DOOMSCROLLING 26.7.20

El death metal és un ­subgènere de la música heavy. Els cantants emeten grunys cavernosos, les notes instrumentals s’han de presentar sempre distorsionades i cal fer un ús obsessiu del doble pedal de percussió. Les lletres de les composicions són de temàtica ­infernal. Idealitzen els assassins ens sèrie i recorren a la simbologia del terror. Un dels grups més aplaudits del death metal va ser Doom. Va editar el seu primer treball en un segell que amb el nom ja ho diu tot: King of the Monsters. El tema introductori del disc també és subtil: catarsi de l’enterrat. La banda Doom és de principis de segle, però ja des dels setanta la música rock va tendir a idealitzar la sang, les calaveres i els escenaris infernals. Amb els anys, l’estètica lletgista de monstres, zombis i tatuatges ha esdevingut una de les branques més celebrades de la cultura popular.

He pensat en el grup Doom escriu Antoni Puigverd, i, per extensió, en el triomf cultural de la retòrica de les calaveres en descobrir la nova paraula que els angloparlants han inventat per descriure la moda apocalíptica que s’ha generalitzat amb la Covid-19. Doomscrolling: passar-se el dia davant la pantalla llegint notícies sobre la catastròfica pan­dèmia. Doom fa referència a la mort, la destrucció. Scroll és el que fem amb el telèfon o l’ordinador: avançar en vertical llegint sense parar desastroses novetats sobre el poder del virus. Hi ha qui parla també de d oomsurfing : surfejar les apocalíptiques onades de la pandèmia.

Es parla també de ‘doomsurfing’: surfejar per entre les onades de la pandemia

Fins ara, a Occident, la mort i la malaltia, aparcades als hospitals, havien desaparegut de la realitat quo­tidiana. Només existien en forma de grotesca retòrica tan infernal i lletgista com buida de contingut, des­vinculada de la vivència personal. Amb la pandèmia, es troben la retò­rica i la realitat. I han generat un nou gènere de terror. Un terror afavorit pels mitjans i les xarxes, però que avança pels nostres carrers com una pesta antiga. Els psicòlegs recomanen reduir les hores de contacte amb el sinistre noticiari telèfonic de la Covid-19. Però potser caldria fer un esforç per reconnectar, sense tremendisme, amb la realitat indefugible de la mort. Un dia o altre cal començar a perdre-li la por. Al cap i a la fi, com va escriure J.V. Foix en la mort de Gabriel Ferrater: “Tots hi serem, al Port, amb la desconeguda”. Més que allunyar-nos del terror informatiu de la Covid-19, potser ens convé aproximar-nos amb naturalitat a aquest Port on la desconeguda ens espera. Esclar que això exigeix plantejar-se alguns interrogants sobre la vida...

FER UN TORTOSA 10.8.18

Avui en dia, la catàstrofe més gran passa desapercebuda, si no hi ha imatges, especialment vídeos. I l'incident més absurd pot tenir gran protagonisme si algú ho ha filmat.

L'agressió d'un policia nacional contra el periodista Jordi Borràs no ha tingut pràcticament cap efecte sobre l'agressor però, si hi hagués hagut un vídeo pel mig, segurament els mossos l'haurien detingut, el jutge de torn s'hauria vist obligat a fer alguna cosa decent i els superiors jeràrquics de l'agressor ho haurien hagut de suspendre d'ocupació (i segurament de sou) obrint-li un expedient sancionador. En un país on tots els ciutadans són iguals de veritat, això és el que hauria passat. A Espanya, si no hi ha vídeo, la cosa pot acabar, i ja ho he dit altres vegades, amb el periodista Borràs (català) imputat per haver posat el nas en el camí del puny del policia (espanyol).

Per cert, qui sap de la importància dels vídeos és la senyora Acostades, però ja s'ha adonat que necessitava unes vacances quan li van fer un "Tortosa". Es passejava, amb els seus corifeus, per la ciutat de l'Ebre, sense que ningú ni tan sols la mirés. El vídeo d'algú abucheándola que buscava se li va girar en contra i va néixer el terme "fer-li un Tortosa" a algú, és a dir, ignorar-lo.

