El dia que vam descobrir Francisco Casavella - Miqui Otero, Marina Espasa i Carlos Zanón expliquen la mitologia del Watusi. Si el 23 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre, que commemora la suposada coincidència de les morts de Shakespeare i Cervantes, Barcelona podria plantejar-se el 15 d’agost com la Diada de Francisco Casavella, cronista de culte d’una ciutat canalla que existia abans que mutés en un aparador turístic. 
És la data que pren de partida El día del Watusi, del 2002, la seva novel·la més icònica i en què Casavella va començar el seu viatge de baix cap a dalt, coincidint amb el trajecte traçat per David Simon a The wire, fixant el punt a les barraques de Montjuïc i ampliant el zoom fins a les més altes esferes de la ciutat. La reivindicació cap a la figura de l’escriptor barceloní, mort el 2008 poc després de guanyar el premi Nadal, creix a la vegada que augmenta el mite i els seus seguidors no paren de multiplicar-se. Fruit d’aquesta tendència, l’editorial Anagrama va reeditar a principis d’aquest any El día del Watusi, que ha col·locat Casavella al centre del cercle literari de la ciutat. La creació d’un mite Aquest és un llibre especial, així ho corroboren la majoria dels seus lectors, club en què militen il·lustres seguidors com Carlos Zanón, un dels prologuistes de la reedició de la novel·la. L’escriptor va conèixer Casavella quan El día del Watusi estava a prop de veure la llum. “Aquella novel·la em va descobrir un narrador que anava molt més enllà del que s’estava fent llavors i, probablement, del que es fa ara”, rememora Zanón. 

El cert és que l’impacte de l’obra en tota una generació d’autors posteriors és incalculable i un dels seus deixebles més candents és Miqui Otero, familiar de Casavella i també prologuista de la nova edició d’Anagrama, que recorda els intercanvis de correus electrònics amb l’autor abans que sortís publicada. Otero explica que no va arribar a ser conscient de la magnitud del que Casavella tenia entre mans fins a llegir-la acabada: “Vaig posar-m’hi intentant fer-ho com un lector més, però igualment em va volar el cap. Era un llibre titànic, un roller coaster emocional”. Una novel·la no traspassa a llegenda sense una iconografia pròpia i reconeixible per a qui hi entri, i Casavella va crear un seguit de mites i llegendes que assegurarien la persistència i immortalitat del llibre. El més evident és el del mateix Watusi, dandi professional, delinqüent recurrent i protagonista indirecte de la història. L’escriptora Marina Espasa va quedar “fascinada” per la creació “d’un mite tan potent” amb un llenguatge tan rítmic i hipnòtic. Ho reforça Zanón -autor de Yo fui Johnny Thunders, en què el protagonista es diu, precisament, Francis-, que assegura que la voluntat de ser un llibre icònic és “totalment buscada, igual que Tarantino roda el ball de Pulp fiction i sap que passarà a la història”. Otero, reconeixent que és una novel·la “creadora de mites”, va més enllà: “El día del Watusi és la modernització de Dionís, la llegenda que passa per sobre del context històric i fa que s’entengui igual ara que d’aquí un segle”. Retratant Barcelona En la seva obra més coneguda, Francisco Casavella va fotografiar narrativament un període de la ciutat que abraça l’inici de la Transició i l’eufòria preolímpica, la capital que ell va conèixer mentre passejava entre l’adolescència i la joventut. “Una ciutat on no manava ningú i on regnava certa anarquia controlada”, explica Zanón. Era “Barcelona just abans d’ordenar-se”, diu Espasa. A El día del Watusi es descriuen certs contextos històrics i comportaments socials, però, sobretot, com diu Zanón, la història l’expliquen “persones que parlen i es busquen”. En aquest sentit, Otero recorda les aventis de Juan Marsé, ja que el novel·lista “desafia la història oficial de la ciutat i del país, construint-ne una d’alternativa i nova en què agafen importància els relats underground o clandestins de la història oral”. Amb aquest llibre, Casavella va liderar la renovació d’una escola de narradors de la ciutat, sense renunciar a la vella guàrdia -Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Paco Candel, Manuel Vázquez Montalbán-, però afegint-hi la seva pròpia marca, tal com explica Otero: “És la primera novel·la de Barcelona feta amb el material i la música pròpia de la cultura pop”. Aquesta característica intensifica la sensació de rara avis que apunta Zanón i que també corrobora Espasa: “Casavella és més modern i menys costumista i tradicional que el que hi havia abans”. Ambició, talent i ritme Sense una gran producció narrativa al darrere -sis novel·les- i amb un recull d’articles i assajos publicats, a l’autor l’ha acompanyat una aura mitificadora ja des d’abans de mort. Què fa que Casavella fos un escriptor tan especial? Els seus seguidors n’enumeren els motius i coincideixen en el mateix punt: “La seva immensa qualitat literària, els llibres tenen un nivell molt alt”, diu Zanón. Basant-se en la seva prosa, barroca i extremadament divertida, Espasa el defineix com un “escriptor total” que sabia barrejar el pop i el món clàssic a la perfecció. “Adapta tot el que és antic al seu món contemporani, al del jazz i la rumba”, diu l’autora d’ El dia del cérvol. I Otero, que aquest any ha publicat Rayos, afegeix que Casavella “és una mescla explosiva de molta ambició sense caure en la pompositat, talent genuí, ritme i alhora molta profunditat”. 
Francisco Casavella
Fora de la seva obra, a Casavella el rodeja una mística que s’explica per “la fama d’agradar-li tant la festa com la feina”, com diu Zanón, un d’aquells escriptors que agraden als companys de professió. “Barcelona és una ciutat amb molt pocs mites, hi ha Serrat, Loquillo i també Casavella, una persona amb un carisma inabastable”, assegura Zanón. Otero, en qui es nota una gran petjada de Casavella en la seva obra, explica una anècdota que ensenya l’humor de l’escriptor: “El primer llibre que vaig llegir de Casavella va ser El triunfo, en què hi havia una biografia de l’autor que deia que havia treballat de xòfer d’una gran vedet. I quan vaig preguntar-ho als meus pares, fascinat, em van contestar que el Francis, com tothom l’anomenava, no tenia carnet de conduir”. Miqui Otero, Carlos Zanón i Marina Espasa són alguns dels hereus de Casavella. Espasa fins i tot situa una cita d’ El día del Watusi al començament de la seva novel·la El dia del cérvol: “Se trataba de pintar W por toda la ciudad”. Quan va morir Francisco Casavella, Barcelona va llevar-se amb una W a cada cantonada, un homenatge dels carrers que ell va descriure a la seva millor obra. 
No seria mala idea pintar W a les parets de la ciutat cada 15 d'agost i no nomès a Barcelona, pensem que sense anar més lluny, a Sabadell fa anys ja n'hi havia de Wattusi, jo n'era un d'ells...

“Si haguéssim sabut fer servir 
millor  l’opi i la morfina, seríem més feliços”

César Aira