QUINA PENA NO SER GUIRI 6.3.19

Hi ha gent amb la que no saps perquè hi tens molta empatia, més que amb altres, això em passa amb Najat el Hachmi, amb qui podria afirmar que estic compromès amb les coincidencies. Aquest article d'avui a elperiódico el subscric fil per randa i em remeto a un senzill poema que vaig escriure fa temps:

Que bonics els immigrants

que venen per carretera

i quina nosa que ens fan

els que arriben en pastera.

Perquè d'això va aquest article:

"El Govern facilitarà la residència a 400.000 britànics si hi ha 'brexit' dur mentre manté totes les traves per regularitzar els immigrants que ni són europeus ni tenen mig milió d'euros. Quina pena no ser un d'aquests 400.000 britànics a qui el Govern espanyol concedirà el permís de residència en cas de 'brexit' dur. No és que no me n’alegri, de la sort dels molts súbdits de sa majestat Isabel II que porten temps a Espanya i que podrien veure’s greument perjudicats per la sortida del seu país de la Unió Europea. Tinc amics certament amoïnats davant la incertesa del seu futur administratiu però no puc deixar de fer comparacions odioses i constatar que, venint del nord, la vida és infinitament més fàcil.

Quina pena no ser un d’aquests britànics i en canvi ser dels nombrosos manters sense papers que ja s’han fet a la idea que seran perpètuament marginats dins de la societat en la que viuen. Per evitar haver de tirar regularitzacions extraordinàries d’immigrants, la reforma de la llei d’estrangeria sota el mandat de Zapatero va establir un mecanisme pel qual una persona que porta temps vivint al país pot optar a la residència. La via de l’arrelament està prevista per facilitar la sortida de la il·legalitat, però a la pràctica resulta gairebé impossible per l'enorme llistat de requisits: demostrar que fa temps que el sol.licitant viu aquí, que s’està ‘arrelat’, sigui el que sigui el que això vol dir, i sobretot, sobretot, disposar d’una oferta de treball que permeti mantenir-se per mitjans propis. Aquest és el nus, el peix que es mossega la cua: si no es tenen papers és difícil que algú et contracti i si no et contracta ningú mai podràs 'regularitzar’ la teva situació. És un procediment d'una certa perversitat: la seva conseqüència és una mena d'apartheid per la via administrativa, que milers de persones malvisquin en un món on se suposa no existeixen, deliberadament invisibilitzats.

Per això quina pena no ser un d'aquests britànic a qui el Govern els ha tranquil·litzat mentre manté la segregació via papers a temporers, immigrants que algun dia van ser ‘legals’ però que en perdre la feina van caure del cantó dels inexistents, refugiats que han de dormir a la intempèrie fent cua per tramitar les seves sol·licituds, menors no acompanyats que han esdevingut adults sense papers, dones reagrupades sense dret a treballar, treballadores de la llar mig esclavitzades aprofitant que ningú les veu, ningú reclama la seva igualtat. I quina pena no tenir 500.000 euros per obtenir la residència per la via de l’adquisició d’immobles. Ja se sap que no es pot permetre l’exclusió social d’aquesta bona gent que, tenint mig milió d’euros, no poden gaudir de la plenitud de drets. Va ser el Govern de Rajoy qui va decidir facilitar la seva integració en la societat espanyola. A aquests no els demanen ni demostrar que fa temps que viuen aquí, ni que estan ‘arrelats’ ni que disposin d’un contracte de treball. Només els cal ensenyar el saldo del compte corrent, passaport a tot arreu."

Quina pena no ser guiri - Najat El Hachmi

LA TRAMPA DEL FAIRY 5.3.19

Dins la lamentable y vergonyosa declaració de l'exsobiranista Enric Millo, davant 'el Suprem', el mès patètic ha estat quan s'ha referit a la trampa del Fairy, que segons l'ínclit consisteix en llençar Fairy al terra a fi i efecte que la policia rellisqui i així els votantes indepes violents el puguin colpejar donant-li potades al cap o altres cops d'arts marcials. Poc testimonis fins ara, han mentit tant descaradament com Millo, quina vergonya pròpia i aliena la d'avui, tanta, que ni ha gosat mirar a la cara dels seus excompanys quan abandonava la sala, i tot per aconseguir un escó a les properes eleccions al Parlament europeu. Fins i tot les bagasses és venen per més i amb més dignitat.

Es queixa Millo d'una pintada en que li deien 'Millo Muerte', no cal, com a persona decent ja fa temps que està mort, avui amb la seva declaración ho ha certificat. Descansi en pau al cel dels miserables.

I SI DEMANESSIM PERDÓ? 5.3.19

El proper dia 8 de març està dedicat al dia internacional de la Dona. No és ni representa cap celebració; ans al contrari, és un dia per recordar la discriminació històrica de la dona, afirmant una voluntat ferma i decidida de posar-li fi. Ha estat una discriminació que ha tingut molt d'humiliació i de negació dels drets més fonamentals que a les dones corresponien simplement com a reconeixement de la seva condició personal. Durant segles, una societat masclista ha negat a les dones aquesta condició i les ha tractat molt sovint com a mercaderies o en altres casos com essers incapaços d'assumir el paper que els corresponia en la vida col·lectiva de la societat.

No es tracta, en aquesta reflexió, d'inventariar els greuges soferts per les dones, el maltractament que han rebut, el menyspreu amb què han estat considerades. Ara, en tot cas, és el moment d'assumir col·lectivament la responsabilitat d'aquesta situació. En aquest problema, cap institució, cap país, cap ideologia pot sostreure de la seva responsabilitat. Certament, s'estan prenent mesures que pretenen mitigar l'abast de la discriminació, però tots sabem que són insuficients; molt sovint encara amarades de condescendència pretensiosa i, darrerament, amb posicionaments que tornen a qüestionar l'arrel del problema.

Seria bo un acte solemne de reconeixement d'aquesta responsabilitat. Que un Estat, en nom de tots els seus ciutadans, demani perdó pel que ha fet possible aquesta discriminació i la seva pervivència durant tants i tants segles. Vam veure com en altres qüestions no hi ha inconvenient en fer aquest tipus de gestos, potser més solemnes que eficaços. Però gestos que donen sentit al compromís de futur per lluitar contra aquesta greu discriminació que tant empobreix la nostra societat. La diversitat, el seu reconeixement, la seva protecció -quan cal-, ens fa més lliures. La igualtat ja no és predicable sense el reconeixement de la diversitat.

