I EL PP, COM SI NO ANÉS AMB ELL 19.1.24

Entre el novembre del 2014 i el juny del 2016, mentre la policia remetia a Jorge Fernández Díaz 34 informes plens de falsedats sobre polítics catalans, The Economist situava Espanya sota l'epígraf de “democràcia plena” (ho ha fet en catorze de les quinze vegades que ha publicat la llista). “A la paraula democràcia, quan s'hi afegeix alguna cosa al darrere, és com el whisky quan s'hi afegeix espanyol”. Això de el Perich a Autopista, del 1970, marcat a foc una altra vegada. La nova documentació que han aportat aquests dies La Vanguardia i ElDiario.es sobre la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat ha sacsejat les xarxes. “Què fem amb el PP?”, es pregunta @jmtraductor1 al fil de les revelacions. Però la pregunta ara mateix no és què es pot fer amb el PP, sinó que fan els populars. La resposta ve en forma de silenci de Feijóo. O d'escorregudes d'embalum, com la d'Ayuso: “Ho lamento perquè em queda... no lluny, perquè parlo de Catalunya cada vegada que puc, però en aquesta ocasió nooo...”. A la paraula Catalunya, quan se li afegeix operació al davant, és com la fruita quan se li afegeix confitada: un grill per evitar. I a la plataforma X? El PP distreu. Manté una croada contra una diputada de Sumar que es va fer ressò d'un tuit en què es qualifica Feijóo de “sunnormal”. “Exigim la dimissió d'Engracia Rivera per donar suport a un ús discriminatori i ofensiu. Demostra, a més, una falta total de respecte, cosa que no ens estranya en aquesta diputada”, diu el compte oficial del PP. La rèplica? Abundant i dels usuaris de X: “Sou un partit que anomena 'fill de puta' el president del Govern i després fa xapes, dessuadores i tasses amb l'eslògan. Tapeu-vos una mica”, d'@AlanBarrosoA; “Ja no us agrada la fruita?”, diu també @SiberetSiberet. No si és confitada.

La llibertat d'expressió va per davant. “Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant tampoc”. Aquest altre aforisme de el Perich a Món, dimoni i carn, en el seu temps, el 1979, sortint de la dictadura, podia provocar que se'ns escapés pel nas alguna cosa més que aire en l'esforç de contenir el riure i la sorpresa. Actualment és peccata minuta. Avui pots apujar el to i anar dient mentre reparteixes fruita que el president del Govern central és un fill de sa mare, o que Feijóo és un “sunnormal”, i no et passa res. Al governant o al líder polític tampoc. 

Deia el Perich també a Autopista, que la millor prova que als Estats Units qualsevol podia ser President, la teniem en el propi President, i això que el Perich ni es podia imaginar que Trump arribaria a la Casa Blanca, i que fins i tot podria repetir.  I és que, als picapedrers, quan els condemnen a treballs forçats, els obliguen a escriure poesies. 

I en el mentrestant, continua la carrera contra rellotge del jutge García-Castellón per jutjar Puigdemont per terrorisme. El jutge diu tenir indicis cada vegada més sòlids que el fugat va participar en l'assassinar de Robespierre. Marat i Danton.

LA CANCEL·LACIÓ D'ITZIAR ITUÑO 18.1.24

A l'hora de la veritat, sempre són persones progressistes les que pateixen conseqüències negatives per expressar la seva opinió. No es coneixen casos equiparables per atacar minories racials o per ser masclista - Elena de Sus a contexto.es

Itziar Ituño és actriu. És possible que la coneguis pel seu paper d'inspectora Raquel Murillo a 'La casa de papel', una de les sèries més reeixides de Netflix a escala mundial els darrers anys. Itziar Ituño és basca i d'esquerres. Mai no ho ha amagat. En una entrevista del 2021, la intèrpret declarava que “encara que arribi a dalt de tot, sempre tindré aquesta consciència de classe”.

El dissabte 13 de gener, Ituño va formar part, juntament amb 20.000 persones més, d'una manifestació a Bilbao per l'aplicació de la política penitenciària ordinària als presos d'ETA, convocada per Sare. Va estar a primera línia. Dos dies després, dilluns 15 de gener, la xarxa de concessionaris de BMW a Euskadi, BMW Lurauto, va publicar un comunicat a les xarxes socials per anunciar que cancel·lava la seva col·laboració publicitària amb l'actriu. "Lamentem que s'hagi vinculat la imatge de BMW Lurauto amb qualsevol mena de contingut ideològic, ja que reafirmem el nostre compromís amb la diversitat, inclusió i respecte al 100% de la societat", deien. Mitjans de dretes publicaven, amb certes dosis de sensacionalisme, que Ibèria també havia decidit deixar de col·laborar amb l'actriu, mentre des del departament de premsa de l'aerolínia comentaven altres periodistes que no hi havia cap col·laboració en marxa. Iberia ha esborrat un vídeo que la ultradreta estava difonent en xarxes, en què apareixia Ituño recomanant sèries, “per no avivar la polèmica”.

És possible que no hàgim vist un cas més clar de “cancel·lació” fulminant a Espanya des que es va importar el terme dels Estats Units. Podem plantejar-nos tots els dubtes associats a aquesta qüestió. BMW Lurauto ha calculat la quantitat de cotxes cars amb pinta de tauró que deixarà de vendre per associar la seva imatge a una persona que defensa els drets dels presos d'ETA? O la decisió respon a la ideologia personal dels seus directius? La rellevància de l'acte d'Ituño hauria estat la mateixa sense l'escàndol a les xarxes de l'extrema dreta? Hi ha de veritat tanta gent indignada? De tota manera, alguna cosa ens fa sospitar que els defensors mediàtics habituals de la llibertat d'expressió i de l'expressió sense conseqüències no sortiran en defensa d'Ituño. Pel que sigui. Per aquestes llars, a l'hora de la veritat, és Pablo Hasél qui va ingressar a la presó per injúries a la Corona, Valtònyc qui va haver de sortir d'Espanya, els titellaires de Titelles des de Baix els que van dormir diverses nits a la presó i van ocupar portades per un titella amb una pancarta que deia “Gora Alka-ETA” a manera d'acudit, les organitzadores de la processó del Cony Insubmís els que van travessar un llarg procés judicial per escarni de dogmes i Vox qui cancel·la literalment obres de teatre, concerts i altres iniciatives culturals res més tocar poder municipal, i això per esmentar només casos recents i notoris. A l'Estat espanyol no es coneixen casos de conseqüències equiparables per expressar idees contra minories racials o masclistes. De fet, l'antifeminisme ha donat una carrera a moltíssima gent.

Rafa Nadal és tennista. Ha estat, durant dècades, la imatge de la marca de cotxes Kia, que afirma conduir habitualment. Sabem que posseeix diversos Mercedes, un Aston Martin i un Ferrari, però diu que els costa arrencar de la poca cosa que els fa servir. Nadal és un bon “ambaixador” per a una marca perquè és una persona discreta, formal, que personifica el “sentit comú” (va explicar que el seu oncle només parlava “d'esport” i no “de política” quan va criticar la designació d'una dona com a capitana de la Copa Davis) i consentida com a símbol d'Espanya (que patètics i envejosos els gavatxos quan van treure aquell guinyol). El mateix dia que es cancel·lava a Ituño, Nadal acceptava una altra feina publicitària com a ambaixador de la Federació de Tennis saudita. “Mires on miris a l'Aràbia Saudita, pots veure creixement i progrés, i m'emociona formar-ne part”, va declarar el manacorí per justificar la seva decisió. Tot i això, com recordava Vanessa Jiménez en un article recent, Aràbia Saudita és el tercer país del món que més executa la pena de mort (ho fa mitjançant decapitació) i ha aprovat recentment lleis que consoliden la discriminació de les dones. CTXT anima els seus lectors a defensar la llibertat que, en el fons, tots sabem què és, a desconfiar dels influenciadors i a replantejar-se la compra d'aquell BMW que tenien pensada per a demà mateix.

EL SENTIT DE LA VIDA 18.1.24

Una vegada vaig preguntar a una persona: quin creus que és el sentit de la vida? Em va respondre: “Viure-la”, explica Fernando Trias de Bes.  Pertanyo als qui creuen que a la vida no cal atorgar-li un sentit. La vida, senzillament, és. És una cosa tan gran, misteriosa i bonica, que no necessita res més. En té prou per si sola. N'hi ha que no pensen així. I busquen donar un sentit a les seves vides. No és estèril, però no deixa de ser una interpretació subjectiva de la pròpia existència. O una manera d'orientar els dies a una tasca concreta. Alguns posen el sentit de la vida a la seva professió; altres, a la família; altres, a les seves creacions; altres, en Déu. De fet, només l'art o la música donen algun sentit a la vida. Car la resta, com tenir família, fills, els animals ho fan amb una naturalitat absoluta, sense donar-hi la més mínima importància, simplement ho fan per pura reproducció i manteniment de l'espècie. Però els homínids ho hem de magnificar tot, donar transcendència a tot, inventar-nos déus, i tot per donar-nos importància sobre la resta d'animals que ens envolta.  També és cert que hi ha una altra cosa que ens diferencia de la resta d'animals, ells no saben què és la vanitat, l'enveja, la cobdicia, la ira, la mentida, l'odi... Sí!, nosaltres som diferents de la resta d'espècies, diferents... a pitjor. Viure no és existir, sinó assaborir cada instant, mantenir viva la curiositat, 'la joie de vivre'. I viure ens porta a la vellesa. Quan podem perllongar aquesta actitud? La senectut ens sembla una etapa decadent, on minven l'alegria i el gaudi. Cras error. En l'art d'envellir, de Ciceró, la seva teoria és que: tal com vius durant la joventut i la maduresa, viuràs durant la vellesa. Si heu tingut una vida d'inquietud per les coses, projectes personals i set de coneixement, tindreu una vellesa d'inquietud per les coses, projectes personals i set de coneixement. La vellesa com a prolongació de la maduresa, i aquesta, alhora, de la joventut. 

