QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA 26.8.20

El que distingeix el narcís del girasol és el que diferencia dos punts de vista: el primer mira la seva imatge en l'aigua i diu: No hi ha jo sinó jo. El segon mira al sol i diu: Què sóc sinó el que adoro.

I a la nit, es redueix la diferència i s'engrandeix la glossa.

"Qüestió de perspectiva", 

de Mahmud Darwish

MANERES DE VEURE 20.1.18

La invención de la cámara cambió el modo de ver 
de los  hombres. Lo visible llegó a significar algo 
muy distinto para ellos. Y esto se reflejó
 inmediatamente en la pintura. 

 John Berger

Una imatge és una visió que ha estat recreada o reproduïda. És una aparença, o conjunt d'aparences, que ha estat separada del lloc i l'instant en què va aparèixer per primera vegada i preservada per uns moments o uns segles. Tota imatge encarna una manera de veure i fins i tot una fotografia, ja que les fotografies no són com es suposa sovint, un registre mecànic. Cada vegada que mirem una fotografia som conscients, si més no dèbilment, que el fotògraf va escollir aquesta vista d'entre una infinitat d'altres possibles. 

Això és cert fins i tot per la més despreocupada instantània familiar. La manera de veure del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema. La manera de veure del pintor es reconstitueix a partir de les marques que fa sobre el llenç o el paper. No obstant això, tot i que tota imatge encarna una manera de veure, la nostra percepció o apreciació d'una imatge depèn també del nostre propi punt de vista. 

Les imatges Es van fer al principi per evocar l'aparença d'alguna cosa absent. Gradualment es va anar comprenent que una imatge podia sobreviure a l'Objecte representat; per tant, podria mostrar l'aspecte que havia tingut alguna cosa O algú, i per implicació com l'havien vist altres persones. Posteriorment es va reconèixer que la visió específica del faedor d'imatges formava part també del registrat. I així, una imatge es va convertir en un registre de la manera en què X havia vist a I. Això va ser el resultat d'una creixent consciència de la individualitat, acompanyada d'una creixent consciència de la història. Seria aventurat pretendre datar amb precisió aquest últim procés. Però Sí podem afirmar amb certesa que tal consciència ha existit a Europa des de començaments del Renaixement.

Magritte - la clau dels somnis

Cap altre tipus de relíquia o text del passat pot oferir un testimoni tan directe del món que va envoltar a altres persones en altres èpoques. En aquest sentit, les imatges són més precises i més riques que la literatura. Amb això no volem negar les qualitats expressives o imaginatives de l'art, ni tractar-lo com una simple prova documental; com més imaginativa és una Obra, amb més profunditat ens permet Compartir l'experiència que va tenir l'artista del visible.

No obstant això, quan es presenta una imatge com una Obra d'art, la gent la mira d'una manera que està condicionada per tota una sèrie d'hipòtesis apreses sobre l'art. Hipòtesi o suposicions que es refereixen a: la bellesa, la forma, la veritat, la posició Social, el geni, el seu gust, la civilització, etcètera

Moltes d'aquestes hipòtesis ja no s'ajusten al món tal com és. (el món tal com és, és més que un pur fet objectiu; inclou certa consciència) Sortides d'una veritat referida al present, aquestes hipòtesis enfosqueixen el passat. El mistifiquen en lloc de aclarir-ho. El passat esta aquí, esperant que el descobreixin, que el reconeguin com és. La història constitueix sempre la relació entre un present i el seu passat. En conseqüència, la por al present porta a la mistificació del passat. El passat no és una cosa per viure-hi; és un pou de conclusions del qual extraiem per actuar. La mistificació Cultural del passat comporta una doble pèrdua. Les Obres d'art resulten llavors innecessàriament remotes. I el pas- sat ens ofereix llavors menys Conclusions a completar amb l'acció.

Quan ''veiem" un paisatge, ens situem en ell. Si "veiéssim" l'art del passat, ens situéssim en la història. Quan se'ns impedeix veure-ho, se'ns priva de la història que ens pertany. A qui beneficia aquesta privació -En últim terme, l'art del passat està essent mistificat perquè una minoria privilegiada s'esforça per inventar una història que justifiqui retrospectivament el paper de les classes dirigents, Quan tal justificació no té ja sentit en termes moderns. I així és inevitable la mistificació. John Berger - Maneres de veure

EL MINISTERI DE LA VERITAT 20.1.18

El Ministeri de la Veritat (Miniver en neollengua) era sorprenentment diferent de qualsevol altre objecte que estigués a la vista. Era una enorme estructura piramidal de lluent formigó blanc que es projectava, terrassa després terrassa, fins a una alçada de tres-cents metres. Des de la posició que Winston ocupava, s'assolien a llegir les tres consignes del Partit, destacades amb elegant cal·ligrafia sobre la blanca façana:

LA GUERRA ÉS PAU

LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVITUD

LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA

Es deia que el Ministeri de la Veritat albergava tres mil tres-sales sobre el nivell del sòl i les seves corresponents ramificacions en els soterranis. Disseminats per Londres hi havia altres tres edificis d'aspecte i mida similars.

L'arquitectura circumdant quedava tan empetitida que, des de la teulada de les Cases de la Victòria, es podien veure els quatre edificis al mateix temps. Eren les seus dels quatre ministeris que formaven l'aparell de govern: el Ministeri de la Veritat, que s'encarregava de les notícies, de les celebracions, l'educació i l'art; el Ministeri de la Pau, que s'ocupava de la guerra; el Ministeri de l'Amor, que mantenia la llei i l'ordre; i el Ministeri de la Opulència, responsable dels assumptes econòmics.

--¿Com va el Diccionari? preguntà Winston, aixecant la veu per vèncer el soroll.

