Comentava a Ana Pastor l'ínclit Pepe Borell arran de desinfectar, que es referia al fet que quan hi havia una ferida s'havia de desinfectar, que la seva iaia li deia, "nen això s'ha de desinfectar" - quan es feia una ferida -, hem de posar-hi alcohol. Tinc entès que ara no és aconsellable posar-hi alcohol o aigua oxigenada a una ferida, però abans es feia, això i després mercromina. Es solien fer aquestes cures de cavall a una mainada que tot el sant dia voltava sola o amb els amics pel carrer, de quan el carrer era nostre i els infants érem lliures. Hi ha molts aspectes quotidians de quan érem mainada que ara podrien ser causa en alguns casos de pèrdua de la pàtria potestat dels pares amb els seus fills, bàsicament perquè les autoritats benpensants i protectores actuals són en principi i bastant, idiotes de mena i amb una gran encomi que s'hi posen, que tot s'ha de dir. Obsessionats en la sobreprotecció de la mainada que han encomanat a molts pares idiotitzats també, estan pujant entre tots una mainada sobreprotegida que ho menja tot liofilitzat, pasteuritzat, desmicrobiotitzat, que ja es veu rima amb idiotitzat.
Mainada a qui no es deixa anar sola enlloc, sempre sota l'ombra d'algu que els vigila, i a sobre els no ensenyen a la no escola, amb el penós resultat que estem observant dia a dia. Una mica és el que deia en un comentari anterior dels nens als qui deixen anar en una moto a mes de 200 per hora i desprès no els deixen celebrar-ho amb cava perquè són menors d'edat. 
A casa a taula encara regna el porró, però nomès el faig servir jo.

 Abans, i consti que soc dels que creu fermament que qualsevol temps passat fou pitjor, tot i que ja començo a tenir-ne alguns dubtes. Abans, deia, la mainada voltàvem sols arreu, menjàvem menjà sa, o sia contaminat, de la mateixa manera que és bo que un nen petit remeni o fins i tot mengi sorra al parc, tal cap i a la fi tot això són microbis que ens acaben protegint (aquesta és una de les causes que la mainada menuda d'avui en dia sempre estiguin malalts i les mares els inflin d'antibiotics a tan tendra edat).
Nosaltres berenàvem pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, i per agafar gana, o Kina San Clemente, oli i fetge de bacallà o cervesa natural amb el rovell d'un ou batut en dejú. Moltes malalties ens les curaven a base d’herbes. Molt de gra i brou i res de pastissets industrials contaminants. I varem sobreviure prou bé. A tot això, al DDT i a Franco, i a sobre no som tan llepafils con els que pugen ara, això segur. El pitjor que es pot fer és sobreprotegir la mainada, l’únic que s'aconsegueix amb aquest sistema és crear generació rere generació subespècies sobreprotegides que entre altres coses estan en contra de tot el que signifiqui lluita, esforç o sacrifici, sense anar més lluny, i en tots els casos ni tan sols saben perquè.
Sé d'un cas, de berenar un bocadillo de pa amb tomàquet, (abans es deia bocadillo de l'entrepà) untat amb nocilla i pernil serrano que es deia abans, ara ja és duroc, bodega, cebo, recebo, ibèric, etc etc. Tot és questió de gustos, o mal gustos.
Ja entenc que tot ha canviat, que ja no poden els nanos anar tot el sant dia pel carrer jugant a pilota, xapes, o barallant-se a cops de roc un carrer amb un altre, per què ja no hi ha carrer on jugar, els carrers ja no són de la mainada que ha perdut la seva llibertat. Per això ni els nens ni els grans poden cridar alló de: els carrers seran sempre nostres, perquè no és cert... Els carrers no seran mai més nostres, ni de la mainada.