Persuadir els primers treballadors industrials que visquessin d'acord amb el rellotge no va ser tasca fàcil. Molts d'ells treballaven al seu propi ritme, feien pauses quan els semblava o no es presentaven en el seu lloc de treball, la qual cosa era un desastre per als directius de la fàbrica que els pagaven per hores. Per tal d'ensenyar als operaris la nova disciplina de l'horari que exigia el capitalisme modern, les classes dirigents van promoure la puntualitat com un deure cívic i una virtut moral, mentre denigraven la lentitud i la tardança com pecats capitals.
En el seu catàleg de 1891, la companyia Electric Signal Clock advertia contra els mals de no mantenir el ritme: «Si hi ha una sola virtut que hauria de conrear més que qualsevol altra qui vulgui triomfar en la vida, és la puntualitat; si hi ha un error que s'ha d'evitar, és el retard». Un dels rellotges de l'empresa, que rebia l'apropiat nom de Autócrata, prometia «revolucionar els endarrerits i els impuntuals». En 1876, quan va aparèixer al mercat el primer despertador de corda, la puntualitat va rebre un formidable reforç. Pocs anys després, les fàbriques van començar a instal·lar rellotges perquè els treballadors marquessin l'inici i el final de cada torn; així l'afirmació que «el temps és or» es va convertir en un ritual quotidià. Cada vegada era més insistent el constrenyiment perquè cada segon comptés, i el rellotge portàtil es va convertir en un símbol de posició social.

 Als Estats Units, els pobres s'afiliaven a clubs que sortejaven un rellotge cada setmana. Les escoles també donaven suport l'aspiració a la puntualitat. En el llibre de lectura de McGuffey, editat en 1881, s'advertia als nens dels horrors que podia desencadenar la tardança, com accidents de trens, negocis fracassats, derrotes militars, execucions per error i amors frustrats: «Sempre passa així en la vida, els plans millor traçats, els assumptes més importants, les fortunes dels individus, l'honor, la felicitat, la mateixa vida es sacrifiquen cada dia perquè algú ha estat impuntual ».
A mesura que el rellotge s'imposava i la tecnologia possibilitava que tot es fes amb més rapidesa, la pressa va ocupar tots els racons de la vida. S'esperava de l'individu que pensés, treballés, parlés, llegís, escrivís, mengés i es mogués amb més rapidesa. Un observador vuitcentista va fer broma dient que el novaiorquès mitjà «sempre camina com si tingués un bon sopar per davant i un agutzil per darrere». En 1880, Nietzsche va detectar una cultura creixent «de la pressa, l'apressament indecent i suat, que vol tenir-ho tot fet en l'acte». Els intel·lectuals van començar a adonar-se que la tecnologia ens estava modelant tant com nosaltres la moldeábamos a ella. El 1910, l'historiador Herbert Casson va escriure que «amb l'ús del telèfon, la ment ha adquirit un nou hàbit. Ens hem desprès de la lentitud i la mandra... La vida s'ha tornat més tensa, desperta, enèrgica». A Casson no li hauria sorprès saber que qui es passa llargues hores treballant amb un ordinador pot impacientar-se amb els que no es mouen a la velocitat del programari.
Frederick Winslow Taylor
A finals del segle XIX, un protoasesor de direcció empresarial, Frederick Taylor, va donar una altra volta de rosca a la cultura de la celeritat. En l'Acereria Bethlehem de Pennsilvània, Taylor va utilitzar un cronòmetre i una regla de càlcul per determinar, fins a l'última fracció de segon, el temps que hauria de requerir a cada tasca, i llavors les va ordenar a fi d'obtenir la màxima eficiència. «En el passat, l'home ha ocupat el primer lloc -va dir en un to amenaçador-. En el futur, el "Sistema" ha d'ocupar el primer lloc.» Però, encara que els seus escrits es llegien amb interès a tot el món, Taylor va obtenir uns resultats mediocres quan va portar a la pràctica la seva« administració científica». A la 'Acereria Bethlehem' varen ensenyar a un obrer a moure lingots de ferro quatre vegades més ràpid que la mitjana en una jornada. Però molts altres obrers van marxar, queixant-se d'estrès i fatiga. Taylor era un home dur amb el qual resultava difícil congeniar, i van acabar per acomiadar-lo el 1901.
Però tot i que va viure els seus últims anys en una relativa foscor i els sindicalistes l'odiaven, el seu credo (primer el programa, després l'home) va deixar una marca indeleble en la ideologia occidental. I no únicament en el lloc de treball. Michael Schwarz, qui va produir el 1999 un documental sobre el taylorisme, va dir: «És possible que Taylor morís ple d'oprobi, però probablement va riure l'últim perquè les seves idees sobre l'eficiència han arribat a definir la nostra manera actual de viure, no només a la feina sinó també en la nostra vida personal». - ELOGIO DE LA LENTITUD - Carl Honoré.