Ja des d'ahir dilluns van els diaris parlant del tema, denunciat discriminacions, etc, fins i tot Ciutadans ha tocat el tema, i el dia 8 serà una allau de col·laboracions de dones en diaris, tertúlies de ràdio o tele, etc, i després vindrà el dia 9 i tot tornarà més o menys al de sempre, tot i que cert és reconèixer que a poc a poc es va avançant, però amb una lentitud exasperant.

Com diu Miquel Roca, saludem amb satisfacció aquest dia internacional de la Dona i fixem-nos com a objectiu assumir la responsabilitat que històricament ens correspon a tots davant aquesta discriminació. I si demanéssim perdó?

ELS OBLIDATS 4.3.19

Al meu pare i als altres pollosos i famèlics com ell se'ls ha anomenat fins fa poc: els oblidats. Parlo aquí dels espanyols republicans que van malviure o sucumbir en camps de concentració francesos com el d'Argelers. Tots els van oblidar. Només el meu veí Paco Ibáñez es recordava d'ells. Paco, jo i alguns més, però no massa. El d'Argelès va ser un camp de concentració. Em nego a dir-ho d'internament, que és com ara alguns el defineixen.

Comprovar el descarat oportunisme electoralista, tocat amb txapela, lluint un llaç groc o manejant una corona davant la tomba de morts com el poeta Antonio Machado, em va descompondre el cos i em va provocar grans arcades. Juan José Ibarretxe, Quim Torra i Pedro Sánchez. Quin trio. Dos capellans tristos i un escolà que creu que ha inventat la missa. Com va dir una vegada, al Congrés, el diputat i cantautor aragonès José Antonio Labordeta, encarant-se amb els diputats del PP: "A la merda, cony". Senyors polítics: no ofenguin encara més als nostres morts. Ni els utilitzin per raons electoralistes. Ni profanin la seva memòria, perquè això va ser el que vostès, membres d'Esquerra Republicana de l'anomenada Catalunya Nord, van fer fa uns dies al sud de França.

Ara, alguns documentalistes diuen que han mostrat en les seves obres la realitat del camp de concentració d'Argelers, però s'equivoquen. Aquesta realitat ja la va explicar, i molt bé, el periodista Gabriel Trillas Blázquez, que va patir el camp que ens ocupa. I és a Sergi Doria a qui devem aquest impagable testimoni de l'horror, que forma part d'altres cròniques espanyoles dels anys 30, rescatades i agrupades per l'escriptor barceloní en el seu llibre 'Un país en crisi'. Fronts ardents i suors fredes. Entranyes esquinçades, embenats mullats, cossos tremolant, agonies i, al final, la mort. Només alguna manta compartida i diverses fogasses de pa molt disputades. Ni barracons, ni tendes de campanya. Només filats i forats a la sorra de la platja per a refugiar-se a ells. Merda humana en les ones i disenteria en els cossos desnodrits. I soldats senegalesos i marroquins donant cops de porra i puntades de peu. "Allez, allez". El comissari del camp era ros, però, sobretot, dolent. "Dolent, dolent, dolent". Les nits d'Argelès, explica Trillas, eren dramàtiques. Udolaba el vent i la sorra s'encastava als ulls. Com en una escena de l'Apocalipsi, els cavalls, solts i espantats, atropellaven a les ombres humanes mentre a la llunyania parpellejava el far de Port Vendres. El cinquè dia va ploure i tot va anar a pitjor. Seguien defecant a la vora del mar i encara no disposaven d'aigua potable. Alguns no van voler tornar al forat i es van endinsar en la mar. I ja no van tornar.

Trillas recorda a diversos companys morts. Un d'ells, Lucaci, li va dir que en el camp de concentració d'Argelès es moria sense retòrica, es moria de veritat. Lucaci va sucumbir i el seu rostre va adquirir un color verd, que el periodista mai va oblidar. - Arturo San Agustín - lavanguardia.com

SABER I NO SABER: DOBLEPENSAR 3.3.19

Winston va deixar caure els braços dels seus costats i va tornar a omplir d'aire els pulmons. La seva ment va lliscar pel laberíntic món del doblepensar. Saber i no saber, trobar-conscient del que és realment veritat mentre es diuen mentides acuradament elaborades, sostenir simultàniament dues opinions sabent que són contradictòries i creure però en ambdues; emprar la lògica contra la lògica, repudiar la moralitat mentre es recorre a ella, creure que la democràcia és impossible i que el Partit és el guardià de la democràcia; oblidar com fos necessari oblidar i, no obstant això, recórrer a això, tornar-lo a portar a la memòria quan es necessités i després oblidar-de nou, i, sobretot, aplicar el mateix procés al procediment mateix. Aquesta era la més refinada subtilesa del sistema: induir conscientment a la inconsciència, i després fer-se inconscient per no reconèixer que s'havia realitzat un acte de autosuggestió. Fins i tot comprendre la paraula doblepensar implicava l'ús del doblepensar.

IV - Amb el profund i inconscient sospir que ni tan sols la proximitat de la telepantalla podia ofegar quan començava la feina del dia, Winston es va acostar al 'Parlaescriu', va bufar per treure la pols del micròfon i es va posar les ulleres. Després va desenrotllar i va ajuntar amb un clip quatre petits cilindres de paper que acabaven de caure del tub pneumàtic sobre el costat dret de la seva taula de despatx. a les parets de la cabina hi havia tres orificis. a la dreta del 'parlaescriu', un petit tub pneumàtic per a missatges escrits, a la esquerra, un tub més ample per als diaris, i en l'altra paret, de manera que Winston ho tenia a mà, una esquerda gran i oblonga protegida per una reixa de filferro. Aquesta última servia per tirar el paper inservible. Hi havia esquerdes semblants a milers o a dotzenes de milers per tot l'edifici, no només a cada habitació, sinó al llarg de tots els passadissos, a petits intervals. Els deien «forats de la memòria». Quan un empleat sabia que un document havia de ser destruït, o fins i tot quan algú veia un tros de paper per terra i per alguna taula, constituïa ja un acte automàtic aixecar la tapa del més proper «forat de la memòria» i llençar el paper en ell. Un corrent d'aire calent s'emportava el paper de seguida fins els enormes forns ocults en algun lloc desconegut dels soterranis de l'edifici.

