UN ACTE D'AMOR


La Conferència Episcopal ha criticat l'eutanàsia, en paraules del secretari general de l'ens, Luís Argüello, assegurant que no "és mai la solució". Aquest ha estat el posicionament dels bisbes espanyols després que s'hagi reobert el debat sobre l'eutanàsia arran del cas de l'home que va ajudar a morir la seva muller que patia esclerosi múltiple des de feia trenta anys. Sobre aquest fet en concret, Argüello ha volgut deixar clar que en cap cas estava "pensant en presó per a ningú", sinó un suport en tot el que la mort no sigui la solució. Els bisbes espanyols, per contra, defensen les cures pal·liatives.
La pregunta que em faig és, ¿que hi tenen a veure els de la secta catòlica amb l'eutanasia?, ¿a algú l'importa la seva opinió?, una opinió que té la validesa que té, o sia zero, altra feina tenen els de la sotana immensa que posar-se en qüestions humanes que no els pertoquen. 
El dret a decidir acabar amb la pròpia vida, no el por regular ningú, ni l'Estat ni la societat i menys encara l'Esglesia, i no ho dic pel cas d'Ángel Hernández, que de fet més que eutanasia el que ha fet és un acte d'amor vers la seva dona, el vídeo dels instants finals de Maria José Carrasco, és d'una emotivitat, d'una tendresa que estremeix, com li pregunta si ho vol fer, i ella assenteix, li posa la palla a la boca perquè sigui ella la que begui el brebatge, i després li agafa la mà per escoltar-la, per notar-la fins el seu últim alé.
I no és ara tampoc el moment de revisar la llei que de fet està pendent d'aprovar, que ja ho estaria si, el Pp no hi hagués posar les urpes, ja se sap que no es pot legislar en calent. Però tornant al tema. Des del moment en que no hem pogut escollir el moment de venir aqui, el fet de néixer, la inconveniència de néixer, tenim tot el dret a decidir quan acabar amb el nostre viatge, sense que hi pugui interferir ningú, i menys que ningú l'Església Catòlica, per cert, experts en practicar la eutanasia al llarg de la seva sinistre existencia.

Cioran es preguntava de que servia nèixer: A mesura que un acumula anys, es va formant una imatge cada vegada més ombrívola de l'avenir. És només per consolar-se d'estar exclòs? Sí, en aparença; no de fet, ja l'esdevenir sempre ha estat atroç, ja que l'home només sap posar remei als seus mals agreujant-los, de manera que en cada època l'existència és més tolerable abans de trobar la solució a les dificultats del moment. Si, abans, davant d'un mort em preguntava: «¿De què li va servir néixer?», Avui em pregunto el mateix davant qualsevol que estigui viu.

Una mica pesimista si era el romanès, però no anava desencaminat. L'eutanasia es practica cada dia als hospitals, de manera discreta, dissimulada, pero cada dia; vaig viure un cas personal. Un senyor que havia conviscut amb la meva sogra va patir un ictus, i va quedar pràcticament vegetal. No tenia cap familia coneguda i va estar així dos anys (la sogra ja havia mort). L'ùnic contacte que tenien a l'hospital era jo, un dia em varen trucar, insinuant que no tenien lloc i que com l'Antonio no tenia remei, havien pensat de suspendre el tractament i donar-li paliatius, els vaig dir que d'acord, l'Antonio que últimament ja no em coneixia quan l'anava a veure cada diumenge, hi hauria estat d'acord. Quan encara tenia una certa consciència sempre em deia, Francisco sácame de aquí, y déjame en el suelo de cualquier campo, no quiero morir aquí ni quiero seguir viviendo de esta manera.
Fa cinc anys i va haver el cas de la madrilenya Pilar Garcia, que es va suïcidar als 55 anys, per evitar l'agonia que l'esperava . Li vaig dedicar aquest escrit 'NU', i en aquest poema crec que deixava prou clara la meva voluntat.
Maria José Carrasco ha complert la seva última voluntat, descansi en pau, una pau de la que no n'ha gaudit els últims trenta anys de la seva vida, si és que sen podia dir així.

PRISIS PILÍTICS


La junta electoral central ha avisat que multarà al programa FAQS de TV3 si continúa usant el hastag 'prisis pilítics', lo qual no deixa de ser ridícul, atès queda clar que l'esmentat hastag era de conya, per fotre-se'n. I avisa també que de moment no els sancionarà però que no hi tornin, o sia que no se'ls ocorreixi emprar un hastag com 'prusus pulutucs' o similars.
És palès, l'excés de zel, el sospitós excès de zel de la JEC, que fa retornar als temps en que s'havia de tenir imaginació per esquivar la censura a l'hora d'escriure. 
El periodista Emilio Romero, de pluma àgil i incisiva, discrepava a vegades del règim de Franco, en un article va publicar una frase on deia 'la mitad de los senadores son tontos' i com els censors li ho varen recriminar, va canviar el text per 'la mitad de los senadores NO son tontos'. Doncs això, caldrà tornar a la imaginació i a la trapelleria lingüística a l'hora de fer hastags o escriure articles,  per esquivar la censura, com en els temps de Franco dels que pel que es veu, encara no n'hem sortit del tot.

LA FALTA D'EMPATIA DE BORGES


Em deia Miquel l'altre dia en un comentari, que Borges li agradava molt però que no l'emocionava, que va acabar de llegir el Aleph i es va quedar fred. Mario Bunge en aquest article abunda d'aquesta impressió, la falta d'empatia del poeta.

"Tothom admira l'obra de Borges. Se'l cita avui tan sovint com abans es el citava a Paul Valéry, un altre poeta cerebral. El motiu és que Borges era extremadament culte, intel·ligent, imaginatiu i enginyós, i escrivia com els àngels (com es diria en anglès). Gairebé tot el que va escriure és interessant, particularment per als intel·lectuals. Però també hi ha qui pensa que a Borges li va faltar alguna cosa. Què? Tinc la gosadia de proposar que no tenia empatia: que no simpatitzava amb els seus personatges. Proposo aquesta idea amb gosadia perquè no tinc credencials literàries perquè sóc conscient que estic fent psicologia de butaca. Crec que Borges admirava, temia o menyspreava a la ment. Però alguna vegada es va compadir d'algú o estimar a algú a punt de sacrificar alguna cosa? Si hem de jutjar per personatges, Borges no els va tenir llàstima ni va estimar apassionadament a cap persona. En efecte, cap dels seus personatges és entranyable. Almenys, jo no voldria ser amic de cap d'ells. 
Ens riem de Don Quixot i de Sancho Panza, però també ens encarinyem amb ells. No apreciem al Doctor Bovary, però ens fa pena. També ens fa llàstima el Coronel a qui ningú escriu, de García Márquez, encara que no l'admirem. Qui llegeix poemes, contes o novel·les no busca informació ni gimnàstica intel·lectual. Busca emoció, sorpresa o diversió. Borges em sorprèn, interessa i admira, però no m'emociona. En canvi, el francès Le Clézio, el danès Peter Hoegg, el brasiler Jorge Amado, el portuguès José Saramago, l'indo-canadenc Rohinton Mistry, l'albanès Ismail Kadaré, la sud-africana Nadine Gordimer, el nigerià Wole Soyinka, l'egipci Naguib Mahfouz, l'australià Peter Carey, l'espanyol Miguel Delibes, el nord-americà. Kurt Vonnegut i molts altres m'emocionen més de sorprendrem i divertir-me. Que això és l'art ardent i perdurable: la seva capacitat d'emocionar. Crec que Borges va ser més porteny "piola" (astut) del que li hauria agradat ser. Per si no ho sabien els lectors, el 'porteño' piola d'aquells temps era menyspreador i perdonavides, feia ostentació de pell dura i d'intel·lecte superior, era escèptic i cínic. Si ho sabré jo, que vaig ser 'porteño' gairebé la meitat de la meva vida. Tant ho vaig ser, que en la meva joventut elogiava a Borges, a qui respectava intel·lectualment, per ser el millor escriptor anglès en llengua castellana. Si la meva hipòtesi fos veritable, explicaria per què l'obra de Borges admira però no commou. Va ser escrita amb l'escorça cerebral, sense participació del sistema límbic. És freda i distant com una escultura moderna o com la música atonal. Em corregeixo: així veig jo l'obra de Borges. Admeto que altres puguin sentir-la de maneres diferents, potser per identificar-se amb l'autor o amb algun dels seus personatges. Per esbrinar la veritat caldria fer una investigació experimental de l'apreciació estètica de l'obra de Borges. ¿S'animen? Jo tampoc". MARIO BUNGE

