LA PRESONERA 27534


Neus Català, l'última supervivent catalana de l'Holocaust nazi, ha mort aquest dissabte als 103 anys, tal com confirma el rotatiu català 'Ara'. Membre de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra Civil Espanyola, Català era l'única supervivent espanyola viva del camp de concentració nazi de Ravensbrük. El 2015 amb motiu de l'any Neus Català, l’historiador i divulgador Jordi Algué, va realitzar aquest video com a  document homenatge a la supervivent dels camps de concentració nazis , un video que és un viatge en imatges per la seva vida.
Costa entendre com es pot sobreviure i després viure a l'horror d'un camp de concentrafció com el de Ravensbrük, cal una força i enteresa sobrehumana; Neus Català va ser una d'aquestes persones tan fortes i tan valentes.
"Neus i el seu marit van ser detinguts juntament amb tres guerrillers més i enviats a una presó de Limoges. Allà va veure per última vegada al seu marit, que va ser deportat i va morir en el camp de Bergen-Belsen. I allà també va començar el principi del seu calvari, que va acabar en el camp de concentració. 
Va passar mesos detinguda entre diverses presons franceses (Dordogne, Llemotges i Compiège) on va ser interrogada i torturada. Però el seu esperit de lluita no es doblegava, i durant aquests mesos van organitzar la fugida d'una vintena de dones de la resistència. Més tard la van traslladar al camp de Ravensbrück, en un vagó de tren per a animals, en unes condicions infames, on va arribar el 3 de febrer de 1944, juntament amb milers de dones més (conegut com el comboi de les 27.000).
El record d'aquell viatge va quedar marcat per sempre en la seva memòria i en el de les seves companyes: "milers de dones, quatre dies de viatge sense parar, sense higiene, sense aire per respirar, sense saber que seria de nosaltres. No teníem lloc per seure, estàvem de peu, érem noranta dones en cada vagó i una galleda d'escombraries al mig per fer les nostres necessitats, que amb el moviment es bolca constantment, feia molta pudor... moltes de les dones ja no van baixar dels trens...". Al final del trajecte, va començar el ritual del terror que totes les supervivents recorden, les dutxes de desinfecció, inspeccions per tots els racons del cos, cabell rapat al zero, un vestit de ratlles i un número. Neus Català tenia el 27.532."


Montserrat Roig a ELS CATALANS ALS CAMPS NAZIS AL 1977, parlava de Neus català i els altres catalans als camps de concentració dels Nazis.Aquí ho comenten amb motiu dels cent anys de Neus Català.
L'entrevista de Montserrat Roig a RTVE de Catalunya el 1977 LA PODEU VEURE AQUÍ - Convé recordar que amb Neus català, desapareix l'ùltima veu que pot recordar tot l'horror dels camps d'extermini nazis, i cal no oblidar i insistir en recordar aquells fets, aquell horror, ara que bufen vents  d'extrema dreta a tot Europa, convé recordar i no oblidar, ara més que mai.

*

UN ENS AMORF

Sabut és que un ajuntament és un ens amorf i consuetudinari, la principal missió del qual ens és cobrar per tot i més als ciutadans a canvi de poca cosa. 
Ho dic ara que s'acosten les eleccions municipals per què els semovents de dues cames ens ho pensem a l'hora de regalar el vot a algún sotacarro incompetent il·lustrat amb pretensions de ser alcalde..., i dic ser, que no exercir, que seria una altra  cosa. I sí,  ja sé que fins i tot a vegades fan coses i les fan bé, encara que tinc la percepció que és més per inercia que per convenciment, capacitat i ganes de fer-ho. I succeeix tambè que a vegades tenen aquell punt naïf-ecologista d'estar per casa que els fa sovint, ensenyar la ceba. 
L'Ajuntament de Sabadell, no se si en l'epoca Farrès o la posterior amb Bustos (aquell que es varen petar per poca cosa i molta enveja els exFarrés, ajudats pel nepotisme i veleitats del personatge que tot s'ha de dir)... el que deia, l'ajuntament de Sabadell, quan arrencava un arbre per malmés deixava enganxadeta al terra amb dos bisos una placa que resava:

HEM ARRENCAT AQUEST ARBRE PER MALMÉS, PROPERAMENT SE'N PLANYARÀ UN ALTRE DE LES MATEIXES CARACTERÍSTIQUES O SIMILARS...


