UN SANT POT SER UN COVARD?

Expliquen que la primera gestió que va fer Jorge María Bergoglio després de ser nomenat papa al conclave del 2013 no va ser posar-se en contacte amb déu, sinó amb el seu quiosquer de Buenos Aires. Va trucar per telèfon al qiosquero per dir-li que no li guardés més el diari diari perquè s'havia mudat. Si fem cas a la biografia d'aquest seguidor de Sant Llorenç, dels gelats i de déu –potser en aquest ordre– és relativament senzill imaginar-ho justificar la seva decisió de donar prioritat al quiosquer davant el totpoderós: “Déu s'haurà assabentat de la notícia, el quiosquer vés a saber”. Una anècdota que il·lustra bé com un cristià que entén de què va això ha d'anteposar els assumptes terrenals deixant les fantasies del cel per a les estones lliures.

John Carlin a la vanguardia, es pregunta si un sant pot ser un covard. El papa Francesc va ser considerat un home de l’esquerra i un home de pau. En els dotze anys que va estar al capdavant de l’Església catòlica, l’extrema dreta ha guanyat terreny com mai des de l’època nazi i la quantitat de conflictes armats al món s’ha multiplicat per dos. 

Això hauria de servir de consol als que es preocupen perquè el successor de Francesc sigui de dretes. No. No vull dir amb això que l’arribada al tron papal d’un simpatitzant de l’Opus Dei hagi de presagiar un auge de l’esquerra internacional o una feliç era de pau planetària. El que vull dir és que l’impacte del Papa sobre el que passa al món terrenal és limitat. No necessàriament innocu, no sempre, però força més limitat del que molts es pensen.

Per a què serveix un papa? Per influir en els cors dels fidels. Com va influir Francesc? Potser estovant els sentiments d’aquells que odiaven els gais, o que no feien gaire atenció a les penúries dels pobres. Fa de mal mesurar. Però el que el seu llegat demostra és que els que pensen que el Sant Pare influeix de manera decisiva en la política s’equivoquen.

Vegem els casos d’ Espanya i de l’Argentina, on Francesc va néixer. Em penso que tots que esta­ríem d’acord que en general els creients catòlics espanyols voten partits de dreta. Van canviar d’opinió sabent que Francesc no votaria amb ells? No. Mireu que bé que li ha anat a Vox amb el pas dels anys del seu mandat.

L’Argentina? Bé, quan Javier Milei estava en campanya sol·licitant vots, deia bondats com que Francesc era “un esquerrà fill de puta” i “el representant del maligne a la Terra”. No li va anar malament a les eleccions. Ara ha decretat set dies de dol a l’Argentina i diu que va ser un “honor” haver-lo conegut. El canvi de to podria indicar que Francesc va fer un miracle. O pot ser senzillament que Milei va fer un càlcul polític i va decidir que valia més fer bondat amb l’argentí més conegut del món, amb la probable excepció de Leo Messi.

En qualsevol cas, Milei no s’ha convertit en un esquerrà. Reduir el paper de l’ Estat i la despesa pública continua sent el més proper que té a una religió. Que Milei ara parli bé del Papa en comptes de maleir-lo no tindrà cap impacte en les vides materials dels argentins.

La pregunta seria que si el Papa –qualsevol papa– realment ho volgués, podria incidir en la política, o fins i tot en l’economia? El precedent del papa Joan Pau II, el polonès Wojtyla, indicaria, fins a cert punt, que sí. El seu anticomunisme fervent­ va donar un impuls addicional al moviment prodemocràtic del seu país i, en general, a la causa que va posar fi al mur de Berlín. Agradi o no, Wojtyla se la va jugar. Francesc no. Si no m’afegeixo al cor dels seus aduladors, té a veure en primer lloc amb el que alguns podrien pensar que és una mania meva. No hi ha res que hagi impactat més en la meva consciència política que les atrocitats que va cometre el règim militar argentí entre el 1976 i el 1982. Vaig viure aquell sinistre ambient durant tres d’aquells sis anys i vaig conèixer íntimament els parents de sis desapareguts. Ser un desaparegut en aquells temps volia dir ser segrestat, ser sotmès a gairebé inimaginables tortures, ser assassinat i que el teu cos fos

llançat al mar o enterrat en una tomba desco­neguda.

Francesc no va alçar mai la veu en contra del règim dels generals Videla, Galtieri i companyia. Gairebé ningú no podia, és veritat. Per a una persona normal les conseqüències de denunciar els militars eren terrorífiques. Però Francesc no era una persona normal. Era el pare Jorge Bergoglio, el provincial, o cap, dels jesuïtes a l’Argentina. El seu càrrec li donava una quota de protecció que els altres no te­nien. Però ni piu. Com la resta de la jerarquia de l’Església argentina, va col·laborar, en silenci, amb la dictadura. En el millor dels casos va ser un covard.

La meva percepció d’ell es basa també en el fet que, de les deu persones més valentes i admirables que he conegut en la meva vida, cinc han estat capellans, quatre d’ells jesuïtes. Vaig estar amb ells a El Salvador i a Guatemala durant les guerres centreamericanes dels anys vuitanta i a Sud-àfrica en temps de l’apartheid. Amb les seves accions i les seves paraules es jugaven la vida cada dia.

En recordo un a Ciutat del Cap que va anar al capdavant d’una marxa fúnebre per tres activistes assassinats pel règim blanc. La policia va començar a disparar. Tothom va fugir, deixant els taüts tirats al carrer, llevat del pare Jerry. Ell no només no es va moure sinó que, amb la creu enlaire, va cridar als policies: “ Fuck off! Fuck off! Fuck off!”.

El cinquè dels meus cinc capellans magnífics va ser cristià però no catòlic. L’arquebisbe Desmond Tutu va actuar com el pare Jerry infinitat de vegades, va denunciar l’apartheid sense parar i va sobreviure a diversos intents d’assassinat. “Si ets neutral en situacions d’injustícia –va dir Tutu una vegada–, has triat la banda de l’opressor”. Si el papa Francesc coneixia la citació, no hi va fer gaire cas.

Penso no només en el fosc passat de l’Argentina, sinó en el fosc present ucraïnès. Francesc feia l’efecte que donava crèdit a les mentides del satànic Vladímir Putin i d’aquell altre representant del maligne a la Terra, J.D. Vance, al qual el Papa va rebre i va beneir en el seu últim dia de vida, per l’amor de Déu. No va arribar a l’extrem de dir, com Vance i el seu cap, que Ucraïna havia iniciat la guerra, però sí que “potser havia estat provocada” i que no era “un conflicte binari entre el bé i el mal”. Gràcies, Santedat, per la claredat moral. En una altra­ ocasió es va acostar encara més a la posició de l’invasor. Els va dir a uns joves russos: “No oblideu mai la vostra herència... Sou els hereus de la Gran Mare Rússia, seguiu endavant”. El Kremlin, per descomptat, en va quedar encantat. El portaveu de Putin va dir: “Que el Papa parli a l’uníson amb aquests esforços és molt gratificant”.

La interpretació més generosa de l’actitud del papa Francesc cap a l’horror de la guerra d’Ucraïna és que es va mantenir neutral. Una vegada més, a l’hora de la veritat­, va ser un covard. Cosa que no treu que en molts aspectes hagi estat també un home bo. Sí, sí, esclar. Però un gran home, o un sant, com alguns clamen, sisplau no.