La primera vegada que vaig sentir l'expressió 'fer un Tortosa'  va ser a Quim Torra referit al Rei, no a l'emèrit sinó al fill d'aquest, amb motiu de la seva visita el dia 17-A a Barcelona, per cert, sense haver estat convidat. Reconec que no sabia el significat de l'expressió, fins que Carles Porta en el seu article de la vanguardia m'ha aclarit el significat de: fer un Tortosa. M'agrada, no hi ha insults, ni agressions i fot, és ignorar a algú, més educadament del que pugui semblar, sobretot si es presenta a un acte al qual no ha estat convidat. Al Monarca actual li passa com a M.Rajoy, no ha llegit a Maquiavel, i això de moment, a l'ex-President li ha costat el càrrec.

DOS INFAUSTS DIES DE SETEMBRE 9.8.18

Antón Costas en aquest escrit d'avui a elperiodico.cat considera que les lleis del 6 i 7 de setembre van ser una imposició sobre la majoria social, un cop parlamentari, la mare dels ous de tot el que ha passat a partir del 6 i 7 de setembre. Mirades com aquesta del catedràtic de política econoómica de la UB, són d'agraïr per la seva honestedad i valentia en denunciar la tragèdia política que es va perpetrar aquells infausts dos dies de setembre.

La vida política, com l’acadèmica, es regeix per cursos i no per anys naturals. El president del Govern, Pedro Sánchez, va donar per finalitzat el curs polític divendres passat i va fer balanç dels seus dos mesos de Govern. De manera similar, el responsable d’Opinió d’aquest diari em suggereix que en aquest article vacacional faci el meu balanç particular del curs polític català. Com que “on hi ha patró no mana mariner", em poso a treballar en aquest balanç.

Si hagués de resumir-lo en una sola frase seria que aquest ha sigut l’any en què hem viscut més perillosament des que Artur Mas va iniciar el gir de Convergència cap a la sobirania el 2012. Per dues raons. Una perquè s’ha volgut substituir la democràcia representativa per una democràcia orgànica basada en l’hegemonia d’un moviment nacional que dilueixi els partits. I una altra perquè es va posar en risc la convivència cívica pacífica entre catalans.

Aquesta doble ruptura es va materialitzar a l’inici del curs polític que ara acaba amb dues decisions parlamentàries rupturistes: les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017 que regulaven, respectivament, el referèndum unilateral i la transitorietat cap a la independència (la “desconnexió”). Dues decisions d’intencionalitat revolucionària en la mesura que volien canviar de soca-rel el règim polític democràtic i l’Estatut que ordena la convivència política i social interna.

Aquestes decisions em van fer recordar un comentari de Noberto Bobbio, un savi de la ciència política, que va sentenciar que en democràcia només hi ha una cosa pitjor que la dictadura de les majories, la dictadura de les minories. Aquestes dues lleis van ser una imposició de la minoria social independentista radical sobre la majoria social. Un veritable cop parlamentari revolucionari, aprofitant que el sistema electoral dona una representació desproporcionada al vot rural i de les petites ciutats, més procliu a la independència, enfront del vot urbà de les zones més poblades, més partidari del pluralisme i la convivència. 

Aquestes dues decisions van fer perdre la legitimitat que havia aconseguit el procés en els anys anteriors amb el lema ambigu però suggestiu del “dret a decidir”. Els independentistes radicals volen oblidar aquestes dues dates i recordar únicament la de l’1 d’octubre. Però no és possible. És com voler oblidar que a Catalunya també regeix la llei de la gravetat.

La resta del curs polític va estar determinat per aquestes decisions preses el 6 i 7 de setembre del 2017: la gran manifestació independentista, la declaració unilateral d’independència, la suspensió de l’autonomia, l’empresonament i la fuga d’alguns dels dirigents polítics i socials del procés i les eleccions del 21 de desembre. Unes eleccions en què, per primera vegada, un partit no nacionalista va ser el més votat. Un fet polític nou que l’independentisme radical encara es nega a reconèixer i a tenir en compte.

Com passa moltes vegades, l’ambient intern viciat i el bloqueig del diàleg polític amb el Govern central es va trencar amb dos esdeveniments no previstos: el canvi del Govern a Espanya i l’intent d’ERC per formar un "govern efectiu" a Catalunya. El resultat ha sigut el reinici del diàleg entre governs. Però encara no soc capaç de discernir si estem davant d’un veritable diàleg polític propositiu o davant d’unes simples converses per guanyar temps. No són el mateix. 