Escric de memòria, copsat encara per la impressió que em va causar el text en el seu moment, fins el punt d'emocionar-me. Ara bé, el pas del temps ha esborrat el text de la placa, però l'arbre que havia de substituir al malmès encara no hi és, ni se l'espera. I d'això en fa molt de temps, tant que ja ho vaig comentar a les anteriors municipals, però, com diria Julito Esglesies, la vida sigue igual, com la mosca i el fanal i el fanal i la mosca. Ço és un ajuntament, o com li agrada escriure al Miquel: Ay untamiento.

*

XERRAR AMB ELS VEÏNS


Suècia apareix habitualment al capdamunt de les classificacions de felicitat i qualitat de vida del món. No obstant això, la soledat és una pandèmia al país nòrdic, fins al punt que milers d'avis suecs moren cada any a casa sense que ningú, ni familiars ni veïns, s'assabentin, tal com va deixar dit l'estremidor documental 'La teoria sueca de l'amor'.
Una localitat sueca tracta de pal·liar la solitud dels seus veïns amb un projecte genuïnament 'made in Sweden': obligar els seus habitants a socialitzar amb els seus veïns almenys dues hores a la setmana. A finals d'aquest any s'inaugura el projecte experimental d'habitatges públics 'Sällbo' a la ciutat portuària de Helsinborg, al sud del país. Sobre el paper sembla un bloc d'apartaments més, pulcre i funcional, dels quals trufen la costa meridional de Suècia. No obstant això, tanquen una peculiaritat: els seus veïns estan obligats a parlar entre si no menys de dues hores per setmana.
Els auspiciadores del projecte culpen el clima de la prestigiosa aversió dels suecs a relacionar-se amb desconeguts (o fins i tot amb coneguts):
"Si penses en països on el clima és més càlid, la gent habitualment es troba fora de les cases, al parc, i poden xerrar, sense necessitat d'haver de rebre't a casa teva. Aquí, a Suècia, no és tan fàcil, perquè el clima és el que és", explica Dragana Curovic, una de les responsables del projecte al diari suec The Local. "La gent gran no comparteix el seu dia a dia, de manera que no és fàcil per a ells entendre a les generacions més joves. I si a això li afegeixes una herència cultural diferent, llavors resulta gairebé impossible trobar-se. Aquesta és la idea del projecte".

Com es materialitza aquesta convivència intercultural i intergeneracional? La meitat dels 51 apartaments es llogaran a jubilats suecs de més de 70 anys, mentre l'altra meitat aniran destinats a joves d'entre 18 i 25 anys, incloent un testimoni per als immigrants nouvinguts al país: 10 apartaments.
Els habitatges, de dues habitacions, no són massa grans però, a canvi, els blocs disposen d'abundant espai comú, incloent un gran menjador, una biblioteca, gimnàs, una sala de cinema i dormitoris per als convidats.
Entenc que el clima poc ajuda a la convivència entre veïns, és obvi que a la zona mediterrània o al tròpic la gent viu molt més al carrer el que facilita la comunicació entre uns i altres, sobretot als barris de les ciutats i més encara en els pobles, com explica explica més amunt Dragana Curovic.
La gent gran que viu sola, necessita parlar, ser escoltada, bé ho saben els empleats de la Farmàcia quan hi van a buscar les medicines i on els solen explicar la seva vida, i ho sabem els veïns quan els trobem al replà, l'escala o pel carrer, i és important escoltar, molt important i no només per als grans sinó també per als joves i els no tant joves. 
Tinc un parell de veïnes i un veí que els hi anirien d'alló més bé a aquests suecs solitaris, dir que són xerraires és poc, el següent és el més escaient - Vist a strambotic-publico.es

