Una mestra ho explicava així: "Hem arribat a tal absurd que un dia, molt aviat, tindrem por de parlar de qualsevol cosa de les que surten a la tele i els diaris, no sigui que algun pare ens posi una denúncia". La polèmica sobre suposats episodis d'adoctrinament o delictes d'odi en escoles catalanes pot tenir un efecte nefast sobre un factor indispensable per poder educar: la llibertat. Si es crea un ambient tòxic de sospites i denúncies al voltant dels col·legis, els mestres aniran a fer classe com qui ha de travessar un camp de mines. Cal dir-ho amb claredat: hi ha sectors polítics, socials i mediàtics que estan jugant amb foc per veure si així passa (o sembla que passa) el que porten anys dient que passarà. L'IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca, ha estat posat sota els focus per construir un determinat relat de l'escola catalana que, al seu torn, permeti justificar eventuals mesures contra un model educatiu i de convivència que ha demostrat el seu èxit.
Vaig tenir l'enorme sort d'estudiar l'EGB en una escola on l'actualitat entrava per la porta i per les finestres amb normalitat. Va ser a les acaballes del franquisme i la transició. Els meus mestres -que tenien idees polítiques i no les escondían- ens parlaven amb franquesa, però mai ens van adoctrinar. Ens ensenyaven a reflexionar, sense donar-nos una única conclusió. Més enllà, un fil conductor: valors positius i actituds constructives. Per exemple: em van dir i repetir que era millor solucionar els problemes parlant de fer-ho a garrotades. ¿Era això adoctrinament? A l'aula, es parlava de tot: de les vagues, de les eleccions, del terrorisme, de les guerres, de la contaminació, etcètera. Els meus mestres tenien ideologies diverses (des del centreesquerra més moderat fins l'anarquisme) però no donaven mítings a classe. Això sí: advocaven per la responsabilitat, la llibertat, la pau i la tolerància, i deixaven clar que la democràcia i els drets humans no són negociables. Encara recordo aquelles classes. Allà em van ensenyar a pensar i a fer-ho críticament, això és amb criteri. Amb respecte, amb curiositat, amb mètode. Amb ganes de comprendre.

No puc imaginar que l'escola no sigui aquesta àgora oberta a l'actualitat. En la majoria de centres es parla de les coses que succeeixen al món, de les que són llunyanes i de les properes a casa. Podien les escoles i els instituts de Catalunya deixar de parlar del que va passar aquí l'1 d'octubre? No, és clar. Va ser un moment excepcional i es va convertir en notícia dins i fora del país. Es pensi el que pensi de les relacions Catalunya-Espanya no es pot negar que els esdeveniments d'aquella jornada van provocar moltes preguntes entre els nens i adolescents. La majoria de mestres van tenir clar que havien d'acompanyar un debat tranquil, informat i respectuós sobre tot allò, no podien amagar el cap sota l'ala.

Si en algun centre educatiu hi ha hagut algun episodi fora de lloc, el que toca -davant tot- és solucionar dins l'àmbit escolar. Com diu un bon amic, que ha dirigit un col·legi durant anys, el sentit comú i la mesura són eines bàsiques quan gestiones material sensible. Cap pare de l'IES El Palau va expressar queixes als mestres els dies següents a l'1-O, va ser passats uns mesos que algunes famílies vinculades a la seu de la Comandància de la Guàrdia Civil van acudir a determinats canals de televisió per explicar una versió. A partir d'aquí, es va generar una polseguera judicial, mediàtica i política, amb greu vulneració de la presumpció d'innocència dels nou professors encausats per la Fiscalia.

Dimarts, el secretari d'Estat de Seguretat i el secretari d'Estat d'Educació es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb els pares guàrdies civils que diuen que els seus fills van ser "humiliats" a classe. Alhora, el PP ha presentat una proposta de resolució al Parlament que preveu la creació d'una bústia obert on s'admetrien denúncies anònimes sobre suposats adoctrinaments d'escolars. Aquesta ocurrència recorda tant el sistema inquisitorial que és evident que, a més de perdre vots el 21-D, la sucursal catalana de Rajoy ha perdut molts quilos de coneixement. D'altra banda, no deixa de ser peculiar que aquesta història aflori quan s'intensifica la pugna entre el partit taronja i els populars sobre la gestió del 155, que Rivera considera massa tova.

El Síndic de Greuges ha fet saber que, a la llum de les seves investigacions, no veu cap delicte en la manera de fer dels mestres de l'IES El Palau, tal com asseguren la direcció del centre i els sindicats. A qui beneficia aquest episodi? Als mateixos a qui sempre ha molestat una escola catalana arrelada al país. Que són els mateixos que es van inventar, fa molts anys, un conflicte amb la llengua i amb la immersió. "Roda el món i torna al Born, que diria manuel Valls.

 Francesc Marc Álvaro explica a la vanguardia la seva experiència de quan estudiava EGB, i fa quatre anys, el juliol de 2014 explicava jo la meva seguint una proposta del diari Ara, i sembla que cap dels dos vàrem ser adoctrinats i si en canvi, ensenyats...
COM VAIG APRENDRE CATALÀ QUAN NO S'ENSENYAVA A L'ESCOLA

  24-7-2014 - Personatges de tots els àmbits de la societat catalana aniran explicant al diari ARA aquest estiu com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Els hi podeu explicar la vostra història: com vàreu aprendre a llegir... i escriure català quan l'escola no n'ensenyava? Quins van ser els vostres primers llibres i/o revistes?

 La iniciativa és interessant i segur que en les històries que rebran els de l'ARA ni haurà de curioses o poc habituals. El meu cas crec que en seria un d'ells.

 Quan tenia set anys els pares em varen apuntar a l'Acadèmia del Sr. Vall, al carrer Las Paces a Sabadell. Del senyor Vall ja n'he parlat en alguna ocasió, però ara no és aquest el tema. En aquella acadèmia els deures i la lectura es feien en castellà, però les converses amb el Sr. Vall, la senyoreta Valentina, o les senyoretes Maria i Elena eren en català, i els alumnes entre nosaltres parlàvem també en català que era la llengua que es parlava a les cases dels qui érem catalans.

 A onze anys vaig anar a una altra acadèmia per fer el batxillerat, l'Acadèmia Caldes, al carrer Josep Renom, on ara hi ha un parvulari. Aquí, òbviament els llibres eren en castellà, i les classes depenia del professor alguns les feien en castellà i altres en català. El Sr. Caldes era un gran matemàtic, (era capaç de multiplicar tres xifres per tres xifres de memòria i donar el resultat correcte), els dissabtes al matí que abans també hi havia classes (de 8 a 12 crec recordar) mig d'amagatotis ens donava classes de català i ens recomanava també llibres, encara que en general amb 11/12 anys nosaltres no estàvem per la labor, recordo llegir Oliver Curwood, Julio Verne, Zane Grey i per casa si voltava alguna cosa d'Espriu, o les aventures d'en Massagran, encara que la lectura oficial era el TBO, o el Dicen i també Destino. No sé si hi havia després de la guerra en Patufet del qual el meu pare encara a vegades encara me'n parla. Vaig tardar molt a llegir regularment en català, no va ser fins als 35 anys en trobar a casa dels pares, durant un trasllat, un exemplar original d'Incerta Glòria de Joan Sales, i ja m'hi vaig enganxar i instal·lar fins al punt que ara em passa a l'inrevès, que em costa de llegir en castellà.
Aquest és el meu cas, no l'enviaré als de l'Ara, però si m'abelleix explicar-vos-ho als qui passeu sovint per aquí i que també deveu tenir la vostra a dir sobre com vàreu aprendre català quan no s'ensenyava a l'Escola.