Quan ens adonem que ens anem fent grans i comencem a comportar-nos com una persona gran, entrem oficialment a la vellesa. Hi ha la idea estesa que ser gran és sinònim de dependència, de ser un destorb o de no ser útil. Cada persona se sent vella a una edat diferent. Alguns amb 60 anys potser se senten vells per les seves circumstàncies, mentre que hi ha persones de més de 80 que se senten joves i estan molt actives. El sentiment de ser vell és totalment subjectiu.  És cert que el concepte de vellesa ha canviat i molt; abans, el saber i l'experiència estaven a les mans de la gent gran, mentre que actualment s'han intercanviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s'està esvaint per mor de l'excés d'informació. O potser és que el concepte d'experiència i coneixement han canviat. I és que en el fons l'experiència de la gent gran consisteix en una acumulació reiterada d'errors no admesos. Debades doncs fer-los cas encara que necessiten ser escoltats i cal fer-ho, encara que sovint no serveix per a res important.  

No obstant això, quan jo sigui més gran, espero no comportar-me com un vell, o això penso ara. Després, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer més suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.  Ciceró ens va deixar una lliçó impagable: no s'envelleix per dins, només per fora.  La vida és un instant entre dos plors.

FRAGILITAT 17.1.24

Immigració, sequera, habitatge, educació, atur, energia… són alguns dels temes que són a la taula del Govern central, el Govern i l'Ajuntament de Barcelona. Allò que els polítics anomenen “les coses del menjar”. Qüestions que s'han convertit en un maldecap per a molts ciutadans i que semblen ara de difícil resolució per l'extrema polarització i crispació que viu la política actual. - Silvia Angulo.

  

Hauria d'imperar la responsabilitat, el diàleg i la negociació. Però no sempre és així i quan assolir pactes de pes es converteix en un Vietnam s'acaba imposant la política del curt termini. Salvar el dia i demà ja es veurà, quan el moment requereix governs forts per afrontar els reptes que vénen. La negociació política és força complicada i més si es viu en una campanya electoral permanent, en què els ciutadans perceben que l'interès dels partits passen per sobre de l'interès general. L'any passat a Espanya es van fer tres processos electorals: a Castella i Lleó, les municipals i autonòmiques i les generals. Aquest 2024 els gallecs seran els primers a votar, després els bascos i per al juny s'esperen les europees. El clima preelectoral no ajuda i tampoc no ho fa la fragmentació que pateixen governs que necessiten el concurs de diverses forces polítiques per tirar endavant les seves polítiques. Hi ha exemples d'aquesta dificultat. La setmana passada ja es va veure durant l'aprovació dels decrets llei al Congrés quan es va veure la fragilitat d'un Govern de coalició que necessita el suport de fins a cinc formacions diferents per poder funcionar.

Catalunya n'és un altre exemple. L'Executiu en minoria de Pere Aragonès negocia els pressupostos amb PSC i Comunes, un cop Junts s'ha tornat a autodescartar. Les relacions entre republicans i postconvergents són pràcticament inexistents i no han estat capaces ni de pactar esmenes conjuntes per a la llei d'amnistia. El rebuig a la negociació i l'ímpetu que manifesten per competir per l'espai independentistes els va portar ahir a presentar cadascun els seus propis textos amb el risc que les propostes acabin decaient. La situació no és millor a Barcelona, on l'alcalde Jaume Collboni té pendent un pacte de ciutat per governar en coalició. Collboni segueix esfullant la margarida amb només deu regidors i s'ha quedat sense pressupostos per a aquest any. La governabilitat de la ciutat pot resultar un infern si per fins a moure una rajola et trobes amb 31 regidors en contra. Per això entre tanta acritud és positiu que tiri endavant la reforma per retirar el terme “disminuït” de la Constitució. Un oasi d'entesa entre tant de soroll i de desacord polític. Encara hi ha esperança.

NO ÉS LA PREGUNTA LA QUE INCENDIA L'EDIFICI 17.1.24

Per motius merament polítics, tenim els nostres dirigents preocupats per la immigració, o millor dit, pel control de la immigració, ja que de fet, els importen un rave els immigrants, els controli qui els controli. Tota la preocupació és veure si Juntsxcat pot tenir el control total dels immigrants o no. I és clar, els opinadors, amb la seva mirada interessada de curta volada, els acusen de xenòfobs i supremacistes, quan tot és molt més senzill, i res d'això succeirà, la realitat és que una vegada més, Pedro Sánchez els ha tornat a prendre el pèl als postconvergents de Juntsxcat.

Millor seria que els nostres dirigents es preocupessin davant l’expansió del populisme que com un fantasma recorre Europa, perquè Espanya no necessita murs nous, ni noticiaris en blanc i negre, sinó mestres i enginyers que ens garanteixin bona educació, accés a l’aigua corrent i ponts i camins renovats, físics i espirituals. No deixa de ser paradoxal que la bona gestió dels socialistes en aquests últims anys es vegi entelada per sortides de to innecessàries que només enfanguen i fan enrojolar. L’experiència ensenya que els partits temperats que obren el camí de la revolució són després arrossegats per altres de més ardents i violents, va escriure Jaume Balmes el 1842. Si no us ho creieu, pregunteu als de CiU, que d’això en saben un munt. Davant el fantasma populista que recorre Europa, els partits centristes han de reprendre el camí il·lustrat, que al final només creu en la força de la raó, el progrés de la ciència i fer el que cal, encara que de vegades ­costi. 

Deia Edmon Jabes, que no és la pregunta, sinó la resposta que incendia l'edifici, i és així. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesten que no ho són, sabent que menteixen, però ho diuen. I - reconeguem - tots som racistes, tot allò que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, cal no oblidar-ho, som nosaltres per al desconegut. I d'això es tracta. Aquí passa que un negre o un moro fa gràcia, queda exòtic, però cent ja són un problema i si són mil ja ni parlem, i oblidem que fins fa quatre dies quan aquestes persones feien d'escombradors, jardiners, cuidadors de gent gran, etc, en resum tots els treballs que els rostres pàl·lids rebutjaven dedicats al totxo o a ser funcionaris, convençuts que gaudim de la societat del benestar i consideraven que aquests treballs menors i sovint pesats els havien de realitzar els nouvinguts, a meitat de preu, és clar. Molts d'aquests ciutadans no en són conscients, que ells també ho són d'immigrants, llevat que semblen haver-ho oblidat. 

Ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: comprendre l'altre, a qui cal demanar el mateix esforç de comprensió. Les regles del joc estan establertes, només cal complir-les i han de ser iguals per a tothom, per als d'aquí i per als nouvinguts.

LA VERITAT DARRERE DE LA FAMOSA FOTO DEL FUNDADOR D'AMAZON 16.1.24

Una suposada foto dels inicis d'Amazon sol aparèixer de tant en tant amb missatges inspiradors, però la història darrere seu és molt diferent. Si et trobes en un moment baix de moral, si creus que mai et podràs recuperar i que només et queda caure més baix, el sector tecnològic et pot servir d'inspiració per seguir endavant. No en va, hi ha incomptables històries d'empreses que van començar literalment del no-res i que avui són considerades les més grans del món.

Moltes d'aquestes històries comencen a un garatge, normalment de la casa dels pares del fundador. Parlen de com una persona tenia una idea genial però no els diners per fer-la realitat; i de com, malgrat tots aquests obstacles, va aconseguir fer mostrar la seva vàlua, conèixer les persones adequades, i fer que el seu producte esdevingués el més usat. Des de Microsoft fins a Apple, passant per Google, aquestes històries ens demostren que mai no s'han de rendir.

Amazon és una altra d'aquestes companyies que inspira joves startups a continuar treballant. El cas del seu fundador, Jeff Bezos, és especialment inspirador, en haver esdevingut l'home més ric de la història de la humanitat; i tot, partint del no-res, començant amb una simple pàgina web que venia llibres. És habitual trobar-se cada cert temps aquesta foto, en què es mostra com era l'oficina de Jeff Bezos el 1999, juntament amb un missatge inspirador. La foto és realment xocant, mostrant a Bezos treballant en allò que sembla un cuchitril, amb un ordinador senzill, algunes carpetes i algun toc personal, com un aneguet de goma. Però, sobretot, allò que més crida l'atenció és el “logotip” de l'empresa, creat escrivint el nom amb pintura en esprai en un cartell. Realment és la viva imatge d´una petita startup que va començar des de zero, que no tenia diners ni per aconseguir un logotip professional; i que malgrat això, va arribar a convertir-se en una de les més poderoses i influents. Llevat que no és així en absolut.