--Va a poc a poc --contestá Syme--. Estic amb els adjectius. És fascinant.

--La ​​onzena edició és la definitiva --va dir--. Estem donant al llenguatge la seva forma final, la forma que tindrà quan ningú parli una altra cosa. Quan haguem acabat, la gent com tu haurà de tornar a aprendre-ho. Em sembla que creus que la nostra tasca fonamental és inventar noves paraules. Doncs res d'això. Estem destruint paraules, quantitats ingents, centenars d'elles cada dia. Estem deixant el llenguatge en els ossos. L'onzena edició no contindrà ni una sola paraula que pugui quedar antiquada abans del 2050.

La destrucció de les paraules és una cosa molt bonica. Per descomptat, el gran malbaratament està en els verbs i adjectius, però hi ha centenars de substantius dels que també ens podem lliurar. No es tracta només dels sinònims, sinó també dels antònims.

Després de tot, ¿quina justificació té una paraula que és simplement l'oposat d'una altra? Una paraula conté en si mateixa la seva contrària. Fixa't, per exemple, en la paraula bo. Si tenim la paraula bo, ¿per què necessitem una com dolent? Nobo serveix igual. En realitat, millor, perquè és exactament la seva oposada, i l'altra no. O si, per contra, vols una forma superlativa bo, quin sentit té comptar amb tota aquesta tirallonga de vaguetats inútils com a excel·lent, esplèndid, i altres per l'estil? Plusbo compleix la mateixa funció, o, si vols alguna cosa encara més fort, biplusbueno. Sé molt bé que ja fem servir aquestes formes, però en la versió definitiva de neollengua, aquestes seran les úniques que hi hagi. Al final, els conceptes de bondat i maldat es podran expressar amb només sis paraules, que en realitat es redueixen a una. No t'adones de la bellesa que això comporta, Winston?

--¿No t'adones que l'objectiu últim de la neollengua és reduir la capacitat de pensament? Al final aconseguirem que el crimental sigui literalment impossible, perquè no hi haurà paraules amb què expressar-ho. Qualsevol concepte que alguna vegada hagi existit s'expressarà amb només una paraula, amb el seu significat rigorosament definit i totes les accepcions secundàries eliminades i oblidades.

En l'onzena edició ja estem a punt d'aconseguir, però el procés continuarà molt després que tu i jo hàgim mort. Cada any que passa hi haurà menys paraules i els límits de la consciència seran cada vegada més estrets. Per descomptat que ni tan sols ara hi ha motius ni excuses per cometre crimental. És simplement una qüestió de disciplina, de control de la realitat. Però quan arribem al final ni tan sols necessitarem això. La Revolució s'haurà completat quan la llengua sigui perfecta. Neollengua és Socing i Socing és neollengua --va afegir, en una mena de rapte místic--. ¡Winston!: ¿no se t'ha acudit mai pensar que per al 2050 com a molt tard no quedarà un sol ésser humà viu que pugui entendre una conversa com la que estem mantenint?

--excepte ... --va començar a dir Winston, indecís, però es va aturar. Havia estat a punt de dir "excepte els proles", però es va contenir perquè no estava del tot segur que aquell comentari fora ortodox. No obstant això Syme havia endevinat el que Winston havia tingut a la punta de la llengua.

--Els proles no són éssers humans --va dir amb indiferencia--. Per al 2050, o probablement abans, haurà desaparegut qualsevol coneixement efectiu de la primillengua. Tota la literatura del passat haurà estat destruïda. Chaucer, Shakespeare, Milton, Byron, només existiran en versions en neollengua, no només transformats en una cosa diferent, sinó en realitat a l'oposat del que eren. Fins i tot la literatura del Partit canviarà. Fins i tot les consignes canviaran. Com anava a existir una consigna com "La llibertat és esclavitud" si el mateix concepte de llibertat ha estat abolit? Tot el clima de pensament serà diferent. En realitat no hi haurà pensament tal com avui l'entenem. L'ortodòxia significa no pensar, no tenir necessitat de pensar. L'ortodòxia és inconsciència. "Qualsevol dia d'aquests -- pensà Winston amb una sobtada i profunda convicción-- vaporitzarán a Syme. És massa intel·ligent. Veu les coses amb massa claredat i les expressa sense cap marrada. Al Partit no li agrada aquesta gent. Un dia desapareixerà, ho porta escrit a la cara." 

GEORGE ORWELL - 1984 - JUAN IGNACIO ZOIDO - 2018

UN DIVENDRES ESPECIAL 19.1.18

"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava als dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet va ser una setmana premonitòria quan a esdeveniments, doncs el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Pel matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.
En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans.
Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.
- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves en compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah! i no t'oblidis l'esmorzar.
La meva mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tan era el que pogués dir, doncs nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava.
La meva mare quan estava conyona, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.
Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet.
Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun que altre vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare.
En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:
- No sents res Helena?, cap soroll diferent?
En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Massagué venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.
- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?
Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:
- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.
Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.
Ho has vist? - em deien -
En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del 'Circo Americano'.
Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles.
Darrera d'ells, els carromats arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rera l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest.
Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes.
I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls;mones i micos, molts pòneys i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat.
Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven.
Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.
- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.
L'escola! Se'ns havia oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.
Ens va anar d'un pel arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.
Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a corre cuita i cap la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.
Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.
Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar del cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.
La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap la plaça Taulí.
El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastis i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Americano".
Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.
Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.
Com fer-els-hi comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot a l'hora, i es trobava envoltada d'un públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent.
Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res....

.

