CARTA A UN AMIC INDEPENDENTISTA

Aquesta no és una carta qualsevol, és 'la carta' d'Antoni Puigverd a un amic independentista. Llegiu-la amb atenció, val la pena. És 'la carta' de la honestedad, del seny, del sentit comú que tant es reclama.

"Estimat amic, després de llegir la teva carta, tan dura i àcida, m'adono que cada vegada és més difícil, a Catalunya, parlar de política sense ofendre'ns. Ningú vol escoltar res fora de la seva esfera emocional. Ja no es pot practicar aquella paraula intraduïble que tant ens enorgullia: enraonar.

Segueixo, des de fa anys, com a articulista, l'evolució dels nacionalismes català i espanyol. Sempre amb una preocupació: la ruptura del consens català. Vaig començar a inquietar-me quan els imaginaris de Pujol i Aznar van cristal·litzar territorialment. Vaig pronosticar, vaig avisar, vaig alertar sobre la divisió catalana. El catalanisme inclusiu, que funcionava com coixí de seguretat i cola adhesiva, ha estat bombardejat des d'ambdues ribes. Ara tu em dius que aquest catalanisme és deshonest. Que jo sóc deshonest.

Quan començava el Procés, vaig avisar d'una obvietat: cap Estat es deixa mutilar sense usar tota la seva força. El Tribunal Suprem ha inventat una violència inexistent perquè el càstig per la desobediència era suau i calia escarmentar amb uns anys de presó. Tu saps que aquesta desmesura formava part de les previsions independentistes. Tu saps que només es podia negociar amb l'Estat una sortida al malestar català amb el suport d'una força colossal. La força independentista és enorme, però no va més enllà de la minsa majoria que històricament han tingut, al Parlament, ERC i Convergència (o qualsevol dels seus noms).

Obligant als catalans a triar entre el pare i la mare, heu destrossat els precaris equilibris de la nostra societat. Els líders independentistes han conduït a la seva gent a l'escorxador i el país a un carreró sense sortida. Sense els presos, descubriríeu que el Procés era simple tàctica. Volien crear les condicions d'una ruptura, sabien que no tenien força per a això i confiaven en dues sortides. O forçar una negociació o instigar una resposta tan humiliant l'Estat que, per reacció, revolucionés Catalunya.

És a dir: jugaven. Han perdut. Ho lamento. Lamento haver encertat el diagnòstic. Lamento molt més la presó. Ho dic sovint: no sortirem del laberint si ells no surten de la presó. Però també constato que l'independentisme persisteix en el "com pitjor, millor", ja que desitja començar un nou curs escalfant els carrers amb l'objectiu de reproduir el tremendisme de l'1 d'octubre. Necessita reactivar les forces vives de Madrid que, per raons antagòniques, també busquen l'Armagedón català. El xoc definitiu: uns volen trencar, altres planxar Espanya a la francesa. Dos somnis a la recerca del mateix destí tràgic.

L'esforç inútil produeix malenconia. Potser seria millor callar. Cada dia parlo menys amb els amics. Em dius que t'he decebut. Em sap greu. Vull que sàpigues que jo "cada dia tinc més dubtes, fins i tot de mi mateix i com més enemics tinc, més em poso mentalment de la seva part" (Václav Havel). Per què no proves tu també d'assajar l'empatia?"