Winston va examinar les quatre franges de paper que havia desenrotllat. Cadascuna d'elles contenia una o dues línies escrites en l'argot abreujat (no era exactament neollengua, però consistia principalment en paraules neolingüísticas) que s'usava en el Ministeri per a fins interns.

Deien així:
times 17.3.84. discurs gh malregistrat àfrica rectificar 
times 19.12.83 prediccions plantrienal quart trimestre 83 errades comprovar nombre corrent 
imes 14.2.84. Miniabundancia malcitat xocolata rectificartimes 3.12.83 referent ordredía GH dobleménobo refs nopersones reescriure complet sotmetre abansarxivar.

Amb certa satisfacció va apartar Winston el quart missatge. Era un assumpte intricat i de responsabilitat i preferia ocupar-se'n al final. Els altres tres eren tasca rutinària, encara que el segon li costaria probablement buscar una sèrie de dades enutjoses. Winston va demanar per la telepantalla els números necessaris del Times, que li van arribar pel tub pneumàtic pocs minuts després. Els missatges que havia rebut es referien a articles o notícies que per una o altra raó era necessari canviar, o, com es deia oficialment, rectificar. Per exemple, en el número del Times corresponent al 17 de març es deia que el Gran Germà, en el seu discurs del dia anterior, havia predit que el front de l'Índia Meridional seguiria en calma, però que, en canvi, es desencadenaria una ofensiva eurasiàtica molt aviat a Àfrica del Nord. Com que l'alt comandament d'Euràsia havia iniciat la seva ofensiva a l'Índia del Sud i havia deixat tranquil l'Àfrica del Nord, era per tant necessari escriure un nou paràgraf del discurs del Gran Germà, a fi de fer-li predir el que havia passat efectivament.

I al Times del 19 de desembre de l'any anterior s'havien publicat els pronòstics oficials sobre el consum de certs productes en el quart trimestre de 1983, que era també el sisè grup del novè pla triennal. Doncs bé, el nombre d'avui contenia una referència al consum efectiu i resultava que els pronòstics s'havien equivocat moltíssim. El treball de Winston consistia a canviar les xifres originals fent-les coincidir amb les posteriors. 

Quant al tercer missatge, es referia a un error molt senzill que es podia arreglar en un parell de minuts. Molt poc temps abans, al febrer, el Ministeri de l'Abundància havia llançat la promesa (oficialment se l'anomenava «compromís categòric») que no hi hauria reducció de la ració de xocolata durant l'any 1984. Però la veritat era, com Winston sabia molt bé, que la ració de xocolata seria reduïda, dels trenta grams que donaven, a vint al final d'aquella setmana. Com es veurà, l'error era insignificant i l'únic canvi necessari era substituir la promesa original per l'advertència que probablement caldria reduir la ració cap al mes d'abril.

Quan Winston va tenir preparades les correccions les va unir amb un clip a l'exemplar del Times que li havien enviat i eles va enviar pel tub pneumàtic. Llavors, amb un moviment gairebé inconscient, va arrugar els missatges originals i totes les notes que ell havia fet sobre l'assumpte i els va tirar pel «forat de la memòria» perquè els devoressin les flames ....

¡

1984 fragment del Ministeri de la Veritat.

L'EMOCIÓ HAVIA DESAPAREGUT 24.2.19

L'ultima actuació de BB King va ser a 'the house of Blues' de Chicago, ho explica un dels seus músics a 'BB King on the road' un documental que podeu ver a Movistar+. King trigava a sortir, finalment visiblement cansat apareix a l'escenari. Mig desorientat somriu incòmode. Mou la seva guitarra però no la toca. Reparteix algunes pues al públic i mira els seus músics que continuen a l'espera de la seva aparició. BB King pren força i arrenca tocant unes notes febles, vacil·lants, aproximativas. Les definitives mai van arribar a sonar, BB King va donar la volta a la seva Lucille i es va quedar quiet, havia oblidat de cop de tocar la seva Lucille, ja no van sortir més notes de la seva guitarra i el show va ser suspès, era el 3 d'octubre de al 2014. King patia diabetis hipertensió i un avançat Alzheimer que va ocultar als seus músics, va morir set mesos després als 89 anys. L'emoció havia desaparegut.

'REQUIEM POUR PIANOS' 23.2.19

Les fotografies de llocs abandonats provoquen fascinació. A qui les mira i a qui les realitza. De fet, és una pràctica fotogràfica molt comú que fins i tot té nom. És coneguda com a urbex (urban exploration) i inclou l’exploració no només de zones abandonades sinó també industrials i allunyades dels nuclis urbans. Tot amb una norma clara: pots fotografiar però no pots tocar res. 
La inquietant bellesa de la música que ja mai sonarà, és l'obra del fotògraf R. Thiery, a la recerca d'aquests instruments sense amo, ell mateix ho explica a Traveler de com es va inciar en això: "Al sud de França, en un castell abandonat, vaig trobar un piano oblidat allà per 2014", aquest va ser el moment en què aquest pianista i fotògraf es va adonar que podia unir les seves dues passions en un sol projecte, Requiem pour pianos, una bella i inquietant sèrie que ha captat l'interès de gairebé 16.000 usuaris d'Instagram. Els pianos abandonats de Romain Thiery "Poques coses havien resistit l'atac del temps i dels saquejadors, exceptuant aquell preciós instrument. Impressionant i alhora incongruent, allà hi era. En un lloc on la gràcia, el luxe i la noblesa havia regnat", recorda l'artista. "Les meves fotografies pretenen mostrar aquesta arrogant bellesa, que relega qualsevol que no sigui el piano al fons de la imatge", diu Thiery. I l'efecte resulta completament cert; en aquesta galeria, podreu comprovar-ho. VEURE LES FOTOS. 