QUAN ET MATEN PER SER FELIÇ


La noticia és terrible, és de les que produeixen un calfred, sembla que no pugui ser, i és que a vegades la realitat supera la ficció. Si ens expliquen en una novel·la o pel·lícula el succés d'aquesta notícia, hauriem pensat que el guionista és un exagerat que per a res el seu guió sembla real. Però si ho és de real, Un home n'ha matat a un altre per ser feliç. Matar per matar, sense motiu real, ni cap penediment, heus ací l'home: Said Machaouat.
Said Machaouat 

Els fets van passar el 23 de febrer a Torí, quan la víctima Stefano Leo de 33 anys passejava plàcidament per la ribera del riu Po. L'assassí és un tal Said Machaouat de 27 anys d'edat, que després d'aquesta horrible i macabra acció va decidir lliurar-se a la policia. En la seva confessió del crim, va assegurar als agents: "Vaig triar a aquest jove entre les moltes persones que passaven perquè semblava massa feliç, i no suportava la seva felicitat".
"Jo volia assassinar a un noi com jo, treure-li tot el futur que tenia, els fills, arrabassar-lo als seus amics i als seus parents". Aquestes paraules van ser transcrites pels carrabiners en les declaracions de l'assassí.
Francesco Rizzo comandant dels carrabiners i encarregat de la investigació del cas, va assegurar que van confirmar la presència de l'acusat pels voltants del crim. Pel que sembla l'assassí tenia problemes i no tenia habitatge i treball. La qual cosa no hauria portar a ningú a assassinar a una altra persona, i menys per considerar-la extremadament feliç. O sigui que en aquest terrible cas hi ha dues víctimes, Stefano i el seu botxí Said, però nomès una d'elles és innocent. 
Giovanni Papini tenia un conte sobre matar sense cap motiu, però nomès era un conte.

DELINQÜÈNCIA PATRIÒTICA


Dir "policia patriòtica" a la banda de xantatgistes al millor postor que, segons sembla, tenia muntada el comissari Villarejo i els seus, suposa un acte de depravació. Fins que les finestres del Ministeri de l'Interior no s'obrin de bat a bat i entrin la llum del dia i l'aire net, no hi haurà pau per als demòcrates.
Pocs llocs tan apropiats com Espanya per provar que Oscar Wilde tenia raó: el patriotisme sol ser la virtut que s'arroguen els depravats. També, de pas, una manera d'esmorteir la gravetat i l'abast de l'escàndol de corrupció policial que ha esclatat al cor de l'Estat: al capdavall, si era una policia tan dolenta no seria.
Durant dècades, a la part més profunda de l'Estat, amb el suport, el reconeixement i la cobertura de governs socialistes i populars, el comissari Villarejo i la seva banda van muntar presumptament una xarxa d'espionatge, xantatge i calúmnia que llogava els seus serveis al millor postor. Emprant gratis totes les estructures de seguretat i informació de l'Estat van servir als interessos inconfessables de polítics, banquers i periodistes. Tots es beneficiarien i tots van fer negoci. Uns es van lliurar o danyar a les seves rivals, altres van blindar la seva poltrona i altres van aconseguir audiència i notorietat. És un fet indiscutible que mereix i exigeix ​​netejar i depurar les responsabilitats, com es diu ara, sense complexos.
No tots han patit la mateixa manera el dany de l'activitat criminal d'aquesta delinqüència patriòtica submergida en les clavegueres de l'Estat. Els principals damnificats es troben entre les files de Podem i el nacionalisme, als qui se'ls ha aplicat sistemàticament la presumpció de culpabilitat i s'han vist indefensos una i altra vegada davant calúmnies i mentides, redifundidas cop i un altre en horari de màxima audiència. Villarejo i els seus el resultat molt útils al bipartidisme. 
recordar els casos de Xavier Trías o Artur Más. És un altre fet indiscutible. També exigeix ​​clarificació.
La llista de responsabilitats pendents i assumptes foscos que, per pura higiene democràtica, ha de aclarir resulta massa llarga perquè el ministre de l'Interior, Fernando Grande Marlaska, es limiti a assegurar-nos que ja no opera banda alguna de delinqüents facturant des del cap de la seguretat de l'Estat. Fins que les finestres d'aquest Ministeri no s'obrin de bat a bat i entrin la llum del dia i l'aire net, no hi haurà pau per als demòcrates.
Convé recordar que si Villarejo està a disposició de la Justícia no és, precisament, mercés a una investigació interna o pels controls anticorrupció del propi Ministeri d'Interior. Villarejo compareix davant el jutge per una xamba derivada de l'operació Kitchen i un barroer intent per fer-se amb la informació que pogués tenir Luis Bárcenas contra el Partit Popular. La seva paraula val poc en aquest assumpte, Excel·lentíssim Senyor ministre. Tampoc ens serveix que es jubili a uns o es rellevi llocs administratius a uns altres. Preferim una investigació independent ens torni la confiança i la pau. - Antón Losada - eldiario.es - Tot plegat és més a la vora de Torrente que de la MI5 britànic. I cal no oblidar que Villarejo ha entrampat i gravat a tots, dreta, esquerra, banquers, la casa Reial, i més que no sabem. 
El que sorprèn amb la quantitat d'amics que ha anat fent pel camí, l'home  de la gorra encara respiri, vol dir que aquests perjudicats no tenen tant poder com sembla, o que saben que en cas de desaparició no voluntaria del sinistre personatge, sortiria encara més informació que comprometria a tort i a dret a tots. A tot aixó Fernandez Díaz i Marcelo, no saben no contesten.

