Ja fa dècades que els espanyols ens sentim còmodes habitant en la distopia. Segles, diria. Fins i tot ja abans que s'inventés la distopia, allà quan ens retrataven com a país i com a poble al Benito Pérez Galdós dels Episodis Nacionals, a Valle-Inclán de l'amargor luenga, Quevedo, el pobre Ortega, Goya i tants. A rarets, que és la manera castissa de nomenar als distòpics, no ens guanya ningú.
Cert és que som l'únic país d'Europa en què van guanyar la guerra els aliats de Hitler i Mussolini, que fins i tot geogràficament som excèntrics, que històricament hem preferit al capellà sobre la cátedra, la supestición sobre la raó, l'hòstia a la penicil·lina. Però últimament crec que ens estem passant, i ho dic jo, que no sóc precisament un enemic de l'excés.
A part de la Catalunya del nostre Cipollino, l'última gran distopia que hem perpetrat és Ciutadans. Quina obra mestra de vacuïtat. Un partit que pretén regenerar tirant abonament als degenerats: PP a Madrid, PSOE a Andalusia..

Ara les enquestes ens anuncien que potser en les pròximes generals pugui arribar a ser el partit més votat. El que va néixer com a simple crossa, és avui centpeus de gran cilindrada. El que Natura no et dóna, t'ho presta la banca. Resulta paradoxal que, en aquest florir de la nova política que crèiem estar vivint des del 15-M, el roser més florit hagi crescut a la dreta del jardí. Precisament l'espai polític més saturat del nostre arc, amb el seu PP nascut entre crits de Viva Franco i un PSOE que fa anys va comprendre que el socialisme obrer, tal com ho concebíem, ja no resulta cool. Si estigués deprimit, em resignaria a constatar que som un país de dretes. Que ho seguirem sent fins l'esclavitud. Però no estic deprimit, ni comparteixo amb Vallejo aquesta pluja que ens treu les ganes de viure.

A Vallejo, a París, li asfixiava bizancio. Aquí ens bastem amb nosaltres mateixos per asfixiar-nos. Ve a ser el mateix. El suïcidi no és altra cosa que un assassinat onanista. El país més desigual i menys solidari en repartiment de riquesa d'Europa tendeix a neoliberal, seguint fins al fons de Macron a la dreta. Bastant més a la dreta, que ja és dir.
La substitució -sense solució de continuïtat- de la nostra dreta tradicional per la dreta modernuqui dels taronges podrà portar alguns petits avenços, com, potser, una certa dilució de l'església com a poder fàctic del país. No perquè es vagi a decapitar l'ensenyament o la sanitat concertades, sinó perquè no veu un a Albert Rivera desfilant sota pal·li, i això, per a la nostra dreta, ja és tot un avanç. Estèticament, la nostra imatge exterior millorarà un potosí esborrant bisbes de la foto. I és que aquesta mona de la qual avui parlem sap vestir-se de seda.

Si ens parem a pensar, des de temps immemorial -exceptuant la II República- el poble espanyol, sigui amb armes o amb vots, s'ha limitat a canviar unes dretes per unes altres. ¿Distopia lampedusiana? Doncs potser. Per la seva banda, la nostra esquerra ha estat prolífica en criar poetes, no revolucionaris. Al final, el que anem a treure del 15-M és un govern de Ciutadans. No em digueu que no som deliciosament excèntrics, ànimes de càntir.