· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ELS BORBONS, UNA SAGA DE VICIOSOS


Caldria aclarir primer que tot i és important que se sàpiga, que la sentencia contra el raper mallorquí Valtonyc de tres anys i mig de presó, no és per insults a la Corona, el gruix de la condemna que li ha caigut, és per enaltiment del terrorisme etarra, i també per insults i amenaces a De Cospedal, Campos o Esperanza Aguirre. Dit això, aquí l'insult són els Borbons i trobo convenient aquesta revisió a la saga dels Borbons, una nissaga de viciosos i tarats.

Valtonyc, el raper de Sa Pobla, haurà d'ingressar a la presó, després que el Tribunal Suprem hagi ratificat la seva condemna a 3 anys i 6 mesos per injúries a la corona, per faltar el respecte als Borbó. Per aquesta raó i en vista de la sentència, em sembla que valdria la pena recordar qui són els Borbons i què han representat per a Espanya.
Els Borbóns espanyols tenen l'honor d'encapçalar la llista de les nissagues reials europees més tarades i despòtiques. I s'han guanyat aquesta plaça en la història per mèrits sobrats, vaja, que hi han posat esforç i ganes.
Comencem pel primer rei, Felip V, que es passejava amb la camisa de dormir de la seva dona pel palau reial, no es rentava i defecava per tot arreu, pensant que era una granota. No es deixava tallar els cabells, ni les ungles de les mans ni dels peus, fins que al final ja no podia ni caminar. Ah! I tenia una obsessió malaltissa pel sexe, un tret caracterològic que ha perdurat en la família fins als nostres dies. Aquest és el primer Borbó de la dinastia espanyola, el que inaugura l'exitosa nissaga reial.
Sembla difícil de superar, però els que l'anirien succeint van saber estar a l'alçada. El seu fill, Ferran VI, tenia la mania de mossegar i pegar els seus subordinats, fins al punt de causar-els-hi importants ferides. Ballava en roba interior i només es calmava després d'una bona dosi d'opiacis.

El següent rei, Carles III, era un personatge malenconiós, una mica estrany. Es va casar als 22 anys amb Amalia de Sajonia que en tenia 13. Estava tan entusiasmat amb les alegries de la vida conjugal amb la seva dona, una nena amb caràcter general, que explicava per carta als seus pares les relacions carnals que mantenia, el que solen fer tots els fills, és clar. Carles III s'ha portat la fama de ser l'únic Borbó mitjanament presentable, perquè va saber delegar en ministres competents. Però... compte! Delegava perquè no estava mai en la Cort, es passava el dia caçant. De fet, en la Cort, s'estava una mitjana de sis o set setmanes a l'any; la resta ho passava al camp. A Carlos III se'l coneix com "El caçador" i un retrat de Goya mostra al rei ja gran amb l'escopeta en mà.

Goya també va pintar a la família reial de Carles IV: un retrat despietat on queden reflectits tots els defectes i vicis del grup en el seu conjunt. No se salva ni un. Carles IV es passava el dia caçant com el seu pare, li agradava fer de fuster i era un personatge manipulable, influenciat per la seva dona, María Luisa de Parma, que va col·locar al seu amant, Godoy, com a ministre universal. Carles IV va cedir els drets de la corona espanyola a Napoleó per una modesta suma: 30 milions de reals anuals, el preu del seu patriotisme. El seu fill Ferran, també va obtenir una pensió, això sí, més escassa, de 4 milions de reals.

Després seria rei, Ferran VII, "El desitjat", un cràpula viciós i lúbric, amb un membre viril desproporcionat com va deixar anotat en els seus diaris un metge de l'època: "un membre viril fi com una barra de lacre a la base, i tan gros com el puny en super extremitat; a més, tan llarg com un tac de billar". Ferran VII té l'honor de ser considerat el pitjor rei de la història d'Espanya; un títol, tot cal dir-ho, pel qual competeixen altres familiars seus. No va tenir descendència masculina, va proclamar la Pragmàtica Sanció que anul·lava la Llei Sàlica i que permetia governar a la seva filla Isabel en lloc del seu germà Carles, que hauria estat el successor natural al tron. Aquest fet desencadenaria un conflicte dinàstic que ocasionaria tres guerres i milers de morts durant el segle XIX: les guerres carlines.

Què dir d'Isabel II, "la Isabelota"? Va heretar el desig sexual del seu pare, era consentida i influenciable, i en la cort s'envoltava de personatges grotescos, com sor Patrocinio, la monja de les nafres. Mentrestant, la seva mare Maria Cristina reunia una gran fortuna gràcies a la seva influència política i a la seva participació en el negoci del ferrocarril a la península. El de les comissions.

La revolució de la Gloriosa, va ser el primer intent de fer fora la dinastia d'una vegada per totes, però sense èxit. La mort de Prim, l'abdicació d'Amadeu de Savoia i els conflictes de la Primera República, van permetre la restauració de la monarquia en la persona del fill de la reina Isabel i un comandant d'enginyers valencià, Enrique Puigmoltó. Alfons XII, el "trist de si", era un jove malaltís i malenconiós que, a diferència dels seus antecessors, va rebre una formació més completa en diferents països europeus, el que no li va impedir cometre alguna relliscada de passerell que li va comportar importants problemes diplomàtics amb França. Alfons XII va morir de tuberculosi i la seva dona, la reina Maria Cristina, va actuar com a regent fins a la majoria d'edat d'Alfons XIII.