LA VIDA EN UN XIP


Encara que sembli cosa de ciència ficció o d'un futur encara per arribar, hi ha països com Bèlgica o Suècia que ja compten amb persones amb xips incorporats en el seu cos. Aquesta pràctica, habitual en mascotes com els gossos, s'usa en aquests països amb diferents motius. D'una banda, al país belga la companyia de màrqueting digital NewFusion va posar en marxa aquest sistema en alguns dels seus empleats. Es tracta d'un microxip que té la mesura d'un gra d'arròs i s'implanta a poca profunditat entre els dits polze i índex. D'aquesta manera, els treballadors que porten el xip s'identifiquen per entrar a l'empresa mitjançant aquest nou sistema. Només el fan servir per accedir a llocs exclusius i no per monitoritzar els moviments dels individus, de moment, tot arribarà.
No obstant això, aquest ús de xips en éssers humans s'ha fet extremadament popular a Suècia, on més de 3.000 persones porten un incorporat. En aquest país nòrdic, els usuaris d'aquest futurista sistema el fan servir per a pràcticament tot: des d'anar al gimnàs fins agafar un tren.
Malgrat que inserir el diminut estri pot ser dolorós, el que veritablement preocupa d'aquest ús és la possibilitat que les dades de cadascun quedin al descobert. Però això no sembla ser un mal de cap en territori suec, on hi ha una gran passió pels avenços tecnològics i molt poc por a la violació de la informació personal.
Ben Libberton, microbiòleg de la companyia sueca de radiologia Max IV Laboratory, adverteix de les conseqüències que poden tenir aquests implants, ja que poden generar "infeccions i reaccions del sistema immunitari". Així mateix, Libberton posa el focus en l'ús de la informació personal de cada un: "el risc més important fa a les dades: en aquest moment, les dades recollides i compartits pels implants no són molt nombrosos però això augmentarà, probablement".
"Si un dia un implant pot detectar un problema mèdic a la persona que el porta, ¿qui serà avisat i quan? És que les companyies d'assegurances obtindran informació sobre la nostra salut?", Es planteja l'investigador, que afirma que "com més dades hi hagi en un sol lloc, com seria el cas d'un implant, més gran és el risc que aquest sigui utilitzat en contra nostre ".
Però tot això no impedeix que la nova tecnologia tingui èxit a Suècia. Segons els promotors d'aquests xips, que asseguren que és totalment passiu i segur, allà "la gent no té por de la tecnologia i diria que hi ha menys resistència a les noves tecnologies aquí que a la majoria dels països". A Espanya de moment només es coneixen quatre casos a dia d'avui de persones que s'hagin implantat un xip, gossos a banda, però ja em veig a venir que d'ací a uns anys anirem tots amb algun xip inserit al nostre cos, un xip que molt em temo que en comptes d'ajudar anirà contra nosaltres, a fi de tenir-nos encara més controlats.
Per altra banda científics han descobert que la melanina del nostre cos pot ser conductora d'electricitat. La melanina és el pigment que li dóna el color a la pell, el cabell i els ulls humans. Hi ha dos tipus de melanina: l'eumelanina (d'un color marró-negre) i la feomelanina (groga o vermellosa). La combinació, en diferents proporcions, d'ambdós tipus, és el que fa que els nostres cabells siguin vermellosos o de tons daurats. Però l'eumelanina en la seva forma natural és massa desordenada a nivell molecular per conduir l'electricitat amb eficiència. Per fer que l'eumelanina sigui més conductora sense afegir agents externs, l'equip de Pezzella va desenvolupar un procés que va organitzar les molècules perquè l'electricitat pogués fluir amb més eficàcia d'un electró a un altre.
"El procés és bàsicament escalfar al buit la eumelina - assenyalen els autors -. D'aquesta manera, s'elimina completament l'oxigen i el vapor d'aigua. Sense les molècules addicionals, l'eumelanina és molt més eficient en la conducció ".
El procés multiplica la conducció per 9 ordres de magnitud, és a dir mil milions. El següent pas dels científics és crear una configuració molt simple, com una pel·lícula prima amb la qual aplanar el camí per a diferents aplicacions com recobrir dispositius elèctrics dissenyats per a l'ús en humans. O sigui que estem condemnats a ser essers elèctrics amb xip incorporat, com la Vida en un xip de la que ens en parlaba Quin Puyal, i ja ens faltarà menys per ser alló pel que varem ser creats, energia en estat pur.

STANBROOK, L'ALTRE SCHINDLER


El 1939 el port d'Alacant es trobava bloquejat per l'armada del general Franco i avions de l'Alemanya nazi, la qual cosa va convertir en tasca gairebé impossible l'arribada dels vaixells contractats pel govern de la Segona República per evacuar els milers de refugiats amuntegats en el port. L'amenaça d'enfonsament va provocar que la gran majoria de navilieres incomplís els compromisos, ja pagats, i desistís d'apropar-se a aigües espanyoles. 
El 'Stanbrook' va poder burlar el bloqueig i va rescatar centenars de republicans que intentaven fugir al port d'Alacant. El vaixell esperava carregar taronges i safrà, però, veient aquella munió desesperada al moll, el capità va desafiar l'ordre del propietari del vaixell i va pujar a bord a tots els que va poder. El Stanbrook va partir a la recerca d'un port segur, atestat de gent, el que va provocar una travessia penosa, durant la qual en alguns moments la inclinació del vaixell de càrrega feia témer el naufragi. Ningú els va oferir la possibilitat d'atracar, així que van vagar sense rumb fins que, per fi, van poder fer-ho a Orà, des d'on els passatgers van ser enviats a camps de treball al desert per construir una línia fèrria, en condicions d'esclavitud. En el 80 aniversari de la partida del vaixell Stanbrook des del Port d'Alacant amb els últims 2.600 exiliats de la Guerra Civil espanyola, la Corporació d'Alacant ha participat en una ofrena floral al costat del monument al capità del vaixell, Archibald Stanbrook.
Per cert, que els Falangistes varen profanar el monument erigit al capità, uns falangistes que no han oblidat ni oblidaràn en la seva ràbia gens dissimulada, sort que cada vegada en queden menys, per dos motius de traspàs: o la palmen o se'n van a VOX. 
És oportú recordar històries com aquesta quan s'escolten discursos xenòfobs com el de VOX o el PP i C's sobre la immigració. Per posar-los en relleu, les formacions polítiques representades al Parlament, juntament amb entitats municipals, l'Ajuntament de Barcelona, les diputacions, el Síndic de Greuges i cinquanta entitats van arribar a un acord unànime. En el document, signat en un acte presidit per Quim Torra, president de la Generalitat, es van comprometre a combatre els discursos racistes i l'ús del debat sobre la immigració amb fins electoralistes.
Veurem el resultat del que no deixa de ser un acte de bones intencions al qual s'han sumat precisament els partits i entitats que no tenen en el seu discurs la xenofòbia.

