SEGUIM ON ÉREM

El Govern segueix confiant que a través dels tribunals pot aconseguir mantenir el seu statu quo pel que fa a la integració de Catalunya a Espanya es refereix. La legalitat, en aquest cas el bloc de la constitucionalitat, Constitució+Estatut d'Autonomia, segueix en peu i únicament dins d'aquest bloc cal recuperar l'exercici del dret a l'autonomia a Catalunya i deixar enrere el 155 CE. Tard o d'hora, més aviat d'hora que tard, el nacionalisme català haurà d'acceptar que les coses són com són i que no hi ha més exercici d'autonomia que el previst en la Constitució i l'Estatut.

El nacionalisme català confia a burlar l'acció del Govern, movent-se simultàniament dins i fora del marc constitucional-estatutari. O, millor dit, fora i dins d'aquest marc. Fora mitjançant l'activació d'una Assemblea d'electes, municipals, provincials i autonòmics, que donarien "legitimitat" a Carles Puigdemont com a President de Catalunya, tot i que residís a Brussel·les. I dins, presentant un candidat per a la investidura pel Parlament que fos jurídicament inobjectable. El nacionalisme disposaria així d'un Govern "legítim" a l'exili i un Govern "legal" a Catalunya.

Aquesta tensió entre legalitat i legitimitat és la que ha estat present al llarg de tot el Procés. El Govern de la Nació ha sostingut que en un Estat democràticament constituït no pot admetre que hi hagi aquesta tensió, ja que només l'exercici del poder dins de la legalitat pot considerar legítim. En Democràcia, la legalitat és la premissa de la legitimitat. No hi ha legitimitat fora de la llei.

El nacionalisme català, per contra, considera que hi ha un problema de legitimitat en la relació entre Catalunya i l'Estat, en la mesura que la fórmula d'integració de la primera en el segon, el Pacte entre el Parlament i les Corts Generals ratificat pels ciutadans en referèndum, va ser desautoritzat pel Tribunal Constitucional, que va imposar amb la seva sentència una fórmula d'integració diferent de la pactada i ratificada. 

En conseqüència, el "bloc de constitucionalitat", pel que ha Catalunya es refereix, no té legitimitat. Perquè pogués considerar-legítim, hauria calgut que el text de l'Estatut, després de la sentència del STC 31/2010, hagués estat sotmès a referèndum, que és una cosa que únicament el Govern de la Nació pot fer. Un Estatut sense ratificació ciutadà no té legitimitat. Amb una norma imposada des de fora no es pot considerar que el que s'exerceix és el dret a l'autonomia, doncs dret d'autonomia i imposició des de l'exterior són termes que s'exclouen.

El Govern de la Nació i el nacionalisme català segueixen situats en plans diferents, entre els quals no hi ha cap punt de connexió i, en conseqüència, és impossible que s'entauli un diàleg genuí. Amb l'entrada en acció del Tribunal Suprem menys encara. En la querella que està sent instruïda pel jutge Pablo Llanera figuren, de moment, 28 dirigents nacionalistes, 19 dels quals són parlamentaris electes. Amb seguretat, tots ells quedaran inhabilitats, com a mínim, per a ocupar càrrec públic. Aquesta inhabilitació dels nacionalistes que són a Catalunya potencia la legitimitat dels nacionalistes que està fora o que, estant dins, fan ús de l'Assemblea d'Electes com a plataforma per a dirigir-se a la societat catalana.

Seguim com estàvem abans de l'aplicació del 155 CE i abans que el Tribunal Suprem admetés a tràmit les querelles contra els membres del Govern i de la Mesa del Parlament, contra els "Jordis" i contra alguns parlamentaris electes i alts càrrecs de la Generalitat presidida per Carles Puigdemont. Ni el nacionalisme avança un mil·límetre cap a la independència, ni el Govern aconsegueix avançar un mil·límetre en què el nacionalisme català estigui disposat a acceptar el 'statu quo' de la integració de Catalunya a l'Estat.

Dono per suposat que el lector sap que, en Política, seguir on s'estava, és retrocedir, perquè el temps no s'atura i perquè cada pas que es dóna en cadascuna de les dues direccions allunya la solució del problema. Per molt que s'obstini el Govern, ni amb el 155 CE ni amb l'ajuda del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, es pot resoldre el problema de la integració de Catalunya a l'Estat. 

Per molt que s'obstini el nacionalisme català i per molts que siguin els artefactes que se li ocórreguen, no es produirà la independència de Catalunya. La realitat no és com la pinta el nacionalisme català, però tampoc com la pinta el Govern de la Nació. Mentre no es reconegui així, seguirem on érem, és a dir, retrocedint. - JAVIER PÉREZ ROYO