Hi ha gent amb la que no saps perquè hi tens molta empatia, més que amb altres, això em passa amb Najat el Hachmi, amb qui podria afirmar que estic compromès amb les coincidencies. Aquest article d'avui a elperiódico el subscric fil per randa i em remeto a un senzill poema que vaig escriure fa temps:

Que bonics els immigrants
que venen per carretera
i quina nosa que ens fan
els que arriben en pastera.

Perquè d'això va aquest article:

"El Govern facilitarà la residència a 400.000 britànics si hi ha 'brexit' dur mentre manté totes les traves per regularitzar els immigrants que ni són europeus ni tenen mig milió d'euros. Quina pena no ser un d'aquests 400.000 britànics a qui el Govern espanyol concedirà el permís de residència en cas de 'brexit' dur. No és que no me n’alegri, de la sort dels molts súbdits de sa majestat Isabel II que porten temps a Espanya i que podrien veure’s greument perjudicats per la sortida del seu país de la Unió Europea. Tinc amics certament amoïnats davant la incertesa del seu futur administratiu però no puc deixar de fer comparacions odioses i constatar que, venint del nord, la vida és infinitament més fàcil.
Quina pena no ser un d’aquests britànics i en canvi ser dels nombrosos manters sense papers que ja s’han fet a la idea que seran perpètuament marginats dins de la societat en la que viuen. Per evitar haver de tirar regularitzacions extraordinàries d’immigrants, la reforma de la llei d’estrangeria sota el mandat de Zapatero va establir un mecanisme pel qual una persona que porta temps vivint al país pot optar a la residència. La via de l’arrelament està prevista per facilitar la sortida de la il·legalitat, però a la pràctica resulta gairebé impossible per l'enorme llistat de requisits: demostrar que fa temps que el sol.licitant viu aquí, que s’està ‘arrelat’, sigui el que sigui el que això vol dir, i sobretot, sobretot, disposar d’una oferta de treball que permeti mantenir-se per mitjans propis. Aquest és el nus, el peix que es mossega la cua: si no es tenen papers és difícil que algú et contracti i si no et contracta ningú mai podràs 'regularitzar’ la teva situació. És un procediment d'una certa perversitat: la seva conseqüència és una mena d'apartheid per la via administrativa, que milers de persones malvisquin en un món on se suposa no existeixen, deliberadament invisibilitzats.
Per això quina pena no ser un d'aquests britànic a qui el Govern els ha tranquil·litzat mentre manté la segregació via papers a temporers, immigrants que algun dia van ser ‘legals’ però que en perdre la feina van caure del cantó dels inexistents, refugiats que han de dormir a la intempèrie fent cua per tramitar les seves sol·licituds, menors no acompanyats que han esdevingut adults sense papers, dones reagrupades sense dret a treballar, treballadores de la llar mig esclavitzades aprofitant que ningú les veu, ningú reclama la seva igualtat. I quina pena no tenir 500.000 euros per obtenir la residència per la via de l’adquisició d’immobles. Ja se sap que no es pot permetre l’exclusió social d’aquesta bona gent que, tenint mig milió d’euros, no poden gaudir de la plenitud de drets. Va ser el Govern de Rajoy qui va decidir facilitar la seva integració en la societat espanyola. A aquests no els demanen ni demostrar que fa temps que viuen aquí, ni que estan ‘arrelats’ ni que disposin d’un contracte de treball. Només els cal ensenyar el saldo del compte corrent, passaport a tot arreu."

Quina pena no ser guiri - Najat El Hachmi