El nou rei va destacar per el seu posat superb i la seva xuleria, per la seva voluntat de no sotmetre's a les limitació més constitucionals, per la seva nefasta obra de govern, pels desastres militars, per la dictadura de Primo de Rivera i ... Ah! Per una qüestió positiva: ser promotor del cinema, gràcies a les pel·lícules pornogràfiques que va finançar de la seva butxaca i que van realitzar els germans Baños. Ara estan en dipòsit a la Filmoteca de València. El seu fill Joan, pare de l'actual rei emèrit, després del cop d'estat feixista, va córrer a posar-se a disposició de Franco, encara que el general Mola va impedir que s'unís a les seves forces, per no provocar malestar amb els carlins. 
El comte de Barcelona es va afanyar per tornar al tron, i va enviar al seu fill Joan Carles a Espanya perquè estudiés amb els facciosos. Quina millor educació es pot donar a un fill? Malgrat els acostaments del comte de Barcelona, ​​a l'oposició moderada, l'interès real de la família no era el restabliment de la democràcia, si no la restitució de la seva estirp dinàstica, pel mitjà que fos. El rei Joan Carles sempre va tenir en consideració el dictador; de fet no ha permès mai que ningú parli malament de Franco en la seva presència. Joan Carles va propiciar conscient o inconscientment el cop d'estat del 23-F, parlant com un bocamoll amb els seus generals de la situació política a Espanya i dels canvis que serien necessaris. Els canvis es van produir per via de la destitució d'Adolfo Suárez, però el cop ja estava en marxa. 
El rei Joan Carles, com molts antics antecessors seus, ha tractat d'engreixar la seva cartera fins a acumular una fortuna que The New York Times va estimar en 2.300 milions de dòlars, tots en negre, perquè no consta que hagi declarat res a Hisenda dels seus ingressos extraordinaris. Joan Carles, com els seus avantpassats, ha practicat sense descans dues de les aficions que sempre han distingit els Borbons: la caça i el fornici. Del fornici real de Joan Carles s'han derivat despeses extraordinàries pagades amb fons reservats per ocultar algunes de les nombroses aventures que ha anat acumulant durant el seu regnat. 
Després d'aguantar estoicament durant 300 anys el govern d'una dinastia tan peculiar, sembla que encara no ha arribat el moment de parlar, d'expressar amb llibertat què ha significat per als soferts ciutadans d'aquesta península, haver estat dominats pel capritx d'un ADN borbònic tan extraordinari. I encara hem d'aguantar que es tanqui a la presó a tot quisqui que s'atreveixi a tuitejar, parlar, cantar o rapejar. Com en el cas d'un jove valent(*) de 23 anys, de sa Pobla. - JAUME GRAU - VIST A PUBLICO.ES

(*) No estaria d'acord amb lo de jove valent, més aviat dolent, com a músic i lletrista.

ADÉU A UN NINOTAIRE...


El dibuixant i humorista gráfic Antonio Fraguas de Pablo, conegut com Forges, ha mort a la matinada d'aquest dijous a Madrid als 76 anys d'edat, víctima d'un càncer de pàncrees, segons han confirmat fonts de la família al diari El País, diari en el qual col·laborava des de l'any 1995. Forges va morir a la clínica de la Fundació Jiménez Díaz, a la capital. La malaltia li havia estat diagnosticada al febrer de 2017. Al llarg de la seva carrera professional, l'humorista va plasmar la seva visió de la realitat en publicacions com Hermano Lobo, La Codorniz, El Jueves, Pueblo, Informaciones, Diario 16, El Mundo o El País, diari en el qual va publicar les seves vinyetes durant els últims 23 anys. Aquest rotatiu el considera com "l'humorista que millor ha retratat l'últim mig segle de la història d'Espanya" i destaca que "va saber plasmar amb tendresa i ironia l'evolució d'una societat que va passar del desenvolupisme franquista dels seus primers dibuixos al món hipertecnològic de la seva última etapa ".

Doncs ala, a seguir dibuixant per allà dalt, però ull amb els angelets, no me'ls facis enfadar. Descansi vostè en pau senyor Forges, que m'ha deixat orfes els pinrelillos, adéu senyor, ha estat vosté un ninotaire formidéibol.

PROCRASTINACIÓ: LA LLEI D'EMMET


La procrastinació és un art o un vici molt arrelat arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: 'no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy', o sia, la procrastinació és deixar quelcom per demà, o més tard. No seria negar-se a fer una cosa com Bartleby, no! el procrastinador no es nega a fer una cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que l''endemà tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà cap decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.
Sol succeir que al procrastinador li costa encara més del que caldria la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més a més tens les despeses del retorn, o deixar d'endreçar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.
Quantes vegades no s'arregla algun fòtil de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estàn gairebé esgotades, etc i aixó comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament.
El clàssic 'Vuelva usted mañana' tant espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desidia, droperia o burocràcia, vaja.
Al llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte 'La llei d'Emmet' "El temor a realitzar una tasca consumeix més temps i energía que fer la tasca en si mateixa"

En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la Procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es va pospossant, i sembla coherent dins l'univers procrastinador. Deia al començament que la procastinació és un art o un vici molt extès a la Península Ibèrica; en parla Juli Capella a elperiodico: 

Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Existeix una paraula per definir aquesta tendència d’ajornar les accions: procrastinació. I s’està convertint en l’estratègia de qui pren les decisions públiques. El professor Piers Steel ha creat una equació que ho explica, M=ExV/IxR. La Motivació és directament proporcional a l’Expectativa i el Valor de l’objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Endarreriments. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m’apuntaré al gimnàs, demà. Típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d’aquesta tendència són bàsicament no estar decidit de veritat, o bé voler fer-ho d’una forma perfecta, esperant en va trobar l’ocasió ideal. Cadascú pot tenir la seva excusa, però el més greu de tot és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa. Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. A simple vista semblaria que ho fan per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d’estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s’arreglin sols o que la gent se n’oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure vivenda, però a canvi munten unes festes de luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament. Tot el país viu en posposició. Seguint Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L’important ja ho faran demà. Sens falta, o millor demà passat.