La vida política catalana continuarà bloquejada en el pròxim curs. Però no només per les dificultats per tirar endavant aquest diàleg sinó per uns altres quatre factors interns: 1) la dificultat perquè els partits catalans assoleixin un acord de mínims per restaurar l’Estatut i el funcionament democràtic del Parlament, de l’Administració i dels organismes públics independents; 2) la ruptura de la convivència pacífica interna; 3) l’escenari electoral del pròxim curs: municipals i europees i la probable convocatòria anticipada d’eleccions generals i autonòmiques.

El quart, i més important, és el nou gir de la vella Convergència cap al cabdillisme i la democràcia orgànica basada en un moviment nacional que absorbeixi els mateixos partits independentistes no rupturistes. Aquest és el camí iniciat per Puigdemont i el seu grup de fidels, disposats a exercir aquella dictadura de la minoria de la qual va parlar Bobbio.

No obstant, la meva esperança és que aquest perill polític màxim no es materialitzi en el nou curs. Penso que tots haurem après alguna cosa i que aconseguirem evitar que aquest perill de ruptura definitiva de la democràcia i de la convivència es materialitzi.

EL ROSTRE DEL LECTOR 9.8.18

Edmon Jabes, deia "mireu, no tinc rostre, el que exhibeixo és la cara de l'instant", referint-se a ell com a poeta. Roberto Bolaño en aquesta entrevista parla del rostre del lector. I jo us vull parlar de la meva relació no relació amb Roberto Bolaño. Tots tres salvant les diferéncies parlem en el fons del mateix, del profund amor que sentim per la literatura.

“Al 1983, als vint-i-dos anys, començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat...”

Aquest paràgraf de 2.666 que es refereix a un dels protagonistes de la novel·la, el crític francès Jean-Claude Pelletier, em va donar la idea de traduir la novel·la de Roberto Bolaño al català. Vaig començar molt embalat, sobre tot pel fet que travessava una d’aquestes èpoques en que un hom es queda sec i no se li acut res per escriure de collita pròpia. Aquest recurs de traduir en temps de sequera ja l’havia fet servir amb en Rimbaud o Vila Matas, però res comparat amb el repte de fer-ho amb el meu autor més apreciat i amb la seva última novel·la. A hores d'ara estic acabant de traduir la part de Fate. Traduïr ha estat una manera diferent de llegir la novel·la, i reconec que ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño, per què de fet no va arribar a existir.

Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001, llegint Soldados de Salamina d’en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta molt amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.

El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d’aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però és un concepte una mica relatiu i n’hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d’avui encara no se quina és exactament.

El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre on hi ha pels matins el mercat dels pagesos i preguntar si tenien alguna novel·la d’ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d’esquena al mostrador, al fons a l’esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l’atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta. El mateig dia vaig començar a llegir...Qui ho hagi fet a qui hagi agafat distret si com jo no coneixia res d’en Bolaño, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge d’en Garcia Madero pel Mèxic dels 70s, i els "detectives salvajes" Arturo Belano i Ulises Lima a la recerca de la poetesa Cesàrea Tinajero durant vint anys, i de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu, reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas. Al temps vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar; però, m’agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m’havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s’acabés.
Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d’acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc d'anar a dormir a les deu o com a molt quarys d'onze. L’endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes nomes vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya Radio em varen confirmar que qui havia mort era Roberto Bolaño. I aquesta va ser la meva relació, o millor dit, no relació amb ell. 

Deixeu-me afegir tres vídeos d'entrevistes a Bolaño, Cortazar i Rulfo de quan encara es feia televisió en aquest país:

. . .
. .

