Una de les grans avantatges del sistema democràtic és que, quan la cosa no surt com estava previst, s'impugna el resultat, s'insulta als votants o s'inventa una hipòtesi alternativa. Mentre el primer procediment s'empra sobretot en països musulmans o africans, i el segon en democràcies vetustes com Gran Bretanya o Estats Units, el tercer ha estat una iniciativa d'un col·lectiu contra la independència de Catalunya que ha decidit extrapolar una metominia anomenada Tabarnia per fer front a la realitat del fracàs a les urnes. El president -escollit a dit- de Tabarnia és un pallasso a molta honra, Albert Boadella, que ja ha advertit que el projecte no és més que una bufonada que va molt de debò. Cal no oblidar que la penúltima incursió en política de Boadella va ser col·laborar en la fundació de Ciutadans, un partit que en aquell temps semblava una revetlla. Boadella que pateix la sindrome de Xenius, viu a Madrid fent de Bufó a la cort gràcies a que el va acollir Esperanza Aguirre. A falta de talent i creativitat cal vendre's com una bagassa allí on es pot o els interessa mantenir-te.
Ja que la gent persisteix en equivocar-se i la democràcia no té volta de fulla, Boadella i els seus acòlits han posat en marxa una ficció motoritzada a força de cassolades i cançons de Manolo Escobar, un moviment de resistència contra els excessos de la deriva independentista i la fal·làcia numèrica de les lleis electorals. Per cert, la mateixa fal·làcia que ha permès contra vent i marea la permanència en el poder dels dinosaures polítics de la dreta i l'extrema dreta, i contra la qual els tabarnesos, fins avui, no havien dit ni piu. Deu ser perquè Boadella, que va ridiculitzar a Franco i Pujol en diversos dels seus muntatges teatrals, ha dedicat el gruix del seu talent en els últims temps a llepar els 'pinreles' d'Esperanza Aguirre sense fre ni cap pudor. 
Estariem d'acord en que l'humor, la conya marinera no té límits,  o no hauria de tenir-los, però crec que el vídeo de Lory Money rapejant amb una perruca a Puigdemont i cantant "Espanya m'ataca, doncs pa Tumaca, madafaka", té molta més gràcia que totes les paròdies que ha despatxat Boadella al llarg de la seva subvencionada i engolada carrera.
Boadella, i els tabarnesos, en la seva ignorància, animat nomès pel revanxisme del seu propi fracàs no comtempla als milions de catalans no independentistes, als quals estem farts d'un president de pantalla plana i de la podridura política generalitzada; als quals ens avergonyeix la situació de la justícia, la sanitat, la ciència i l'educació espanyoles i tambè catalanes; als que patim en silenci forçós una monarquia que la majoria no hem votat ni els representa, ni ens agrada un pèl. 
Tal i como està la situació amb gent segrestada a la presó i altres exiliats voluntariament, no crec sigui el moment de la conyeta revanxista sino de treballar seriosament des de la política per a tots els catalans, i sortir de l'atzucac en el que ens han posat els passarells independentistes; els del lliri a la mà, d'acord, però són els nostres i prou que alguns estan pagant aquesta candidesa. Boadella i els seus s'en poden anar a fer la mà, però a Madrid, a la cort que no corte, que és el seu lloc idoni i natural.