OJU! QUE VE DOÑA INÉS 22.2.19

La líder de Ciutadans a Catalunya, Inés Arrimadas, ha anunciat que diumenge que ve viatjarà a Waterloo, acompanyada dels diputats del seu grup al Parlament, per "recordar-li" a l'expresident Carles Puigdemont que "la república no existeix i que no és president de res".

Així ho ha avançat en un comunicat, en què ha definit a Puigdemont com "simplement un fugat de la justícia". "Li recordarem que la majoria de catalans volen seguir sent catalans, espanyols i europeus", ha afegit.

En aquest món nostre hi ha un tipus de gent que hi és precisament perquè hi hagi una mica de tot, aquest seria el cas de Doña Inés, que com gairebé sempre parla per boca d'ase. Caldria recordar-li a Doña Inés que la majoria dels catalans el que vol és votar en un referèndum precisament si volen o no ser espanyols, perquè en la seva ignorància Doña Inés sembla no saber que europeus ja ho són els catalans, i ho són tots.

D'altra banda si Doña Ines i el seu seguici van a Waterloo, sempre i quan no perdin el vol de l'avió, Puigdemont ho té fàcil per evitar la seva trobada, si posa un rètol de llibertat presos polítics a l'entrada i un llaç groc, la susdita senyora Inés i el seu seguici ja no entraràn, hauren de fer el paripé des del carrer, com en Boadella i López Alegre de pallassos amb fronteres.

INADMISIBLE AFIRMACIÓ REIAL 22.2.19

No cal ser gaire perspicaç per imaginar les maniobres del govern espanyol per aconseguir que li hagin donat un premi mundial de juristes al rei Felip de Borbó en ple judici al Govern. Ni més ni menys que el Premi Mundial de la Pau i la Llibertat. Des de Catalunya, que el guardó porti el nom de Premi de la Pau i la Llibertat és doblement colpidor. Malament pot parlar de pau el cap d’estat que no tan sols no exerceix el seu paper constitucional d’àrbitre sinó que aplaudeix que la policia carregui contra ciutadans pacífics que no estan cometent cap delicte. El fet de parlar de llibertat amb nou presos polítics a la presó es qualifica solet. En el seu discurs, el monarca va afirmar: 
"És inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret, ja que sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, trencament dels principis morals i cívics de la societat." 
"Que no hi ha llibertat sense lleis s'ha sabut sempre, així com que sense lleis no hi pot haver democràcia." 
Vol dir que qui li ha escrit el discurs no ha entés de que va la cosa, car el dret va sempre per darrere de la democràcia igual que les lleis que emanen de la mateixa. I el que és inadmissible és que els servidors públics com el Bourbon que té nom de vàter, s’amagui darrere el dret per ignorar els signes del temps. Inadmissible i perillós, perquè els temps canvien i els acaben superant a ells i al seu dret. Torres més altes han caigut o exiliat... 

A COLLIR MADUIXES 21.2.19

A Huelva, amb una quarta part dels treballadors a l'atur, només s'inscriuen 1.000 persones per 23.000 vacants en la campanya de la maduixa. L'oferta de 23.000 places del Servei Andalús d'Ocupació (SAE) per reclutar mà d'obra per a la recollida de la maduixa a Huelva ha estat resposta per 970 persones, el que suposa que només el 4,2% dels aturats inscrits s'han interessat per la mateixa.
Així ho han indicat a l'Agència Efe fonts sindicals, que han precisat que, tot i l'alt nivell d'atur a la zona, la resposta ha estat escassa; cosa que ja ha succeït altres anys, fins i tot tenint en compte que la campanya suposa la major oferta d'ocupació de l'any en diverses comarques de la província de Huelva. Aquest any el SAE ha ofert més del doble de places que el 2018, quan van ser 11.000, però tal com va passar l'any passat, l'oferta de persones interessades no ha arribat al miler.
Les fonts han lamentat una resposta tan escassa en una província que frega el 25% d'atur, el que farà que, de nou, calgui recórrer a un alt percentatge de mà d'obra immigrant per cobrir la demanda, ja que es calcula que, en total, comptant amb les empreses que ja tenen la seva mà d'obra contractada, poden treballar unes 100.000 persones en aquestes tasques.
Per cobrir tots els buits, les diferents associacions i organitzacions agràries s'han desplaçat al Marroc, per ultimar la selecció de 7.500 temporeres, coordinada per tècnics de Freshuelva, UPA, Asaja i COAG. Malgrat que el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social ha autoritzat per a aquesta campanya a la contractació de 19.179 treballadores en origen en aquest país, la selecció només ha estat de 7.500, ja que la resta, unes 11.500, són repetidores. Les persones seleccionades es desplaçaran a la província d'Huelva de forma esglaonada en tres fases, els dies 1 de febrer i 21 de març.
A la vista del que s'ha exposat s'entén que vinguin immigrants a treballar al camp, els desocupats de Huelva i d'altres llocs no volen fer segons quins treballs, segurament molt mal pagats per a ells i raonablement ben pagats per als immigrants o marroquins que els acaben exercint. Caldria potser revisar la situació d'aquest 23% d'aturats a la provincia de Huelva, o malviuen per sota del límit de la pobresa o aquí hi ha alguna cosa soterrada que s'escapa a les autoritats. Que lluny queden aquells temps en què tants espanyols anaven a França a la verema, temps que em sembla hem oblidat.

A pleret anem

a collir maduixes,

no les cullis nina

que et veuré les cuixes.

A pleret anem

a collir verdures,

ai sagala

que em venen calentures.

A pleret anem

a buscar petxines

em deleixo xiqueta

per acariciar tes sines.

A pleret anem

a pleret tornem

i pel camí a estonetes

ens estimem.

A la manera d'en Joan Salvat

LA CANÇÓ ENFADOSA DE MULET 21.2.19

Un dels costums que s'ha perdut d'antes, és de recitar la cançó enfadosa: alló de 'yo sé, yo sé, yo sé la manera, de dar, de dar, la lata a cualquiera, i així anar repetint fins l'infinit i més enllà. De cançons enfadoses n'hi ha moltes també en català: mar endins s'en va la barca, mar endins el pescador, mar endins s'en va la barca, mar endins el pescador....

