NOTORIETAT SENSE RESULTATS

Les diferències entre els independentistes tenen relació amb la seva obstinació a esquivar la legalitat, en la creença que la seva unitat confereix una especial legitimitat a la seva causa. Així, paradoxalment, la cohesió mostrada davant l'Estat constitucional es torna un mar de dubtes quan les normes i els tribunals adquireixen el seu to més aspre. Desbordar la llei no és innocu per a qui així procedeix o troba en això les suposades virtuts de la unitat política, perquè aquesta es ressent inevitablement davant la constatació que l'Estat de dret és poc menys que impertorbable. Les incògnites sobre qui assistiran al ple de constitució de la Cambra catalana, el proper dimecres 17 de gener, tenen a veure amb el dificultós que és eludir lleis i reglaments, resolucions judicials i dictàmens jurídics, amb la impossibilitat de donar a llum a cada pas una legalitat a la mesura dels impulsos propis.

Les forces independentistes estan condemnades a entendre's des del mateix moment en què l'aleshores president Puigdemont se li impedís convocar eleccions per evitar el 155. Estan condemnades a entendre's perquè si no van ser capaços d'acceptar almenys -la dissolució de la Cambra autonòmica- a cada una d'elles li resultarà impossible variar de posició fins a l'establiment d'acords amb forces no independentistes que girin al voltant d'objectius més possibilistes que la secessió unilateral. Com els resultarà impossible assumir expressament i prèviament el seu sotmetiment a la legalitat, davant la improbable obertura d'un procés de negociació bilateral sobre la desconnexió republicana.

La relació particular entre la contestació a la legalitat i la desafecció que cada formació independentista pot mostrar cap a les altres dues resulta, en qualsevol cas, equívoca o contradictòria. Qui el 27 d'octubre va semblar aproximar-se més a l'acceptació de les regles de joc, Carles Puigdemont, ha acabat més allunyat que cap altre fins i tot geogràficament. És probable que ens trobem davant d'un moviment instintiu, i no tant davant d'una estratègia deliberada. Però la veritat és que Carles Puigdemont ha imposat el criteri de la unitat, a través de la consagració de la ruptura amb la legalitat en el si de l'independentisme, sostraient-se a l'acció de la justícia. Perquè en aquest punt les eleccions del 21-D sí que van ser plebiscitàries. I la remodelació de l'espai secessionista al que van donar lloc -inclosa la dilució fàctica del PDECat davant l'inici de la nova legislatura- compta amb el vot mobilitzat a favor d'una república catalana.

La qüestió ara és fins a quin punt la ineludible necessitat de fer valer la majoria absoluta independentista al Parlament pot desembocar en una segona remodelació de l'independentisme, amb uns diputats obligats a renunciar a l'acta sense més, i amb altres que fent-ho així es disposin -des el autoexili o la presó- a dirigir les institucions des de fora de les institucions. Per això, la pregunta que incumbeix a tots els ciutadans i al país en el seu conjunt és si en aquestes circumstàncies -de incertesa jurídica i judicial, i de indesxifrables diferències internes- l'independentisme es troba en condicions de governar la Generalitat.

Quan es pretén l'impossible, tot el possible perd sentit i valor. L'independentisme es debat internament a causa que ha insistit desbordar la legalitat; en forçar els seus límits. La paradoxa està en què, precisament per això mateix, està incapacitat per reconduir aquest debat cap a l'àmbit del possible. Perquè la legalitat s'ha convertit en un assumpte tabú per al secessionisme rupturista. Només cal que algú entre les seves files suggereixi la conveniència d'atenir a les normes vigents i a les resolucions judicials perquè sigui titllat poc menys que d'heretge. De tal manera que els dissensions interns al si de l'independentisme s'han tornat inescrutables, tant per als altres com per als propis. Fins a les adhesions personals cap als respectius líders semblen aleatòries i volubles.

La renúncia a la legalitat és la renúncia a la política. De manera que l'independentisme ja no és capaç de reflexionar pausadament sobre si avui estaria més a prop o no de la seva meta si s'hagués atingut a la legalitat, o sobre els efectes reals de la seva manifesta i sobtada impaciència. Per molt que les normes constitucionals i estatutàries puguin constrènyir les oportunitats d'aquelles opcions més distanciades del consens, aquestes no obtenen cap benefici del desbordament de la legalitat. Tot el contrari, el rupturisme les condueix al marasme d'una notorietat sense resultats. - KEPA AULESTIA

Hernán Rivera Letelier va escriure una novel·la meravellosa, "L'art de la resurrecció". En la seva història, un Crist mundà i pecador acaba fent el miracle de la seva vida que no és altre que la resurrecció d'una gallina. Això és tot fins ara, la resurrecció de la gallina, i aquí d'això, de gallines i pollastres, en sabem molt.