La famosa foto en realitat és una captura de pantalla del programa 60 Minutes de la televisió nord-americana, dedicat a una companyia que ja llavors era una de les més importants d'Internet, i especialment, de la “bombolla puntcom”. Quan es va gravar aquest programa, ja havien passat cinc anys des que Amazon fos fundada. Va ser el 1994 quan Bezos realment va començar amb Amazon, i aquests sí que van ser uns començaments difícils, relativament parlant. Amazon va néixer simplement perquè Bezos es picava a si mateix per no haver pujat a la bogeria d'Internet en el seu moment; així que va decidir entrar per un sector amb poca presència a la xarxa, les llibreries. Així, tot i que va arribar relativament tard al negoci d'Internet, ho va saber aprofitar amb un producte amb molta demanda i poca oferta.

Sembla una raó una mica freda i centrada només en els beneficis; però és que cal comprendre que Bezos no venia precisament d'un garatge, sinó que acabava de deixar el seu lloc com a vicepresident de D.E.Shaw&Co. una signatura d'inversions d'alt risc de Wall Street. Va ser la seva ambició la que el va portar a abandonar aquest lloc, agafar-ne la bonificació i fundar-hi una companyia d'Internet. La intuïció de Bezos va tenir recompensa, i va agafar per sorpresa totes les grans cadenes de llibreries. En pocs anys, Amazon va passar a convertir-se en un dels principals venedors de llibres dels EUA. El 1997 va arribar a borsa amb gran èxit. I per al 1999, de quan és la famosa foto, Jeff Bezos va aparèixer a la portada de Time com la “persona de l'any 1999”. Diguem que arribats a aquest punt no podem dir que el 1999 Amazon fos una companyia petita, ni que la seva seu fos “un garatge”.

Però aleshores, per què l'aspecte tan decrèpit d'aquesta fotografia? Doncs va ser una decisió personal de Bezos, que malgrat l'èxit va considerar que només calia gastar els diners en allò que realment importava. Comptar amb oficines modernes era un luxe que es podien estalviar per centrar-se al producte que oferien. Però encara que aquesta foto pugui haver perdut una mica d'inspiració per a tu, potser n'ha guanyat una altra. Perquè aquesta foto es va fer abans de l'explosió de la bombolla puntcom. La bogeria pels negocis basats en Internet va arribar a un punt on no es podia mantenir per si mateix, i Amazon era la bandera d'aquesta tendència. I, no obstant això, Amazon no només va sobreviure a la majoria de les empreses de llavors; sinó que irònicament va començar a donar beneficis just quan va esclatar la bombolla. En efecte, fins aleshores la companyia tenia un creixement molt lent comparat amb la resta de startups similars, i en aquest sentit, la famosa foto representa bé la seva situació; però potser aquesta filosofia de Jeff Bezos fos la que va separar Amazon de la resta, i la que li ha permès créixer fins on és. Amb informació de elespañol.com

LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT CONTRA EL PROCÉS 16.1.24

El govern de Mariano Rajoy va posar la cúpula policial del Ministeri de l’Interior, que controlava Jorge Fernández Díaz, al servei de les seves maniobres polítiques al marge de la llei, principalment les operacions especials contra l’independentisme i els seus rivals polítics, i també les d’encobriment i obstrucció de les investigacions dels seus casos de corrupció.

L’abundant documentació recopilada en una investigació conjunta de La Vanguardia i ElDiario.es, la publicació de la qual s’inicia avui, més els testimonis de fonts involucrades en els fets, assenyala que a la taula del ministre hi van arribar una bona part dels informes que després van donar origen a diverses ma­niobres per desacreditar o obrir causes judicials contra persones suposadament vinculades a l’independentisme. Segons fonts ­involucrades en els fets, Fernández Díaz va remetre bona part d’aquells documents, en sobres tancats i a través dels seus escortes, a l’aleshores president del govern espanyol.

Les noves dades permeten reconstruir en bona mesura el funcionament de l’operació per afrontar la crisi independentista catalana amb procediments al marge de la llei i dels protocols policials formals: recopilació prospectiva d’informació sobre independentistes, reals o presumptes, fent servir per a això els mitjans dels cossos policials; elaboració de dossiers amb informacions majoritàriament falses i en alguns casos amb dades confidencials facilitades pel Ministeri d’Hisenda, que dirigia Cristóbal Montoro. Malgrat això, aquells dossiers es convertien en informes que es filtraven a la premsa militant o s’introduïen en causes judicials amb mètodes irregulars, amb la finalitat d’estimular el zel de jutges, fiscals i agrupacions d’extrema dreta que presentaven denúncies als tribunals.

Per a aquells afers es va acabar ocupant el conjunt de la cúpula policial –a més del conegut comissari José Manuel Villarejo, que practicava en aquestes feines una triple obediència: al ministre; a la secretària general del PP, ­María Dolores de Cospedal, i als seus propis negocis particulars; al responsable operatiu del cos, el director adjunt operatiu ( DAO), Eugenio Pino, interlocutor directe del ministre; la unitat d’afers interns; la unitat de delinqüència econòmica i financera (UDEF), els informes, esborranys o simples rumors de la qual jugarien un paper clau; la brigada general d’informació, especialment la de Barcelona, i ja al marge del ministeri, l’Oficina Antifrau de Catalunya, dirigida per Daniel de Alfonso–, que va treballar en la recopilació d’informació, sense mandat judicial ni indici delictiu específic per actuar contra la imatge i la seguretat jurídica de les persones i institucions considerades objectius. Segons les fonts abans esmentades, el ministre va tenir un paper destacat –“a mi m’informeu el primer”, els deia als implicats– i estava al corrent de tots els moviments.

El ministre rebia a la seva taula les notes de Villarejo, informes del director operatiu i d’afers interns. A preguntes de La Vanguardia, Fernández Díaz, assegura que no tenia res a dir sobre “una operació de la qual sé el que s’ha publicat i que és un nom que s’ha inventat un personatge molt conegut, pel que sembla”.

La taula del responsable d’Interior es va convertir des del setembre del 2012, just després de la primera Diada massiva als carrers de Barcelona, quan es va decidir posar en marxa l’operació, en la pista d’aterratge de tota mena de notes informatives i dos­siers sobre la qüestió. Des d’allà es difonien per diferents vies. Es tractava en la majoria dels casos d’investigacions prospec­tives, és a dir, motivades per l’objec­tiu polític predeterminat de descobrir irregularitats, però sense indicis, una cosa prohibida en la legislació. En la immensa majoria de les ocasions, aquelles indagacions no van obtenir resultats en forma de descobriment d’il·legalitats –amb la gran excepció dels comptes secrets andorrans de la família Pujol, mentre que la resta han anat caducant una rere l’altra–, però això no va impedir que es fessin igualment informes per trametre’ls a la premsa afí i intentar influir en algunes causes ja obertes.

Però malgrat la gravetat dels molts fets ja coneguts, ni la justícia espanyola ni els principals partits polítics han considerat necessari investigar el que va passar ni depurar els organismes poli­cials afectats. Es tractava d’un greu atemptat contra els drets i llibertats de la ciutadania en una societat que es diu democràtica, fent servir pràctiques d’impunitat i opacitat.

Els informes arribaven amb ­regularitat, de vegades setmanal, en altres períodes, quinzenal, i “el ministre considerava l’afer del màxim interès, estava obsessionat amb això”, assevera una persona amb coneixement dels fets. La que probablement es podria considerar primera aportació escrita enviada al ministre en el format de nota informativa del comissari Villarejo –investigat en una infinitat de causes per les seves pràctiques presumptament il·legals, però en cap de relacio­nada amb les seves activitats vinculades amb la persecució política– té precisament data del 18 d’octubre del 2012.

Segons les fonts contactades per a l’elaboració d’aquest article, les notes informatives van ser idea de l’aleshores número dos del ministeri i home de confiança de Fernández Díaz, Francisco Martínez, primer com a cap del seu gabinet i des del gener del 2013 com a secretari d’Estat, per formalitzar les aportacions sobre les indagacions que fins aleshores el comissari havia fet oralment. Des d’aquell moment el policia les lliurava i registrava a la direcció de la Policia, que alhora les feia arribar al responsable ministerial; també remetia còpies directament al ministre a través de Martínez. En realitat, era un resum d’informes anònims elaborats per agents de la UDEF després de rebre l’encàrrec de posar-se en marxa i que es van fer arribar a la premsa en pàgines sense capçalera ni signatura i en què es feia menció a presumptes il·legalitats de dirigents nacionalistes catalans o de persones del seu entorn.

Entre aquests documents constava una sèrie de cinc sobre el cas del Palau de la Música que anticipa el relat concretat en la nota informativaenviada per Villarejo a la direcció de la Policia i al ministre.