*

DE LES PROMESES ELECTORALS

Ànims! que nomès queden 13 dies de campanya electoral, si amiguets i amiguetes, el circ de les promeses electorals ja ha engegat, com sempre farcit d'ofertes com si es tractés d'una paradeta de gitanos 'al mercadillo': !me las quitan de las manos señora!, o una parada de fira si és que encara n'hi ha on t'oferien la chochona. 
S'han enfangat tots en les fake news, que es el leif motiv d'aquesta campanya, batua l'olla, mentides, mentides i mentides, ja n'hi ha prou de tanta bestiesa amb Fake News i Postveritat, les fake news són les mentides de tota la vida, i punto que diria el senyor dels llambordines, o l'ínclit Joan Gaspart.

 Deia el professor Enrique Tierno Galvan, que les promeses electorals estaven fetes per a guanyar les eleccions, no per a ser complertes, i ja es veu que així ha estat fins ara en qualsevol de les promeses electorals dels polítics no ja d'Espanya, sinó d'arreu del món i per suposat tambè a casa nostra. 
Hi ha un anècdota molt ilustrativa en campanya electoral atribuida a Santiago Russinyol: Era a un poble de Lleida fent un miting i en l'ardor de les promeses davant l'auditori els hi va prometre: Si guanyem les eleccions us farem un pont!. Aleshores algú dels assistents li va dir: escolti! que aquí no tenim riu. I Russinyol o el polític que fos sense immutar-se va contestar: Doncs també us posarem un riu! i és va quedar tan ample.
Possiblement sigui una llegenda urbana o rural en aquest cas, o potser és certa, que mai se sap, però ens ensenya que durant les campanyes electorals es promet l'oro i el moro amb total impunitat i convenciment de que no es podrà dur a terme el que s'està prometent.
S'havia proposat fa un temps (crec era el publicista Quim Llorente) que potser s'hauria de crear un tribunal que controlés les promeses electorals, de manera que al cap d'un any de Govern, programa electoral en mà, aquest Tribunal comprobés si el que s'havia promés en campanya s'havia complert i en el cas de no ser així s'inhabilités aquest Govern i es tornessin a convocar eleccions, i així succesivament fins que en primer lloc, en campanya prometessin coses raonables i possibles d'assolir, i no fessin volar tants coloms que entabanen i alhora desencanten a la gent. Pot sonar a utòpic o una mica forassenyat, però la proposta caldria tenirla en compte. Llàstima que ja es veu a venir que estarien 'in eternum' sense govern.
Sobre les campanyes electorals, és cert que amb el pas del temps i els problemes econòmics dels partits, el cost d'aquestes campanyes s'ha anat reduint i cada vegada més és centra la tasca en el món audiovisual i sobretot a la xarxa. Fixeu-vos que a la tele tots segueixen la mateixa estratègia, el líder davant i rere seu la militància il·lusionada en el projecte que va assentint amb el cap en complicitat a les paraules del líder.
El que volia venir a dir amb tot aixó, es que potser seria arribada l’hora en que com en un conte d'Isaac Asimov a "jo robot" s'haurien d'eliminar de sóc arrel les campanyes electorals, al cap i a la fi la majoria de ciutadans ja sap a qui votarà, com deia abans, sobretot en aquestes properes eleccions, i, els indecisos, aquesta forquilla del 5% que diuen els que hi entenen pels qui es fan les campanyes, no justifiquen tota la despesa dels uns, ni la pallissa mediàtica que hem de suportar els altres, perquè el que no és cert és que hi hagi un 40% d'indecisos com estan dient.  No es tracte de vot indecís, sinó de vot no revelat, alguna vegada que m'han trucat per alguna enquesta d'aquestes telefòniques sempre contesto que voto Pp.
Que s'aclareixin els indecisos i si no que no els deixin votar, per cagadubtes, o, tornant al conte d’Isaac Asimov, informant-se dels programes de tots els partits, que voti un sòl ciutadà escollit en nom de tots i que sia el que hagi de ser. Al cap i a la fi estarem igual de bé o malament segons bufi el vent econòmic, mani qui mani, Cap dels possibles presidents del nou Govern pinten gran cosa, i encara poden decidir menys, només formen part de l'atrezzo, de la posada en escena d'un Estat indefens i caòtic davant aixó que en diuen els mercats globalitzats.
Ja entenc que aixó que proposo no és possible - només és un conte - però si que es podrien estalviar (amb la que està caient) el cost onerosament inútil de la campanya electoral, crec que seriem bastants els qui ho agrairíem.