DE LA CONDEMNA A UN RAPER


Joaquín Urias va ser lletrat al Tribunal Constitucional des de 2005 fins a 2010. Urias, és doctor en Dret constitucional, exerceix com a professor a la Universitat de Sevilla, i té clar que la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys i mig al raper Valtonyc per les seves cançons és, "desproporcionada". És més, Urias considera que els delictes d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona no haurien d'estar en el Codi Penal. Ho fa defensant una sentència la pròpia doctrina del Constitucional que assenyala que Espanya "no és una democràcia militant". Alejandro Torrús l'ha entrevistat a Público, podeu llegir la l'entrevista integra aqui.

Ahora que ya se ha leído la sentencia, ¿qué valoración hace de esta condena de tres años y medio al rapero Valtonyc por el contenido de sus canciones?
Mi valoración general es que la sentencia no entra en el fondo del asunto. La sentencia del Supremo ratifica la condena previa, de la Audiencia Nacional, pero poco más. Ratifica la sentencia anterior sin demasiada argumentación. Viene a decir que la condena de la Audiencia está bien argumentada y punto y final. Creo que tiene mucho relleno, en el fondo solamente dice que la condena anterior estaba bien. 

¿Y usted? ¿Cree que Valtonyc es culpable de los tres delitos por los que ha sido condenado?
"Tanto el delito de enaltecimiento como el de injurias a la Corona dejan demasiado espacio para la persecución ideológica del disidente"
Considero que la sentencia tiene un problema constitucional de base. Y eso es importante. La sentencia no explica qué mensajes o frases de las canciones corresponden a cada uno de los delitos por los que Valtonyc ha sido condenado. Quiero decir, lo que hace es la sentencia es enumerar en el apartado de 'Hechos probados' una serie de frases que se incluyen en las canciones y después dice que algunas de estas frases, sin especificar cuáles, son constitutivas de los mencionados delitos. Pero la sentencia debería especificar cuáles y por qué.
Eso supone un problema grave de fundamentación desde el punto de vista constitucional. Se tendría que individualizar qué expresiones concretas son constitutivas de un delito y de otro. No sabemos qué frases en concreto están castigando. Me gustaría saber qué frases concretas cree el Supremo que son constitutivas de delito.

¿Qué supone esta indefinición?
Pues para el condenado supone una indefensión. La persona condenada si quiere defenderse no sabe contra qué tiene que defenderse. 

Sobre el fondo del asunto, ¿usted considera que Valtonyc ha cometido los delitos por los que ha sido condenado?
El problema es la existencia misma de delitos como el de injurias a la Corona o el de enaltecimiento del terrorismo. Tanto uno como otro son delitos que dejan demasiado espacio para la persecución ideológica del disidente. El Supremo no ha sido capaz de deslindar unas normas para saber cuándo las injurias a la Corona son simplemente disidencia con la Corona expresada de manera fuerte y agresiva y cuándo son realmente injurias a la Corona.

El Tribunal Europeo de Derechos Humanos ya ha condenado a España, en el caso Otegi, por vulnerar su libertad de expresión. Esa sentencia dijo muy claramente que no debería existir el delito de injurias a la Corona. Llegó a decir, además, que este delito no se corresponde al espíritu del Convenio Europeo de Derechos Humanos. Y aún así España lo mantiene.

La sentencia contra España en el caso Otegi es contundente. Sin embargo, vemos que los tribunales citan esa sentencia para decir que el TEDH ha reconocido mayor protección a la libertad de expresión de los representantes políticos, pero no extiende esa protección a todos los ciudadanos. 


Joaquin Urías


CATALANS ENVAÏNT ESPANYA


Un matí de novembre de 1926, centenars d'excursionistes diversos, equipats amb motxilla i bastó, i procedents de molt diferents localitats de França, van emprendre una ruta senderista que els havia de portar al Canigó, un massís dels Pirineus francesos. No obstant això, eren molts excursionistes per una ruta així ... per descomptat no es tractava d'un pícnic de diumenge entre amics. I el més sospitós: algun d'ells es va confondre de ruta i va creuar la frontera francoespanyola.
Alertats, la gendarmeria francesa i la Guàrdia Civil espanyola van córrer a interceptar-los, i al demanar-los que obrissin les seves motxilles, no van trobar Aquarius i entrepans. En lloc d'això portaven armes, propaganda independentista catalana i una estelada. Què estava passant aquí?
Per entendre-ho hem de remuntar alguns anys enrere. Als anys 20 del segle XX, Espanya estava sota el comandament del dictador Miguel Primo de Rivera. Una de les mesures que va prendre el dictador només accedir al poder, va ser aplicar a Catalunya un dels 155 més bèsties de la seva història.