Afers interns va aconseguir que s’obrís una causa a Oleguer Pujol que es va arxivar nou anys després. Aquella nota informativa, que es reprodueix acompanyant aquesta informació, porta una clau de referència utilitzada gairebé sempre pel comissari, “ F/ V” i constitueix un bon exemple de com funcionava aquella operació oculta, al marge de la legalitat i esquivant les pràctiques policials ortodoxes quan s’iniciava una investigació d’aquesta mena.

Marcaria la pauta futura de les escomeses per fer front a l’independentisme, també contra rivals polítics, com en el cas de José Blanco, aleshores secretari d’organització del PSOE i el nom del qual va sortir en unes converses enregistrades en el curs d’una instrucció judicial instruïda a Galícia. Fernández Díaz va acabar tenint a la seva taula transcrip­cions d’aquells enregistraments recollits en un sumari judicial.

La major part del document de Villarejo resumeix algunes causes judicials en marxa, però el seu objectiu no era repassar l’hemeroteca si no donar-los una nova vida, més explosiva, i generar soroll públic. La descripció d’aquelles instruccions judicials incloïa l’atribució a l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, de comptes a Liechtenstein. El document finalitzava amb un inquietant epígraf titulat: “Informa­cions facilitades per una font fiable”, en el qual s’atribuïen a Mas, a la família de l’expresident Jordi Pujol i al “nucli dur de CDC” comptes a Suïssa i Andorra.

La primera causa analitzada era la del Palau de la Música de Barcelona, cosa que indica la vinculació de Villarejo amb la sèrie inicial esmentada més amunt, en la qual s’investigava el saqueig econòmic de la institució musical a mans del seu president, Fèlix Millet, i els seus col·laboradors més directes, i també la participació de l’antiga CDC de Pujol i Mas en el cobrament de comissions per mitjà d’aquella institució. Després del primer lliurament del comissari, el director de la Policia va intentar influir en el cas Palau. Tot just onze dies després d’aquell informe, dos alts càrrecs policials, José Luis Olivera, director del Centre d’ Intel·ligència contra el Crim Organitzat ( CICO) i fins poc abans responsable de la UDEF, i Marcelino Martín Blas, cap de la unitat d’afers interns, van anar a Barcelona a reunir-se amb el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulled, i demanar-li que ordenés l’ escorcoll de la seu del partit polític, un clar intent d’influir en les eleccions que el president Mas havia convocat per al 25 de novembre del 2012.

Ho feien seguint una ordre d’ Eugenio Pino, director adjunt operatiu de la Policia i interlocutor directe del ministre, segons ha declarat algun dels participants. La maniobra no va reeixir: el fiscal va rebutjar les pressions i va disposar, a més, del suport del jutge del cas, Josep Maria Pijuan, que, per cert, uns mesos abans ja havia descartat dos informes ­anteriors de la UDEF, perquè els considerava inversemblants. Però no seria l’únic intent policial de condicionar o dirigir l’evolució de la instrucció.

Poc després, el 14 de novembre, en vista que aquelles gestions van ser infructuoses, la UDEF va en­viar al jutge un ofici en què es feia ressò d’una denúncia anònima –sobre la veracitat de la qual sempre hi ha hagut dubtes–, en la qual insistia en la implicació de Mas en el cobrament de comissions, entre altres temes, en l’adjudicació de l’empresa d’aigües ATLL a Acciona el 2012, concessió que poste­riorment seria anul·lada pels tribunals.

La segona causa inclosa en aquell informe de Villarejo es referia a una denúncia presentada el 1994 i que es jutjarà l’any que ve, és a dir, trenta anys després. Es tracta d’una instrucció del jutjat número 5 de Tarragona, centrada en la venda d’uns terrenys i la tramitació de les llicències municipals a l’empresa Eroski, i en la qual també participava l’empresa Tipel, en la qual Mas havia treballat quan va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Els fets de la denúncia eren posteriors al seu pas per l’empresa. En qualsevol cas, l’informe de Villarejo aprofita per afirmar que centenars de milions de les antigues pessetes moguts en la compravenda ha­vien anat a “comptes a Liechtenstein a nom de diversos dirigents polítics, entre ells AM ( Artur Mas) i el seu pare”.

Fonts involucrades afirmen que el ministre va enviar a Rajoy molts documents que rebia sobre l’operació. Amb aquell suggeriment n’hi va haver prou per elaborar un nou dossier fals en què s’atribuïa a Pujol i Mas comptes a Suïssa i Liechtenstein amb centenars de mi­lions d’euros, publicat, com acabaria sent habitual, a El . Aquest document va acabar batejat com l’“informe esborrany” de la UDEF, malgrat que aquella unitat en va negar sempre l’autoria. El ministre Fernández Díaz va assegurar el març del 2013, durant una compareixença al Congrés, que la investigació encarregada havia acabat amb un informe d’afers interns, en el qual s’assegurava que no es podia saber d’on havia sortit o qui ho havia fet. Quan el diputat de CiU Jordi Jané va interpel·lar el ministre sobre si sabia res de l’ esborrany abans que fos públic, va respondre: “Això m’ofèn, m’ofèn la pregunta. És com dir que vaig consentir o en vaig propiciar la publicació i això és una ofensa. Li prego que ho retiri”. Malgrat aquelles explicacions als diputats, el ministre era conscient de l’embrió d’aquell informe, la nota informativa de Villarejo.

L’última instrucció judicial inclosa en aquella nota pionera era el cas Campió, originat a Lugo i que derivaria en la investigació de les concessions de les inspeccions tècniques de vehicles (ITV) i desembocaria, primer, en la impu­tació d’Oriol Pujol, fill de l’expresident Pujol i secretari general de CDC, el març del 2013, i la seva condemna, el juliol del 2018, a dos anys i mig de presó, per la qual cosa va haver d’ingressar a la presó.

Va provocar alguna reacció dels responsables d’Interior la ­divulgació de l’informe esborrany amb les falses informacions sobre els presumptes comptes falsos de Pujol i Mas? Es va paralitzar l’operació posada en marxa i el flux d’informes de la mateixa magnitud al Ministeri de l’Inte­rior? Es va reprendre o es van sancionar els responsables? La veritat és que malgrat el fiasco a la taula del ministre van continuar arribant nous documents amb la mateixa factura que el que ja s’ha esmentat, durant molts mesos i amb una cadència regular, asseguren les esmentades fonts involucrades en els fets durant aquell període. És més, Villarejo va rebre felicitacions, de les quals ell mateix feia gala, i va apuntar a la seva agenda, tant dels seus caps policials com del cap de gabinet del ministre, Francisco Martínez, per l’impacte electoral negatiu que el fals informe va tenir, a parer seu, per als nacionalistes. El ministre va continuar actuant al Congrés com si res.

Jorge Fernández Díaz advertia els comissaris implicats: “A mi m’heu d’informar el primer”

Seguint la cronologia, els dies 29 i 30 d’octubre del 2012 es van lliurar al ministre dos informes, tots dos sobre els fills de l’expresident Pujol, en aquest cas Oriol i Josep. L’informe sobre el segon se centrava en l’anàlisi de la trajectòria empresarial del tercer fill de Pujol. I aportava la dada curiosa, aleshores desconeguda per a l’opinió pública, que Josep Pujol s’havia acollit a l’amnistia fiscal posada en marxa pel ministre d’Hisenda de Rajoy, Cristóbal Montoro. Els defraudadors te­nien precisament fins al no­vembre d’aquell any per acollir-s’hi, cosa que efectivament va fer Josep Pujol. D’on va sortir aquella informació, d’Hisenda o del servei antiblanqueig?

L’obsessió pels comptes exte­riors dels Pujol i el seu entorn va portar a la confecció el 21 de ­novembre del 2012 d’una nota ­informativa amb el segell de “secret” en què s’atribuïa al fill gran de l’expresident la titularitat de comptes opacs a l’HSBC i que formaria part de la denominada llista Falciani, més de 130.000 comptes bancaris secrets que van ser sostrets per Hervé Falciani, un empleat de l’entitat britànica i que va arribar a les autoritats fiscals espanyoles gràcies a França. La informació era falsa.

Qui també es va acollir a l’amnistia fiscal va ser Oleguer Pujol, tot i que en aquest cas el fet es va fer públic el febrer següent, també a través d’ El , al qual l’hi va tornar a explicar el ministre Fernández Díaz. I Oleguer Pujol precisament va ser el protagonista involuntari d’una de les més esperpèntiques peripècies judi­cials, ja que va ser acusat de blanqueig de capitals en l’operació de compra de la xarxa d’oficines del Banc Santander. En aquest cas, l’impulsor de la investigació va ser la unitat d’afers interns de la Policia, que va atribuir al fill del veterà polític català haver blanquejat 2.000 milions d’euros en la compra al banc dels Botín. En paraules dels policies, es tractava “del cas més gran de blanqueig de la història d’ Espanya”.