ECOLOGISME DE SALÓ


La comarca del Pallars s'ha quedat sense Doctor Music -un festival que deixava molta pasta a l'estiu- per decisió de la Generalitat (Agència Catalana de l'Aigua) i els molt ingrats protesten. A sobre que els hem regalat a l'ós Goiat, l'últim bandoler de Catalunya, el molt gandul que encara hiverna, i que quant desperti tornarà a atacar ovelles, egües i tota bestiola que se li posi per davant!
El món rural s'ha posat flamenc, i uns al Pallars i altres pel centre de Madrid -la gran manifestació de diumenge de la "Espanya buida" - reclamen modernitats: accés a banda ampla, cobertura per al mòbil, internet, carreteres...
¿Què s'han cregut els de Terol Existeix, els Viriatos de Zamora o l'associació Milana Bonita d'Extremadura? El que han de fer és construir xalets a les gallines perquè posin ous feliços, procurar deu metres quadrats a tot porc i posar música en els camps de remolatxa per tal que els nens urbanites mengin més remolatxa i menys donuts!
Jo diria, escoltant aquest cap de setmana als del Pallars i als de Madrid, que estan fins als nassos de tant ecologisme, animalisme i experts de saló que des de les urbs els imparteixen lliçons sobre com gestionar la desolació i unes terres vingudes a menys. Els traiem els caramels com el Doctor Music i els regalem un ós eslovè -el meu volgut Goiat, una debilitat personal- perquè les famílies avorrides vagin un cap de setmana a l'any a ensenyar als nens -aquests pesats- el meravelloses que són les bèsties, idealitzades en aquest món urbanita infantilitzat.
Hi ha 23 províncies despoblades a Espanya, un país on un 5% de la població viu en un 53% del territori. Com resistiran si no tenen cobertura mòbil, banda ampla, internet, vies de transport o tenen la sanitat a desmà? I el greu no és això: a sobre els endeguem sermons sobre la seva relació amb la natura o els animals que en ella habiten i que compten amb més simpaties perquè són tots molt bondadosos i parlen en les pel·lícules de dibuixos animats.
Defensar el món rural acabarà sent revolucionari, i mal farà el PSOE a desatendre aquesta Espanya buida i cabrejada, que caça, pesca i cria animals no per fer una foto d'diumenge amb els nens sinó per subsistir i, de passada, proveir a les ciutats d'aliments a preu raonable. Juraria que l'ecologisme urbanita advoca per una desena d'ous a sis euros per tal que les gallines visquin felices i virtuoses.
Adoro a Goiat perquè és un ós transgressor que fa just el contrari del que esperaven d'ell qui, a cost de ja centenars de milers d'euros, imposen la seva presència al Pirineu. El dia que es cruspeixi un nen rosset encara hi haurà qui dirà: la culpa no és del pobre ós. - Joaquin Luna - lavanguardia.com

L'ESPANYA BUIDA


Els carrers de Madrid van ser escenari ahir del crit d'auxili desesperat de la societat rural que agonitza. Una bona part del territori espanyol pateix una greu i creixent despoblació que, a hores d'ara, en nombrosos pobles és ja irreversible. Això constitueix un problema d'Estat per al qual ningú, fins ara, ha aportat solucions. Per aquest motiu més de 50.000 persones procedents de vint-i províncies, sota el lema "La revolta de l'Espanya buida", hagin demanat mesures urgents per revertir la situació i avançar cap a un major equilibri poblacional, ho expliquen a la vanguardia.
La tendència de la població a concentrar-se en les grans ciutats és una tendència no només espanyola sinó mundial, però això és un desequilibri que cal combatre. Com fer-ho? Aquí està la dificultat. A la manifestació d'ahir es van reclamar més comunicacions i millors serveis, tant mèdics com educatius, per garantir la igualtat d'oportunitats del medi rural, així com una política d'inversions per afavorir noves activitats econòmiques que evitin la marxa dels joves a les ciutats. Entre elles podrien situar la indústria agroalimentària ecològica i de qualitat, el turisme rural i les derivades del teletreball i de l'accés al coneixement global que permet internet. Però també la solució a la despoblació ha de sortir de la població urbana amb propostes innovadores com la custòdia del territori, les ecoviles, els moviments ecologistes i les associacions en defensa dels oficis tradicionals i del paisatge, entre d'altres. En suma, el pacte d'Estat per frenar la despoblació d'àmplies extensions del territori espanyol que faciliti les mesures econòmiques i socials necessàries hauria d'anar acompanyat d'un profund canvi cultural en el conjunt de la societat que posi en valor de nou el món rural com a alternativa de vida equilibrada i saludable. 
Potser és massa tard, la comoditat de la vida urbana és difícil d'abandonar, i viure en medis rurals, pot semblar molt bucòlic però té una serie de dificultats, que són les que han provocat precisament aquest buidament en detriment de l'augment de població en les viles urbanes. De fet, és una qüestió de concepte, de canvi de mentalitat, ja que de la mateixa manera que un ciutadà pot tardar una hora o més en arribar al seu lloc de treball, aquest és el temps que podria tardar en moltes zones rurals per anar a la seva feina, o simplement, potser canviar de lloc de feina, de manera de viure, es pot prescindir de moltes de les comoditats que dona la vida urbana i no morir en l'intent. De fet, les arrels de la actual civilització venen de quan l'home va deixar de ser nòmada i va arrelar.
Aquesta noticia, m'ha recordat una companya de feina de la meva dona. Ella i el seu marit es varen quedar a l'atur (d'aixó en fa ja més de vint anys), aleshores varen capitalitzar l'atur i se'n varen anar amb la canalla encara menuts a un poble del pirineu a fer vida de pagés. Varen llogar una casa i comprar unas quantes cabres. La idea era fer formatge i vendre'l als visitants del poble els caps de setmana. Però la cosa no va acabar de anar bé; les cabres que eren de Córdova amb el fred de l'hivern se'ls posàven morades i fins i tot tremolaven, i el formatge que feia ella, el primer dia el varen donar a probar al gat que es va passar tres dies amb descomposició estomacal i no va haver-hi manera que mai més els provés, ni el gat ni ells. 
En resum, que l'aventura bucólico-camperola va durar un any, al termini del qual varen tornar a Sabadell, i és que la vida del camp no és gens fàcil, al contrari, és dura, molt dura. Només és un cas, pero si la prova de que no és fàcil la vida rural. Altra cosa seria ubicar immigrants en pobles abandonats per què visquessin de la terra que poguessin conrear i del bestiar que mantinguessin per consumm propi, amb ajuts inicials per part de l'administració, però el que em pregunto és si hi hauria molts interessats en aquesta proposta.
Aqui trobareu un anàlisi molt interesant sobre l'Espanya buida a ran de la novel·la de Sergio del Molino.