Lluny d'acovardir-se, el polític Francesc Macià, líder d'Estat Català, va tractar de proclamar unilateralment la independència catalana. Però el pla feia pudor a fracàs des del principi, així que, igual que avui altres acaben a Bèlgica, Macià va haver de fugir a França. A França, el català no va renunciar als seus objectius i es va posar a buscar suports internacionals a la seva causa. Va plantejar una aliança entre nacionalistes bascos, gallecs, catalans i agrupacions obreres per enderrocar la dictadura, però no van arribar a un acord; va plantejar la creació d'una Lliga de Nacions Oprimides atraient a la seva causa a nacionalistes filipins i de diferents pobles europeus per tal de pressionar la Societat de Nacions, però tampoc això va quallar...; es van intentar fins i tot atemptats contra la família reial, i aliances amb els anarquistes, però res... fins i tot la Unió Soviètica va prometre donar un cop de mà, però la mà no va ser més que un copet a l'esquena.
Així les coses, Macià va decidir renunciar a la via de les aliances i a la pressió internacional i va posar en marxa un pla molt més unilateral però també una mica més arriscat: la invasió d'Espanya des de França. El pla era senzill (en la seva ment): que els escamots, grup paramilitar del seu partit, entressin a Catalunya per la frontera amb França, prenguessin Olot (Girona) i d'allí viatgessin a Barcelona per proclamar la República catalana. Una cosa senzilleta.
No obstant això, Macià no tenia homes suficients per portar l'operació a terme, i a més els seus escamots no tenien experiència bèl·lica. Per suplir aquestes mancances, es va posar en contacte amb un grup d'exiliats italians, veterans de la Primera Guerra Mundial. Un dels líders italians era, ni més ni menys, que Ricciotti Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi, l'unificador italià. Catalans i italians van arribar a un acord, i van començar a treballar conjuntament.
L'operació va començar el 30 d'octubre, quan el mateix Macià va establir la caserna general en una caseta a Prats de Molló (França). No portaven ni un parell de dies de camí quan els suposats excursionistes van començar a caure com xinxes a mans de la policia francesa. I els participants en territori espanyol van ser arrestats per la policia espanyola. Algú havia donat una delació! ¡Hi havia un traïdor entre ells! En orris tot el pla.
El mateix Macià va ser arrestat al seu quarter general el dia 4 de novembre, i posat a disposició judicial. Els excursionistes van ser expulsats de França, però els autors intel·lectuals van ser traslladats a París per celebrar un judici. Després de passar dos mesos a la presó preventiva (hola Oriol!), a la fi es va celebrar el judici.
I va arribar el gir: durant la instrucció es va descobrir qui havia estat el traïdor, Ricciotti Garibaldi. Lluny de ser un antifeixista exiliat, com havia fet creure a tothom, Garibaldi era un agent secret al servei de Mussolini. Ell havia estat qui havia donat la xivatada, i aviat es va descobrir que era un agent doble. Tots els detinguts van ser declarats culpables i condemnats a penes inferiors al temps que havien passat a la presó provisional, de manera que no van tornar a entrar a la presó. En lloc d'això van pagar una multa i van ser expulsats ... i aquí ve la sorpresa. 

Endevines on va acabar exiliat Macià? Exacte, ¡a Bèlgica! Francesc Macià amb el seu advocat Henry Torrès a punt d'abandonar París després de celebrar-se el judici. Font: Bibliothèque nationale de France.

Aquesta història i moltes altres més les trobaràs a la guia tragicòmica 'Història absurda de Catalunya', de 'Ad absurdum'. Un repàs a la moguda història de Catalunya per poder entendre-ho tot. A la venda des del 20 de febrer. - vist a: strambotic - publico.es

LO, LO, LO...


L'inesperat i aprofitat èxit que ha aconseguit Marta Sánchez entre una part de la societat i els principals dirigents de PP i Ciutadans, amb la seva lletra per a l'himne espanyol(*), només s'explica per la situació excepcional en què viu Espanya amb tot el tema del 'procés' català, tan unilateral i anacrònic com el mateix independentisme que pretén combatre. Hem caigut en una espiral nacionalista on els dos partits de la dreta espanyola competeixen per ser molt espanyol, més espanyol i 'mucho' espanyol, a por ellos, oe, oe, oe, pujant a aquesta onada que realment viu una gran part de la societat. La lletra que proposa Marta Sánchez no m'agrada. Dir que Espanya és gran és també dir que els altres països són petits. Si és un orgull néixer a Espanya, néixer fora d'ella seria una deshonra i més si vius a Miami com la Sánchez. Donar gràcies a Déu, en un país suposadament aconfessional tampoc quadra molt. No obstant això, és cert que la lletra té l'esperit d'un himne, especialment si la comparem amb les de la resta dels països. Totes elles amb més de cent anys d'antiguitat i igual de violentes, rancies i anacròniques.
En general les lletres dels himnes són menyspreables o violentes la majoria, i fixin'se  'vuesas mercedes' que en les olimpíades quan es donen les medalles, els himnes sonen sense lletra, com l'himne de l'Alegria, l'himne oficial d'aquesta Unió Europea que es aixecar precisament per enterrar per sempre el nacionalisme i la seva sang i fetge. El va compondre Ludwig van Beethoven, és un moviment de la seva novena simfonia, i tampoc té lletra oficial. No té lletra, entre d'altres coses perquè la UE assumeix les seves diferents llengües amb normalitat, sense voler imposar una sobre les altres. Perquè la Unió Europea sempre va saber que l'únic Estat europeu possible era multilingüe i plurinacional. Com la mateixa UE explica, la música, per si sola, "és un llenguatge universal". Li va posar lletra Miguel Rios, però això no surt d'aquí.

I que voleu que us digui, a mi el 'lo,lo,lo' més o menys m'agrada, al cap i a la fi, amb un la, la, la, va guanyar Massiel a Eurovisió. I ja posats m'agrada més l'himne de la Champions, poca lletra i molta música, un himne que igual agrada a Espanyols que a Catalans, llevat que siguis periquitu.

Per acabar, entenc que aquesta acció de Marta Sánchez no ha estat altra cosa que fer-se una 'publicitat' promocional, vaja, que s'ha fet un Pisuerga aprofitant que passa per Valladolid, bressol de la Pàtria, una, gran i lliure. És ben cert que els nacionalismes són nocius i perversos, només cal prendre com a referència el ranci nacionalisme espanyol que va esvalotat i desfermat últimament gràcies o per culpa del procés.