 Els del diario Público, a banda de 'bulocracia' tenen tambè el 'caza mentiras electoral' que val la pena donar-hi una ullada.

*

ANTROPÒLEGS AFICIONATS


És sabut que els turistes són antropòlegs aficionats. També és sabut que els principals informants dels turistes són els taxistes. Doncs bé, un turista que venia de Buenos Aires em deia recentment: "És notable la popularitat de la psicoanàlisi a l'Argentina. Qualsevol taxista 'porteño' li ofereix a un diagnòstics psicoanalítics de qualsevol cosa que passi, sigui al carrer o al govern". A què es deu la popularitat de la psicoanàlisi entre els taxistes porteños, alhora que està totalment desacreditat en el món científic, al punt que ni tan sols s'ensenya a les bones universitats? M'atreveixo a proposar una hipòtesi a ser investigada per antropòlegs i psicòlegs socials. La meva hipòtesi és que un alt percentatge dels taxistes són exestudiants o fins i tot diplomats universitaris. Va ser a la universitat on van sentir l'Evangeli segons Sant Segimon. En particular, és allà on van aprendre que tot el que li passa a un o a la societat pot explicar-se en base a un sol principi: tots patim del complex d'Èdip. Que simple resulta tot! La història, tal com l'expliquen Freud i els seus fidels, és tan senzilla que qualsevol adolescent pot entendre-la. Per als cristians som fills del pecat, i viure és anar pagant en quotes pel pecat original. També els psicoanalistes ens condemnen a cadena perpètua, però pel motiu oposat: estem torts perquè se'ns impedeix pecar, perquè som víctimes del tabú de l'incest. Si no fos necessari reprimir la nostra natural inclinació al incest, no estaríem acomplexats i seríem feliços. Però, com el tabú ens reprimeix, som desgraciats i hem de fer-nos psicoanalitzar per poder descarregar-nos, sobretot de diners. Més precisament, segons els psicoanalistes de totes les escoles, el procés que culmina inevitablement en drama personal o col·lectiu és el següent: 
(1) L'impuls sexual és innat i es manifesta en la més tendra infància. 
(2) Per ser els més pròxims, els parents i germans són els primers objectes del desig sexual de l'infant. 
(3) El tabú de l'incest és una convenció social. 
(4) Els desitjos sexuals incestuosos són reprimits i emmagatzemats en l'inconscient. 
(5) La repressió es manifesta com a odi al pare (complex d'Èdip) oa la mare (complex d'Electra). 
(6) Com més intens és l'odi al progenitor, tant més fortament és reprimit. ¿Pepe diu voler al seu pare? ¡Èdip! ¿Paco té por al seu pare? Tem (secretament) que el seu pare el castri per haver-se enamorat (secretament) de la seva mare. ¡Èdip! ¿Juancho va acabar en pinxo? S'està venjant del seu pare. ¡Èdip! ¿Els obrers van declarar la vaga? Es venguen del patró, figura paterna. ¡Èdip! El país li fa la guerra al seu veí? Els seus habitants desencadenen l'odi que vénen reprimint des molt jovenet. ¡Èdip! ¿El país viu en pau amb els seus veïns? Els seus habitants tenen por de ser castrats. ¡Èdip un cop més! Quina meravella aquest principi que tot ho explica! Prou de bromes. Vegem quines proves hi ha de les cinc primeres hipòtesis. (La sisena és no és comprovable i, per tant, no és científica. En efecte, el conte de la repressió protegeix al conte d'Èdip.) La hipòtesi (1) de la sexualitat infantil és falsa. En efecte, el centre del plaer sexual és l'hipotàlem, òrgan del cervell que està subdesenvolupat durant la infància. Per tant, també és falsa la hipòtesi (2) de l'atracció sexual pel progenitor del sexe complementari. Però la hipòtesi (3), que evitem l'incest per ser prohibit, és independent de les dues hipòtesis anteriors, de manera que deguera ser investigada independentment. Si la investigació (que cap psicoanalista ha fet) mostrés que l'incest s'evita naturalment, les