LA FUGITIVA


Segons Arrimadas, Inés, les declaracions d'Iceta a Berria, on va dir que si el 65% dels independentistes volen la independència la democràcia haurà de trobar un mecanisme per habilitar-la, són "de les més greus que s'han fet en política en els últims anys". Segons servidor, potser perquè servidor és persona (i no polític), són de les més sensates que s'han fet en molt de temps, de més sentit comú i democràtic, conceptes dels que n'està i molt mancada Arrimadas, Inés, per qui democràcia o sentit comú no són paraules que contempli des del seu obscè i barroer llenguatge antidemocràtic. S'ho hauria de fer mirar, però prou que s'ho trobarà a les properes eleccions. Cal recordar que Arrimadas, Inés, si que ha fugit de Catalunya i amb ella la flor i nata del seu partit, inclòs el carrincló d'en Carrizosa. Com diu la dita. Bon vent i barca nova, i de passada, a fer la mà. Aquesta senyora no ha entés res, i de qui no ha entès res se'n sol dir que és idiota. Com diria Aki Kaurismäki: “Este planeta nunca tuvo tantos sociópatas e idiotas en el poder”, i aquí caldria afegir: en el poder i a la deslleial oposició, que seria el cas d'Arrimadas, Inés. 
Una altra cosa que no ha entès Arrimadas, Inés, és que si va guanyar les últimes eleccions a Catalunya va ser per què en Maginet pela canyes i Pau pi anàven per separat, que no per sepharad, sinó a sant de què hauria guanyat unes eleccions que ha estat incapaç d'administrar pel resultat tant favorable que va tenir, i és per què allí o no n'hi ha no en pot rajar, i és per això i per altres motius que ha decidit fugir a Madrid. Arrimadas, Inés, 'la Fugitiva'

CONFIAR EN ELS GOSSOS...


Aquest planeta mai ha tingut tants sociòpates i idiotes al poder". Entrevista a Aki Kaurismäki, de Gregorio Belinchón - No hi ha un cineasta europeu com el finès Aki Kaurismäki (Orimattila, 1957), que des de 1980 porta fent pel·lícules sense baixar gens ni mica la qualitat del seu cinema. Compromès amb els més febles d'aquesta societat -com els sense sostre, els refugiats o els aturats-, amb un estil auster en plasmació d'emocions i marcat en l'ús dels colors i l'espai, Kaurismäki ha rebut per aquests mèrits la Medalla d' or del Cercle de Belles Arts, un honor que prèviament va recaure en Jordi Savall, Salman Rushdie i Michael Haneke. O Luis Buñuel, com va apuntar en el discurs d'introducció Juan Miguel Hernández León, president de la institució, un referent del surrealisme del qual ha begut Kaurismäki.

En els últims anys, Kaurismäki s'ha convertit en un clarivident analista de l'actualitat social i política, tant a la pantalla, com mostra L'altre costat de l'esperança, com en les seves declaracions: "El poder està en mans del capital, que està conduït per idiotes. El món està en les pitjors mans possibles. Vaig a posar-me seriós encara que això comporti caure en la tristesa. El problema dels refugiats no ha fet més que començar. Quan era nen confiava a Europa. Avui és una vergonya per a Europa que no es faci cas a aquest drama. Les potències proven les seves armes a Síria i Putin així ho ha confirmat. aquest planeta mai ha tingut tants sociòpates i idiotes al poder. el president Eisenhower va dir que calia evitar la unió entre el capital i la indústria armamentística, que és exactament el que avui passa ".
El director va assenyalar amb les seves paraules a l'ONU: "El principal problema és el Consell de Seguretat de l'ONU i el poder del veto allà dels EUA, perquè la resta són uns pallassos. El noranta per cent de la població vol viure , plantar el seu hort, criar els seus fills, i no pot. el deu per cent restant són aquests sociòpates que tenen el poder. la Unió Europea també té la culpa per prioritzar l'economia, i per tancar la porta a aquesta gent, convertint a Síria en un camp de concentració. Cal fer una revolució, fer fora la Xina, Rússia i EUA del Consell i que la resta prengui les decisions i deixi clar que fins aquí ha arribat la guerra. Aquesta i qualsevol altra. quant tinguin la tecnologia per enviar a coets a aquest deu per cent a Mart, jo estaré encantat de pagar la meva part". I va rematar amb un acudit marca de la casa: "És una pena que els ianquis que tenien aquesta gran tradició d'assassinar els seus presidents l'hagin perdut. Ho feien amb els bons, i no ho fan ara amb els dolents. Prefereixen matar bombardejant gent del carrer que està, per exemple, comprant en un mercat de l'Orient Mitjà". Dit tot l'anterior, va elevar el to: "Però aquesta no és una reunió per rendir-nos. L'esperança mou muntanyes i sense l'esperança només ens queden els bars. Anem a un bar".
Amb la seva cigarreta elèctric a la mà, Kaurismäki va recordar la seva primera aproximació al surrealisme: "Als 16 anys vivia en un poble molt petit al centre de Finlàndia. Allà van obrir un cinefòrum. Jo sabia que m'anava a agradar el surrealisme, no em preguntin per què. però vaig arribar tard a la projecció -que era una sessió doble de Nanuk l'esquimal i l'edat d'or- i el meu cervell va començar a centrifugar. Allò no s'assemblava en res al surrealisme, però era una pel·lícula fantàstica. vaig descobrir la meva error quan va començar l'edat d'or. i la vaig gaudir, ia més amb aquesta doble sessió vaig descobrir els límits del cinema. Encara avui segueixo arribant tard a tot. Ho faré al meu propi funeral i no importarà, perquè no hi haurà ningú. Jo mateix cavaré la meva tomba".
Per acabar, va demanar una pregunta amb més humor, i el moderador li va preguntar sobre la constant presència dels gossos al seu cinema. "Si pogués fer una pel·lícula muda, la faria amb gossos, però l'audiència vol so. En els gossos podem confiar: In dogs we trust. No tant en déu. El cinema és un hobby car i als gossos no se'ls paga. A més , la meva dona els dirigeix i aquell dia els dóna més petons. El món seria millor si ho governessin els gossos, fins i tot les serps. Gràcies al polze no som animals. els vam deixar enrere, cert, però tampoc hem arribat a humans. Ni tan sols tenim bon gust, no servim d'aliment a ningú. Em pregunto què fem a la punta de la piràmide alimentària. en fi, espero que la meva pròxima pel·lícula es tituli Lassie, torna".

fragment del blog:descontexto.

