El 2012, quan el Procés va començar a pertorbar la convivència en la qual tant va perseverar l'Honorable Tarradellas, Elliott publica Fent Història (Taurus): en recordar la gestació del seu primer llibre 'La rebel·lió dels catalans sobre la Guerra dels Segadors, radiografia la tirada dels nacionalismes per dissenyar un mirífic Edèn al qual caldrà retornar després de l'anhelada secessió' «estat opressor» de torn: «Les conseqüències d'aferrar-se amb excessiva força a un passat inventat o distorsionat poden conduir al desastre amb massa facilitat», adverteix.
L'historiador distingeix dues síndromes: el del poble escollit i el de la víctima innocent. La síndrome del poble escollit, apunta Elliott, «s'inclina a un plantejament del passat concebut en termes essencialistes, segons el qual els èxits nacionals es veuen com derivats de les característiques especials (espirituals, biològiques o racials) inherents a un poble i dirigides a encoratjar els objectius que s'han fixat per a ells mateixos dins del seu marc de pensament providencial o messiànic». Tal síndrome va encoratjar a les nacions que van tenir un imperi: de Roma a l'Anglaterra victoriana, passant per l'Espanya conqueridora d'Amèrica... I també a Catalunya. Recordem el domini -cruel- dels almogàvers a la Mediterrània quan «fins als peixos portaven les quatre barres»; la simpatia de Pujol cap a Israel o el cartell de Mas: un Moisès de Tuset rumb a l'Ítaca de Llach. En el seu aspecte ombrívol -el biològic-racial-, les invectives zoològiques («bèsties») i genètiques (ADN dels espanyols) del vicari de la Generalitat, Torra.
Quant a la síndrome de la víctima innocent: «L'efecte és imputar totes les desgràcies de la comunitat a altres i ignorar o desatendre deficiències més a prop de casa». Aquí, el nacionalisme català s'emporta la palma.
En 'Catalans i escocesos'. Unió i discòrdia (Taurus, en castellà, i Rosa dels Vents, en català), Elliott brinda una lliçó d'història comparada. Catalunya -Principat integrat a la Corona d'Aragó- mai va ser un Estat independent. Escòcia, però, sí: «Amb les atribucions d'un Estat europeu, no menys sobirà que Anglaterra, Suècia o França».
La unió «per incorporació», més o menys traumàtica en cada cas, va proporcionar beneficis a Escòcia i Catalunya. A mitjans del segle XVIII, el comerç ultramarí, les millores en l'explotació agrícola o les bases de la industrialització afavoreixen una "acceptació creixent del règim borbònic per l'elit territorial, mercantil i empresarial i també pels estrats més baixos de l'escala social, com els botiguers, artesans i petits empresaris, que s'havien beneficiat de l'estabilitat política».
Després de mig segle d'Història explicada pels nacionalistes -Vicens Vives va morir el 1960 i no va poder culminar el seu projecte desmitificador- la poció de la síndrome del poble escollit i la víctima innocent ha enverinat la societat catalana.
En referir-se la DUI d'ara fa un any, Elliott descarta el factor econòmic -recessió i greuges del «Espanya ens roba» - com a únic motiu. La rebel·lió catalana del segle XXI va ser organitzada per les classes mitjanes o benestants. Perseguien «la realització d'un somni amb escassos punts de contacte amb el món que els envoltava». La principal responsabilitat, subratlla, recau en l'establishment català: «Aquest sector de l'elit va decidir prendre la llei pel seu compte i portar endavant els seus plans, sense pensar en el preu que hauria de pagar. De fet, el preu li era indiferent perquè vivia en el seu propi món de fantasia».
Amb la fantasia històrica -explicació del 1714 com un tebeo-, política -República Catalana, Consell de la República, Fòrum Cívic blablabla-, l'apel·lació al carrer -la CUP, l'ANC, Òmnium, els CDR- i la «franquistització» d'Espanya s'alimenta el discurs separatista: «Per molt que els independentistes ho afirmessin, l'Espanya del segle XXI no és l'Espanya del general Franco, ni tampoc havia estat Espanya durant segles poc més que un estat repressor», postil·la Elliott. Després de tants anys de contacte amb la societat catalana, l'hispanista lamenta que ara aquesta societat «es miri el melic i comenci a autodestruir-se».
La declaració unilateral d'independència, afirma, va ser una bogeria d'imprevisibles conseqüències. La seva conclusió: «En emprendre aquest desgraciat procés, que es va metamorfosejar massa fàcilment en el Procés, el nacionalisme català, malgrat la seva cara amable, ha estat incapaç de dissimular la lletjor que amagava després del somriure». Demolidor.