hipòtesis (4) i (5) quedarien orfes, i tot l'edifici psicoanalític s'esfondraria. Vegem què diu la ciència. En 1891 Edward Westermarck, un antropòleg, sociòleg i filòsof finlandès contemporani de Freud, va investigar el problema de si el tabú de l'incest és natural o artificial. Sobre la base de les poques dades a la seva disposició, va concloure que normalment la gent no sent desig sexual per les persones amb qui ha tingut un contacte íntim i prolongat des de la infància. Freud va conèixer aquesta hipòtesi però la va rebutjar sense més perquè amenaçava les seves fantasies.
Un segle després la hipòtesi Westermarck va ser àmpliament reivindicada per l'antropòleg Arthur P. Wolf, de la gran Universitat de Stanford, qui li va dedicar gairebé tota la seva vida acadèmica. El fruit d'aquesta investigació és el gruix tom Sexual Attraction and Childhood Association (1995). Wolf va fer una exhaustiva investigació de camp i d'arxius en el nord de Taiwan, on fins fa poc hi havia dos tipus de matrimoni de menors, que ell anomena major i menor. Al matrimoni gran, la noia es muda a la casa dels seus sogres el dia del casament. En el matrimoni menor, la noia és criada pels seus futurs sogres gairebé des del moment de néixer. En el primer cas, els futurs esposos només es coneixen a partir del seu casament efectiu; en el segon, els nois es crien com a germans. Wolf va estudiar durant un quart de segle la història de 14.402 matrimonis d'ambdós tipus, fent recerca de camp i fent servir arxius que cobreixen el període 1905-1945 de l'ocupació japonesa. Quin dels dos matrimonis va tenir més èxit, mesurat en durada, nombre de fills i fidelitat conjugal? El segon, o menys. Wolf resumeix així la seva principal conclusió: "Lluny de concebre una atracció sexual per membres de la mateixa família, els nens desenvolupen una forta aversió sexual com a resultat de l'associació inevitable. Per tant, va concloure que la primera premissa de la teoria edípica [la naturalitat del desig incestuós] és errada, i que totes les conclusions a què porta la presumpta existència d'un complex d'Èdip són igualment errades". Adéu, Èdip! Ja que sense Èdip no cap la teràpia psicoanalítica, aquest negoci es va acabar de iure, encara que no de facto. També es van acabar les. "Explicacions" simplistes i de confecció de tot el bo i tot el dolent que ens passa en les esferes privada i pública. Per entendre una mica de tot això caldrà deixar de macanear i posar-se a investigar. - MARIO BUNGE

*

DESCALÇOS PEL PARQUET


Un dels costums dels japonesos més cridaners per als occidentals és la de treure's les sabates abans d'entrar a casa o en edificis públics com alguns temples o restaurants tradicionals. Es tracta d'un hàbit que, si no el contemplem, ens farà quedar com uns mal educats. Hi ha bones raons per a això, més enllà de creences com que un porta males vibracions en les seves sabatilles: el sòl hi té un paper més protagonista a l'hora de menjar o dormir que als països occidentals, de manera que s'intenta tacar el menys possible , sobretot quan es tracta d'un tatami.
En les societats occidentals, per contra, tendim a tot estirar a canviar el calçat amb el que hem trepitjat el carrer per unes sabatilles d'estar per casa. Això era fins a la penúltima generació, l'última, (els nostres néts) no sé per què, ni qui inicià el costum, només arribar a casa ja es treuen les sabates o les sabatilles, ho fan de manera automàtica. No entro en si és bo o dolent aquest fet, simplement m'agradaria saber com es va iniciar el costum que insisteixo en general és d'aquesta última generació, doncs abans, almenys en el nostre entorn, no era així. Havíem vist que es caminava descalç pel parc en una pel·lícula, però ara caminen els adolescents descalços pel parquet.

*

ATURAR-SE O CAMINAR?


Fa anys vàrem anar amb uns quants a Londres, i quan dic fa anys em refereixo als 80's, quan les persones no viatjavem tant com ara. Una de les coses que ens va sorprendre, va ser que a les escales mecàniques la gent que es deixava portar es situava a la dreta per donar pas als qui impacients avançaven esperitats per l'esquerra, fins i tot donant empentes i apartant de mala manera als qui com nosaltres no sabiem d'aquesta costum que vàrem pensar era cosa nomès dels londinencs. Passa el mateix als aeroports en que hi ha aquestes cintes transportadores que ara ja sabem que els que no tenim pressa o som lògics ens hem de situar a la dreta per donar par als esverats de la ruta.
Intentant aplicar el sentit comú, el més raonable semblaria que si es té pressa és pujar per les escales de tota la vida, graó rere graó, car les mecàniques són no per la gent que té pressa, sinó pels còmodes, o els que tenen dificultats de moviment.
D'aixó va aquest article d'una enginyera de la Univesitat Estatal de Mississippi, Lesley Strawderman, que en tenir poca feina s'ha dedicar a pentinar aquest gat de les escales. Ah! pels que no sàpiguen exactament com s'ha de pujar una escala no mecànica, aquí van unes instruccions de Don Julio.

 ATURAR-SE O CAMINAR. QUÈ ÉS MILLOR EN UNA ESCALA MECÀNICA?

 "Quan regeix la impaciència, els vianants tenim per costum prendre el carril esquerre de l'escala mecànica per pujar caminant. A la carretera, la normativa així ho indica. L'esquerre és per avançament. Què passa en el trànsit de vianants? I si la millor opció fos quedar-se quiet? La realitat mostra que apliquem la mateixa regla que en un vehicle. Els passatgers més lents usen la meitat dreta del graó per deixar que la resta continuï. Lesley Strawderman, una enginyera de la Universitat Estatal de Mississippi, als Estats Units, analitza en The Conversation què seria més eficient per al flux de persones, si un carril per caminar i un altre per a romandre quiet o tots dos per estar dret.
Una investigació en una estació de metro londinenc va valorar aquesta qüestió partint d'una observació: el 74,9% dels vianants solen parar-se a l'escala mecànica habitualment congestionada. La decisió va ser prohibir el moviment dels usuaris, el que va propiciar que més gent pogués moure's per l'estació en la mateixa quantitat de temps. Per Strawderman, una escala mecànica d'alta eficiència és aquella que té el major rendiment. És a dir, que transporta al major nombre de persones al seu destí ".
Quan els dissenyadors planifiquen espais com carreteres i edificis, consideren l'espai necessari per a cada persona en l'entorn. Aquest espai necessari varia depenent de com s'utilitzi. "Per a un vianant, la zona de seguretat descriu quant espai necessita una persona per sentir-se còmoda, i canvia segons l'activitat. Algú de peu necessita, de mitjana, una mica més de 0,3m² d'espai, mentre que un vianant que camina necessita més de 0,75m². Això vol dir que una cosa tan restringit com és una escala mecànica pot albergar còmodament més del doble de vianants en peu que caminant ", indica l'enginyera.
No obstant això, la polèmica està sembrada. Permetre que la gent camini per l'esquerra fa que alguns individus avancin més ràpid, tot i reduir la capacitat de l'escala. Alhora, la varietat de velocitats dels caminants dificulta l'eficiència.
Els enginyers consideren a molts vianants en una àrea com una multitud d'alta densitat. En aquestes situacions, els vianants tendeixen a caminar molt més poc a poc que quan estan en un espai obert o de baixa densitat. Aquesta lentitud es deu, segons Strawderman, tant a la manca d'espai com a la necessitat que cada vianant prengui decisions: He d'accelerar? ¿Anar més a poc a poc? ¿Passar a aquesta persona? ¿Només esperar? "Aquest aclaparador compendi d'interrogants pot portar al fet que els vianants es comportin com els que els envolten, cosa que resulta menys esgotador mentalment", diu. La conclusió d'aquesta enginyera és "Aturis a banda i banda de l'escala mecànica. Els altres l'imitaran ". Encara que no sembli massa lògic, ella està convençuda que aquesta actitud ajudarà a tots a arribar abans al seu destí." - quo.es 