(*) Potser perquè els catalans hem après el castellà a l'escola, que el pronunciem bé, però en general, o almenys per Madrid se sol dir, o Himo o Him·no, geminat, com també li passa a divendres, que es diu vien·ne. Ai! els cal estudiar més el castellà als espanyols.

DE DONAR UN COP DE MÀ


"Jo sóc, i orgullosament, un dels que donen un cop de mà a casa". Poques frases simbolitzen millor l'interioritzats que estan els comportaments masclistes en la societat. És una mica l'equivalent al: "No sóc homòfob, tinc amics gais".

Doncs aquesta frase, tal qual, va ser un argument del coordinador de Ciutadans a Antequera, José Manuel Puche, durant un debat sobre feminisme entre joves polítics al programa 'El Mirador' de Ondaluz.
La militant del PCE i responsable de Feminisme a Izquierda Unida Màlaga, Beatriz Rubio, estava en aquest debat i no es va mossegar la llengua. Va respondre amb contundència i elegància al militant de Ciutadans i el seu discurs, pujat per ella mateixa a Twitter, s'ha convertit en viral.

Doncs aquesta és la meva reacció quan un home em diu que "dóna un cop de mà a casa seva". pic.twitter.com/dNhH5v6JeF

- Bea Rubio (@bea_blond) 18 febrer 2018

La seva resposta:

"Saps què passa? Que el problema és el que has dit, que tu fas un cop de mà a casa. Tu no has d'ajudar a casa teva, perquè la teva casa és teva. Tu has de treballar a casa teva. No ajudes a la teva mare, ni ajudes a la teva parella en el cas que sigui dona. Tu ets a casa teva per la teva casa, no estàs ajudant a ningú perquè és una tasca que també és teva ".

Quanta raó té Bea Rubio, la contesta és la típica d'un home, jo a casa ajudo. I el fotut és que és cert, clar, la feina de la casa és per la dona per a la majoria dels homes. Ës d'entrada una falta de subtilitat, encara que haig de dir que aquest noi de Ciutadans no conviu amb una dona com la meva, que ja el primer dia ho va tenir molt clar, marcant territori. Però resulta que a la Nuri, que és capaç de treure la pols cada dia on no n'hi ha, no li faig mai res bé. Anem a pams, el Diumenge trec la pols del menjador, el passadis i la meva habitació, la sala de màquines. La durada és d'uns deu minuts, mentre que, els dimecres que fa ella la meva, hi està una hora llarga, només a la meva, el menjador tarda un parell d'hores, encara que jo crec que s'hi recrea amb fruició.
Jo ja li he explicat que si hi ha una figura, no cal apartarla per treure la pols, traient-la al voltant, ja n'hi ha prou, i que mentre no se t'enganxin els peus al terra com passa a algun pis d'aquesta mateixa escala, tampoc cal fregar el terra cada dia. Sa mare ja era una obssesiva de la neteja, recordo que em tenia unes sabatilles preparades per entrar a casa seva per no embrutar amb les sabates.
A la cuina només m'està permès fer el pa amb tomàquet, torrades o l'amanida. Abans feia tambè l'allioli, però últimament s'em talla i a ella tambè, (jo crec que és culpa dels ous), clar que tambè passa que jo no sé (ni ella) que és el que fa que es talli o no l'allioli si en principi sempre ho fas igual.
Cuinar, ja he dit que no s'em deixa, potser la culpa és de tres o quatre fracassos sonats de principiant al començament de la nostra vida en comú, recordo un ternasco ofegat, o uns peus de porc amb patates, cuinats sense previament courel's, o la truita de patata en directe, tot al mateix temps.
Aleshores, dissabtes, diumenges i festius, la cuina i posar els plats al rentaplats és cosa meva, parar la taula d'ella i desparar-la, meva. O sigui, que si no faig més és per què no em deixen, i que voleu que us digui, sincerament, ja m'està bé.
I és que la relació amb les dones és complexa, per exemple (aquí uns deixo uns quants consells):

1.- Recordeu aniversaris, de casament, del sant, cumpleanys, etc.,és molt important, car oblidar-ho pot ser letal.

2.- Atents, si va a la pelu, quan torni a casa, comentar que bé li han deixat el cabell, el color, etc, etc.

3.- Mai s'us ocorreixi fer-li a la companya un regal d'aniversari de la llar: planxa, microones, o estris per l'estil, alló que s'èn diu estris útils, ni de conya, suggereixo directament joieria o perfumeria.

4.- No busqueu mai la confrontació verbal, sempre us fotran, us guanyaran per golejada, i el fotut és que gairebè sempre tenen raó elles.

5.- Jo no n'he estat capaç, però és important saber com funciona la rentadora, el renta vaixelles i l'assecadora, prou feina he tingut a aprendre a escalfar o descongelar amb el microones.

6.- Planxar, que no agrada a ningú, llevat de a la meva filla gran, i el meus germans, tampoc m'està permès, l'arruga és bonica, és el meu lema gallec.

Pel que us he dit, ja podeu veure que a casa no faig massa feina, però no se m'acut ni acudirà mai dir que ajudo o que dono un cop de mà, faig el que em manen, que és molt diferent, i així tot està en ordre i tot és al seu lloc des de fa 48 anys...