FINS QUE CAL DIR-SE ADÈU (fragment)

ZOIDO, BARRUT I MENTIDER 19.1.18

En la seva compareixença ahir al Senat, el ministre Zoido va dir que el ministeri d'Interior es va gastar 87 milions a intentar impedir el referèndum. La pregunta és: Quant hagués costat acordar la celebració una consulta pactada?. Roger Espanyol va perdre la visió de l'ull dret l'1 d'octubre per una bala de goma llançada per agents de la Policia Nacional als voltants de l'escola Ramon Llull de Barcelona. La víctima ha portat el cas al jutjat per poder saber quin agent li va disparar, però al Ministeri de l'Interior no s'investigarà d'on va procedir un tipus de projectil que arran del cas d'Ester Quintana ja no s'utilitza a Catalunya. 

El ministre justifica que aquell diumenge s'utilitzaran bales de goma per evitar que els agents "fossin atropellats pels tumults que se'ls anaven a tirar a sobre". Un "tumult" format per famílies, estudiants i jubilats que protegien l'escola Ramon Llull, com tantes altres, per reclamar que els deixessin votar.

En seu parlamentària, i sense ruboritzar-se, Zoido ha defensat que l'actuació policial va ser "legítima, professional i proporcionada". Al Ministre nomès li faltaba dir que Roger Espanyol s'havia buidat un ull per perjudicar a la policia nacional.

El ministre també ha ofert una dada fins ara desconeguda, el cost d'intentar frenar el referèndum va ser de 87 milions d'euros. Va arribar a haver fins a 6.000 agents destinats a evitar la celebració de la consulta. No ho van aconseguir i al final va haver-hi urnes, paperetes, porres i ferits. Possiblement el cost fos superior si es cert com deien aqui que el cost dels dos vaixells al port de BCN era de 300 mil euros diaris.

Cap assumpció de culpa per part del Ministre barrut i mentider, que la trasllada tota al Govern de la Generalitat i als Mossos d'Esquadra, i una lleugera referencia als ferits de l'1-O, a penes perceptible. Indignant, molt indignant aquesta compareixença que ha arribat tard i malament al Senat.

LLÀGRIMES DE GENER 18.1.18

Hauríem de començar per acceptar i entendre que el prestigi de la Generalitat va ser profanat per la majoria sobiranista a les sessions del 6 i 7 de setembre, i la seva singularitat va ser violada de manera no menys  evident amb l'aplicació de l'article 155. La democràcia espanyola va deixar de ser una àgora per a convertir-se en un camp de batalla. Catalans antagònics es disputaven els carrers. I la decisió unilateral de convocar un referèndum convertia la majoria catalana en desobedient. Ara bé, la desobediència té moltes respostes possibles. Es va triar la tremendista. Un plet polític es convertia en un duel d'honor: aixafar la dissidència, en lloc de buscar una sortida. La resposta de la violència policial va deixar cicatrius inesborrables en una part de la societat catalana. I per si fos poc, el Govern central va abandonar definitivament les seves obligacions i va culminar la seva entrega de la clau de la política als jutges, convertits ara mateix en estrategs únics de l'Estat.

La impietosa radicalitat amb que el Suprem aplica la presó preventiva a l'Oriol Junqueras i els seus companys indigna i fereix encara més als partidaris de la sobirania catalana. Alhora, satisfà indissimuladament a l'opinió pública espanyola que, després de reclamar mà dura, tendeix a descordar els sentiments de venjança o de satisfacció burlesca davant l'arbre caigut.

Ara bé, l'ingredient més preciós que hem perdut és la concòrdia interna. Els catalans no érem partidaris d'un mateix ideal de país. No compartíem els mateixos sentiments o creences. Estàvem units a la manera dels germans d'una família, que no han triat formar-ne part: ni ens obligàvem a res pel fet de reconèixer-nos com compatriotes, ni ens exigíem explicacions. Coexistíem sense grans retrets o exigències. Ens haviem entrenat a conviure en la diferència. En certa manera anticipàvem el que comencen a ser les societats occidentals: espais culturals de mescla delicada que cal afrontar amb guants de seda, no de boxa.

Res ens havia fet prosperar més com a país català que la consciència dels límits de la catalanitat. No era una consciència explícita. Però va trobar en la política lingüística la prova d'esforç ideal: la llengua autòctona obtenia un suport que era una barreja de reparació històrica, de mecanisme d'igualtat per garantir el bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d'una espècie en perill. Aquest territori de consens lingüístic, essencial per al futur de la llengua catalana, recomanava no anar més enllà, ja que una part considerabilísima de catalans feien l'esforç d'acceptar un paper menor per la seva llengua materna. El catalanisme inclusiu havia ideat aquesta manera de fer, però el nacionalisme li va guanyar la batalla. Va voler travessar els límits no escrits. No impugno moltes de les raons fiscals, culturals i polítiques que addueix per fer-ho. No li nego el dret democràtic a intentar-ho. Volia construir "un país normal", però el resultat d'aquesta construcció és la divisió i l'antipatia. Potser el catalanisme transversal, tan criticat per tebi, covard o indefinit, no estava tan allunyat de la raó: potser "la normalitat catalana" era precisament l'equilibri de la contenció de les diferències. ANTONI PUIGVERD (fragment) - lavanguardia.com

DISTOPIES 17.1.18

Ja fa dècades que els espanyols ens sentim còmodes habitant en la distopia. Segles, diria. Fins i tot ja abans que s'inventés la distopia, allà quan ens retrataven com a país i com a poble al Benito Pérez Galdós dels Episodis Nacionals, a Valle-Inclán de l'amargor luenga, Quevedo, el pobre Ortega, Goya i tants. A rarets, que és la manera castissa de nomenar als distòpics, no ens guanya ningú.

