A vegades de tanta infomació que rebem se'ns escapen històries interessants, insòlites o curioses, com aquesta que ve a continuació, la de l'home de Manus, el periodista kurd Behrouz Boochani que porta sis anys retingut en aquesta illa de Papua Nova Guinea en una espècie de presó per part de les autoritats Australianes, que en la seva incongruència no el deixen entrar al seu país i alhora li han donat un premi literari. Un premi literari que no ha poguit recollir...

"Behrouz Boochani, periodista i sol·licitant d'asil kurd iranià, ha guanyat el premi de major dotació econòmica del país pel seu llibre escrit en secret per Whatsaapp al centre de detenció australià. Boochani va escriure el seu relat, publicat en 2018, a través de missatges de Whatsapp que enviava a un traductor intentant sortejar el control dels guàrdies.
Per Behrouz Boochani, dijous passat era un dia més en la seva monòtona rutina a l'illa de Manus. Estava assegut al mig de la selva quan va rebre la notícia: havia guanyat un dels premis literaris més prestigiosos d'Austràlia, el país que el manté confinat des de fa més de cinc anys en aquesta illa de Papua Nova Guinea.
"Era una situació molt surrealista. Va ser molt paradoxal, perquè estava rebent un premi d'un país contra el qual porto anys lluitant per la seva política [migratòria] bàrbara", explica aquest sol·licitant d'asil kurd iranià en una conversa amb eldiario.es.
Ho fa a través de Whatsapp, la seva "oficina", com l'anomena ell. La mateixa eina que va utilitzar per escriure el llibre pel qual ha rebut dos guardons del Premi Literari Premier de Victòria, el reconeixement en la categoria de no ficció i el premi victorià de literatura. Aquest últim és el de major dotació econòmica del país i el lliura al centre literari Wheeler en nom del Govern de l'estat de Victòria, al sud de l'illa. En total, els premis estan dotats amb 125.000 dòlars australians.
Per Boochani, el guardó és més que un reconeixement a la seva escriptura. És una victòria. "És una gran fita. No només per als refugiats de Manus i Nauru, sinó també per als refugiats de tot el món i, sobretot, per a la humanitat", sosté. Pesa el cansament de tants anys, però confia en el poder de la literatura per acabar amb la situació dels refugiats de Manus. "Estic segur que aquest llibre té el potencial de crear un canvi: no només que nosaltres aconseguim la llibertat, sinó que també tingui un gran efecte en aquells països que estan violant els drets humans", recalca.
El títol de l'obra, inspirat en un vell proverbi kurd, no deixa cap dubte: 'Sense més amics que les muntanyes. Escrivint des de la presó de Manus'. Al llarg de les seves més de 400 pàgines, barrejant diversos estils, l'autor descriu en primera persona el seu periple des d'Indonèsia a Austràlia, en què gairebé perd la vida, i la seva detenció i la dels seus companys al centre que Austràlia gestionava fins fa poc més d'un any a l'illa papuana, molt criticat per grups de drets humans i l'ONU per les seves condicions de vida precàries i inhumanes.
En aquests anys, el sol·licitant d'asil, periodista de professió, les ha documentat amb el seu telèfon mòbil, tractant d'esquivar el control dels guàrdies. En ell escrivia els capítols del seu llibre, que enviava com a missatge de text, de vegades també com àudios, pel servei de missatgeria al traductor Moones Mansoubi, que posteriorment els enviaba al professor universitari Omid Tofighian, qui els va traduir del persa a l'anglès. A Boochani li van confiscar el telèfon fins a dues vegades. Finalment, el llibre va veure la llum el 2018.

"Escriure sempre és difícil, però escriure a la presó és una de les tasques més difícils. El meu cos s'ha malmès físicament per escriure aquest llibre", sosté el periodista. "Quan escrius un llibre teu cos es veu afectat, també la teva vida diària... fumes molt, no menges bé, has de quedar-te despert a la nit. El teu cos es torna més feble, especialment en un lloc com Manus", reconeix amb certa timidesa.
No obstant això, confessa que veure a si mateix com un escriptor tancat en "una presó remota" ha estat precisament el que el va ajudar a suportar les dures condicions del centre de detenció. És la idea que va repetir dijous passat durant el seu discurs d'agraïment en la cerimònia de lliurament. Encara que era el seu dia, Boochani no va poder estar present. Va haver de fer-ho en vídeo, des Manus, ja que no té permís per anar a Austràlia. El seu traductor va recollir el guardó en nom seu.
