La burocracia té les seves particularitats, úniques e indisolubles, inasequibles al desànim. Fa anys, treballava en una empresa a Barcelona ubicada al Barri de Gracia, al carrer de Vilafranca, que estaba ubicada en el que havia de ser un parking que no es va arribar a utilitzar mai com a tal. Tenia el permis d'apertura de l'ajuntament de BCN, però com havia canviat la llei i a partir de l'any següent d'aconseguir-lo hi havia una nova normativa i els locals com aquell no es podien fer servir com a lloc de treball per empreses, sinó per el que havia estat fet, o sia aparcament, l'Empresa tenia problemes amb l'ens Municipal.
Faltava però, un paper de l'ajuntament que feia tres anys s'havia presentat i que ratificava la data real en que s'havia sol·licitat aquest permis i que era molt important per fer les al·legacions corresponents a l'ajuntament i seguir operant en el lloc esmentat.
No hi havia manera d'aconseguir trobar on carall era aquest paper, i fnalment a base d'influencies (untant a l'egipci de torn) amb l'assessor fiscal de l'Empresa varem trobar una pista d'on podia ser aquest document a l'ajuntament de BCN (aixó era més o menys l'any de 1976/77). Després de passar per diversos despatxos i passadissos, arribarem a uns despatxos d'uns cent metres quadrats on hi havia varies taules amb els seus funcionaris més o menys treballant. Allí una funcionaria molt agradable i ja veterana a qui ens varem adreçar, ens va indicar que el document que cercàvem havia d'estar a la  taula d'en Mateu.
Ai las! ai en Mateu, el pobre feia tres anys que estava de baixa per depressió (ja en aquella época els funcionaris es deprimien, es veu), la seva taula (de fusta d'aquelles de 'la oficina siniestra' estaba curulla de piles de documents plens de pols, i un d'ells havia de ser el nostre. Com no havien enviat ningú per substituir-lo, la taula restava allí tal i com l'estressat d'en Mateu l'havia deixat. Si no fos perquè encara l'havien de filmar, em sentía Indiana Jones a la cerca de l'Arca perduda, no hi havia teranyines però gairebé i més pols que al desert de Mojave. Era tasca difícil trobar el document que necessitàvem, fins que un funcionari ens va dir que ell tenia deu mil raons per saber on era el nostre document, tot era qüestió de saber regirar a la taula d'en Mateu. Al cap d'una setmana teniem el document i el meu cap deu mil peles menys a la butxaca. Coses de la burocracia d'abans i suposo que també d'ara.