Aquesta era una operació que ja era habitual aleshores entre les grans entitats bancàries: es des­feien de les oficines, pagant un lloguer al comprador i amb pacte de recompra. Una mena de lísing en què el nou propietari gairebé no posava diners, ja que rebia un crèdit que facilitava el venedor mateix i que es pagava amb el ­lloguer que abonava aquest últim. Oleguer Pujol era accionista molt minoritari en la transacció, un 6% pel qual havia pagat 500.000 euros, i formava part de l’equip ­gestor.

La Fiscalia Anticorrupció, seguint els arguments de l’informe d’afers interns, va obrir la causa el juliol del 2014, poc després que l’expresident Pujol declarés que la seva família, dona i fills, era ­titular des de feia anys de comptes ocults a Andorra i, per tant, no declarats a Hisenda. Nou anys després, el juliol passat, el jutge Santiago Pedraz, titular del jutjat número cinc de l’ Audiència Na­cional, va dictar el sobreseïment provisional de les actuacions “perquè malgrat les diligències practicades, no hi ha base ni tan sols per apreciar algun indici de delicte, i els que es van subministrar van ser simples sospites, no aptes per continuar un procediment penal”.

Una altra de les notes informatives remeses al ministeri, del juliol del 2014, es refereix als comptes dels Pujol a Andorra, la publicació de la qual a El Mundo va desencadenar la declaració pública del patriarca familiar. Allà el seu autor informa els receptors oficials que “aquestes informa­cions es van obtenir d’una manera forçada i obligada per les circumstàncies, les haurien facilitat els mateixos responsables del BPA, que en vista del temor de poder perdre la llicència per exercir a Espanya com a banca privada per mitjà de la marca Banca Madrid, han optat per acceptar oferir col·laboració amb les autoritats judicials o fiscals espanyoles”. I la pregunta que em faig és, si aixó no és Lawfare, que collons és?

DIA MUNDIAL DE QUELCOM 16.1.24

L'estudi de la universitat de Carfdiff  que es va inventar la fórmula segons la qual ahir era el dia més trist de l'any (blue monday) no va calcular que la majoria dels mitjans amplificarien la seva bestiesa. L'actualitat cultiva continguts frívols, però si n'abusem, acaben cansant. De fet, el mateix creador del blue monday es va voler redimir liderant la campanya “Stop Blue Monday”, tan estúpida com l'original. Conclusió: tots sabem que ahir no va ser el dia més trist de l'any i que vindran dies tan terribles que ningú no s'atrevirà a convertir en banalitat recreativa. Poc després de conèixer la notícia i que es viralitzés, la Universitat de Cardiff se'n va desmarcar. A través del diari The Guardian, la universitat va assegurar que l'estudi no tenia cap fonament i que el professor en qüestió havia abandonat el centre universitari mesos abans de crear el concepte de Blue Monday. Tot plegat era una campanya publicitària que es va presentar com un estudi científic. L'empresa que estava darrere tot plegat era Sky Travel, una agència de viatges que volia promocionar les seves ofertes. "Les agències poden convertir una data fosca en una data plena d'alegries", deia el mateix estudi. El concepte, però, s'ha mantingut amb el pas dels anys i, per molts, aquest és el dia més trist de l'any.

I com cada dia és el dia d'alguna cosa o bestiesa, avui és el dia internacional de la Croqueta, que hauríem d'aprofitar per denunciar l'escandalosa proliferació de croquetes de tota mena, que traeixen l'estructura genuïna d'un dels pitjors invents de la humanitat, d'un autèntic genocidi del bon menjar. No us sorprengueu, crec que dec ser de les poques`persones del món a qui no li agraden gens les croquetes, com a molt, tolero les de bacallà. Tot plegat, llevat d'algunes celebracions serioses, la majoria són collonades, un dia d'aquests era el dia mundial d'abraçar pèl-rojos.

I l'última bestiesa: Per què totes les actrius de cinema que m'agraden son canadencas o australianas?. Cate Blanchett la primera de la llista.

FACEBOOK I LA CENSURA 15.1.24

Que els bàrbars ja han arribat, que el meteorit són nosaltres, és pales. Que aquesta societat està en franca decadència sense rumb també ho és. A vegades no calen grans demostracions, sinó coses petites, però que palesen aquest desori. Un desori que deriva en un puritanisme exagerat, com veureu a continuació.

 

Els senyors de Facebook, m'han censurat aquest escrit del blog per aquesta foto d'un hospital a Gaza. Segons diuen els nois de Zuckerberg: Hemos revisado tu publicación y no cumple con nuestras normas comunitàries para congenio violento y gráfico.  Abans et donen la possibilitat d'evitar-ho, però donen poques opcions molt estandarditzades. vaja, un mer paripé, ja que ja han pres la decisió.

Després, directament s'en foten quan diuen: Es posible que puedas impugnar nuestra decisión ante los tribunbales de tu país. También es posible que puedas remitir nuestra decisión a un órgano para la resolución de conflictos certificado. I es queden tan amples, amb el fet impúdic del gest que és la foto, sense censurar el contingut i molt menys encara els qui han propiciat amb la seva barbàrie, aquesta fotografia. Una foto que és prou delicada en tractar la imatge, perquè per retratar l'horror no cal exagerar les tintes, només reflectir la realitat, la cruel realitat. Als senyors de Facebook com de fet a tots nosaltres, els perd l'estètica, mentre abandonen l'ètica. I així ens va.

(*) El dibuix de portada es de Josia. en el bloc d'extrangis: el infierno 2: un cuaderno con lo que los periódicos muestran de la masacre al pueblo palestino

D'UNA CARTA DIRIGIDA EL 2010 A LA UNIVERSITAT BEN-GURIÓN 8.10.23

"Tot aquest cor de calúmnies, que el partit de l'ordre, a les seves orgies de sang, no deixa mai d'alçar contra les seves víctimes, només demostra que el burgès dels nostres dies es considera el legítim hereu de l'antic senyor feudal, per a qui totes les armes eren bones contra els plebeus, mentre que en mans d'aquests tota arma constituïa per si sola un crim. - Karl Marx, La Guerra Civil a França"

Carta adreçada a la Universitat Ben-Gurion del Nèguev, declinant una invitació acadèmica en solidaritat amb el poble palestí, rebuda el juliol de 2010. Manuel Delgado va enviar aquesta carta a la Universitat Ben-Gurion fa tretze anys. En aquest temps, els israelians han assassinat entre homes, dones i nens a 2000 palestins, a banda que la mortalitat a Gaza és més alta que a altres llocs no ja de la zona, sinó en general. 

Ara que tothom es posa del costat d'Israel, davant el brutal atac patit ahir, caldria condicionar el suport que se li dona d'acord amb els antecedents. De fet, el més beneficiat d'aquest atac, és el Govern Netanyahu, en comptes de tenir centenars de colons protestant pels carrers ara els ha transformat en soldats. I Hamas que ha guanyat el pols a l'autoritat Palestina. Potser els serveis secrets d'Israel no han estat tan ineficients com pugui semblar.  No ha estat un atac de falsa bandera, però potser si que ha estat un atac consentit..

LA CARTA:

Dani Filc
Department of Politics and Government
Ben-Gurion University of the Negev

Benvolgut Dani:

He estat pensant en la teva amable invitació per participar al taller que la Universitat Ben-Gurion està preparant per al proper hivern, sota el títol “La geografia urbana de la salut: migració, espai i política”. Per molt que m'agradaria col·laborar en aquest esdeveniment, em temo que els darrers esdeveniments relacionats amb el conflicte de Gaza m'han fet reconsiderar la meva decisió. Declinar públicament la vostra invitació és, de fet, l'única cosa que puc fer per contribuir a la condemna del bloqueig criminal al qual està sotmetent l'Estat d'Israel la població civil de Palestina. Si us plau, entengueu la meva posició com una expressió de crítica cap al vostre govern, no cap a vosaltres mateixos o els organitzadors de l'esdeveniment. Estic segur que hi haurà més oportunitats de conèixer-vos, tant de bo en un Israel menys cruel i injust que l'actual.

Us envio una cordial salutació i us desitjo tota la sort en la vostra iniciativa.

Manuel Delgado, Departament d'Antropologia Cultural i d'Història d'Amèrica i Àfrica de la Universitat de Barcelona

MÉS CONNECTATS I MÉS SOLS QUE MAI 8.10.23

L'afirmació que el mitjà de comunicació aïlla no és vàlida només en el camp espiritual. No només el llenguatge mentider del locutor de la ràdio es fixa en el cervell com a imatge de la llengua i impedeix als homes parlar entre si; no només l'anunci de Pepsi-Cola sufoca el de la destrucció de continents sencers; no només el model espectral dels herois cinematogràfics apareix davant de l'abraçada dels adolescents i fins i tot davant de l'adulteri. El progrés separa literalment els homes. Els envans i subdivisions a oficines i bancs permetien a l'empleat xerrar amb el col·lega i fer-lo partícip de modestos secrets; les parets de vidre de les modernes oficines, les sales enormes on innombrables empleats estan junts i són vigilats fàcilment pel públic i pels caps ja no consenten converses o romanços privats. També a les oficines el contribuent està ara protegit contra tota pèrdua de temps per part dels assalariats.

