Estic gairebé convençut que mai estic despert. No sé si no somio quan visc, si no visc quan somio, o si el somni i la vida no són en mi coses mixtes, intersecades, de les que el meu ser conscient les formi per interpenetració.
De vegades, en plena vida activa, en què, evidentment, em sento tan clarament com tots els altres, ve a la meva ment una sensació estranya de dubte; no sé si existeixo, sento el meu possible ser com un somni aliè, em figuro, gairebé carnalment, que podré ser un personatge d'una novel·la, movent-me, en les ones llargues d'un estil, en la veritat feta d'una gran narració.
He reparat, moltes vegades, en que certs personatges de novel·la adquireixen per a nosaltres un relleu que mai podrien aconseguir qui són els nostres coneguts i amics, els qui parlen amb nosaltres i ens senten, a la vida visible i real. I això em fa somiar la pregunta de si no serà tot, en aquest total del món, una sèrie entre-inserida de somnis i novel·les, com capsetes dins de capsetes majors -unes dins d'altres i aquestes en més-, sent tot una història amb històries, com Les mil i una nits, succeint falsa en la nit eterna.
Si penso, tot em sembla absurd; si sento, tot em sembla estrany; si vull, el que vol és quelcom que hi ha en mi. Sempre que en mi hi ha acció, reconec que no he estat jo. Si somio, sembla que m'escriuen. Si sento, sembla que em pinten. Si vull, sembla que em posen en un vehicle, com a la mercaderia que s'envia, i que avança amb un moviment que em sembla propi cap on no vaig voler que fos sinó després de ser-hi.
Quina confusió és tot! Quant millor és veure que pensar, i llegir que escriure! El que veig, pot ser que m'enganyi, però no ho crec meu. El que llegeixo, pot ser que em pesi, però no em pertorba haver-ho escrit. Com fa mal sobretot si ho pensem com conscient de pensar, com a éssers espirituals en qui s'ha donat aquest segon desdoblament de la consciència mitjançant el qual sabem que sabem! Tot i que el dia estigui maquissim puc deixar de pensar així... Pensar o sentir, o quina tercera cosa entre els escenaris posats a part? Tedis del crepuscle i de la deixadesa, ventalls tancats, cansament d'haver hagut de viure...


Fernando Pessoa 
«Cansament d'haver hagut de viure...»
El llibre del desassossec