Cert és que som l'únic país d'Europa en què van guanyar la guerra els aliats de Hitler i Mussolini, que fins i tot geogràficament som excèntrics, que històricament hem preferit al capellà sobre la cátedra, la supestición sobre la raó, l'hòstia a la penicil·lina. Però últimament crec que ens estem passant, i ho dic jo, que no sóc precisament un enemic de l'excés.

A part de la Catalunya del nostre Cipollino, l'última gran distopia que hem perpetrat és Ciutadans. Quina obra mestra de vacuïtat. Un partit que pretén regenerar tirant abonament als degenerats: PP a Madrid, PSOE a Andalusia..

Ara les enquestes ens anuncien que potser en les pròximes generals pugui arribar a ser el partit més votat. El que va néixer com a simple crossa, és avui centpeus de gran cilindrada. El que Natura no et dóna, t'ho presta la banca. Resulta paradoxal que, en aquest florir de la nova política que crèiem estar vivint des del 15-M, el roser més florit hagi crescut a la dreta del jardí. Precisament l'espai polític més saturat del nostre arc, amb el seu PP nascut entre crits de Viva Franco i un PSOE que fa anys va comprendre que el socialisme obrer, tal com ho concebíem, ja no resulta cool. Si estigués deprimit, em resignaria a constatar que som un país de dretes. Que ho seguirem sent fins l'esclavitud. Però no estic deprimit, ni comparteixo amb Vallejo aquesta pluja que ens treu les ganes de viure.

A Vallejo, a París, li asfixiava bizancio. Aquí ens bastem amb nosaltres mateixos per asfixiar-nos. Ve a ser el mateix. El suïcidi no és altra cosa que un assassinat onanista. El país més desigual i menys solidari en repartiment de riquesa d'Europa tendeix a neoliberal, seguint fins al fons de Macron a la dreta. Bastant més a la dreta, que ja és dir.

La substitució -sense solució de continuïtat- de la nostra dreta tradicional per la dreta modernuqui dels taronges podrà portar alguns petits avenços, com, potser, una certa dilució de l'església com a poder fàctic del país. No perquè es vagi a decapitar l'ensenyament o la sanitat concertades, sinó perquè no veu un a Albert Rivera desfilant sota pal·li, i això, per a la nostra dreta, ja és tot un avanç. Estèticament, la nostra imatge exterior millorarà un potosí esborrant bisbes de la foto. I és que aquesta mona de la qual avui parlem sap vestir-se de seda.

Si ens parem a pensar, des de temps immemorial -exceptuant la II República- el poble espanyol, sigui amb armes o amb vots, s'ha limitat a canviar unes dretes per unes altres. ¿Distopia lampedusiana? Doncs potser. Per la seva banda, la nostra esquerra ha estat prolífica en criar poetes, no revolucionaris. Al final, el que anem a treure del 15-M és un govern de Ciutadans. No em digueu que no som deliciosament excèntrics, ànimes de càntir.

TABARNIA MADAFAKA 17.1.18

Una de les grans avantatges del sistema democràtic és que, quan la cosa no surt com estava previst, s'impugna el resultat, s'insulta als votants o s'inventa una hipòtesi alternativa. Mentre el primer procediment s'empra sobretot en països musulmans o africans, i el segon en democràcies vetustes com Gran Bretanya o Estats Units, el tercer ha estat una iniciativa d'un col·lectiu contra la independència de Catalunya que ha decidit extrapolar una metominia anomenada Tabarnia per fer front a la realitat del fracàs a les urnes. El president -escollit a dit- de Tabarnia és un pallasso a molta honra, Albert Boadella, que ja ha advertit que el projecte no és més que una bufonada que va molt de debò. Cal no oblidar que la penúltima incursió en política de Boadella va ser col·laborar en la fundació de Ciutadans, un partit que en aquell temps semblava una revetlla. Boadella que pateix la sindrome de Xenius, viu a Madrid fent de Bufó a la cort gràcies a que el va acollir Esperanza Aguirre. A falta de talent i creativitat cal vendre's com una bagassa allí on es pot o els interessa mantenir-te.

Ja que la gent persisteix en equivocar-se i la democràcia no té volta de fulla, Boadella i els seus acòlits han posat en marxa una ficció motoritzada a força de cassolades i cançons de Manolo Escobar, un moviment de resistència contra els excessos de la deriva independentista i la fal·làcia numèrica de les lleis electorals. Per cert, la mateixa fal·làcia que ha permès contra vent i marea la permanència en el poder dels dinosaures polítics de la dreta i l'extrema dreta, i contra la qual els tabarnesos, fins avui, no havien dit ni piu. Deu ser perquè Boadella, que va ridiculitzar a Franco i Pujol en diversos dels seus muntatges teatrals, ha dedicat el gruix del seu talent en els últims temps a llepar els 'pinreles' d'Esperanza Aguirre sense fre ni cap pudor. 

Estariem d'acord en que l'humor, la conya marinera no té límits,  o no hauria de tenir-los, però crec que el vídeo de Lory Money rapejant amb una perruca a Puigdemont i cantant "Espanya m'ataca, doncs pa Tumaca, madafaka", té molta més gràcia que totes les paròdies que ha despatxat Boadella al llarg de la seva subvencionada i engolada carrera.

Boadella, i els tabarnesos, en la seva ignorància, animat nomès pel revanxisme del seu propi fracàs no comtempla als milions de catalans no independentistes, als quals estem farts d'un president de pantalla plana i de la podridura política generalitzada; als quals ens avergonyeix la situació de la justícia, la sanitat, la ciència i l'educació espanyoles i tambè catalanes; als que patim en silenci forçós una monarquia que la majoria no hem votat ni els representa, ni ens agrada un pèl. 