Els treballadors estan aïllats al col·lectiu, però el mitjà de comunicació separa els homes també físicament. el cotxe ha ocupat el lloc del tren. L'acte privat redueix els coneixements que es poden fer en un viatge al dels sospitosos autoestopistes. els homes viatgen, rigorosament aïllats els uns dels altres, sobre cercles de goma. En compensació, a cada automòbil familiar es parla només del que mateix es discuteix en tots els altres: el diàleg a la cèl·lula familiar amb un determinat ingrés inverteix el mateix en allotjament, cinema, cigarretes, tal com ho prescriu l'estadística, així els temes estan tipificats d'acord amb les diferents classes d'automòbils.

Quan en els caps de setmana o en els viatges es troben als hotels, els menús i les habitacions són - dins d'un mateix nivell de preus - perfectament idèntics, els visitants descobreixen que, a mesura que ha crescut el seu aïllament, han arribat a semblar-se cada mes. La comunicació procedeix a igualar els homes mitjançant el seu aïllament.

Max Horkheimer i Theodor Adorno, Dialèctica de la Il·lustració (1947) Aquest escrit és de 1947, no sé que escriurien - si poguessin - sobre el tema Horkheimer i Adorno avui dia, però estic segur que aprovarien i compartirien aquest de John Carlin a la vanguardia aplicat a l'època actual.

"Hi havia una vegada una època, no gaire llunyana, en què hi havia dues maneres de connectar amb gent que no teníem a mà: el telèfon (el que ara anomenem “el fix”) i la carta. Ara, aquests mitjans s'han tornat gairebé obsolets i disposem d'uns aparells, extensions del cos humà anomenats “mòbils”, que ofereixen una amplíssima gamma de mètodes de comunicació.

El més curiós és que avui la gent té menys amics i menys parelles que abans. Com més accés tenim a e-mails, missatges de text, missatges de vídeo, videotrucades, xarxes socials i aplicacions com Skype o Facetime, més sols ens sentim. Hem arribat a l'extrem que parlar pel mòbil, com antes parlàvem pel telèfon fix, ens resulta incòmode o estrany. Temem que s'entengui com una indesitjada intromissió en les vides dels altres.

Quan només existia el telèfon fix, era estrany que no contestes. El ring-ring despertava il·lusió. I una carta, encara més. El que sembla significar que es valorava més la connexió amb un altre ésser humà. Avui es dona per fet. S'ha tornat rutina. Bah, un altre missatget de WhatsApp, o de Facebook o d'Instagram per sumar als milers que rebem cada mes. I com que resultava complicat o lent comunicar-se per telèfon o per carta, la gent sortia més i es veia amb persones de carn i ossos. Ara tenim Zoom, Google Meet i tal. Representen un avenç, sens dubte. Però jo els faig servir només quan no hi ha més remei, per exemple, quan em comunico amb la meva tia Irma (Miss Mèxic 1957), que viu a Querétaro, o amb el meu fill quan va estar diversos mesos a Rwanda.

Aquesta setmana me'n vaig anar de Barcelona a Madrid i vaig tornar el mateix dia, més de cinc hores de viatge, per a una reunió de treball amb dues persones que va durar 50 minuts. Ni em queixo ni me'n penedeixo. Veure'ns i sentir-nos en viu i en directe, tocar-nos quan corresponia, va aprofundir la connexió humana, va accelerar la incipient amistat que estem forjant més enllà de la tasca en què col·laborem i, no ho dubto, va inspirar una creativitat d'idees a què no hauríem arribat si ens haguéssim vist obligats a reunir-nos per Zoom. Tres dimensions són millors que dues.

Això ho entenen els gurus de Silicon Valley. Com hem llegit, tendeixen cada dia més a prohibir que els seus fills utilitzin els mòbils durant bona part del dia. Els limita en el desenvolupament intel·lectual i afectiu, consideren els que els van inventar. I tenen raó. De poc serveix dir-ho, però aquests salts qualitatius que hem fet en la tecnologia han significat un pas enrere en qualitat de vida. Hi havia una vegada una època, no gaire llunyana, en què no érem tan ximples i no estàvem tan sols, ni tan connectats.

DESCONCERT 7.10.23

La sensació és d'un enorme desconcert, la nova i la vella política xoquen entre si, encara que gosaria afirmar que la nova política va néixer vella i caducada i més que sumar, resta. La banca, i els poders fàctics, tots junts van a la deriva, perduts en una carretera secundària de què no saben sortir. Mentrestant, l'Europa insolidària que atraca llei armada als migrants ja no representa cap valor ètic ni moral, desconcertada també, sobrepassada pels esdeveniments, la sensació - com deia - és de desconcert, a part que sembla que s'ha de produir un profund canvi a tots els nivells, el que no sé és quan ni cap a quina direcció. Potser si hauríem de tornar al surrealisme que va sorgir després de la gran guerra  com pregona Maria, pero  em temo que no ens acollirem a ell, potser perquè estem massa cansats, i cada dia de la setmana és dilluns, el dilluns de la marmota.

Recomano si no l'heu vist la pel·lícula 'fills dels homes' del director de cinema mexicà Alfonso Cuarón. La pel·lícula és brutal, Cuarón aconsegueix crear un quadre desolador de nosaltres mateixos amb un impressionant traç hiperrealista, aconsegueix atrapar-te i posar-te els pèls de punta amb una desoladora i impecable ambientació d'un futur no gaire llunyà que esglaia per la seva cruesa. Cuarón es mou a la perfecció pel fang que som com a espècie i que retrata de forma magistral. I compte, perquè la pel·lícula, del 2006 (abans de la crisi, de les crisis) toca un tema real i actual com és el dels refugiats, i ho fa en una dimensió que encara no s'ha donat, però que tot apunta que arribarem a aquest punt d'obscenitat que reflecteix el director mexicà a la pel·lícula com es pot veure a la foto, i diria que no trigàrem gaire, o potser a Noruega, Suècia o Dinamarca ja hi estan arribant, només falta fer el següent pas i em temo que els Estats europeus no a molt trigar el donaran. Granada ha estat un avanç negatiu en aquest sentit, encara que a Orban i Meloni els sembli poc. El balneari europeu s'enfonsa com el Titanic i els seus músics segueixen tocant ni tan sols saben quina melodia...

FILOSOFIA PRÀCTICA DEL LLIURE ALBIR 7.10.23

Posar en dubte el lliure albir i explorar la veritable naturalesa de la humanitat no és una cosa nova. Els humans hem mantingut aquest debat milers de vegades. Tret que abans no disposàvem de la tecnologia. I la tecnologia ho canvia tot. Antics problemes filosòfics esdevenen ara problemes pràctics d'enginyeria i política. I, si bé els filòsofs són gent molt pacient —poden discutir sobre un tema durant 3.000 anys sense arribar a cap conclusió—, els enginyers no ho són tant. I els polítics són els menys pacients de tothom.

Com funciona la democràcia liberal en una era en què els governs i les empreses poden piratejar els éssers humans? On queden afirmacions com que “el votant sap què convé” i “el client sempre té raó”?

Com viure quan comprenem que som animals piratejables, que el nostre cor pot ser un agent del Govern, que la nostra amígdala pot estar treballant per a Putin i la propera idea que se'ns acudeixi perfectament pot no ser conseqüència del lliure albir sinó d'un algorisme que ens coneix millor que nosaltres mateixos? Aquestes són les preguntes més interessants que ha de fer front a la humanitat.

Per desgràcia, no són preguntes que sol fer-se la majoria de la gent. En lloc d'investigar el que ens espera més enllà del miratge del lliure arbitri, la gent està retrocedint a tot el món per refugiar-se en il·lusions encara més remotes. En comptes d'enfrontar-se al repte de la intel·ligència artificial i la bioenginyeria, la gent recorre a fantasies religioses i nacionalistes que hi són encara més allunyades que el liberalisme de les realitats científiques del nostre temps. Allò que se'ns ofereix, en lloc de nous models polítics, són restes reempaquetades del segle XX o fins i tot de l'Edat Mitjana.

Quan hom intenta lliurar-se a aquestes fantasies nostàlgiques, acaba debatent sobre la veracitat de la Bíblia i el caràcter sagrat de la nació (especialment si, com jo, viu en un país com Israel). Per a un estudiós, això és decebedor. Discutir sobre la Bíblia era molt modern a l'època de Voltaire, i debatre els mèrits del nacionalisme era filosofia d'avantguarda fa un segle, però avui sembla una terrible pèrdua de temps. La intel·ligència artificial i la bioenginyeria estan a punt de canviar el curs de l'evolució, ni més ni menys, i només tenim unes quantes dècades per decidir què fem. No sé d'on sortiran les respostes, però segurament no serà de relats de fa 2.000 anys, quan se'n sabia poc de genètica i menys d'ordinadors.

Què fer? Suposo que necessitem lluitar en dos fronts simultanis. Hem de defensar la democràcia liberal no sols perquè ha demostrat que és una forma de govern més benigna que qualsevol altra alternativa, sinó també perquè és el que menys restringeix el debat sobre el futur de la humanitat. Però, alhora, hem de posar en dubte les hipòtesis tradicionals del liberalisme i desenvolupar un nou projecte polític més acord amb les realitats científiques i les capacitats tecnològiques del segle XXI. - Yuval Noah Harari.