Aixó és el que va fer el senador Carles Mulet de compromis al Senat. Mulet ha dedicat avui un minut sencer de la seva intervenció al Senat repetint la paraula "Catalunya". I ho ha fet, segons ha assenyalat, per criticar que el conflicte català s'usi "com a cortina de fum i per tapar tot". Després d'estar un minut sencer, amb diferents tons, repetint la paraula ha dit: "A què afarta? Doncs he estat només un minut, imagineu-vos quatre anys; estem molt farts de vostès ".

El Senat va debatre aquest dimarts una moció de Ciutadans, que incorporava una esmena d'addició del PP, per demanar al Govern que no es concedeixin indults ni cap altre privilegi a les persones que puguin resultar condemnades en el judici pel 'Procés' independentista de Catalunya .

En el seu torn, Mulet ha retret que "de nou" s'anés a parlar de Catalunya, un territori que "viu una situació política preocupant que les forces de dreta i d'extrema dreta es dediquen a fer encara més gran", però que s'utilitza " com a cortina de fum ".

"Mentre es parla de Catalunya -ha prosseguit- no es parla dels problemes reals de les persones, com la precarietat o la violència de gènere. Mentre es parla de Catalunya, no es parla de l'asfíxia econòmica que viu el País Valencià per un sistema de finançament injust ".

En aquesta línia, va retreure als representants del PP i de Cs que de les 17 comunitats autònomes espanyoles només es parli d'un. "I mai dels nostres problemes", ha lamentat, i alhora ha recordat que la Comunitat Valenciana representa el 11 per cent de la població.

Per demostrar que està "fart" d'aquesta situació, Mulet va repetir durant un minut la paraula Catalunya, el que va provocar rialles i aplaudiments entre alguns senadors. I va rematar: "A què afarta? Doncs he estat sol un minut, imagineu-vos quatre anys; estem molt farts de vostès ".

Si us hi fixeu, a la samarreta negra que Mulet duu sota l'americana, es pot llegir: "orgullosus de parlar mal el castellanu". S'ha de dir que Compromís ve d'una llarga tradició de samarretes reivindicatives.

MISTERIS DELS MINISTERIS 20.2.19

Winston Smith viu al Londres d'un virtual 1984, en un món dividit en tres superpotències: Euràsia, Àsia Oriental i Oceania, on imperen, respectivament, el neobolxevisme, l'adoració de la mort" i el INGSOC, acrònim anglo per "socialisme anglès ". El sistema es basa principalment en quatre ministeris:

Els ministeris són els següents:

* El Ministeri de l'Amor s'ocupa dels càstigs i la tortura com vol, ja que a Oceania no hi ha lleis escrites per no caure en contradiccions.-

* El Ministeri de la Pau s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i amb fer que aquesta sigui permanent.-

* El Ministeri de l'Abundància, encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent visqui sempre a la vora de la subsistència.-

* El Ministeri de la Veritat, on treballa Winston es dedica a reescriure la història, perquè les prediccions del Gran Germà coincideixin amb la realitat, a través del falsejament a posteriori de les prediccions en els mitjans de comunicació.

Us sona? Nomès hi falta un Ministeri amb misteri, el Ministeri Fiscal de Consuelo Madrigal.

La fiscal Consuelo Madrigal.

DRET DE RESPIRAR 20.2.19

El jutjat contenciós administratiu número 6 de Barcelona ha acceptat la demanda presentada per un particular contra l'Ajuntament de Barcelona per l'alta contaminació de l'aire a la capital catalana. L'Ajuntament ha de contestar la demanda, i aleshores el jutjat hauria d'analitzar les nombroses proves aportades. El demandant reclama al jutge que exigeixi al Consistori prendre mesures per frenar la pol·lució a la ciutat, i en concret proposa que s'implanti un sistema de taxa o peatge d'entrada per als vehicles, amb la finalitat de reduir el trànsit, ja que estima que és la millor manera de millorar la qualitat de l'aire, segons l'experiència de diverses ciutats europees.

En el seu recurs al jutge, Román Martín Valldeperas, veí de l'Eixample, invoca el seu dret de gaudir d'un aire net, i sobretot que aquest aire s'ajusti al límit legal. La directiva europea estableix una concentració màxima de diòxid de nitrogen (NO2) de 40 micrograms per metre cúbic. A la ciutat aquest valor límit anual s'excedeix des de l'any 2010, quan la normativa va entrar en vigor.

Entre altres arguments, assenyala que a l'àrea de Barcelona cada any moren unes 3.500 persones prematurament per afeccions relacionades amb la contaminació. El denunciant ha aportat informació abundant sobre com se superen els nivells il·legals de contaminació a la ciutat i sobre els efectes que aquesta contaminació té en la salut, especialment entre la població infantil. Alguns d'aquests documents assenyalen el trànsit com a principal causant de la pol·lució. També s'afegeixen testimonis d'alguns dels principals especialistes en contaminació.
Així mateix, s'invoquen com a argument sentències del Tribunal de Justícia de la UE en què es deixa clar que les administracions tenen l'obligació d'aconseguir resultats i millores reals als indicadors, de manera que la simple presentació de plans sense efectes beneficiosos demostrats no val.
Té tot el dret el Sr. Martín a presentar aquesta demanda, que imagino acabarà en no res, però crea un perillós precedent, ja l'altre dia un home va presentar una demanda als seus pares per haver-lo dut al món sense el seu consentiment. S'ha d'anar amb compte en aquest tipus de demanda, car com proliferin poden saturar-se tots els jutjats que es fan i es desfan, i ja posat els soferts usuaris de rodalies podrien també demandar al Govern o Governs, i hi ha mil i un a coses que no funcionen en una ciutat que podrien ser causa d'una demanda. De pol·lució a Sabadell anem també malament, com a la majoria de ciutats mitjanes o grans, però no se m'ha ocorregut ni a mi ni a cap ciutadà - de moment - demandar a l'ajuntament per aquest fet, potser perquè entenc i entenem que el problema en aquest cas, no és de l'ajuntament sinó que ve de més amunt, car que de fet, qui contamina no és l'Entitat municipal sinó el conjunt de ciutadans, des dels jubilats a les empreses, als automobilistes i motoristes, calefaccions, etc. Aquí és on es contamina l'aire de les ciutats, i acusar a l'ajuntament és el més fàcil, però no deixa de ser un brindis al sol o ganes de cridar l'atenció, o possiblement poca feina.
"Tinc el mateix dret de respirar aire net que els que viuen fora de la ciutat" diu el Sr. Roman Martin. "Sóc pare, i em sento responsable de la salut de les meves filles", diu aquest veí de l'Eixample a la vanguardia. Les seves filles van a una escola del carrer Aragó, "una autopista urbana amb 100.000 cotxes al dia". "Tinc el mateix dret a respirar aire net que els qui viuen fora de la ciutat i respiren aire pur".
Aquí sí que el Sr. Martin rebla en el clau, els automòbils són una font de contaminació a ciutat, ja ho sabem i ho sap l'ajuntament i ho saben a Europa i ja s'han pres encara que tard mesures per erradicar-los de les ciutats, possiblement el Sr. Martin també té un automòbil - no ho sé -, però de moment en tingui o no, no té dret a respirar aire net com els de fora ciutat, i no és culpa de l'Ajuntament de Barcelona, aquí és on crec s'equivoca en presentar la seva denuncia. Hauria de denunciar esferes més altes encara que els contaminadors siguin de les esferes més baixes. O així m'ho sembla a mi.

DE LA CAVERNA A LA TAVERNA 19.2.19

Joan Tardà ha anunciat que no tornarà a liderar la llista d'ERC i ara resulta que tothom -jo, no- ja ho sabia. Tardà ha estat coherent en un territori teòricament hostil (Madrid) que l'ha acabat respectant com a mal menor d'una jerarquia de dimonis. El clima polític dels darrers anys ha estat tan tempestuós que un diputat tan aparentment contestatari, cosí d'aquell estil expeditiu representat per José Antonio Labordeta, ha acabat sent assimilat tot i mantenir-se fidel a les sigles del seu partit sense perdre el to de feréstec representant l'maneliquisme-leninisme i de l'anti-franquisme amb i sense Franco. La categoria que separa Tardà de Rufián marca l'abisme entre la política entesa com a factor idealista de servei públic (amb el qual es pot discrepar) i l'efervescència frívola d'un virtuós de reality show.

La propaganda no és innocent: a la incendiària provocació dels 36 diputats de Cs visitant Amer, molts ciutadans sense majúscules van respondre amb un silenci de portes i botigues tancades i la imatge d'un patriota desinfectant la zona amb pal de fregar i lleixiu. Quan Josep Borrell, ministre amb llicència per acabar d'enfonsar la reputació d'Espanya, parlava de desinfectar ferides nacionalistes, molta gent es va escandalitzar. Ara el furor per desinfectar ja no té fronteres.

A l'hora d'analitzar els primers dies del judici tampoc han faltat les anàlisis tavernaris - A la Ser, Juan José Millás reflexiona sobre el moment polític actual i la distància entre els temes tractats pels professionals que, en comptes de crear problemes, haurien de treballar per solucionar-los. I conclou que, sentint a Pablo Casado insultant Pedro Sánchez, va pensar: "Això no és un país. Això és un bar, amb caps de gambes per terra i màquines escurabutxaques escopint monedes ". Al bar de Millás caldria afegir-hi a un policia insultant al ministre Ábalos.

A l'hora d'analitzar els primers dies del judici tampoc han faltat les anàlisis tavernaris, com si el judici equivalgués a la victòria del Girona al Bernabeu i el fiscal Fidel Cadena fora Sergio Ramos. En Preguntes freqüents (TV3), tertúlia sobre la matèria, amb la novetat dels moviments de Cristina Puig, que desorienten al realitzador. La moda que obliga els presentadors a passejar pel plató amb aparent naturalitat potser contribueixi a l'espectacle, però, a més de marejar-nos, erosiona la credibilitat dels que han de patir semblant tortura. Em refugio al bar Il Giardinetto per a través del web de La Vanguardia, veure l'entrevista a Javier Cercas. L'escriptor explica que va perdre la fe llegint a Unamuno i denuncia que en tots els moments convulsos de la història hi ha "canalles de les bones causes". Parafrasejant Millás: Il Giardinetto no és un bar; és un país. - Sergi Pamies

EL MEU HOME BO 19.2.19

Cada un de nosaltres té assignat conèixer a un home bo, explica Carlos Zanon en el seu article d'avui a la Vanguardia, i aixó m'ha portat a parlar-vos del meu home bo, que també es diu Antonio. Quan et trobes amb un home bo, la situació sol ser complicada. De què parles amb un home bo?. És difícil de saber perquè els homes bons no solen ser molt loquaços, encara que aquest no seria el cas d'Antonio. Un tracta d'escodrinyar per què un home bo es comporta així, d'aquesta manera tan excèntrica: sense odi, sense enveja, sense gelosia. Potser per això porta el seu temps empatitzar amb un home bo. El meu, el meu home bo, es diu Antonio i treballa a la CIPO. Antonio podria haver sortit de secundari a Campeones, o sigui que és el que diuen els tècnics, un border-line, tot i que per a mi, Antonio és un home bo, un bon home, amb el qual puc parlar de moltes coses, encara que del que més de futbol, ​​sent com és un seguidor fanàtic del Sabadell. A lntonio fa temps que no el veig, va canviar la seva residència (vivia amb el seu germà) i el trobo a faltar, era part del meu paisatge quotidià quan sortia a passejar pel barri, i m'agradava parlar amb ell, perquè al fer-ho no tenia necessitat de fingir ni de pretendre ser res més que el que era, un home parlant amb un altre home, de les petites coses de la vida, integrats ambdós en el paisatge del barri, del nostre barri.

ELS BONS VEÏNS 18.2.19

Davant de tant desori que hem de veure, llegir, o escoltar cada dia, de tanta misèria ètica i moral que ens envolta, de tant en tant sorgeixen notícies boniques, que et reconcilien amb l'espècie humana. Aquesta dels veïns de Newton a Massachusetts, n'és una d'elles"

Samantha Savitz té dos anys i és sorda. Segons el seu pare, Raphael, «li encanta parlar amb qualsevol»; tant, que la petita s'alegra molt quan pot comunicar-se amb algú en llengua de signes, assegura Glenda, la seva mare.

La família Savitz resideix en Newton, una ciutat de Massachusetts (EUA). Segons expliquen a CBS, els veïns, frustrats per no poder comunicar-se amb Sam quan la veuen pel carrer o al parc, han pres una decisió: aprendre la llengua de signes. Per a això, tot el veïnat ha contractat, pel seu compte un instructor que els ensenyi les expressions i gestos necessaris per obrir un canal de comunicació amb la petita. Rhys McGovern, el professor encarregat de l'aprenentatge, ha qualificat la història com «bella», destacant que, moltes vegades, «fins i tot els pares de nens sords no es molesten a aprendre el llenguatge de signes».
La història sembla treta d'un guió de Frank Capra, i és que a vegades, només a vegades: que bonic és viure.

UN CAMÍ PARAL·LEL 18.2.19

"Mai en la meva vida he estimat a cap poble ni col·lectiu, ni al poble alemany, ni al francès, ni al nord-americà, ni a la classe obrera, ni a res semblant. En efecte, només estimo als meus amics i l'únic gènere d'amor que conec i en el que crec és l'amor a les persones." Deia Hannah Arendt, reflexió que podria compartir perfectament, com ho podria fer amb la frase següent de Theo Angelopoulos: "No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè seré sempre un estranger."
Sempre he estat un estranger i això em manté viu diu Jaume Plensa. És com aquests llibres a què tornes una i altra vegada, i cada vegada ho fas de forma diferent. Una cosa semblant passa amb l'escultura. No es mou, ho fas tu. És el lloc al qual sempre pots tornar. No sóc competitiu, mai ho he fet amb altres artistes. A cadascun sempre l'he considerat com una illa. Cada ésser humà és únic amb una geografia delimitada dins d'un oceà comú. Jo sóc una illa més, molt emocional, de manera que la meva obra sempre respon a la meva vida. No sóc diferent, però tampoc pot ser d'una altra manera. No intento ser el que té la veritat, perquè, ¿què és la veritat? Ara bé, em molesta la veritat oficial, el que se suposa que és el que s'ha de dir o el que s'ha de defensar si vols ser-hi. El meu sempre ha estat un camí paral·lel i crec que ha funcionat bé per trobar el que buscava. A vegades tot és molt senzill, i no cal grans escrits ni anàlisis profundes, es tracta només de ser sincer amb un mateix. Com diria Víctor Canicio: lo bue si bre cuatro veces bre.

¡VOTA A IDOIA! 17.2.19

Idoia Moreno té uns trenta anys i està carregada d’energia, amb un pírcing al nas, gentil, i aspecte de poder menjar-se el món. Però el cert és que ha estat a punt de passar al revés: que el món se la mengés a ella. Idoia va tornar abans de Nadal del camp de refugiats de Moria, a Lesbos, i encara es recupera de les seqüeles que li va provocar estar set mesos al capdavant de la clínica pediàtrica que Metges sense Fronteres hi té instal·lada. Clínica pediàtrica, per cert, és una manera molt generosa de denominar un grup de tendes de campanya amb l’equipament mínim per prestar assistència.

Un infern en “camps de concentració” de migrants - La primera vegada que vaig parlar amb ella, fa mesos, em va explicar que acabava de cosir els canells d’una nena que havia intentat suïcidar-se; i que això passava amb certa freqüència tant en joves com en adults perquè les condicions de vida són infernals. L’existència d’un bany per cada cent persones és només un petit detall de com transcorre el temps a Moria, un camp amb capacitat per a 2.000 refugiats, però on se n’amunteguen entre 6.000 i 10.000 des que va entrar en funcionament. 

Idoia va estar l’altre dia a la ràdio, a La ventana, i ens va recomanar que no utilitzéssim aquesta expressió de “camp de refugiats”; “són camps de concentració –va clamar– instal·lats per la Unió Europea”. Ens va parlar de segrestos, de violacions, de tortures, de com els guardacostes libis –pagats, segons ella, pel Govern italià– els treuen a alta mar els motors a les barcasses que transporten migrants, de com els traficants els posen una pistola al cap als que dubten abans d’iniciar la travessia i de com la meitat dels que s’han ofegat al Mediterrani durant els últims mesos són, precisament, nens.

Drama a només dues hores d’avió - Crec que per a ella l’entrevista va tenir alguna cosa terapèutica perquè les històries, les dades i l’emprenyament li sortien a dojo. “El pitjor, el que no puc entendre –es lamentava– és que tot això passi a només dues hores d’avió”. Si algú pensa que aquest és el relat d’una tendra joveneta, trencada per la crua realitat, ja s’ho pot anar traient del cap. Idoia va arribar a Lesbos bregada per diversos anys de feina com a infermera de MSF al Congo, on no fa falta recordar quin és el panorama de violència i misèria. Però tant a ella com als seus col·legues els desmunta tots els esquemes el fet que aquesta vergonya tingui per escenari la mateixa Europa en què vivim i de la qual –¿durant quant de temps?– ens sentim tan orgullosos.

Com al cap de poques hores d’aquesta conversa es va anunciar la convocatòria d’eleccions generals, com tenim unes altres tres a l’horitzó i com hi haurà qui vomiti invectives o maledicències contra aquesta tribu de desheretats per treure’n profit, vaig pensar: ¿I per què no s’hi presenta algú com Idoia? Jo la votaria, segur.

CARLES FRANCINO

elperiodico.cat/ca/

UN LLOGARET ABANDONAT 17.2.19

Fraguas és un despoblat espanyol que forma part del municipi de Monasterio, a la província de Guadalajara, comunitat autònoma de Castella-la Manxa. El seu terreny es caracteritzava per la seva mala qualitat i era poc productiu, amb alguns prats naturals i una devesa de pastura poblada de roure, marojo i estepa. Produïa blat, sègol, patates i pastura i es criava bestiar cabrio, lanar i boví, que es complementava amb la caça de perdius i conills. La localitat i el seu terme, amb una extensió de 1134 hectàrees, van ser expropiats pel govern franquista el 1968 per declarar-la muntanya d'utilitat pública, forçant així la seva despoblació. Posteriorment va ser transferit a la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa i en 2011 va passar a formar part del Parc natural de la Serra Nord de Guadalajara. El 2013 es va establir a l'antic poble un grup de pobladors, el que va desencadenar un litigi judicial amb la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa després de ser denunciats per delictes d'usurpació de la muntanya, contra l'ordenació del territori i per danys al medi ambient , diu la Junta si no se l'unta, i el resultat s'explica a continuació... 

Els sis imputats per la Junta de Castella-la Manxa per repoblar Fraguas, un poble abandonat a la Serra Nord de Guadalajara, han estat condemnats a un any i sis mesos de presó ia una sanció de 16.380 euros. A més, hauran de pagar la demolició de les cases que han anat aixecant de les ruïnes en els últims cinc anys. La Junta serà qui valori el cost final d'aquestes tasques de demolició. Si als sis condemnats es neguen a pagar o no són capaços de reunir els diners, la pena augmentaria a un total de tres anys de presó, cosa que els obligaria a ingressar efectivament a la presó. Els condemnats van a recórrer la sentència davant l'Audiència Provincial de Guadalajara.

"Ens ha sorprès moltíssim, pensàvem que podíem tenir l'absolució perquè tenim arguments de pes al nostre a favor. Amb aquesta sentència ens queda clara l'actitud de la Junta de Castella-la Manxa davant iniciatives per combatre la despoblació del món rural. Han volgut posar-nos un càstig exemplaritzant ", afirma Jaume Merino, portaveu dels condemnats i resident a Fraguas, un llogaret abandonat el 1968 que gràcies a aquest procés de repoblació iniciat el 2013 ha passat a tenir uns 15 habitants fixos i una creixent activitat en forma de tallers per a nens, investigació mediambiental i construcció sostenible.

La Junta de Castella-la Manxa es reafirma en la seva intenció d'empresonar durant quatre anys a sis persones que han repoblat Fraguas, un llogaret abandonat de Guadalajara

La Junta demanava en la seva denúncia quatre anys i quatre mesos de presó per a cada acusat per dos delictes d'usurpació de muntanya pública i ordenació del territori. El jutjat d'instrucció número 1 de Guadalajara només ha atès la segona acusació, condemnant per això a cada 'okupa' de Fraguas a un any i sis mesos. Pel que fa al delicte d'usurpació, es fixa una multa de sis euros diaris durant tres mesos.

"Volem deixar clar que no tenim recursos econòmics per afrontar les multes, i tampoc per afrontar el pagament de la demolició, per la qual cosa l'ingrés a la presó és segur", adverteix Merino. "És una sentència dura. Encara que s'evita l'entrada a la presó d'inici, la capacitat econòmica d'aquestes persones és molt limitada. Han trigat cinc anys a poder rehabilitar tres cases", indica Erlantz Ibarrondo, advocat dels condemnats. "Ara estem a l'atzar del que la Junta consideri que costa demolir el poble. Pot ser la quantitat que sigui. És surrealista que els obliguin a destruir el que han fet perquè hi hagi unes ruïnes de nou", prossegueix. Ibarrondo insisteix que de cap manera el delicte dels okupes cap en el codi penal i que el lògic hauria estat que la Junta ho portés per via administrativa.

Fraguas, que pertany a l'ajuntament de Monestir (16 empadronats), està enclavat al mig del parc natural de la Serra Nord de Guadalajara. Fonts de la Junta de Castella-la Manxa van afirmar abans de la sentència a aquest diari que no tenien més alternativa que denunciar i sol·licitar l'entrada a la presó dels sis okupes: "No es pot aixecar un nucli de població aïllat en un espai que no està catalogat per a això. És totalment inviable tenir informes i denúncies que deixen constància que s'està vulnerant la legalitat i mirar a una altra banda ".

Els repobladors de Fraguas asseguren que han intentat arribar a un acord amb el govern autonòmic, però que aquest, mitjançant el delegat provincial d'Agricultura, Santos López Tabernero, només s'ha prestat a dialogar un cop hagués sentència judicial. L'audiència provincial haurà de valorar si aquest projecte de repoblació en un dels llocs més castigats per l'abandonament a Espanya, i la il·legalitat admeten els propis condemnats, mereix condemnes de presó o una simple sanció administrativa.

Ves per on que una iniciativa interessant que es podria aplicar a molts poblets abandonats que hi ha al llarg de la península, se n'ha anat en orris per la obcecació cerril de la burocracia administrativa. Se m'acut que poblets d'aquests es podrien repoblar amb immigrants amb un ajut inicial que els ajudés a tirar endavant amb el seus recursos propis, és una manera de mantenir el territori en condicions i una solució per els que no tenen ofici ni benefici, o si en tenen però no el poden exercir...

LA COMÈDIA DE FALSET 16.2.19

El dia 5 de gener de 2016, vaig publicar aquest escrit, on Xavier Monge de la CUP destapaba el frau del procés i anticipava com acabaria tres anys més tard. El més controvertit és el concepte: mandat del poble, que es en nom d'aquest suposat mandat que s'ha fet tot el procés, el 6/7 de setembre, l'1 d'Octubre, i el 21 d'octubre, i aquest mandat encara ningú ha reconegut que no és tal, que és un mandat inexistent.

"Com acabarà el procés? Respondré com ho vaig fer el juliol del 2014 a Mònica Terribas a El matí de Catalunya Ràdio: “Com la comèdia de Falset, que havia de començar a les vuit i va acabar a les set”, és a dir, com el rosari de l’aurora. Coincideixo amb el diagnòstic d’un militant de la CUP, Xavier Monge, que abans de despenjar-se de Twitter va escriure: “Aniria sent hora de posar sobre la taula la pura realitat: el procés és el major frau de la política catalana”, “Un mandat inexistent, un full de ruta en blanc, una legislatura morta, i ­encara parlem d’investir el major cadàver polític del moment. Bravo”.

Aquest text és un spoiler de l'escrit de Rafael Jorba a la Vanguardia, m'ha agradat això de la comedia de Falset. L'escrit de Jorba però, va més enllà de l'anècdota quan diu que el problema no és la CUP, si el voleu llegir sencer: AQUÍ./7