L'any 1942, el pintor nord-americà Edward Hopper va crear el paradigma per excel·lència de la soledat urbana, Nighthawks. És una escena nocturna, d'un bar amb quatre persones separades del carrer per un vidre corbat; una inquietant imatge de desconnexió i distanciament. Hopper sempre es va mostrar especialment preocupat per la vivència humana de l'electritzant urbs, i per la forma que té aquesta d'unir-nos mentre ens tanca en cel·les cada vegada més petites i exposades. Els seus quadres són tota una arquitectura de la solitud; reprodueixen les restringides unitats d'oficines i apartaments on uns exhibicionistes involuntaris revelen la seva vida privada en fotogrames emmarcats en vidre.
Han passat més de 75 anys des que Hooper va pintar Nighthawks, i les seves inquietuds a compte de les relacions socials no han perdut cap rellevància; però aquesta preocupació sobre la ciutat física s'ha vist superada pels temors derivats d'un espai públic tan nou com virtual, Internet. Hem entrat en un món de pantalles que van molt més enllà de la torbadora visió del pintor.
La solitud s'enfoca en l'acte de ser vist. Quan una persona està sola, es mor de ganes que la reconeguin, l'acceptin i la desitgin; però, al mateix temps, recela cada vegada més de l'exposició. Segons una investigació de la Universitat de Chicago, duta a terme durant l'última dècada, la sensació de soledat desencadena el que els psicòlegs defineixen com un estat d'hipervigilància davant d'una hipotètica amenaça social. L'individu, que entra en aquest estat de forma inconscient, es torna hipersensible al rebuig i comença a percebre les relacions socials com un fet tingut d'hostilitat o menyspreu. El resultat és un cercle viciós de retirades que augmenten la paranoia del solitari i intensifiquen la seva sensació d'aïllament.
Aquest és el punt on la Xarxa es mostra més seductora. Amagades darrere una pantalla, les persones que estan soles tenen el control. Poden buscar companyia sense córrer el perill de revelar o de semblar massa ansioses pel contacte humà; poden arribar als altres o poden amagar-se d'ells; poden aguaitar i mostrar-se com són, a resguard de la humiliació que els rebutgin cara a cara. La pantalla actua com a filtre protector, com una cortina que permet la invisibilitat i les transformacions. Qualsevol pot filtrar la seva imatge, ocultar els elements menys atractius i ressorgir millorat, és a dir, crear un avatar l'objectiu consisteix a agradar. I llavors aflora un problema, perquè el contacte que s'obté no és com el de la intimitat. Crear una imatge impecable d'un mateix pot servir per aconseguir seguidors o amics de Facebook, però no cura necessàriament la soledat perquè la cura no és que et mirin, sinó en que et vegin i et acceptin per complet: tan lleig, infeliç i estrany com radiant i perfectament preparat per fer-te una selfie.
Hi ha una pel·lícula que toca aquest tema: 'the Subrogates', els substitus, de Jonathan Mostow, amb bruce Willis de protagonista; parla del fenomen high-tech dels substituts, que permeten a la gent comprar versions perfectes de si mateixos -en bona forma, guapos, i controlats per control remot-. Aquestes màquines perfectes acaben assumint els seus rols vitals, de manera que la gent pot experimentar la vida a través d'un altre còmodament asseguts al sofà de casa, de fet, físicament no surten de casa, però no per aixó són feliços i si que estan sols. 
La soledat s'agreujarà cada vegada més a les grans ciutats, però tambè ens hi adaptarem, som una espècie que s'adapta a tot, ja ho diu la dita: val més estar sol que mal acompanyat, i tambè és prou cert que un es pot sentir sol enmig d'una multitud, de fet la soledat o solitud no deixa de ser un estat d'ànim personal de cadascú.