HERNÁN CORTES I FELIP V


La petició del president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, al Rei i al Papa de demanar disculpes per la conquesta per Hernán Corts i l'etapa colonial i les conseqüències que això va tenir han causat un considerable enrenou entre els que creuen i els que no creiem en la llegenda negra del segle d'or espanyol. Un enrenou del mateix tenor que la discussió que tenim a Catalunya respecte a l'impacte que va produir la victòria borbònica davant els austriacistes el 1714 i la subsegüent Nova Planta.
Estudis demogràfics han demostrat que la població indígena del que, després de l'administració colonial espanyola, va ser l'actual Mèxic va sofrir de la presència dels europeus, que van importar malalties a les quals els indígenes no eren immunes, però no és cert que Hernán Cortés fora un genocida. Els mexicas tiranizaban a 371 pobles precolombins i practicaven el canibalisme sacrificant a no menys de 20.000 persones a l'any per oferir tributs als déus, la qual cosa comportava un gran odi als Texcoco, Tlacopan i Tenochtitlan, un odi que va donar peu al fet que Cortés pogués apoderar-se de Mèxic amb poc més de 600 homes i, això sí, amb el suport dels indígenes enemics de Moctezuma i els seus.
Dit això, em sembla interessant establir un paral·lelisme entre les conseqüències de la conquesta d'Hernán Cortés i la colonització espanyola de Mèxic i el que va succeir a Catalunya després de la victòria dels Borbó en la guerra de Successió un cop acabada la irresponsable resistència austriacista catalana, injustificada després de la signatura del tractat d'Utrecht l'abril de 1714 en que Anglaterra i la resta de potències europees reconeixien Felip V com a rei d'Espanya, quan ja l'arxiduc Carles havia deixat de ser elegible per a la corona espanyola per haver accedit a la corona imperial, a Viena, per més que catalans austriacistes es obstinaran en seguir donant-li suport.
Després de l'arribada de Cortés a Mèxic (llavors Nova Espanya), una real provisió de 1542, signada per Carlos I a Barcelona, ​​va prohibir l'esclavitud dels indis; en 1551 es va crear la Universitat de Mèxic; es va introduir la impremta, i Carles I i Felip II van dictar lleis noves que donaven peu a que Mèxic fos entrant en el que llavors era la civilització occidental. No va massacrar als indígenes com va passar a les 13 colònies angleses d'Amèrica del Nord.
Al costat europeu de l'escenari, després del decret de Nova Planta del rei Felip V, i en contra de la decadència que argumenten els independentistes catalans, Catalunya no només no va entrar en decadència sinó que va sortir molt beneficiada de la introducció pels Borbó de la il·lustració, de la llibertat de comerç i la desaparició de fronteres tant per al comerç amb Amèrica com per al comerç interior a Espanya. Mèxic es va beneficiar, doncs, de la colonització espanyola de la mateixa manera que Catalunya es va beneficiar de l'administració reformista borbònica que va suposar Felip V. - Francesc Granell - lavanguardia.com "
Sembla impossible saber la veritat dels fets esdevinguts fa més de 500 anys, si escoltem aquest vídeo del doctor Pablo Moctezuma Barragan, aquests fets narrats per Granell sobre la conducta d'Hernán Cortés en la invasió de Mèxic, trontollegen, el doctor Pablo Moctezuma dona una versió molt diferent d'aquesta actuació de l'extremeny, i com sempre passa un no sap a què atenir-se, encara que s'inclinaria a donar una major versemblança a la versió del Dr. Moctezuma. I aquí una altra versió diferent de les dues, però més propera a la del Doctor.

ELS 502 DE LLEIDA


"Una sociedad, no puede sonreír al futuro teniendo sus muertos escondidos. Los muertos son para ser enterrados, son para ser individualizados en los cementerios, pero no para ser escondidos. Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. Nunca. - El Papa Francesc.

Avi, et trauré d’aquí! és el resultat d’una promesa. És la que Joan Pinyol va fer a Joan Colom, l’avi que no va conèixer, el republicà exhumat d’una fossa comuna de Lleida per la dictadura i traslladat vergonyosament al Valle de los Caídos sense el permís de la família. És el compromís adquirit davant la cripta que acull els seus ossos, que reposen al costat dels del seu botxí. Algun dia descansaran a Capellades, a casa, al costat de la seva gent.
Aquest llibre recull, a la primera part, el periple vital de Joan Colom des de l’octubre de 1938, quan va ser mobilitzat per la República, fins poc després de la seva mort en un camp de presoners lleidatà, el març de 1939; a la segona part, es documenta l’odissea de la família des del 2008 en la seva lluita per treure l’avi del mausoleu franquista.
El relat periodístic d’un cas, conegut a partir del documental homònim emès pel programa Sense ficció de TV3, que posa en relleu les nefastes conseqüències de la guerra en la vida de les persones, la desconsideració primer de la dictadura i després de la democràcia amb les víctimes republicanes i les misèries de la Transició, que les ha condemnat a l’oblit. Un crit d’alerta i de denúncia a tots aquells que sempre miren cap a una altra banda quan s’ha de fer memòria, i també una mà estesa a l’esperança en forma de carta escrita per Joan Pinyol als fills, per evitar que Joan Colom torni a caure mai més en l’oblit.
L'avi de Joan Pinyol, va ser reclutat a la força per la república, amb 40 anys, casat i amb tres fills, va fer tasques variades en la rereguarda fins que va ser capturat i reclós en un camp de concentració a Lleida on va morir de disenteria, i on va ser enterrat. Durant molts anys la seva familia pensaba que estaba enterrat allí, fins que llegint la revista Sapiens a l'any 2008, Joan Pinyol es va assabentar que les restes havien estat profanades i tretes de la fosa de Lleida i portades al Valle de los Caídos dins la 'operación caidos', que Pinyol en diu 'El Valle de sus Caídos', pero tal d'omplir el mausoleu. D'aquesta fosa a Lleida s'en varen emportar les restes de 502 republicans. Joan Pinyol ha intentat per tots els mitjans possibles de recuperar les restes del seu avi i enterrar-lo on li correspon, però ha estat impossible malgrat en un moment i durant el Govern de Zapatero va semblar que aixó seria possible.

La novel·la Avi, et trauré d'aquí! la podeu trobar a Edicions Saldonar

ADÉU A AGNÈS VARDA


Ha mort als 90 anys Agnès Varda, la cineasta que lluitava contra l’egoisme. Nascuda a París el 1928 i precursora de la Nouvelle Vague, va explorar les fronteres entre ficció i documental. Agnès Varda es considerava un “dinosaure” -ho deia amb aquella actitud senzilla i tendra que havia enamorat tants cinèfils d’arreu-, però la seva mort va sacsejar ahir el món del cinema: les seves últimes pel·lícules continuaven mostrant la mirada d’una artista amb una curiositat insaciable, tret que acostuma a perdre’s amb els anys. La directora, que n’hauria fet 91 a finals de maig, va tenir temps de presentar el seu testament cinematogràfic, Varda par Agnès, a l’última edició de la Berlinale. Varda deixa una trentena de llargmetratges que, arrencant amb La pointe courte i passant per Cleo de 5 a 7, Sense llei ni sostre i Els espigoladors i l’espigoladora, han dibuixat una de les trajectòries més imprevisibles de les últimes sis dècades.
Reconenc que em vaig enamorar d'ella en veure la seva última pel·lícula, 'Cares i llocs' de la que en vaig parlar fa uns mesos y que publico de nou com a homenatge a aquesta dona tant menuda, tant petita i alhora tant gran.
Agnes Varda i Jean René -  


CARES I LLOCS

La col·laboració entre la veterana directora Agnès Varda i l'artista gràfic urbà i fotògraf JR (Jean René), un jove francès conegut per les seves impactants obres visuals que consisteixen en enormes intervencions gràfiques en carrers i teulades de diverses ciutats de tot el món, va fructificar en una deliciosa pel·lícula 'Cares i llocs'. Varda i René dins de una furgoneta que és un fotomaton van pèls pobles fent fotos a la gent per penjar-les a les parets, corren amb cadira de rodes pèls Passadissos del Louvre, pengen fotografies de les dones dels estibadors en enormes contenidors, o poblen per un dia un poblet abandonat. Varda de 88 anys i René de 33 tenen una enorme empatia i la pelicula passa volant, es fa curta, i és un espectacle visual constant. </ div>
¿Podem plasmar la nostra imaginació a casa seva? pregunta Varda. En un moment donat de la pel·lícula és traslladen a Normandia a una platja on des de dalt d'un penyasegat ha caigut (de fet el van tirar) un búnquer de la segona guerra mundial que em recorda el final de la planeta dels Simis.
No es diu vell amic, diu Varda referint-se a Godard, a qui van a visitar, es diu amic de llarga durada. Godard no a els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella esta trista i aleshores, en un llac s'asseuen ambdós, ell es treu les ulleres de sol que no s'havia tret en tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls.  FI