ELS CERVELLS 'HACKEJATS' VOTEN 6.10.23

Tot i que el lliure arbitri sempre ha estat un mite, en segles anteriors va ser útil. Va infondre valor als que van lluitar contra la Inquisició, el dret diví dels reis, el KGB i el Ku Klux Klan. I era un mite que tenia pocs costos. El 1776 i el 1939 no era gaire greu creure que les nostres conviccions i decisions eren producte del lliure albir, i no de la bioquímica i la neurologia. Perquè el 1776 i el 1939 ningú entenia gairebé la bioquímica, ni la neurologia. Ara, però, tenir fe al lliure albir és perillós. Si els governs i les empreses aconsegueixen hackejar o piratejar el sistema operatiu humà, les persones més fàcils de manipular seran aquelles que creuen en el lliure albir.

Per aconseguir piratejar els éssers humans, calen tres coses: sòlids coneixements de biologia, moltes dades i una gran capacitat informàtica. La Inquisició i el KGB mai no van aconseguir penetrar en els éssers humans perquè no tenien aquests coneixements de biologia, aquest arsenal de dades i aquesta capacitat informàtica. Ara, en canvi, és possible que tant les empreses com els governs comptin aviat amb tot això i, quan aconsegueixin piratejar-nos, no només podran predir les nostres decisions, sinó també manipular els nostres sentiments.

Qui cregui en el relat liberal tradicional tindrà la temptació de treure importància a aquest problema. “No, no passarà mai això. Ningú no aconseguirà mai piratejar l'esperit humà perquè conté alguna cosa que va més enllà dels gens, les neurones i els algorismes. Ningú no pot predir ni manipular les meves decisions perquè les meves decisions són el reflex del meu lliure albir”. Per desgràcia, ignorar el problema no farà que desaparegui. Només serveix perquè siguem més vulnerables.

Les persones més fàcils de manipular seran les que creuen en el lliure albir. Tenir-hi fe, ara, és perillós. Una fe ingènua al lliure albir ens cega. Quan una persona escull alguna cosa — un producte, una carrera, una parella, un polític—, es diu que està escollint-lo pel seu lliure albir. I ja només cal parlar. No hi ha cap motiu per sentir curiositat pel que passa al seu interior, per les forces que veritablement l'han conduït a prendre aquesta decisió.

Tot arrenca amb detalls senzills. Mentre algú navega per Internet, crida l'atenció un titular: “Una banda d'immigrants viola les dones locals”. Punxa-hi. Alhora, la seva veïna també està navegant per la Xarxa i veu un titular diferent: “Trump prepara un atac nuclear contra l'Iran”. Punxa-hi. En realitat, tots dos titulars són notícies falses, potser generades per trols russos, o per un lloc web desitjós de captar més trànsit per millorar els seus ingressos per publicitat. Tant la primera persona com la seva veïna creuen que han punxat en aquests titulars pel lliure albir. Però, en realitat, les han piratejat.

La propaganda i la manipulació no són cap novetat, és clar. Abans actuaven mitjançant bombardejos massius; avui són, cada cop més, munició d'alta precisió contra objectius escollits. Quan Hitler pronunciava un discurs a la ràdio, apuntava al mínim comú denominador perquè no podia construir un missatge a mida per a cadascuna de les debilitats concretes de cada cervell. Ara sí que és possible fer-ho. Un algorisme pot dir si algú ja està predisposat contra els immigrants, i si la seva veïna ja detesta Trump, de manera que el primer veu un titular i la segona, en canvi, un altre completament diferent. Algunes de les ments més brillants del món fa anys que investiguen com piratejar el cervell humà per fer que punxem a determinats anuncis i així vendre'ns coses. El millor mètode és prémer els botons de la por, l'odi o la cobdícia que portem a dins. I aquest mètode s'ha començat a utilitzar ara per vendre'ns polítics i ideologies.

I aquest no és més que el principi. Ara com ara, els pirates es limiten a analitzar senyals externs: els productes que comprem, els llocs que visitem, les paraules que busquem a Internet. Però, d'aquí a uns anys, els sensors biomètrics podrien proporcionar accés directe a la nostra realitat interior i saber què passa al nostre cor. No el cor metafòric tan estimat de les fantasies liberals, sinó el múscul que bomba i regula la nostra pressió sanguínia i gran part de la nostra activitat cerebral. Aleshores, els pirates podrien correlacionar el ritme cardíac amb les dades de la targeta de crèdit i la pressió sanguínia amb l'historial de cerques. De què haurien estat capaços la Inquisició i el KGB amb unes polseres biomètriques que vigilin constantment el nostre ànim i els nostres afectes? Per desgràcia, fa la impressió que aviat sabrem la resposta. - Yuval Noah Harari.

EPISODIS VIOLENTS, UN FENOMEN GLOBAL 6.10.23

El conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, va haver de respondre a la sessió de control del Parlament sobre els episodis violents que s'han viscut a Molins de Rei, Manresa o Vic en menys d'una setmana. Elena va afirmar que les baralles són un fenomen global. I? ¿Ens tranquil·litza que això no sigui una expressió de ferocitat local? També va dir que té clar que la solució del problema ha de ser interdepartamental, tot i que va prometre una resposta clara dels Mossos d’Esquadra.

No nego que els fenòmens violents siguin globals, sinó que això no és pas excusa per donar respostes locals. A Los Angeles, Filadèlfia o Nova York hem vist les últimes setmanes assalts molt violents contra persones i establiments, que a més es graven com si es tractés d'uns flashmob per viralitzar els delictes. Però el pitjor que pot passar a una societat és normalitzar la violència. I la policia resulta un pilar (no dic l'únic) perquè això no passi. No pot ser que creixi el nombre de persones que surtin de festa amb una navalla als pantalons. A la butxaca no s'emporten armes blanques, sinó mocadors nets a la societat que tots aspirem a viure.

"Algunes de les causes les ha detectat Bard: Els joves amb trastorns de conducta, com ara el trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) o el trastorn de la conducta, tenen més risc de participar en comportaments violents. El consum d'alcohol i drogues pot reduir les inhibicions i augmentar la probabilitat de violència. La inadaptació social: Els joves que se senten aïllats o rebutjats pels companys poden ser més propensos a la violència. juntament amb un ambient permissiu: Un ambient en què la violència es tolera o fins i tot se celebra pot augmentar el risc que els joves s'hi involucrin. En alguns casos, els actes de violència juvenil en festes i actes multitudinaris poden estar motivats per un conflicte específic, com ara una baralla entre bandes o un altercat entre dues persones. En altres casos, la violència pot ser un acte aleatori, motivat per l'alcohol o les drogues, o per una sensació de frustració o ira. Per prevenir la violència juvenil a festes i actes multitudinaris, és important abordar els factors de risc individuals i ambientals. Això es pot fer mitjançant programes de prevenció que se centrin en la promoció de la salut mental, la reducció del consum d'alcohol i drogues, i la creació d'entorns més segurs i positius per als joves"

Però això és teoria de primer de IA, en realitat aquests actes de violència es produeixen per mer mimetisme i per descarregar la ira, la frustració del jovent, una ira i frustració impostades a causa de la seva mala formació escolar i familiar... 

"La prova que quan Elena diu que el fenomen és global la tenim en aquestes declaracions de José Pesuto, psicòleg de la Casa del Jove de Còrdova (Argentina) en què coordina l'àrea de problemes psicosocials, entre ells, la violència. En analitzar les causals d'aquests conflictes, va indicar que hi ha qüestions específiques dels grups i que el motiu inicial pot ser qualsevol cosa: insult, mirada, territori. “Hi ha grups de determinats barris que en marquen la territorialitat, la pertinença a un barri mitjançant la violència. I en això la incursió d'un estrany habilita aquestes marques de territorialitat que es poden donar en aquests contextos nocturns, quan surten festes, quan la policia no és tan present o hi ha com una zona alliberada”, va explicar.

De la seva experiència donant tallers amb joves es desprèn també la lectura que per a molts la violència és una manera per “fer-se respectar”. “La violència és una via que els joves es troben perquè se'ls reconegui: aquest grup es torna boig o en tal i en tal o tal altre és el ‘manaia’ , i això té a veure amb un altre punt important: als joves els costa trobar avui un projecte de vida, camí de desenvolupament personal, aleshores en aquest tipus d'accions troben una manera de ser algú”, indica Pesuto. Per això aclareix que hi ha dues franges etàries on es troben diferents factors: la que va de 14 a 18 o 20 en què els adolescents busquen la seva identitat i proven els límits, “fins on sóc capaç” on pot, reunir-se amb altres factors i aflorar la violència. Allà és on, diu, hi ha d'haver un acompanyament dels pares, supervisió (sense ànim de ser sancionatori i persecutori), de les sortides, saber amb qui està, com els va anar a la sortida, etcètera. 