"Aquesta imatge sempre em va ajudar a defensar la meva dignitat i mantenir la meva identitat com a ésser humà. (....) He estat en una gàbia durant anys, però durant aquest temps la meva ment sempre ha estat produint paraules. (...) Realment crec que les paraules són més poderoses que les reixes d'aquest lloc, aquesta presó ", diu amb gest seriós en el missatge gravat, publicat a The Guardian.
L'autor es troba ara en un allotjament provisional a l'illa, després del desallotjament del polèmic centre el 2017 -decretat després que la justícia papuana el declarés inconstitucional- que també va documentar. No obstant això, com Boochani, centenars de sol·licitants d'asil continuen reclosos a l'illa.
El passat novembre, Amnistia Internacional denunciava que, encara que no es trobin tècnicament en detenció, la situació dels 600 homes que romanen en Manus segueix sent difícil, amb retallades als serveis d'assistència mèdica i orientació per part d'Austràlia, així com "contínues amenaces a la seva seguretat ". Molts temen que la seva situació quedi en l'oblit, també el periodista. "Vam estar vivint en un lloc pitjor que una presó durant quatre anys i mig, però ara la nostra situació està canviant. En general, puc dir que està millorant en alguns aspectes, però també empitjorant. Estem vivint en un limbe perquè encara el sistema té control sobre les nostres vides i no se'ns permet sortir d'aquesta illa i anar a algun lloc ", explica.
"Moltes persones han estat separades de les seves famílies durant gairebé sis anys. És molt difícil de suportar una situació com aquesta", subratlla. No és la primera vegada que Boochani alça la veu contra aquestes condicions. També ho ha fet en nombrosos articles i en el seu documental Chauka, Please, Tell us the Time, estrenat en diversos festivals internacionals en 2017 i elaborat amb imatges que el periodista va gravar en secret per explicar com era el dia a dia dels refugiats tancats en manus.
Des d'agost de 2017, tres homes s'han suïcidat a l'illa de Manus. Han estat diversos els intents de suïcidis i les autolesions com a fruit de les condicions que aquestes persones han suportat a l'illa que, segons AI, "constitueixen tortura i els causaven greus danys psicològics". Les ONG han documentat més un llarg catàleg d'abusos i maltractaments com agressions físiques i verbals, atenció mèdica insuficient, falta d'accés a l'escola, robatoris i detencions arbitràries.
Per contenir un nombre creixent d'arribades a les costes australianes, el Govern va reactivar el 2012 la política de tancar als migrants i refugiats que interceptava en aigües internacionals en centres de detenció fora del seu territori, com el de Manus, clausurat, o el de l'illa de Nauru, al Pacífic Sud.
Les instal·lacions d'ultramar, on els sol·licitants tramiten les seves peticions de protecció internacional, van ser creades per l'Executiu conservador del primer ministre John Howard en 2001 amb l'anomenada "Solució del Pacífic" i reoberts 11 anys després per la laborista Julia Gillard. El model australià ha rebut els elogis del vicepresident italià ultradretà Matteo Salvini i ha inspirat les mesures del Govern danès per recloure en una illa deshabitada als migrants pendents d'expulsió.
Moltes de les persones internes han fugit de conflictes com els de l'Afganistan, Darfur, el Pakistan, Somàlia i Síria. Altres escapen de la persecució i la discriminació, com les minories apàtrides rohingya de Myanmar. Boochani va decidir demanar asil a Austràlia després de fugir de l'Iran pel perill que corria, diu, després de publicar diversos articles en defensa de la cultura kurda.
L'única perspectiva real de sortida de l'illa per a molts dels sol·licitants d'asil a Manus és l'acord de reassentament dels Estats Units però, segons AI, l'esperança és "cada vegada més feble" a causa d'una alta taxa de rebutjos d'algunes nacionals i una tramitació de sol·licituds que es produeix a comptagotes.
Entre els que esperen poder anar-se'n a un tercer país està Boochani. "Estem esperant per anar a qualsevol lloc. Només volem sortir d'aquesta illa", sentencia amb esgotament des del mateix lloc en el qual transcorre la seva vida des de fa gairebé sis anys. El mateix en què va rebre el premi per un llibre que, espera, l'ajudi a assolir el seu principal anhel: la llibertat."