Tal i como està la situació amb gent segrestada a la presó i altres exiliats voluntariament, no crec sigui el moment de la conyeta revanxista sino de treballar seriosament des de la política per a tots els catalans, i sortir de l'atzucac en el que ens han posat els passarells independentistes; els del lliri a la mà, d'acord, però són els nostres i prou que alguns estan pagant aquesta candidesa. Boadella i els seus s'en poden anar a fer la mà, però a Madrid, a la cort que no corte, que és el seu lloc idoni i natural. 

QUE FOU ABANS, LA REALITAT O BLACK MIRROR? 16.1.18

Netflix no dóna puntada sense fil. Ho ha tornat a fer. "Hem de fabricar màquines que ens permetin seguir fabricant màquines perquè el que no farà mai la màquina és fabricar màquines". Amb aquest famós lapsus del president del Govern, la plataforma digital comença el seu últim vídeo per promocionar la quarta temporada de Black Mirror, una de les sèries més pertorbadores de la història seriéfila recent.
"Què va ser abans: la realitat o #BlackMirror?", Qüestiona Netflix en el tuit que dóna pas a la promoció. El vídeo, de gairebé un minut, mostra imatges de Mariano Rajoy i de les càrregues policials durant el referèndum català del passat 1 d'octubre. Vegin vosses mercès el vídeo promocional ....

EN EL NOM D'OSACAR 16.1.18

"Encara que es condemni a CDC per finançament irregular, seguiré pensant que Osàcar és una persona irreprotxable". Així de contundent es va mostrar aquest diumenge l'expresident català Artur Mas en una entrevista a 'La Sexta' en què li van preguntar per Daniel Osàcar, extresorer del partit i exgerent de la fundació Trias Fargas. "El conec i els que el van a jutjar no el coneixen", ha afegit Mas en un intent exculpar Osàcar, que va ser a més el seu secretari personal entre el 2000 i 2005. Dotze hores després de pronunciar aquestes paraules, l'Audiència de Barcelona ha condemnat Osàcar a quatre anys i cinc mesos de presó pels delictes de tràfic d'influències, blanqueig de capitals i falsedat comptable, així com a una multa de 3.796.555 euros.

La condemna d'Osacar és ben bé alló de matar al missatger, Ferrovial i CDC no són culpables, la responsabilitat del pressumpte  finançament il·legal de CDC (per que no s'ha pogut demostrar, encara que sabem va existir) comença en Ferrovial i acaba en la figura de Daniel Osacar, que a més va ser tresorer de CDC (2005-2010) en l'època en que el partit estava a la oposició. Ni Ferrovial, el corruptor, ni la cúpula de CDC han estat acusats de res, Ferrovial, per que ha prescrit el delicte i CDC, no se sap perquè, tot i que ha d'abonar 6.6 milions d'euros que no s'ha pogut demostrar hagin percebut.

El Sr. Daniel Osacar era com a molt el traidor (traime esto traime lo otro), i tampoc s'ha pogut demostrar, tot ve de les acusacions de Millet, Montull o la filla, i ja se sap que els acusats tenen el dret per defensar-se de mentir, i aquests tres mentiders compulsius i lladregots professionals, no són de fiar.

Suposant que supossessim, el Sr. Daniel Osacar era el missatger o recader, que anava al Palau (segons la versió del trio los Panchos) a recollir els diners de Ferrovial, i com no se'ls quedava, es sobreentén que anaven a parar més amunt, uns diners, aquests 6,6 milions d'euros que no apareixen comptabil·litzats enlloc, i que se suposa s'emportaba un senyor que anava i tornava del Palau a peu o en autobús.

O sigui que el jutge ha condemnat al Sr. Daniel Osacar a 4 anys i cinc mesos de preso pel broc gros, sense cap prova fefaent, sempre pressumptament, atès no ha pogut demostrar cap de les acusacións que l'hi imputa, fiant-se nomès de les acusacions dels saquejadors del Palau. 

Al pas que anem, la feina de Tresorer d'un partit polític, serà considerada feina d'alt risc, de molt alt risc, encara que en el pitjor dels casos aquest tresorer es limiti a fer de missatger. Deu ser per aixó alló de: matar al missatger, és el més fàcil, fins i tot per als jutges, i Ferrovial i la cùpula de CDC, de rositas.

D'aquesta questió és veu que els jutges no són de fiar, car no solen acaben bé la feina. Si aquests diners (6.6 milions) no estàn comptabil·litzats enlloc, vol dir que el més probable és que se'ls quedes el Sr.Osacar, car no s'ha pogut demostrar que anessin a parar a les butxaques de CDC, car se'ls hauria acusat d'aquest fet, però tampoc s'ha pogut demostrar que ell se'ls hagi quedat. En el nom d'Osacar s'ha de recòrrer i es recorrerà aquesta condemna arbitraria i injusta. 

ORGULL ESPANYOL 16.1.18

El problema d'Espanya no és Catalunya, és Espanya mateixa i la seva idea de nació homogènia i hipercentralitzada en un Madrid mastodòntic.
Espanya no és una nació, mai ho va ser i no ho pot ser per mitjans democràtics: és un estat que afirma ser nació i per a això està envilint a la població amb un nacionalisme brutal - Suso de Toro -  llegir l'article sencer a: eldiario.es

UNA SOCIETAT SENSE ESTAT 15.1.18

La idea d'una societat sense Estat provocarà tantes objeccions com l'economia política d'una societat sense capital privat. Hem estat criats són prejudicis sobre les funcions providencials de l'Estat. I la nostra educació, des de les tradicions romanes fins al codi de Bizanci, i les ciències professades a la universitat, ens va acostumar a creure en el govern i en les virtuts de l'Estat-providència. Una societat en la qual cada individu sigui un productor de treball manual o intel·lectual; en la qual tot ésser humà que no estigui impedit sigui un treballador, i en la qual tots treballen, el mateix en el camp que al taller industrial. L'Estat no és més que una de les formes revestides per la societat en el curs de la seva història. - Piotr Kropotkin

DILLUNS TRIST 15.1.18

A través d'una equació, l'escola de psicòlegs de Cardiff va determinar, l'any de 2005, el tercer dilluns de gener com el dia més trist de tot l'any.

