Després de proclamar teatralment la república, els diputats van patir un atac de vertigen. Després de tants anys de fantasia, propaganda i manifestacions, apareixia la política tal com és: desmaquillada i lletja. L'aventura acabava com el rosari de l'aurora. La sensació de presa de pèl va ser molt intensa. Però de seguida van arribar les factures (és a dir, els presos, el Tribunal de Comptes, la fugida a Bèlgica), que van requerir de nou la disposició valenta del moviment independentista: calia treure forces de flaquesa. A continuació, la campanya electoral el va dominar tot amb les seves inflades paraules. I vet aquí que, en el context més difícil, amb líders a la presó o a l'exili, sota una pressió mediàtica eixordadora, l'independentisme sumava una nova majoria absoluta. Una majoria que eclipsava, però, una altra dada espectacular: el gran resultat de Ciutadans, que apel·la a la profunda fractura interna.

Amb la majoria al sarró, els líders de la república teatral es van sentir perdonats pels electors. Ja no era necessari explicar per què el procés va acabar com el rosari de l'aurora. La fantasia reapareixia de nou, bellament maquillada. El jutge Llarena ha contribuït tractant als presos amb més severitat que si fossin assassins d'ETA. Creient que els errors de la república teatral estaven perdonats, Puigdemont, que va guanyar per sorpresa la competició a ERC, exigeix ​​ara un retorn a la presidència. El legitimisme és el nou objectiu de l'independentisme. Un objectiu més modest que el de la independència, però igualment impossible, atès que les eleccions no netegen les responsabilitats penals. Al contrari: la forma amb què s'està gestionant el resultat electoral complica la vessant judicial del problema. Certament, aquesta complicació ha obligat el govern de Madrid a ser més groller del que és habitual en la instrumentalització de la justícia. Sabem que si, anys enrere, Rajoy s'hagués dedicat a la política en comptes de passar la patata calenta als jutges, ara no seríem on som. Però el PP no necessita maquillatge per instrumentalitzar l'Estat. A Espanya no passa mai res perquè el PSOE, sense Catalunya, no podrà ser mai més alternativa; i perquè si el PP fa figa, Ciutadans el substituirà.

Per tot això, ara assistim a una repetició del procés. Una repetició intensiva que reproduirà les característiques ja conegudes: creació d'una mística (Puigdemont portador de les essències), mobilitzacions sentimentals, condemna moral de tebis i pragmàtics (Torrent sospitós) i, naturalment, un context policial i judicial asfixiant, que no permet més sortides que la rendició o la ruptura. Això només pot acabar, per tant, d'una manera: amb una nova desobediència (que és el que ara reclama el nucli dur). Més presos, més malestar, més tensió. El "com pitjor, millor" no té alternativa: ni a Catalunya ni a Espanya.
El conflicte s'eternitza. Els antics tenien una expressió per definir el que entre tots hem fet: obrir un gran esvoranc al vaixell en què navegàvem.

 Antoni Puigverd i Romaguera Déjà vu - lavanguardia.cat