SUÏCIDES A MADRID 8.8.18

Un reportatge de Marta Belver a El Mundo ens adverteix que els suïcides madrilenys augmenten a un ritme del 18% per any. Les dades són de l'Institut Anatòmic Forense, que és com el VAR de la regata per la llacuna Estígia. Incontestables. Ens diu la periodista que "els suïcidis suposen ja la segona causa de mort violenta a la regió, només per darrere de les morts accidentals".
És curiós que a Madrid hi hagi deu vegades més suïcides per any (311) que assassins (31). I, no obstant això, la investigació de les causes dels suïcidis no és abordada policial i judicialment com a risc per a la seguretat pública.
Darrere de cada suïcidi hi ha un assassinat irresolt. Ningú es mata per plaer, tret d'algun dandi o alguna diva infreqüents. Hi ha culpables darrere de cada suïcidi. Que ningú s'ho prengui com una frivolitat, però a mi em fa meditar una societat que assassina deu vegades menys del que es suïcida. Atenent-nos a aquesta estadística, l'instint de supervivència comença a ser una tendència marginal, una raresa, un frikada.
Un tal Honoré de Balzac va escriure que darrere de cada gran fortuna s'amaga un gran crim, i avui potser es deu dir que darrere de cada suïcidi s'amaguen moltes grans, mitjanes i petites fortunes. Però quedaria inconvenient comparar suïcidi i crim, ja que la taca de sang del suïcidi està tan repartida que seria impossible detectar-la entre tantes mans.
Als que provoquen accidents se'ls multa. I als que provoquen suïcidis, no. Ni se'ls investiga. Crec que algun dia naixerà un policia literari que investigarà els suïcidis. Serà un personatge de ficció, però precisament per això serà també molt més contundent, precís i creïble. Només la literatura ha assenyalat als grans criminals de la història. Els jutges mai s'han atrevit.
Plató ja va meditar sobre el suïcidi i es va oposar a ell furibundament, encara que va anotar tres rigoroses excepcions. Una d'elles era que el suïcida patís una pena insuportable. A Madrid ha crescut en un sol any un 18% el nombre de persones que decideixen matar-se, que pateixen aquesta pena insuportable de Plató, que jo crec que amb aquella frase, per primera i potser darrera vegada, va convertir en ciència la psicología.
Observem els suïcides com a éssers que s'odien a si mateixos, però potser es suïciden perquè se senten odiats pels altres. Per un banc. Una periodista. Per un ministre. Per una factura elèctrica. Per una hipoteca triplicada. Pel dentista impagable del nen. Perquè fa massa fred. Pel telediari. Perquè fa excessiva calor. Per les adolescents que es riuen pels carrers quan tu camines fotuda o fotut. Per tot junt.
En el reportatge de Belver, s'assabenta un també que a Espanya hi ha una Societat Espanyola de Suicidología. Diu el seu director, Eduardo Andreu: "En determinats sexes, edats i en situacions d'atur sí que sembla que pogués haver-hi certa correlació, però poc més podem concloure, perquè fins i tot durant la crisi, quan es va produir un altre augment, es van constatar algunes contradiccions".
Segons els científics, per tant, els suïcides se'ns estan posant contradictoris després de la crisi. La crisi, potser sí o potser no, és la culpable dels suïcidis, però ningú sap què és la crisi. Ni cap governant ni jutge ha perseguit els culpables de la crisi. Excepte dos o tres mediàtiques i calculades excepcions. El cas és que ens suïcidem un 18% més a l'any. Si estés per aquí Pepe Carvalho, jo l'hi faria investigar. - Suïcides de Madrid - Aníbal Malvar - publico.es

recordo de les moltes vegades que he parlat del suïcidi, el cas d'Àngel Iniesta, l'home que no es sap suïcidar. 

GLOBALITZACIÓ VIRTUOSA 6.8.18

Tot i el que diguin alguns crítics, el moviment Slow no es proposa fer les coses a pas de tortuga. Tampoc és un intent ludic de fer que el planeta sencer retrocedeixi a alguna utopia preindustrial. Per contra, el moviment està format per persones com vostè i jo, persones que volen viure millor en un món modern sotmès a un ritme ràpid. Per això, la filosofia de la lentitud es podria resumir en una sola paraula: equilibri. Actuar amb rapidesa quan té sentit fer-ho i ser lent quan la lentitud és el més convenient. Tractar de viure en el que els músics anomenen el 'tempo giusto', la velocitat apropiada. 

Un dels principals defensors de la desacceleració és Carlo Petrini, l'italià fundador de Slow Food [menjar lent], el moviment internacional dedicat a la idea tan civilitzada que cal cultivar, cuinar i consumir els aliments d'una manera relaxada. Encara que l'alimentació és el seu principal front de batalla, Slow Food és molt més que una excusa per dedicar molt de temps als àpats. El manifest del grup és una crida a les armes contra el culte a la velocitat en totes les seves formes: «El nostre segle, que va començar i s'ha desenvolupat sota la insígnia de la civilització industrial, primer va inventar la màquina i després la va prendre com el model de la seva vida. Estem esclavitzats per la velocitat i tots hem sucumbit al mateix virus insidiós: viure ràpid, una actitud que trasbalsa els nostres hàbits, envaeix la intimitat de les nostres llars i ens obliga a ingerir l'anomenat menjar ràpid».