Les festes de Nadal (per fi) s'han acabat, ara toca tornar a la rutina de la feina, a les classes, enfrontar-se a la costa de gener i fer tot això, segurament, sense haver començat amb els propòsits d'any nou - no ens enganyem, els estancs segueixen venent, els mercats segueixen plens de fruites i hortalisses i els gimnasos buits -. Tots aquests factors, junts, poden ferir la sensibilitat dels més susceptibles i si afegim un element clau i determinant, que tot es fusioni un dilluns, donem amb una bomba de rellotgeria, amb el Blue Monday, més conegut com el dia més trist de l' any. Aquest particular fenomen ve desenvolupant-se des de fa uns anys enrere, concretament des de 2005, quan un professor de la universitat de Cardiff, Cliff Arnall, va anunciar haver trobat la fórmula matemàtica que determinava quin era el dia més trist de l'any. Aquest pesat títol recau sobre el tercer dilluns de gener, assenyalat per la fórmula científica, que a priori sembla més complicada que les que ens van gravar a sang i foc a l'escola. La susdita és la següent: 1 / 8C + (D-d) 3 / 8xTI MxNA. '

La C fa referència al clima, la D als deutes contrets durant les festes, d és els diners que cobrarem a final de gener, T és el temps que ha passat des del Nadal, I és el temps que ha transcorregut des de l'últim intent de deixar un mal hàbit, M les motivacions que encara ens queden i la NA representa la necessitat d'actuar per canviar tot el negatiu que envolta les nostres vides.

A Madrid amb l'objectiu d'alegrar a tots els ciutadans, aquest dilluns és la data triada per obrir la primera Pop Up de la xocolata a Espanya.

Durant tres dies, els consumidors que s'apropin al Palau de Santa Bàrbara podran viure una experiència xocolatera extraordinària on podran, entre d'altres continguts, comprovar in situ l'efecte del citat «Blue Monday» sobre el seu estat d'ànim amb un experiment sensorial guiat per un neurocientífic. L'objectiu és clar: demostrar científicament que menjar xocolata augmenta la felicitat, ja que hi ha una eina per analitzar empíricament la relació entre les emocions i les quatre principals ones cerebrals que genera el teu cervell. Ho expliquen a l'ABC.

MEMORIA HISTÒRICA 14.1.18

La memoria històrica és la memoria de l'oblit, s'en parla de tant en tant, pero no s'actua ni s'en té, sembla, plena conciencia del drama que va representar per a molta gent del país el patiment de la guerra civil, l'exili i la postguerra. De fet, està passant en la situació actual, tenim a polítics a la presó i altres a Brussel·les, i no se si  som conscients del drama real que aixó representa, potser és que estem cansats, pero diria que podriem fer bastant més per alleujar aquesta situació, però no ho fem, ho contemplem amb certa displicencia, com si no anès amb nosaltres. Passa el mateix que amb la llei de memoria històrica. Per això no fem la revolta, per això no hi ha república. Aquest text de Gregorio Luri al cafè de Ocata m'hi ha fet pensar.

“Con una maleta a la espalda, atada a la gabardina y a paso de marcha avanzamos hacia el sur dejando detrás de nosotros miles de vehículos paralizados, la carretera no es suficientemente ancha para ellos. Unos ríen, otros lloran… El día 13, creo, o sea, un día antes de que los nazis entren a París”. 

El anterior es un fragmento del diario de un joven republicano español que tras muchas peripecias, pasó la frontera francesa en 1939 y, tras una temporada en un campo de refugiados, creyó ingenuamente haber encontrado un futuro en París. Su huida hacia el sur acabará en otro campo de refugiados y, tras escaparse del mismo, en Marsella, en Casablanca, en Veracruz... hasta que vuelva anciano y ciego a España. Sus cenizas se dispersaron en el Mediterráneo.

Ya sé que el pasado está condenado, porque el presente se alimenta más de esperanzas de futuro que de recuerdos de lo pretérito y que vivir es en buena manera olvidar, pero leyendo experiencias como las de este compatriota, me pregunto si es inteligente olvidar tanto como olvidamos y, sobre todo, si es inteligente utilizar la memoria como arma arrojadiza en lugar de hacerla servir para comprendernos más cabalmente a nosotros mismos y a nuestras fuerzas. Pero también me pregunto si no hay un deber moral de memoria, si no somos moralmente responsables de tanto olvido. - el café de ocata - Gregorio luri

UN PROMETEU MODERN 14.1.18

Nikola Tesla va concebre les bases del sistema elèctric actual i la comunicació sense fils. Malgrat la seva genialitat, va acabar els seus dies sol i arruïnat.

Relacioneu les personalitats següents (Albert Einstein, Thomas Edison, Guglielmo Marconi, Alfred Nobel i Nikola Tesla) amb els fets biogràfics que s’enumeren a continuació: 1) parlava vuit llengües; 2) va crear el primer motor que funcionava amb corrent altern; 3) va desenvolupar la tecnologia subjacent per a la comunicació sense fils a través de llargues distàncies; 4) va ser titular d’aproximadament 300 patents; 5) assegurava que havia concebut una “superarma” que posaria fi a totes les guerres.

El nom que es correspon amb tots els fets és, naturalment, el de Nikola Tesla. Sorpresos? El cas és que, si bé la majoria de persones l’han sentit anomenar, poques són conscients del lloc que ocupa en la ciència i la tecnologia modernes. El 75è aniversari de la seva mort el 7 de gener constitueix una ocasió oportuna per repassar la vida d’un home que venia del no-res i que, malgrat això, va assolir fama mundial; que deia que l’únic que li preocupava era descobrir, però a qui li agradava ser el centre de l’espectacle; que va concebre idees que van transformar la vida quotidiana, i que va donar peu a nombroses fortunes, però que va morir pràcticament arruïnat.

Els primers anys - Tesla va néixer a Croàcia una nit d’estiu del 1856, segons ell, durant una tempesta amb llamps i trons, cosa que va fer que la seva llevadora pronostiqués: “Serà un nen de la tempesta”, i la seva mare li repliqués: “No, de la llum”. Durant els estudis, Tesla va mostrar unes habilitats per a la resolució de problemes matemàtics tan extraordinàries, que els professors l’acusaven de copiar. D’adolescent, es va posar greument malalt i es va recuperar quan el seu pare va renunciar a obligar-lo a ser sacerdot i es va avenir que, en lloc d’això, cursés estudis d’enginyeria.

Malgrat que era un estudiant excepcional, Tesla va acabar deixant l’escola politècnica per treballar a la Continental Edison Company, on es va centrar en la il·luminació elèctrica i els motors. Va emigrar als Estats Units el 1884 per conèixer Edison en persona i, segons Tesla, li van oferir 50.000 dòlars si aconseguia resoldre una sèrie de problemes d’enginyeria per a l’empresa. Després d’acomplir la gesta, va explicar, li van dir que l’oferiment només havia sigut una broma.

L’èxit com a inventor - El 1887 Tesla va conèixer dos inversors que es van avenir a finançar la creació de la Tesla Electric Company. Va establir un laboratori a Manhattan, on va desenvolupar el motor d’inducció de corrent altern, amb el qual va resoldre un conjunt de problemes tècnics que havien afligit altres dissenys. Després de veure’n una demostració, la Westinghouse Company va decidir adquirir l’autorització per comercialitzar la tecnologia. A finals dels anys 80 del segleXIX, el sector de l’electricitat estava immers en l’anomenada guerra dels corrents. Thomas Edison era partidari del corrent continu perquè, esgrimia, era més segur que l’altern. George Westinghouse, per la seva banda, es decantava pel corrent altern perquè feia possible la transmissió d’electricitat a llargues distàncies. Com que Westinghouse no disposava de prou capital, després d’explicar les seves dificultats a Tesla, li va demanar que li vengués les seves patents per una quantitat fixa. Tesla hi va accedir i renunciava així al que s’hauria convertit en una gran fortuna si les hagués conservat.

Quan s’acostava l’Exposició Universal de Chicago del 1893, Westinghouse va demanar a Tesla que l’ajudés amb el subministrament elèctric: disposarien d’una gran plataforma per fer ben palesos els mèrits del corrent altern. Tesla va ajudar l’exposició a il·luminar més bombetes que les que es podien trobar en tot Chicago i va deixar bocabadat el públic amb un ventall de meravelles entre les quals hi havia un llum elèctric que no necessitava cables. Més tard, Tesla va ajudar Westinghouse a aconseguir un contracte per generar electricitat a les cascades del Niàgara i va participar en la construcció de la primera central elèctrica de corrent altern.

Els obstacles del camí - Al llarg de la seva trajectòria, Tesla va topar amb molts entrebancs. El 1895 un incendi va arrasar el seu laboratori de Manhattan i va destruir les seves notes i prototips. El 1898 va fer una demostració pública del control remot sense fils d’una embarcació al Madison Square Garden, una proesa que molts van qualificar d’estafa. Poc després, va passar a dedicar els seus esforços a la transmissió de l’electricitat sense fils. Creia que el seu sistema no només era capaç de distribuir electricitat per tot el món, sinó també de possibilitar la comunicació sense cables a escala mundial.

Amb la intenció de posar a prova les seves idees, Tesla va construir un laboratori a Colorado Springs, que, en una ocasió, va absorbir tant de corrent elèctric, que va provocar una apagada regional. També va detectar senyals que, segons Tesla, provenien d’una font extraterrestre. El 1901 Tesla va convèncer J.P. Morgan d’invertir en la construcció d’una torre a Long Island que, a parer de l’inventor, seria un estendard del seu pla d’electrificar el món. Tot i això, el somni de Tesla no es va arribar a materialitzar i Morgan no va trigar gaire a retirar-li el finançament.

El 1909 Marconi va rebre el premi Nobel pel desenvolupament de la ràdio. El 1915 Tesla va demandar-lo per vulneració de les seves patents, però el seu recurs no va prosperar. Aquell mateix any es va rumorejar que Edison i Tesla compartirien el premi Nobel, però els rumors tampoc es van confirmar. Especulacions no corroborades van assenyalar que la seva animadversió mútua en va ser la causa. Tanmateix, Tesla va rebre nombrosos reconeixements i guardons al llarg de la seva vida, entre els quals hi ha, irònicament, la medalla Edison de l’Institut Nord-americà d’Enginyers Electrònics.

Tesla va ser una persona extraordinària. Afirmava que posseïa una memòria fotogràfica que l’ajudava a memoritzar llibres sencers i a parlar vuit llengües. També assegurava que moltes de les seves idees més brillants se li havien acudit de sobte i que havia vist imatges detallades de molts del seus invents a la ment fins i tot abans de posar-se a construir-ne els prototips. És per això que, al principi, no elaborava dibuixos ni plànols de molts dels seus dissenys.