La pel·lícula la teniu a Movistar+

L'ESCRIBA EGIPCI


L'any 1875 el màxim responsable de la oficina de patents dels Estats Units d’Amèrica, en presentar la seva dimissió, al·legava que com estava ja tot inventat, no volia malmetre inútilment la despesa de l’erari públic amb el seu sou i el dels seus col·laboradors.
Adduïa que després de l’invent de petites inutilitats com el cinema, l’avió o l’automòbil, que no anaven més enllà de ser un pur divertiment, tot el que era fonamental per el desenvolupament de la societat ja existia i havíem arribat al límit de les nostres possibilitats.
Dotze anys després, el 1887, el gran químic Marcellin Berthelot escrivia: «D'ara endavant, l'Univers no té ja misteris.» Per obtenir una imatge coherent del món, la ciència havia buidat la plaça. La perfecció per l'omissió. La matèria estava constituïda per cert nombre d'elements impossibles de transformar uns en uns altres.
Però, mentre Berthelot rebutjava a la seva sàvia obra els somnis alquimistes, els elements, que no sabien d'això, seguien transmutant sota l'efecte de la radioactivitat natural. En 1852, Reichenbach havia exposat el fenomen, que havia estat immediatament rebutjat. Treballs realitzats en 1870 evoquen "un quart estat de la matèria» comprovat amb ocasió de la descàrrega dels gasos. Però ha-havia de reprimir tot misteri. Repressió: aquesta és la paraula. La idea del segle XIX es pot sotmetre a psicoanàlisi. 
Un alemany anomenat Zeppelin, de tornada a la seva terra després d'haver combatut a les files sudistes, va tractar d'interessar als industrials en la direcció de globus. «Desgraciat! No sap que hi ha tres temes sobre els quals l'Acadèmia de Ciències francesa no admet discussió? Són la quadratura del cercle, el túnel sota la Manxa i els globus dirigits.»
Un altre alemany, Hermán Gaswindt, proposava la construcció de màquines volants més pesades que l'aire, propulsades per coets. El ministre de la Guerra alemany, després d'haver consultat els tècnics, va escriure sobre el cinquè manuscrit: «Quan rebentarà d'una vegada aquest ocell de mal averany?"
Els russos, per la seva banda, s'havien sacsejat de sobre un altre ocell de mal averany, Kibaltchich, que era també partidari de les màquines voladores amb coets. Escamot d'execució. Cert que Kibaltchich havia emprat els seus coneixements tècnics per fabricar una bomba que acabava de matar a l'emperador Alexandre II. En canvi, no hi havia motiu per enviar al cadafal al professor Langley, de l'Smithsonian Institute americà, que proposava unes màquines voladores accionades per motors d'explosió, recentment inventats. Se'l va degradar, se'l va arruïnar i se'l va expulsar del Smithsonian.
El professor Simón Newcomb va demostrar matemàticament la impossibilitat de volar amb una màquina més pesada que l'aire. Uns mesos abans de la mort de Langley, que es va morir de pena, un noi anglès va tornar plorant un dia a l'escola. Havia mostrat als seus companys una fotografia d'una maqueta, que Langley acabava d'enviar al seu pare. Aquest havia proclamat que els homes acabarien per volar. Els companys es varen burlar d'ell. I el mestre li va dir: «Amic meu, potser el seu pare és un ximple?" El supòsat ximple es deia Herbert George Wells.

L'any 1879, el president de l'Institut de Tecnologia Stevens, Henry Morton, va nomenar a la bombeta incandescent inventada per Thomas Alva Edison un "notori fracàs". 

Tot i que ara les bicicletes són un important mitjà de transport, al 1902 'The Washington Post' va anunciar que eren una moda passatgera i que "la popularitat de la roda està condemnada al fracàs". 

El mateix 1902, 'The New York Times' va titllar d'impráctics als automòbils, anunciant que el preu dels cotxes "mai serà prou baix per fer-los populars". 

Més endavant, al 1917, l'empresa cútex va inventar el que més s'assemblava a l'esmalt d'ungles líquid modern. No obstant això, va trigar molt de temps a fer-se popular. El 1927, 'The New York Times' la va titllar de "moda passatgera de Londres", mentre que el 1932 'The Atlanta Daily World' la va tractar d'una "moda passatgera estranya i única". 

El 1928, el president de la companyia cinematogràfica nord-americana United Artists, Josephh Schenck, va anunciar que "la parla no era propi de les imatges". Encara que pensava que els efectes sonors podien ser útils en el cinema, el diàleg, en la seva opinió, era "sobreestimat". 

Quan els contestadors automàtics varen aparèixer per primera vegada, semblava que les companyies telefòniques impedirien el seu ús i desenvolupament. Des dels anys 1940, la majoria de les companyies els varen prohibir, i ATT va anunciar que "no hi ha necessitat per a aquest dispositiu". 

Ja més endavant, a l'any 1985, 'The New York Times' en un dels seus articles va anunciar la imminent desaparició dels ordinadors portàtils, dient que "la gent no vol portar un ordinador a la platja o al tren" i que prefereixen passar aquest temps "llegint les seccions d'esport o de negocis dels diaris ".

Més de dos mil mil anys abans un escriba egicpci va considerar que ja no valia la pena escriure res més o sobre res, que estava ja tot escrit i que era inùtil doncs continuar fent-ho. Una gran visió de futur d'una serie de gent no fa pas tants anys alguns... llevat de l'escriba egicpi que es va  cobrir de gloria pels segles dels segles...