Una tòrrida tarda estiuenca a Bra, la petita població piemontesa on hi ha la seu de'Slow Food', em vaig reunir amb Petrini. La seva recepta per a la vida té un sabor modern que resulta tranquil·litzador.

-Si un actua sempre amb lentitud, és un estúpid -em va dir-. No és això el que ens proposem. Ser lent significa que un controla els ritmes de la seva vida i decideix què celeritat convé en un determinat context. Si avui vull anar ràpid, vaig ràpid; si demà vull anar a poc a poc, vaig lentament. Lluitem pel dret a establir els nostres propis tempos.

Aquesta filosofia tan senzilla està guanyant terreny en molts àmbits. En el lloc de treball, milions de persones s'entesten amb èxit en aconseguir un millor equilibri entre el treball i la vida. Al dormitori, la gent descobreix el plaer del sexe lent, per mitjà del tantra i altres formes de desacceleració eròtica. La idea que la lentitud és millor explica l'enorme difusió que tenen els règims d'exercici (des del ioga fins al Tai Chi) i la medicina alternativa (des de la herbologia fins l'homeopatia), sistemes que aborden l'organisme des d'una perspectiva suau, oolítica. En molts països s'està renovant el paisatge urbà per tal d'estimular la gent a que condueixi menys i camini més. Molts nens també estan apartant-se del carril ràpid, a mesura que els pares alleugereixen els seus compactes horaris.

Com no podia ser d'una altra manera, el moviment Slow se superposa a la croada antiglobalització. Els seguidors de tots dos moviments creuen que el «turbocapitalisme» ofereix un bitllet d'anada cap a l'extenuació, per al planeta i els qui l'habitem. Afirmen que podem viure millor si consumim, fabriquem i treballem a un ritme més raonable. No obstant això, de la mateixa manera que els antiglobalitzadors moderats, els activistes del moviment Slow no es proposen destruir el sistema capitalista, sinó que tracten més aviat de donar-li un rostre humà. El mateix Petrini parla d'una «globalització virtuosa». Però el moviment Slow va molt més enllà de la mera reforma econòmica. En centrar la punteria en el fals déu de la velocitat, aconsegueix el cor de l'humà en l'era del xip de silici. El credo d'aquest moviment pot reportar beneficis quan s'aplica a poc a poc, per etapes. Però el benefici màxim del moviment Slow només s'aconseguirà si anem més enllà i reflexionem sobre la nostra manera de fer-ho tot. Un món realment lent requereix ni més ni menys que una revolució de l'estil de vida. - Carl Honoré

ON I QUI ÉS L'HEROI? 5.8.18

Llegeixo a un  tuit: Els actes del 17-A els ha de presidir un heroi, no algú que ha justificat la violencia contra els catalans. I l'acompanyen amb una foto del Sr. Trapero. 

No m'he pogut estar de contestar: Perdò on i qui es l'heroi?, no fotem. 

Ja fa temps que els herois no sovintegen i sI de cas n'hi ha algún és dins el món de la quotidineitat, del dia a dia, però aquests herois modests són anònims, i els hauriem de buscar en ONG,s o similars, però el Major, perdó, Major vitalici Josep Lluís Trapero no és un heroi, com no ho són els qui estàn a la presó, si de cas i com a molt són víctimes, la majoria d'ells, dels seus propis errors, encara que no seria aquest el cas del Major Trapero, que simplement és va limitar a fer bé la seva feina.

D'entrada el millor homenatge que es podria fer a les víctimes dels atemptats del 17-A, es no fels-hi cap homenatge, ja el varen tenir al seu moment ara farà un any, però ja posats a fer el paripé (que d'aixó es tracta), quantes menys autoritats hi hagi, millor, començant pel Borbó que no hi pinta res, i en això estaria d'acord amb el tuit, però lo de l'heroi, home: de la mateix manera que a vegades la inteligencia pot ser cursi i carrinclona (vegis un tal Punset), l'independentisme tambè cau sovint en aquest estat, començant per Quim Torra, que ha creat escola amb lo de fer un Tortosa, i altres carrincloneries infantiloides.

Aquestes coses pasen quan es viu en un món de fantasia lluny del món real, i no és bo, ni pels uns ni pels altres. Al cap i a la fi, una vegada més, més o menys obscenament es juga amb les víctimas del terrorisme pels propis interessos.