D'altra banda, hi ha la franja dels més grans de 20 que no estudien ni treballen i que no tenen una motivació, un projecte de vida que els identifiqui. “En aquests contextos també pot aparèixer la violència davant de l'avorriment de la rutina. El consum de substàncies o una baralla poden aparèixer com a alternatives per trobar aquesta adrenalina que no es troben en un altre àmbit de la teva vida”, assenyala Pesuto. En aquest punt, també va marcar la necessitat de l'acompanyament de pares o adults a càrrec d'aquests joves per ajudar-los a gestionar els projectes."

Encara que la casuística de Córdoba sigui diferent de la de Catalunya, en el fons el problema és el mateix, la inadaptació de la joventut que la porta cap a la violència, i aquest és un fenomen fàcil de detectar i un problema molt difícil de solucionar.  Quan una part de la societat perd el respecte a les institucions i als actes multitudinaris, és una societat en decadència i sense solució. Els aldarulls aniran cada vegada a més i amb més violència, i recordar només que porten navalles peque no tenen accés a comprar armes - tot arribarà. 

 Amb informació de la vanguardia, la Voz de Córdoba i Bard.

EL DESMAI, UNA EVASIÓ 5.10.23

Prenguem com a exemple la por passiva. Veig arribar cap a mi una fera. Les meves cames flaquegen, el meu cor batega més feblement, em poso pàl·lid, caic i em desmai. A primera vista ni més ni menys adaptat que aquesta conducta que em lliura indefens al perill. I, tanmateix, és una conducta d'evasió. El desmai és aquí un refugi. Però no creurem que és un refugi per a mi, que intento salvar-me a mi mateix, de deixar de veure la fera. No he sortit del pla irreflexiu: però en no poder evitar el perill pels mitjans normals i els encadenaments deterministes, ho he negat. He pretès aniquilar-ho. La urgència del perill ha servit de motiu per a una intenció anihiladora que ha imposat una conducta màgica. I, de fet, ho he aniquilat en la mesura de les meves possibilitats.

Aquests són els límits de la meva acció màgica sobre el món: puc suprimir-lo en tant que objecte de consciència, però això només ho aconsegueixo suprimint la consciència mateixa. No creurem que la conducta fisiològica de la por passiva és pur desordre: representa la brusca realització de les condicions corporals que sol portar el pas de l'estat de vela al de son. Jean-Paul Sartre - Esbós d'una teoria de les emocions (1939).

També alguns animals es desmaien davant d'una situació de presumpte perill, se'n diu fenomen de “cabres miotòniques” i es produeix per un efecte congènit que fa col·lapsar el sistema nerviós de certa varietat d'aquests animals. En realitat, aquestes cabres no són responsables de ser idiotes sinó que comparteixen una alteració congènita coneguda com a malaltia de Thomsen. Aquesta consisteix que, en entrar en pànic, es produeix una contracció immediata de tipus muscular i cauen a pes. El més risible de les cabres miotòniques és que no saben distingir entre un llop afamat i un paraigua obrint-se davant seu.

Aquesta varietat és utilitzada per a la protecció dels ramats d'ovelles en camp obert, ja que si apareix un depredador les ovelles surten corrent ràpidament, mentre que les cabres miotòniques es queden paralitzades i serveixen com a carnassa immòbil per al llop assaltant i, d'aquesta manera, se salva el ramat. 

Tot això sona a un poema que s'atribueix a Bertolt Brecht, però és de Martin Niemöller, pastor de cabres luteranes i amaga l'advertència que cal enfrontar-se als llops si no vols que t'acabi devorant un paraigua.

LA XIMPLERIA DE LA CORRECCIÓ POLÍTICA 5.10.23

Ja he parlat en més d'una ocasió de la ximpleria del políticament correcte, o de la correcció política com escriu avui en el seu article Susana Quadrado. I és que tot allò que no estigui ara dins del políticament correcte és titlla sistemàticament de reaccionari. Ho va recordar José Luis Martín en una xerrada amb subscriptors de la vanguardia i, tot i que en el seu cas es referia a l’humor, les seves reflexions valen per a moltíssims altres àmbits professionals, i sobretot el polític.

Diu el dibuixant i historietista, autor de la vinyeta Apunts del Natural a La Vanguardia, que ell era molt més lliure als vuitanta que avui dia. I té més raó que un sant. “Si només és un dibuix!”, se sol lamentar Martín, mentre reconeix que el que provoca aquesta situació és que s’activi una autocensura que no s’hauria d’activar. Tot és una ximpleria.

Hi ha un retorn a la intolerància. I el més sorprenent, afegeix aquest artista, és que aquesta nova, diguem-ne, “inquisició” ve d’una part de l’esquerra que ha identificat, en el seu caldo de cultiu de la incorrecció política, diversos assumptes tabú: feminisme, immigració, clima i un llarg etcètera. 

He portat José Luis Martín a aquest article a propòsit d’una entrevista a la consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya que també va publicar aquest diari diumenge passat. No és que Anna Simó tingui res a veure amb l’humor gràfic. Tot i això, el que va deixar suggerit Simó sí que entronca amb l’autocensura de què parlava Martín.

Preguntada pel motiu dels mals resultats en competències bàsiques dels alumnes catalans i que s’arrosseguen des del 2016, la consellera va apuntar a la “complexitat cultural i social” de Catalunya, la qual cosa va vincular amb la matrícula viva, que permet acollir escolars d’altres territoris o països que s’incorporen amb el curs ja començat.

A Anna Simó se li va entendre tot. Però va ser assenyalar la immigració, fins i tot amb eufemismes, per témer de seguida que per les seves paraules la situessin fora de la correcció política. A la vista hi ha les piruetes verbals que va arribar a fer i les matisacions posteriors. Així i tot, bravo! Per primera vegada, una responsable d’Educació que diu les coses pel seu nom. La realitat a les aules és la que és. Cal diagnosticar-ho, actuar, posar-hi recursos i atenció, i això és als antípodes del que és reaccionari, fins i tot per a l’esquerra. 

Crec que de la mateixa manera que l'expressió "sinvergüensa" s'hauria d'afegir al Diccionari Català, també hi podriem afegir "gilipolles" per aixi poder parlar del que és "gilipollament correcte".

DIPUTATS 4.10.23

Sempre que és notícia algun episodi còmic que ha tingut lloc al Congrés dels Diputats penso en Luis Carandell, gran cronista de les Corts del 1976 al 1985 i home de tertúlia. El recordo sempre somrient, amb masclet quixotesc i ensenyant-me a entendre Madrid, que és més difícil que Barcelona. O sigui que aquests dies, mentre Herminio Rufino Sancho Íñiguez, diputat socialista, s’equivocava amb el seu vot a la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo i Eduard Pujol, diputat de Junts, cometia posteriorment el mateix error, jo pensava en el culte, amè i irònic Carandell i en aquell vicepresident del Congrés que es va posar nerviós i dirigint-se al diputat Balparda va dir: “Tiene la balparda el señor Palabra”.

L’aragonès Herminio Rufino Sancho Íñiguez, amb uns cognoms que remeten als temps del Cid, té les formes rotundes, però és tan humà que s’equivoca. Com tots. Eduard Pujol també té les formes robustes, però així com l’aragonès sembla un home decididament d’anyell, al català jo el veig més pastisser, és a dir, un home de bunyols. Potser per això, durant un temps, va assegurar que algú el perseguia amb un patinet. Que un diputat s’equivoqui no és, doncs, gens nou, no és notícia. Sí que ho seria que el diputat demostrés el seu talent per intentar remeiar l’equivocació. Talent que, segons Luis Carandell, encara abundava fins i tot no fa gaire anys al Congrés. Un exemple va ser Torcuato Fernández Miranda, liquidador de les Corts franquistes i asturià de nas aguilenc i mirada intel·ligent, com correspon a un ocell rapinyaire, que va recuperar per als temps moderns expressions arcaiques com ara “Ciérrense las puertas” o “Procédase a la votación”. O aquella invectiva que va llançar a un procurador que anava d’un cantó a l’altre de l’hemicicle durant una votació: “Vamos a ver: su señoría ¿vota o transita?”

De totes les vicissituds viscudes al Congrés, la millor continua sent la protagonitzada per Estanislau Figueras, primer president de la Primera República Espanyola, que, fart de polítics, militars i potser de periodistes, es va absentar físicament en plena sessió parlamentària del Congrés amb l’excusa que se n’anava a fer un cafè. Després va resultar que s’havia escapat a París, no sense abans dir en veu alta als diputats: “Señores, les voy a ser franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Aquest estar “hasta los cojones de todos nosotros” potser és una frase insuperable. És tan bona que jo sempre l’he donada per autèntica. Com aquella altra, protagonitzada per Ossorio y Gallardo que, mentre anunciava el pitjor dels futurs per a Espanya, va detenir momentàniament la seva oratòria i va preguntar: “¿Qué será de nuestros hijos?”. Diuen que, des de dalt de tot del Congrés, un altre diputat li va respondre en veu alta: “Al de su señoría le hemos hecho subsecretario”.

Els diputats sempre s’han equivocat alguna vegada al Congrés, però alguns, a diferència dels actuals, van demostrar sentit de la ironia i, sens dubte, talent.