sortiria un 40% més econòmica que aquests depredadors de la mort. Però no, simplement es queixen de vici, són la Catalunya i el veïnatge del nyec, nyec, aquells que no els hi agrada res i que estan en contra de tot, que reclamen per tot, però que no volen res a casa seva.

Recordo un cas semblant a Alacant de fa anys. En un barri bastant degradat que hi havia entrant a la ciutat a mà dreta (San Juan crec es deia) la droga campava al seu aire i els veïns, gent humil, portaven mesos i mesos fent manifestacions i cassolades demanant un centre per atendre i ajudar als drogodependents. Tant i tant varen donar la tabola que finalment l'ajuntament va decidir posar-los el centre que demanaven al barri. Com ja haureu intuït, els mateixos veïns continuaren fent manifestacions i cassolades, el centre el volien, però no al seu barri, sinó a un altre.

Per tant, espero que l'ajuntament de Sabadell faci cas omís als veïns de la Rambla Ibèria, i ja que no és capaç de fer un Tanatori Municipal, almenys que doni permís als rapinyaires de Mémora per que facin el seu, que a més m'agafa a la vora de casa.

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS