Fa un parell de nits, dos grups antagònics de catalans van amenaçar amb enfrontar-se en una mena de dol que recordava les baralles de bandes de carrer. Uns havien convocat els seus partidaris per eliminar els llaços grocs de Barcelona. A l'assabentar-se'n, els seus adversaris van cridar a defensar els símbols de l'independentisme. Entre crits i insults, van coincidir a la plaça Francesc Macià. No és la primera vegada que uns i altres es concentren en aquesta plaça per mesurar les seves forces. Els Mossos van impedir una batalla campal.
A poc a poc, ens anem acostumant a aquestes notícies. De moment, la violència és anecdòtica, de molt baixa intensitat. Uns balins disparats contra un balcó del qual penja una estelada. El llançament d'excrements contra l'entrada a la seu de Ciutadans a l'Hospitalet, una acció pestilent, que s'ha repetit ia 12 vegades. Les pintades contra els professors de l'institut de Sant Andreu de la Barca acusats d'humiliar a classe a uns fills de guàrdies civils. Les disputes a Mataró entre un home decidit a eliminar llaços de plàstic i un grup de militants independentistes que ho filmen i increpen. L'altercat entre Joan Carles Girauta i una parella amb llaç groc. Les accions de l'anomenada "resistència tabarnesa" a les comarques de Tarragona, despenjant pancartes i repintant els llaços a la manera de la rojigualda. Les pintades al domicili d'un líder del PSC o contra diversos locals socialistes. Les pintades nazis contra la seu de la CUP a Figueres. Les pintades espanyolistes contra la seu d'ERC al Vendrell i les independentistes al local republicà d'Olot en què se'ls acusa de "traïció". Etcètera.
El país viu al marge d'aquestes abusos, que són minoritàries, sí, però que s'han convertit en rutina. El dia que els Mossos no puguin evitar una batalla campal, el dia que algú caigui ferit per causa d'una bandera, un llaç o una idea, ja no hi serem a temps de retrocedir. Aquesta violència de molt baixa intensitat, aquestes bretolades, aquests xocs rituals són l'aperitiu antipàtic d'un futur inquietant. Són l'aigua tèbia en la qual s'està banyant la granota catalana, mentre pretén ignorar que el foc de la divisió segueix encès i que cada dia la temperatura puja una mica més. En lloc d'afanyar a apagar el foc, els líders polítics, judicials i policials competeixen per regar-lo amb gasolina.
Es deia que la síndrome de la granota bullida era fals i que el amfibi, en notar que l'aigua s'escalfa, salta de l'olla per instint de supervivència. Però un experiment va demostrar que si la velocitat d'escalfament de l'aigua és menor de 0,02 graus, la granota es queda quieta i acaba morint bullida. La metàfora de la granota ens ve que ni pintada. Ningú treballa per recuperar un mínim comú denominador entre els catalans d'un i altre signe; tampoc per conciliar els catalans i espanyols. Imperceptiblement, es van consolidant les antipaties, els recels, els odis, els enfrontaments rituals. I després, què vindrà? Què ens espera? - Antoni Puigverd - lavanguardia.com.

El que ens espera és que finalment acabi esclatant la violència que tant de temps fa que busquen desesperament des de Madrid, per acusar als sobiranistes de violència, així de senzill, i em temo que se n'acabaran sortint, volen sang i no pararan fins a trobar-la. El veieu ara el seu odi.