Fòbia a les perles - Tesla, que feia 1,88 m, era ben plantat i popular entre les dones, tot i que no es va casar mai i afirmava que el celibat tenia un paper important en la seva creativitat. Potser per la malaltia que gairebé li va causar la mort durant l’adolescència, tenia por dels gèrmens i seguia uns hàbits d’higiene molt estrictes, cosa que probablement va constituir una barrera per al desenvolupament de relacions interpersonals. També presentava fòbies insòlites, com ara l’aversió a les perles, que feia que es negués a parlar amb cap dona que en dugués.

Tesla sostenia que les seves idees més brillants se li havien acudit en solitud. Tot i això, no era pas un ermità i es va relacionar amb moltes de les personalitats més famoses del seu temps. Mark Twain va freqüentar el seu laboratori i va promocionar alguns dels seus invents. Tesla no només tenia fama com a gran enginyer i inventor, sinó també com a filòsof, poeta i erudit. Pel seu 75è aniversari va rebre una carta de felicitació d’Einstein i la revista Time li va dedicar la portada.

Els últims anys de Tesla - Per a l’imaginari popular, Tesla representava el paper del científic boig. Assegurava que havia fabricat un motor que funcionava amb rajos còsmics; que estava treballant en una nova física no einsteiniana que proporcionaria una nova forma d’energia; que havia descobert una nova tècnica per fotografiar els pensaments, i que havia desenvolupat un nou raig, també batejat com a raig de la mort, amb un potencial militar molt més gran que la munició de Nobel.

Tesla va passar els seus últims anys deambulant d’un lloc a un altre, deixant un rastre de factures impagades. Els temps en què tenia diners havien quedat molt enrere. Finalment, es va establir en un hotel de Nova York que li pagava Westinghouse. Sempre hi va viure sol i freqüentava el parc del barri, on se’l solia veure donant menjar als coloms. Afirmava que hi tenia una afinitat especial. El 7 de gener del 1943 al matí una dona de fer feines de l’hotel el va trobar mort a la seva habitació a l’edat de 86 anys.

Als nostres dies, el nom de Tesla continua estant en boca de molts. L’aeroport de Belgrad i el cotxe elèctric més conegut del món el porten i la força del camp magnètic dels equips de ressonància magnètica es mesura en tesles. Tesla va ser un Prometeu (el tità de la mitologia grega que va assaltar el cel per lliurar el foc a la humanitat, per la qual cosa el van castigar encadenant-lo a una roca on cada dia una àliga acudia a menjar-se-li el fetge) de carn i ossos. Es va elevar a grans altures per portar la llum a ras de terra, però la seva estranya manera de ser i els seus hàbits atípics el van acabar enfonsant i van fer que acabés els seus dies sol i escurat. - ara.cat

D'OVELLES I XIRIGOTAS 12.1.18

Fa uns quants dies que el diari satíric el mundo today.com, va penjar un dels seus vídeos de broma, en aquest cas sobre ovelles i pastors: "El 90% de les ovelles a Espanya es cria per a fins sexuals". La  presentadora explica els fets: "El bestiar oví, que en altres temps estava enfocat al sector alimentari, serveix avui en dia principalment per satisfer les necessitats sexuals dels pastors. L'enduriment de les lleis sobre drets humans posa traves al pasturatge lliure de persones. Per això és freqüent recórrer a ovelles o cabres, que són fàcils de mantenir i no necessiten que se les convidi a un sopar romàntic ". Tot seguit entrevista a Josetxu Marín, un pastor que té cent vuitanta-quatre ovelles. Josetxu diu que, com cada vegada més la gent compra formatges d'importació, ha decidit deixar de produir-lo i conservar les ovelles només per follar. A la pregunta de per què té tantes i no només una, el pastor li confessa: "Jo és que no lliuro el meu amor a una sola persona, no m'agrada estar lligat a un únic cor".

Dies després d'haver publicat el vídeo, el diari va rebre un missatge d'una tal Ana Maria. Els advertia que el vídeo "constitueix un insult greu a la tasca dels pastors, al treball tan dur dels mateixos" i els avisava que havien comès un "il·lícit penal", ja que el contingut és "una imputació general i gratuïta del delicte de bestialisme, que ha de perseguir d'ofici per la Fiscalia sense necessitat de cap denúncia ". Els demanava una rectificació immediata i que el eliminessin. Li van contestar que, tal com consta a la portada de la pàgina, es tracta d'un diari satíric, que els continguts són ficció, i que el vídeo s'ha d'entendre com un acudit basat en un tòpic popular. Però Ana María no va quedar satisfeta. Els ha enviat un nou correu en què se'ls notifica que seran els tribunals de justícia els que decidiran si es tracta d'una sàtira o no. El to funcionarial ha despertat les sospites dels redactors que, amb una simple cerca a Internet, han descobert que l'Anna Maria és una magistrada del País Basc que apareix sovint en els mitjans de comunicació, (ho explica Monzó a La Vanguardia). 

Això del pastor i les seves ovelles em remet a 'Tot el que vostè sempre va voler saber sobre el sexe però mai es va atrevir a preguntar', aquella peli de Woody Allen que el franquisme va prohibir. A la pel·lícula on hi ha un capítol en què Gene Wilder interpreta el paper d'un metge que s'en va al llit amb una ovella. Ana Maria ho hauria considerat també una apologia de la zoofília, segur. L'humor de sempre, treu de polleguera als caps quadrats, que són incapaços d'entendre res,ni la diferencia que hi ha entre aquesta broma de el Mundo Today y una xirigota gaditana, encara que de fet, si n'hi ha, segur que ningú del Govern acusarà de res a la xirigota, ni cap jutge, ni fiscals ni el sumsum ni el corda. Ho varen fer sense cap mala intenció - diran -, ja se sap que a Cadis són molt de la broma, encara que sigui macabra i de mal gust, i a més no són ni catalans ni independentistes.