'DÉJÀ-VU', EL CONFLICTE S'ETERNITZA


Després de proclamar teatralment la república, els diputats van patir un atac de vertigen. Després de tants anys de fantasia, propaganda i manifestacions, apareixia la política tal com és: desmaquillada i lletja. L'aventura acabava com el rosari de l'aurora. La sensació de presa de pèl va ser molt intensa. Però de seguida van arribar les factures (és a dir, els presos, el Tribunal de Comptes, la fugida a Bèlgica), que van requerir de nou la disposició valenta del moviment independentista: calia treure forces de flaquesa. A continuació, la campanya electoral el va dominar tot amb les seves inflades paraules. I vet aquí que, en el context més difícil, amb líders a la presó o a l'exili, sota una pressió mediàtica eixordadora, l'independentisme sumava una nova majoria absoluta. Una majoria que eclipsava, però, una altra dada espectacular: el gran resultat de Ciutadans, que apel·la a la profunda fractura interna.

Amb la majoria al sarró, els líders de la república teatral es van sentir perdonats pels electors. Ja no era necessari explicar per què el procés va acabar com el rosari de l'aurora. La fantasia reapareixia de nou, bellament maquillada. El jutge Llarena ha contribuït tractant als presos amb més severitat que si fossin assassins d'ETA. Creient que els errors de la república teatral estaven perdonats, Puigdemont, que va guanyar per sorpresa la competició a ERC, exigeix ​​ara un retorn a la presidència. El legitimisme és el nou objectiu de l'independentisme. Un objectiu més modest que el de la independència, però igualment impossible, atès que les eleccions no netegen les responsabilitats penals. Al contrari: la forma amb què s'està gestionant el resultat electoral complica la vessant judicial del problema. Certament, aquesta complicació ha obligat el govern de Madrid a ser més groller del que és habitual en la instrumentalització de la justícia. Sabem que si, anys enrere, Rajoy s'hagués dedicat a la política en comptes de passar la patata calenta als jutges, ara no seríem on som. Però el PP no necessita maquillatge per instrumentalitzar l'Estat. A Espanya no passa mai res perquè el PSOE, sense Catalunya, no podrà ser mai més alternativa; i perquè si el PP fa figa, Ciutadans el substituirà.

Per tot això, ara assistim a una repetició del procés. Una repetició intensiva que reproduirà les característiques ja conegudes: creació d'una mística (Puigdemont portador de les essències), mobilitzacions sentimentals, condemna moral de tebis i pragmàtics (Torrent sospitós) i, naturalment, un context policial i judicial asfixiant, que no permet més sortides que la rendició o la ruptura. Això només pot acabar, per tant, d'una manera: amb una nova desobediència (que és el que ara reclama el nucli dur). Més presos, més malestar, més tensió. El "com pitjor, millor" no té alternativa: ni a Catalunya ni a Espanya.
El conflicte s'eternitza. Els antics tenien una expressió per definir el que entre tots hem fet: obrir un gran esvoranc al vaixell en què navegàvem.

 Antoni Puigverd i Romaguera Déjà vu - lavanguardia.cat

CARNAVAL, CARNAVAL


Poc hi ha més patètic més trist més fora de lloc que una rua de Carnaval de les que es fan pes les nostres contrades; a banda del fred que sol fer, tot es tan forçat, tan fora de lloc que no li trobo el sentit, comparses ridícules que es mouen sense gaire ritme ni gràcia, forçant somriures gelats, sarcàsticament gelats. Aixó del Carnaval com les Festes majors i altres conceptes anacrònics del segle passat poca raó de ser tenen a dia d'avui i més tal i com està tot plegat. Podriem salvar els de tota la vida com a Tenerife i algun altre lloc, i de fet, tampoc caldria.
Un Carnaval o  Carnestoltes ranci, anacrònic i fora de lloc i temps. Ni tan sols es trangressor, el que de fet el desqualifica com a Carnaval, que la seva essència és la transgressió, o ho era abans, puig de seguida l'ordre establert li talla les ales. Un ordre establert que és el que ha decidit que hi hagi Carnavals ara i arreu, el mateix ordre establert que abans els prohibía, i els permet però sempre dins de l'ordre que a ells els hi convé.
El Carnaval actual és una simple desfilada de gent disfressada que s'arrossega sense cap pudor pels carrers. Queden només els suposats graciosos de Cadis i les seves xirigotes, una altra rancietat no ja del segle passat, sinó de l'anterior i amb no massa gràcia en general i si molta xabacaneria barroera.
Confesso que no m'he disfressat mai, ni tan sols se m'ha passat pel cap, prou disfressat vaig per la vida per afegir-hi encara més elements de dubte. No entenc perquè la gent es disfressa per aparentar suposo el que no és u oblidar-se de qui és, quan hi ha un demà tossut que l'informa de qui, on és i el que li espera la resta de l'any. 
Potser seria millor despullar-se i mostrar-se tal i com s'ès realment i defugir de falses aparences, però a l'hivern fa molt de fred, fins i tot per l'exhibicionisme. No és la nuesa, el vestit és impùdic.




PORTAVOZA, LA VISIBILITAT INVISIBLE


Irene Montero ha reivindicat aquest dijous l'ús del terme "portavoza" que va emprar el dimarts com una forma de donar major "visibilitat" a les dones en la seva lluita per la igualtat de drets amb els homes. "Ja són massa els segles en què el llenguatge s'utilitza com a instrument per perpetuar el masclisme en les societats. La majoria d'idiomes fan servir el masculí per referir-se a l'altra meitat de la població", ha justificat. Va trobar el suport de la vicesecretària general del PSOE, Adriana Lastra: "Jo a la meva portavoza [Margarita Robles] li dic portavoza".
La portaveu d'Units Podem al Congrés ha defensat que "de vegades desdoblant el llenguatge, encara que no soni molt correcte, es pot avançar en la igualtat". El seu raonament es va produir després que el ministre d'Educació i portaveu del Govern, Íñigo Méndez de Vigo, ironitzés pel llenguatge emprat per la dirigent de Podem. "Anem a millorar molt el sistema educatiu a Espanya", va afirmar. El Sr. Ministre potser es referia al president del Govern que diu 'seorias' o 'Costitución' entre altres barbaritats lingüístiques.
El substantiu «portaveu» és comú pel que fa al gènere, el que significa que coincideixen la seva forma de masculí i de femení. El gènere gramatical s'evidencia, en aquests casos, a través dels determinants i adjectius: «el portaveu espanyol», «la portaveu espanyola».
La polèmica es produeix en plena efervescència del moviment feminista en un país on la Llei d'Igualtat de 2007 no sol respectar-se. Espanya porta, per exemple, més de tres anys ignorant les recomanacions de la Unió Europea per aconseguir la igualtat salarial. Els partits preveuen que 2018 serà un any decisiu cap a la paritat salarial, però queda molt camí per recórrer.