CANVIS EN EL CANVi D'HORA


No serà que no he criticat vegades la cosa aquesta del canvi d'hora, que porto temps sentint que aquest any encara no però el següent sí que, segur, s'acaba amb aquest canvi horari. Com sempre que toca aquesta adaptació, la matinada de diumenge que, a les 2 passaran a ser les 3, amb el que tindrem una hora menys, és a dir que primer s'avança el rellotge i després es retarda. Perquè el canvi aquest es fa a les dues de la matinada francament no ho sé, ni té - entenc- massa sentit, es podria canviar a les dotze, a les sis o simplement quan un s'aixequés al matí, depenent de l'hora en que ho fes, o en el cas de casa que canviem l'hora el dissabte a la nit abans d'anar a dormir. I, encara bo que el canvi d'hora es produeix sempre en diumenge, perquè si es fes entre setmana seria més complicat i l'excusa ideal per arribar tard a la feina.
Segons expliquen el calendari plantejat per la Comissió Europea disposa que l'últim canvi d'hora obligatori serà el 2021, o sigui un anys després de la prohibició de plàstics en bosses, palletes etc. Aquesta insistència, any rere any, a recordar-nos que aquest any encara haurem d'avançar o retardar les busques dels rellotges, però el següent ja no, és una estratagema per mantenir-nos distrets. Com els estudis idiotes que publico sovint que apareixen i reapareixen cada pocs temps, com que mirar els pits d'una dona allarga la vida, o la discussió eterna de les tasses de cafè que s'han de prendre cada dia, i bestieses per l'estil, estudis que, poc temps després, altres estudis els desmenteixen amb arguments totalment contraris. Sobre el cafè o el vi n'hi ha uns quants.
La gent es queixa de l'horari d'estiu a l'estiu i del d'hivern a l'hivern, perquè la gent es queixa sempre per sistema, igual que es queixa de la calor a l'estiu i del fred a l'hivern. El que si en principi quedarà clar és que s'acabarà la discussió cada sis mesos sobre el tema del canvi d'hora, del qual no cal oblidar que indirectament la culpa de la seva aplicació és de Coldplay, però ja buscarem altres collonades sobre les quals polemitzar, els mitjans de comunicació ja es cuidaran d'això.

AIXÒ S'ESTÀ FENT MOLT LLARG

EL NOI DE L'ERASMUS AL PAÍS DE TINTIN DEL QUE NO ES POT DIR NI EL NOM NI EL MALNOM
- "La Junta Electoral señala a TV3. Si la provincial de Barcelona prohibió este miércoles a los medios de la Generalitat el uso de expresiones como “exilio” o “presos políticos”, este jueves la Junta Electoral Central ha pedido sancionar a TV3 por la cobertura de la manifestación independentistas en Madrid el pasado 16 de marzo. Ambas resoluciones son en respuesta a petición de Ciudadanos. - lavanguardia."
La Junta electoral tambè ha prohibit a TV3 i Catradio dir: caca, culo, pedo, pis i pata, peta, pita, pota, pilota. En canvi la Junta Electoral no ha prohibit a Carlos Alberto Rivera de todos los santos dir que a TV3 li han dit puta a Doña Inés del alma mía, ho va fer el nen de Granollers al programa de trancas i barrancas, i dit curt i ras, aixó és mentida, qui va titllar sibil·linament de puta a Doña Inés va ser Toni Alba que treballava (ja no hi treballa) per una productora que fa programes per a TV3, en un tuit francament desafortunat.
Mentrestant, el fill de l'Aeroport de Madrid fent-se un embolic amb l'avortament dels nascuts a Nova York, i l'Iceta vacil·lant una miqueta. Mare de déu, tot aquest desgavell, no l'arregla ni una persona tan diplomàtica como Don José Pepe Borrell, ¡ai senyor! com contestà el poeta en dir-li bon dia, -com esteu mestre?- un matí qualsevol, un deixeble: Que com estic?: assetjat per la mort i envoltat d'imbècils. Doncs aixó, a partir d'ara per referir-se a Puigdemont no es podrà dir exiliat, s'haurà de dir, aquell noi que és d'erasmus al país de Tintín, si de cas per no dir Bélgica, i quan als presos polítics, s'haurà de dir, aquells vailets trapellas que l'han feta grossa, amb la iaia de 63 anys de cómplice, però compte, no es pot dir, ni presos polítics ni polítics presos, ni presó, ni caca, culo, pedo, pis, ni pata, peta, pita, pota, pilota, que hi ha molt 'fill de pilota' sueltu últimament pels puestus de les Juntes i Judicatures. Això s'està fent molt llarg. Francament, ja se m'estan posant les gònades com les d'aquest gos de la foto.


EL CERCLE GROC


Al cap dels anys, l’independentisme ja només gira entorn de la simbologia, la litúrgia, el sentiment, els llaços, les commemoracions, el judici. 
L’independentisme s’ha aprimat tant, políticament, que fins i tot el president de la Generalitat s’identifica davant de càmeres, amb una sinceritat estupefaent, amb un petit grup de CDR que l’escridassa.
El sentimentalisme independentista és obsessiu, circular, basat en una fe que ­havia nascut il·lusionada i ara és una fe ferida. Mentre la ferida supuri (i sembla que el Suprem hi vol contribuir generosament), tindrà adeptes, vots, força. Per a què servirà la força? Per continuar girant entorn de la ferida: explicar la ferida, atendre la ferida, exigir als rivals que empatitzin amb la ferida, rabejar-se en la ferida, clamar per la ferida. L’independentisme ja només és ferida.
Ara bé: aquell país nou ja tothom sap que no arribarà. Fins els més devots ho saben. Mentrestant, el sofriment emmascara la nuesa estratègica i això permet simular alegries com la que ha teatralitzat l’advocat Cuevillas. Mutat en polític encara pinta cels radiants. “Això és imparable, Catalunya serà independent abans que passin 8 anys”, ha dit en una entrevista al Diari de Girona (com un venedor que liquida els estocs immobilitzats del seu mercat ideològic a preu de saldo electoral).
Sortir d’aquest cercle i acceptar la realitat no seria tan difícil. No costaria tant explicar que els límits polítics i els resultats electorals del bloc independentista són els que són i que, per tant, és literalment un deliri persistir en tòpics republicans que la realitat desmenteix a cada instant amb sonoritat de bufetada.
Tothom sap que això és així. Acceptar-ho i rectificar el rumb per reiniciar una navegació pragmàtica no seria tan difícil. Molts votants independentistes ho agrairien, per més que l’escuma de les xarxes socials posés el crit al cel. És humanament comprensible que els líders de Soto del Real i de Brusel·les s’aferrin al seu paper polític per evitar que els votants independentistes tinguin la temptació d’abandonar-los en la dissort. Però podria donar-se un fet imprevist, que no surt al guió: una caiguda no espectacular, però significativa, del bloc independentista a les properes eleccions. Una caiguda paral·lela a l’emergència del bloc del mig, fins ara anèmic. No es pot descartar que els votants, tips de viure en un cercle groc, desautoritzin la conversió de la política catalana en una eterna quaresma de lament i cendra.
L’independentisme, de moment, encara és la força principal, però s’està quedant sense líders, sense banqueta, sense nord, sense brúixola, sense cap més objectiu que mantenir les brases emocionals. Perduda la flama política, l’independentisme ja només és un fervor. Un fervor de Catalunya que fa pensar en aquells versos de Jorge L. Borges: “...más conmovedor todavía / es aquel brillo desesperado y final / que herrumbra la llanura cuando el sol último se ha hundido” ( Fervor de Buenos Aires). Antoni Puigverd. Poètic ell, (l'Antoni)
A mi, francament, tota aquesta lamentable història o histèria de l'independentisme, em remet més aviat a 'Humor amarillo' de telecinco, amb música de fons de Benny Hill. I si, ja sé que hi ha gent a la presó, en una injusta presó preventiva com la de Sandro Rosell, per aixó, i malgrat aixó la musiqueta de Benny Hill: España y yo somos así, señoria. Que esperaven? aquests de Madrid són tant o més beneits que els d'aquí, però tenen el poder, un poder que l'independentisme no té ni tindrà mai.

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-