L'escrit que ve a continuació no es meu, el vaig trobar a ran de un comentari rebut en aquest blog fa quatre anys. No es tracte d'estar d'acord amb tot el que en ell es manifesta, però crec que val la pena llegir-lo pausadament, analitzar-lo i reflexionar-hi. Només des de la reflexió serena podem arribar a que els arbres ens deixin veure el bosc, encara que possiblement el paisatge no ens agradi,  però crec interessant la seva lectura d'un text que potser comparteixo molt més ara que fa quatre anys.... 

"El propòsit de la novaparla no era sols de proveir un mitjà d'expressió a la visió del món i als hàbits mentals propis dels devots del Socang, sinó també fer impossibles altres maneres de pensar. Es pretenia que quan la novaparla fos adoptada del tot i per sempre, i la vellaparla, oblidada, un pensament heretge -és a dir, un pensament divergent dels principis del Socang- seria literalment impensable. Almenys, sempre que un pensament depengués de les paraules. Tenia el vocabulari construït per donar l'expressió exacta i sovint molt subtil a cada significat que qualsevol membre del Partit volgués expressar. Al mateix temps excloïa tots els altres significats i també la possibilitat d'arribar-hi per vies indirectes. Això va ser possible en part per la invenció de paraules noves, però sobretot, per la supressió de les paraules indesitjables i per l'extirpació en aquestes paraules de qualsevol significat heterodox i, en la mesura del possible, de qualsevol significat secundari."

ORWELL (2005) 1984, Apèndix. Els fonaments de la novaparla, pp 287-288. Edicions 62, Gavà (BCN) 



Sembla tòpic dir que l'actual situació que viu Catalunya té reminiscències orwellianes. Nosaltres realment ho creiem, si bé no pensem que sigui en el mateix sentit que hom ho diu. No pensem pas que el nacionalisme català sigui nazi, ni que el govern de la Generalitat actui de forma totalitària.
Ara bé, sí que és cert que el nacionalisme català està fent quelcom semblant al que el Partit d'Oceania feia a la distopia d'Orwell: modificar el sentit de les paraules i restringir-ne el significat per tal d'adaptar-lo als seus propòsits. Potser no ho fa d'una manera conscient o deliberada. Però ho fa.

Per exemple, actualment, a Catalunya, la paraula independència és sinònima de llibertat. Per tant, tot aquell que és independentista, és favorable a la llibertat, mentre que tot aquell que sigui unionista (és a dir, favorable a la unitat d'Espanya i, per tant, contrari a la independència) automàticament passa a ser contrari a la llibertat. Aquest concepte és complementat pel sentit que es dóna a la paraula Espanya. Aquest mot està sent convertit pel nacionalisme català en sinònim d'opressió i maldat. I és així de tal manera que un català no pot cridar "Visca Espanya" sense ser mirat, com a mínim, com a sospitós de feixisme. I es veu irremediablement obligat a explicar que es sent espanyol però que no és franquista. Com si l'espanyolisme s'esgotés en el franquisme!

Creiem que això que diem és bastant obvi i evident. Podem veure, doncs, que s'organitza un concert en favor de la independència i se l'anomena "Concert per la llibertat". Amb això es dóna a entendre que la llibertat només és possible amb la independència. I ningú diu res. Un altre exemple concret ho podem veure en el fet que, quan es parla de catalanitzar l'escola (és a dir, de catalanitzar els nens), tothom aplaudeix i hi està d'acord. Tothom entén que catalanitzar vol dir inculcar als alumnes l'amor per la identitat catalana (la seva llengua, els seus costums, les seves tradicions...). Però, en canvi, quan en Wert va dir que volia espanyolitzar els alumnes catalans, tothom (fins i tot espanyols no catalans!) van posar el crit al cel, titllant-lo de feixista, franquista i altres coses. És igual que el senyor Wert especifiqués que volia que els alumnes catalans es sentissin orgullosos tant de la cultura catalana com de l'espanyola (és a dir, no pretenia pas extirpar la catalanitat dels alumnes catalans). Com que el verb que utilitzà era un derivat del mot Espanya, el que va dir era inqüestionablement dolent. "Catalunya" és quelcom bo. "Espanya és quelcom dolent". Això és el que tenen al cap molts catalans, i per això el senyor Wert la va liar parda amb aquelles declaracions que, d'altra banda, denotaven una visió plural d'Espanya (car pretenia armonitzar ambdues cultures). I que consti que nosaltres no simpatitzem ni amb la ideologia neoliberal d'en Wert ni amb la seva LOMCE.