De fet, a part de sonar malament 'portavozas', que sona a 'portabozal', pitjor era encara el 'miembros y miembras' de Leire Pajín Bibiana Aido, i és que per voler igualar les frases s'arriba a extrems ridículs i diria que la igualtat entre homes i dones cal buscarla per altres camins més senzills, pràctics i menys folcklòrics. Per cert, no ha caigut la senyora Montero que el Congrès es diu: 'Congreso de los diputados'. Potser, s'hauria de dir: 'Congreso de los diputados y las diputadas' , i afinant més, 'Congreso de los diputados, diputadas y el Grupo Mixto'. O una altra opció seria posar la @ como ja s'està fent per part d'alguns: Congreso de los Diputad@s.

UN ARTICLE QUE PORTA CUA


  • Los españoles cómplices con el independentismo - Intelectuales, profesores y periodistas que rechazan al Gobierno del PP son buscados por los medios catalanes para apuntalar el secesionismo. 
  • L'escrit de Manel Manchón  ha portat cua, però entenc cal llegir-lo sense prejudicis, Manchón hi toca, i crec posa el dit a la nafra mal que a alguns els 0 ens pesi.
A la búsqueda de altavoces. Si en Madrid y en el conjunto de España se alcanza un cierto consenso sobre la situación en Cataluña --es el gobierno catalán el que se saltó las leyes y obligó al Ejecutivo de Mariano Rajoy a tomar medidas-- es necesario actuar directamente en Cataluña. Y es lo que hacen. Se trata de intelectuales, profesores y periodistas españoles que, conscientes o de forma tangencial, han acabado apuntalando las tesis del independentismo.
Y los medios catalanes, principalmente de la Generalitat --o sea, públicos y subvencionados--, les ofrecen esos altavoces un día y otro también: se trata de nombres como Ramón Cotarelo, Suso de Toro, Ernesto Ekaizer, Antón Losada, Elpidio Silva, Jorge Vestrynge o Beatriz Talegón. No tienen ‘censuras’, y pueden tachar al Estado español de “franquista” sin ninguna cortapisa, asegurando en paralelo que no existe una democracia en España y que la libertad de expresión está cercenada.

Eco en los medios nacionalistas

Son activos en las redes sociales y reproducen los mensajes nacionalistas. El soberanismo les aplaude, sin matizar esas críticas tan severas a España. En programas de TV3, en Catalunya Ràdio, en RAC1, del Grupo Godó, pero también en las páginas del diario Ara, o de diarios digitales independentistas, tienen el campo libre. 
Uno de los más contundentes es Ramón Cotarelo García, catedrático emérito de Ciencia Política y de la Administración de la UNED, con una extensa obra publicada, con manuales que han estudiado cientos de estudiantes en las últimas décadas --por cierto firmadas por Ramón García Cotarelo-- y que, desde la izquierda republicana, asegura que España “no es una democracia”, y que se mantienen las características “franquistas” del Estado.

España, sin remedio

Cotarelo es invitado en programas de TV3, como Preguntes Freqüents, y en Tarda Oberta, y en Catalunya Ràdio. Sus reflexiones se reclaman de forma periódica para reforzar –lo pretenda él o no-- el ideario independentista según el cual España no tiene remedio y es mejor constituir un país nuevo.

También ha criticado, de hecho, al resto de intelectuales españoles por no situarse al lado de la causa soberanista, al entender que se debe decidir entre ponerse “al lado de los que mandan, o al lado de los que padecen”, situándose él en ese segundo lado. Favorable a un referéndum de autodeterminación, apoyó el del 1-O y consideró que si ganaba por un voto el sí se debía declarar la república, y que sería “la tercera vez que se hubiera declarado en Cataluña”.

Los catalanes, mejores

En esa misma línea se pronuncia el escritor gallego Suso de Toro, con una larga publicación de títulos de narrativa en gallego, y autor de la biografía de Rodríguez Zapatero, Madera de Zapatero, retrato de un presidente. Suso de Toro es agresivo en las redes sociales, siempre contra el PP, por su actuación en la cuestión catalana. El escritor gallego es mimado también en los medios de la Generalitat, y en el diario Ara, donde aseguró que Cataluña es un “país culto” que siempre “se ha contenido”.

La sociedad catalana, a su juicio, “se sabe más culta, más cívica, más capaz que la media española”. Esas aseveraciones, claro, gustan en Cataluña, que se contrastan con la idea de que España “no es una nación”, y que Madrid “no es una ciudad, es una Corte, donde no se está acostumbrado a crear sus propias empresas, como sí ocurre en Cataluña”.

Todo eso suena a música celestial para el soberanismo, que ha sido acusado de difundir un “supremacismo” para justificar la ruptura con España. Sus intervenciones son periódicas. Tanto en el caso de Cotarelo, como de Suso de Turo, los dos fueron entrevistados en el programa El diván, de Sílvia Cóppulo, para los medios públicos de la Generalitat.