L'APRESSAMENT DE FREDERICK TAYLOR 5.8.18

Persuadir els primers treballadors industrials que visquessin d'acord amb el rellotge no va ser tasca fàcil. Molts d'ells treballaven al seu propi ritme, feien pauses quan els semblava o no es presentaven en el seu lloc de treball, la qual cosa era un desastre per als directius de la fàbrica que els pagaven per hores. Per tal d'ensenyar als operaris la nova disciplina de l'horari que exigia el capitalisme modern, les classes dirigents van promoure la puntualitat com un deure cívic i una virtut moral, mentre denigraven la lentitud i la tardança com pecats capitals.
En el seu catàleg de 1891, la companyia Electric Signal Clock advertia contra els mals de no mantenir el ritme: «Si hi ha una sola virtut que hauria de conrear més que qualsevol altra qui vulgui triomfar en la vida, és la puntualitat; si hi ha un error que s'ha d'evitar, és el retard». Un dels rellotges de l'empresa, que rebia l'apropiat nom de Autócrata, prometia «revolucionar els endarrerits i els impuntuals». En 1876, quan va aparèixer al mercat el primer despertador de corda, la puntualitat va rebre un formidable reforç. Pocs anys després, les fàbriques van començar a instal·lar rellotges perquè els treballadors marquessin l'inici i el final de cada torn; així l'afirmació que «el temps és or» es va convertir en un ritual quotidià. Cada vegada era més insistent el constrenyiment perquè cada segon comptés, i el rellotge portàtil es va convertir en un símbol de posició social.

Als Estats Units, els pobres s'afiliaven a clubs que sortejaven un rellotge cada setmana. Les escoles també donaven suport l'aspiració a la puntualitat. En el llibre de lectura de McGuffey, editat en 1881, s'advertia als nens dels horrors que podia desencadenar la tardança, com accidents de trens, negocis fracassats, derrotes militars, execucions per error i amors frustrats: «Sempre passa així en la vida, els plans millor traçats, els assumptes més importants, les fortunes dels individus, l'honor, la felicitat, la mateixa vida es sacrifiquen cada dia perquè algú ha estat impuntual ».
A mesura que el rellotge s'imposava i la tecnologia possibilitava que tot es fes amb més rapidesa, la pressa va ocupar tots els racons de la vida. S'esperava de l'individu que pensés, treballés, parlés, llegís, escrivís, mengés i es mogués amb més rapidesa. Un observador vuitcentista va fer broma dient que el novaiorquès mitjà «sempre camina com si tingués un bon sopar per davant i un agutzil per darrere». En 1880, Nietzsche va detectar una cultura creixent «de la pressa, l'apressament indecent i suat, que vol tenir-ho tot fet en l'acte». Els intel·lectuals van començar a adonar-se que la tecnologia ens estava modelant tant com nosaltres la moldeábamos a ella. El 1910, l'historiador Herbert Casson va escriure que «amb l'ús del telèfon, la ment ha adquirit un nou hàbit. Ens hem desprès de la lentitud i la mandra... La vida s'ha tornat més tensa, desperta, enèrgica». A Casson no li hauria sorprès saber que qui es passa llargues hores treballant amb un ordinador pot impacientar-se amb els que no es mouen a la velocitat del programari.

Frederick Winslow Taylor

A finals del segle XIX, un protoasesor de direcció empresarial, Frederick Taylor, va donar una altra volta de rosca a la cultura de la celeritat. En l'Acereria Bethlehem de Pennsilvània, Taylor va utilitzar un cronòmetre i una regla de càlcul per determinar, fins a l'última fracció de segon, el temps que hauria de requerir a cada tasca, i llavors les va ordenar a fi d'obtenir la màxima eficiència. «En el passat, l'home ha ocupat el primer lloc -va dir en un to amenaçador-. En el futur, el "Sistema" ha d'ocupar el primer lloc.» Però, encara que els seus escrits es llegien amb interès a tot el món, Taylor va obtenir uns resultats mediocres quan va portar a la pràctica la seva« administració científica». A la 'Acereria Bethlehem' varen ensenyar a un obrer a moure lingots de ferro quatre vegades més ràpid que la mitjana en una jornada. Però molts altres obrers van marxar, queixant-se d'estrès i fatiga. Taylor era un home dur amb el qual resultava difícil congeniar, i van acabar per acomiadar-lo el 1901.
Però tot i que va viure els seus últims anys en una relativa foscor i els sindicalistes l'odiaven, el seu credo (primer el programa, després l'home) va deixar una marca indeleble en la ideologia occidental. I no únicament en el lloc de treball. Michael Schwarz, qui va produir el 1999 un documental sobre el taylorisme, va dir: «És possible que Taylor morís ple d'oprobi, però probablement va riure l'últim perquè les seves idees sobre l'eficiència han arribat a definir la nostra manera actual de viure, no només a la feina sinó també en la nostra vida personal». - ELOGIO DE LA LENTITUD - Carl Honoré. 

ELOGI DE LA LENTITUD 4.8.18

Les vacances són el moment propici per modificar el nostre ritme habitual, per defugir les presses i l’estrés, per descansar i fer aquelles coses que el frenètic dia a dia va convertint en pendents. Perquè hem entrat en una espiral de la immediatesa. On tot sembla urgent. On no ens queda temps ni per respirar. I necessitem fer una pausa.

“Creo que vivir deprisa no es vivir, es sobrevivir, -diu Carl Honoré, autor del llibre Elogio de la lentitud- Nuestra cultura nos inculca el miedo a perder el tiempo, pero la paradoja es que la aceleración nos hace desperdiciar la vida.”

Tom Hodgkinson, autor de “Elogio de la pereza”, un llibre similar que ell mateix defineix com “el manifest definitiu contra la malaltia del treball”, proposa coses tan radicals com escaquejar-se de la feina o instaurar els dilluns com “el dia de trucar al treball i dir que estem malalts”.

Certament, comencem a ser conscients de que tenim un problema. I per això sorgeixen moviments com slow food, la Cittá slow o fins i tot slow e-mail (es tracta de reduir les vegades al dia que mirem el correu).

La filosofia de la lentitud pot resumir-se en una paraula: equilibri. I com es troba aquest equilibri? Això ja depen de cadascú. Potser podem aprofitar les vacances per meditar-ho.

Prova de la lentitud i estalvi, o sia lentitud i mandra, en comptes d'escriure res, copio i enganxo d'aqui.

MISSA DE BATALLA 4.8.18

La programació de Torroella és eclèctica: aquest any s'imposa Beethoven, però també, entre altres, Bach, Brahms, Rodrigo, Dvorák, Xostakòvitx i, fins i tot, una insòlita fusió de cante jondo i viola de gamba. El que no pot faltar a Torroella és el concert de música antiga dedicat a Ernest Lluch, que acostuma a rescatar una peça d'un compositor català, desconeguda del gran públic. Aquest any es recupera la Missa de batalla de Joan Cererols, mestre de Montserrat en època barroca, la major part de les composicions es van perdre en l'incendi de l'abadia durant la guerra del francès.

Tenebrae

La interpretació anirà a càrrec d'un cor britànic de nom inquietant: Tenebrae, que interpretarà també un Officium defunctorum de Tomás Luis de Victoria, el gran renaixentista espanyol, que competia en severitat melòdica amb Giovanni Pierluigi dóna Palestrina, de qui segurament va ser deixeble a Roma. Aquest concert hauria complagut a Ernest. A més de ser un fidel assistent als concerts, Lluch, que visitava els arxius de moltes ciutats europees consultant documents d'història econòmica, aprofitava l'ocasió per buscar partitures d'autors catalans. Més d'una va trobar d'alt valor musicològic. La curiositat de Lluch era infinita. Espero amb impaciència la seva biografia, escrita per Joan Esculies, premi Gaziel, que publicarà RBA al novembre.

El 2001, mesos després del seu assassinat, vaig tenir l'honor de pronunciar el pregó inaugural de la petita plaça que Torroella li va dedicar. Al meu costat, m'escoltava, sorrut, el conseller de Cultura d'aquell moment (últim mandat de Pujol). Ofès per la defensa que jo vaig fer de la llibertat amb què Lluch sobrevolava el gregarisme nacional, aquell conseller no va voler ni tan sols saludar-me. Ja fa anys que, a Catalunya, alguns, no precisament lluny d'estructures de poder, s'arroguen en exclusiva no només el dret a ofendre sinó també el dret a ofendre's.

MISSA DE BATALLA (fragment)

Antoni Puigverd - lavanguardia.