I ja que parlem de la LOMCE, en el cas d'aquesta Llei (que no soluciona cap dels problemes que té l'educació espanyola) podem veure com el nacionalisme català mostra aversió vers la llengua castellana. Ja des del primer borrador de la LOMCE es deixava clar que el català era una assignatura obligatòria a tots els cursos de primària i secundària. Res donava a entendre que deixaria de ser llengua vehicular, o que no seria assignatura obligatòria, o que no caldria examinar-se'n per passar de curs. Ara bé, gran part de la comunitat educativa catalana posà el crit al cel i clamà contra una llei "franquista". L'única cosa que exigí en Wert (i no pas en el borrador tant criticat i denostat) és que el castellà tingués una presència raonable en la vehicularitat escolar catalana. Res més!! Només que ALGUNES assignatures fossin impartides en castellà. Doncs bé, tot plegat va ser considerat un atac a la llengua catalana (el pitjor des dels anys del franquisme, es deia). És a dir, fer algunes assignatures en castellà (llengua materna del 60% de catalans) és un atac al català. No és que sigui un atac, és que el nacionalisme, per molt que parli de tolerància lingüística en una hipotètica Catalunya independent, per guanyar vots i adeptes, en el fons detesta el castellà. I el pitjor de tot és que acusa l'estat espanyol de voler extirpar el català de Catalunya, quan l'única cosa que es demana és que el castellà TAMBÉ sigui vehicular.

Finalment, una altra semblança entre la Catalunya actual i la distopia d'Orwell és el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació sobre l'opinió pública. Des de TV3, Catalunya Ràdio, la Vanguàrdia i altres mitjans públics i subvencionats se'ns bombardeja amb la idea de l'espoli fiscal i del maltracte que rep Catalunya arrel del model de finançament. I gran part dels catalans s'ho creuen sense ni tan sols exercir un mínim de crítica ni preguntar-se si això és realment cert!
Qui es pregunta com s'han calculat les balances fiscals? Com és el model de finançament? Què és la neutralització i com s'han d'interpretar els resultats obtinguts per aquesta? Quina és la inversió real de l'Estat a Catalunya? La Generalitat o els partits catalans tenen alguna responsabilitat sobre l'asfixia econòmica catalana (pensem en la corrupció a la sanitat)? O, tornant una mica (no gaire) enrrera en el temps...què diuen l'Estatut del 2006 i la sentència del TC? És lògica la sentència? Quin percentatge va ser modificat i com afecta això a la vida diària dels catalans?
En fi...és realment Espanya la culpable de tots els mals de Catalunya, o se'ns vol fer creure això per guanyar vots i adeptes?? 

Si alguna cosa fa similar la Catalunya actual amb l'Oceania del Gran Germà és, sobretot, la falta de reflexió crítica i la submissió passiva i servil a l'adoctrinament disfressat d'informació objectiva i veraç.
Compte! I no s'està dient que tots els independentistes siguin uns adoctrinats a-crítics!! Ni molt menys. Hom pot ceure que la neutralització de les balances fiscals és un mètode adequat i que l'espoli fiscal és real. Però abans ha d'haver examinat tots els càlculs i tots els arguments que defensen la resta de càlculs fiscals. Hom pot pensar que la sentència del TC és agreujant per a Catalunya...però ha d'haver llegit l'Estatut i, almenys, punts fonamentals de la sentència.

Finalment, deixar constància que també considerem que molts unionistes pequen exactament del mateix que molts nacionalistes, però amb idees contràries. Per tant, tot l'aquí exposat no és una crítica restringida al nacionalisme. És una crítica general a la societat catalana, la qual cada vegada ens està decepcionant més. Tant el bàndol dels independentistes com el bàndol dels unionistes (tot i ser el nostre).

Publicat per Dasein


afegitó: he dit reflexionar-hi, no ballestrejar contra l'escrit, que insisteixo cal llegir atentament, molt atentame