Contra la justicia española

Con más matices, con más sutileza, se maneja Antón Losada, profesor de Ciencia Política de la Universidad de Santiago de Compostela. Sus críticas al PP son diáfanas, acompañadas de retratos siempre afilados --desde el conocimiento exhaustivo-- de Mariano Rajoy. Losada interviene en la emisora RAC1, pero también es demandado por los medios de la Generalitat y los diarios digitales independentistas, como El Nacional.
Losada, que formó parte del gobierno de la Xunta como colaborador estrecho del líder del BNG Anxo Quintana, es favorable a un referéndum consultivo, y asegura que ese es el deseo de la mayoría de la sociedad catalana. Insiste en que en Cataluña se vive “un problema político que se debe resolver políticamente”, y rechaza una y otra vez todas las operaciones judiciales en contra del proceso soberanista.

Ekaizer y Silva

En el ámbito judicial, que se aborda con todo lujo de detalle en los medios públicos y en los digitales soberanistas, destacan dos voces a las que se acude con frecuencia: el periodista de larga trayectoria, Ernesto Ekaizer, y el exjuez --condenado por prevaricación-- Elpidio Silva.

En el caso de Ekaizer, que publica en el diario Ara sus informaciones sobre el juez Pablo Llarena, en las que ha ido anticipándose a sus movimientos, y en las que constata que se intensificará la operación judicial contra los responsables del movimiento independentista, ponen de manifiesto --a juicio del soberanismo-- que existe una gran operación jurídico-política en contra de la idea de la independencia, lo que supone un ataque a la democracia. Sus apariciones en los medios son constantes, y refuerzan --sea o no su propósito-- la causa independentista, al criticar de forma constante a la administración de justicia española.

Emocionados con ERC

El caso de Elpidio Silva es similar, aunque el exjuez es más contundente y opina abiertamente sobre la justicia española, reclamando que desaparezca la Audiencia Nacional, y aseverando que se vive en el “postfranquismo”, denunciando la llamada “operación Catalunya”, que, supuestamente organizó el Ministerio del Interior contra los responsables del Gobierno de la Generalitat para minar el campo soberanista.

Otras voces que se oyen con frecuencia, que son reclamadas para que ofrezcan una visión desde España, --sabiendo que es muy parecida a la del soberanismo catalán-- pero con la pretensión de que se ofrece pluralidad, son las de Beatriz Talegón, exsecretaria general de la Unión Internacional de Jóvenes Socialistas --que se ha movido en todas direcciones dentro de la izquierda española, pasando por el PSOE, sin consolidar ningún proyecto-- y las de Jorge Vestrynge, que, desde sus primeros años en la política en Alianza Popular hasta ahora, como izquierdista internacionalista, simpatiza con el soberanismo.

Los "burros" en Madrid

Talegón se prodiga en las tertulias, se muestra admiradora de Cotarelo y asegura que se emociona con los actos de ERC. Con una gran actividad en las redes sociales, las opiniones de la exsocialista son como agua de mayo para los medios soberanistas al reforzar la idea de que lo que se defiende es perfectamente defendible, y es el PP y el aparato judicial los que no desean entender que se está frente a un “problema político”, y no judicial, en un momento en el que se debe decidir la investidura de Carles Puigdemont, con divisiones en el propio campo independentista. Las reflexiones de Vestrynge también se aplauden con profusión cuando señala que se colabore conjuntamente para derrotar al PP. “No nos dejéis solos con los burros que hay en Madrid, por favor”. 

Son los españoles que, directamente o seducidos por la presencia en los medios, se prestan al independentismo. manel manchón - crónicaglobal.

MORI LA INTEL·LIGÈNCIA


Em pregunto si és delicte d'odi acusar de delicte d'odi d'oïda o des de la rancúnia. Com per exemple, a un regidor per portar un nas de pallasso al costat d'un Guardia Civil. Per què d'aixó s'acusa al regidor de Cultura, Infància i Joventut e Igualtat de l'Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, Jordi Pesarrodona, que va protagonitzat una escena que s'ha fet viral a les xarxes socials. Amb la voluntat de cridar a la revolució dels somriures, el també actor i comediant, es va posar un nas de pallasso i es va col·locar al costat dels guàrdies civils que vigilaven el Departament de Governació, i ara està acusat del delicte d'odi per aquest fet.
Francament, no se si el delicte d'odi ha estat comès per Pesarrodona o per qui l'acusa, mori la intel·ligència, l'humor i la llibertat d'expressió.

CORRUPCIÓ ETS TÚ


Afirma Pablo Pablito Pablete Casado: "Portarem al Parlament la reforma perquè governi la llista municipal més votada en segona volta". El vicesecretari general del PP admet que el seu partit no està en el seu millor moment, però anuncia una bateria de reformes per "remuntar". "Hem de deixar de parlar de Puigdemont, Rufián o Iglésias i parlar de pensions i ocupació(*)", assegura. I tampoc parlem de Gürtel, Púnica, etc, etc, que no interessa a ningú (això no ho diu, pero ho pensa). I tambè per distreure al personal anuncieu que la gent condemnada pel delicte de sedició o revolta no tindrà dret a indult, quan en doneu un promig de 390 a l'any, d'indults. El que em pregunto és que passa amb la gent que reté a innocents com a ostatges, qui jutja a aquests jutges. Que és corrupció Pablo?, i tu m'ho preguntes? corrupció ets tu. Que és prevaricació sr. Jutge?, i vos m'ho pregunteu? prevaricació sou vos.  

(*) Ja que comenta el tema de les pensions, he rebut una carta signada per una tal Fàtima Bañez , que diu que m'apuja la pensió en 5,18 euros al mes,i no se si haig de donar-li les gracies o enviar-la a pastar fang.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO