És sabut que els turistes són antropòlegs aficionats. També és sabut que els principals informants dels turistes són els taxistes. Doncs bé, un turista que venia de Buenos Aires em deia recentment: "És notable la popularitat de la psicoanàlisi a l'Argentina. Qualsevol taxista 'porteño' li ofereix a un diagnòstics psicoanalítics de qualsevol cosa que passi, sigui al carrer o al govern". A què es deu la popularitat de la psicoanàlisi entre els taxistes porteños, alhora que està totalment desacreditat en el món científic, al punt que ni tan sols s'ensenya a les bones universitats? M'atreveixo a proposar una hipòtesi a ser investigada per antropòlegs i psicòlegs socials. La meva hipòtesi és que un alt percentatge dels taxistes són exestudiants o fins i tot diplomats universitaris. Va ser a la universitat on van sentir l'Evangeli segons Sant Segimon. En particular, és allà on van aprendre que tot el que li passa a un o a la societat pot explicar-se en base a un sol principi: tots patim del complex d'Èdip. Que simple resulta tot! La història, tal com l'expliquen Freud i els seus fidels, és tan senzilla que qualsevol adolescent pot entendre-la. Per als cristians som fills del pecat, i viure és anar pagant en quotes pel pecat original. També els psicoanalistes ens condemnen a cadena perpètua, però pel motiu oposat: estem torts perquè se'ns impedeix pecar, perquè som víctimes del tabú de l'incest. Si no fos necessari reprimir la nostra natural inclinació al incest, no estaríem acomplexats i seríem feliços. Però, com el tabú ens reprimeix, som desgraciats i hem de fer-nos psicoanalitzar per poder descarregar-nos, sobretot de diners. Més precisament, segons els psicoanalistes de totes les escoles, el procés que culmina inevitablement en drama personal o col·lectiu és el següent: 
(1) L'impuls sexual és innat i es manifesta en la més tendra infància. 
(2) Per ser els més pròxims, els parents i germans són els primers objectes del desig sexual de l'infant. 
(3) El tabú de l'incest és una convenció social. 
(4) Els desitjos sexuals incestuosos són reprimits i emmagatzemats en l'inconscient. 
(5) La repressió es manifesta com a odi al pare (complex d'Èdip) oa la mare (complex d'Electra). 
(6) Com més intens és l'odi al progenitor, tant més fortament és reprimit. ¿Pepe diu voler al seu pare? ¡Èdip! ¿Paco té por al seu pare? Tem (secretament) que el seu pare el castri per haver-se enamorat (secretament) de la seva mare. ¡Èdip! ¿Juancho va acabar en pinxo? S'està venjant del seu pare. ¡Èdip! ¿Els obrers van declarar la vaga? Es venguen del patró, figura paterna. ¡Èdip! El país li fa la guerra al seu veí? Els seus habitants desencadenen l'odi que vénen reprimint des molt jovenet. ¡Èdip! ¿El país viu en pau amb els seus veïns? Els seus habitants tenen por de ser castrats. ¡Èdip un cop més! Quina meravella aquest principi que tot ho explica! Prou de bromes. Vegem quines proves hi ha de les cinc primeres hipòtesis. (La sisena és no és comprovable i, per tant, no és científica. En efecte, el conte de la repressió protegeix al conte d'Èdip.) La hipòtesi (1) de la sexualitat infantil és falsa. En efecte, el centre del plaer sexual és l'hipotàlem, òrgan del cervell que està subdesenvolupat durant la infància. Per tant, també és falsa la hipòtesi (2) de l'atracció sexual pel progenitor del sexe complementari. Però la hipòtesi (3), que evitem l'incest per ser prohibit, és independent de les dues hipòtesis anteriors, de manera que deguera ser investigada independentment. Si la investigació (que cap psicoanalista ha fet) mostrés que l'incest s'evita naturalment, les hipòtesis (4) i (5) quedarien orfes, i tot l'edifici psicoanalític s'esfondraria. Vegem què diu la ciència. En 1891 Edward Westermarck, un antropòleg, sociòleg i filòsof finlandès contemporani de Freud, va investigar el problema de si el tabú de l'incest és natural o artificial. Sobre la base de les poques dades a la seva disposició, va concloure que normalment la gent no sent desig sexual per les persones amb qui ha tingut un contacte íntim i prolongat des de la infància. Freud va conèixer aquesta hipòtesi però la va rebutjar sense més perquè amenaçava les seves fantasies.
Un segle després la hipòtesi Westermarck va ser àmpliament reivindicada per l'antropòleg Arthur P. Wolf, de la gran Universitat de Stanford, qui li va dedicar gairebé tota la seva vida acadèmica. El fruit d'aquesta investigació és el gruix tom Sexual Attraction and Childhood Association (1995). Wolf va fer una exhaustiva investigació de camp i d'arxius en el nord de Taiwan, on fins fa poc hi havia dos tipus de matrimoni de menors, que ell anomena major i menor. Al matrimoni gran, la noia es muda a la casa dels seus sogres el dia del casament. En el matrimoni menor, la noia és criada pels seus futurs sogres gairebé des del moment de néixer. En el primer cas, els futurs esposos només es coneixen a partir del seu casament efectiu; en el segon, els nois es crien com a germans. Wolf va estudiar durant un quart de segle la història de 14.402 matrimonis d'ambdós tipus, fent recerca de camp i fent servir arxius que cobreixen el període 1905-1945 de l'ocupació japonesa. Quin dels dos matrimonis va tenir més èxit, mesurat en durada, nombre de fills i fidelitat conjugal? El segon, o menys. Wolf resumeix així la seva principal conclusió: "Lluny de concebre una atracció sexual per membres de la mateixa família, els nens desenvolupen una forta aversió sexual com a resultat de l'associació inevitable. Per tant, va concloure que la primera premissa de la teoria edípica [la naturalitat del desig incestuós] és errada, i que totes les conclusions a què porta la presumpta existència d'un complex d'Èdip són igualment errades". Adéu, Èdip! Ja que sense Èdip no cap la teràpia psicoanalítica, aquest negoci es va acabar de iure, encara que no de facto. També es van acabar les. "Explicacions" simplistes i de confecció de tot el bo i tot el dolent que ens passa en les esferes privada i pública. Per entendre una mica de tot això caldrà deixar de macanear i posar-se a investigar. - MARIO BUNGE