*

REFLECTIR LES MANCANCES


Deia Genaro Talens que la poesia servia per informar de les nostres negligències. I deia Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. És el que té la poesia que reflecteix totes les nostres mancances d'una manera breu. Vegeu sinó aquest dur i curt poema d'en Joan Oliver ' Pere Quart'

ABRAHAM
Déu li ordena que elimini
el fill d'una coltellada.
Els caps dels camps d'extermini
eren també gent manada.

Quatre mil mots. Pere Quart.

 sbd - 16.03.19

*

NO VIOLARÀS A LES LLETGES


Hi ha notícies que sorprenen i indignen. i que un necessita llegir-més d'una vegada per assegurar-se que són certes. Aquest el el cas de la notícia del digital público on el titular deia "Apunyala 24 vegades la seva dona i rebaixen la seva pena a la meitat perquè la víctima tenia un amant".
La sentència és absurda i està tan allunyada de la justícia com Silvia Capanini, la jutgessa que l'ha dictada, del seny, d'un mínim de decència. Senzillament, no mereix cap respecte. Al·legar que el fet que la dona tingués un amant va provocar "una barreja d'ira i desesperació, profunda decepció i ressentiment" al marit, el que el va portar a cosir-la a punyalades és una autèntica barbaritat i obre un perillós precedent
No hi ha amant ni sentència que justifiqui un assassinat. Mai, ni tan sols que serveixi com a atenuant. Tan bàsics som els homes que som incapaços de contenir emocions fins al punt que aquestes ens porten a matar (i una jutgessa a disculpar el crim parcialment)? Segons la magistrada italiana i els que pensen com ella, sí, som així de bàsics, tant com que davant d'una dona escotada o en minifaldilla som incapaços de no deixar anar algun improperi ... i la culpa no és nostra, sinó d'ella que vesteix com vesteix.
No és l'únic cas d'estranya aplicació de la justícia, també a Itàlia, en aquest cas un jutge ha rebaixat la condemna a dos violadors d'una noia de 22 anys, per què.... la dona violada era molt lletja i masculina
La sentència de Capanini criminalitza la víctima, la dona assassinada, com si tenir un amant fos un crim, com si tal acte justifiqués parcialment 24 punyalades. I el cas del tribunal d'apel·lació d'Ancona, integrat per tres jutgesses, que va absoldre als suposatys abusadors fent seus els arguments d'aquests. És a dir, que la noia tenia un aspecte molt masculí, era lletja i que no els agradava per a res, fins al punt que el presumpte autor de la violació la tenia registrada en el seu telèfon amb el nom de "víking", és delirant.
Es pregunta la gent sovint: qui jutja als jutges, ningú pel que es veu, però decisions com les dues que he explicat fan creure molt poc en l'equitat i exemplaritat de la justícia.

*

UNA PRESÓ SENSE SORTIDA


Un filòsof mira el que se'n diu una posició en el món, com els tàrtars miren les ciutats, és a dir, com una presó: és un cercle en el qual les idees es comprimeixen, es concentren, traient l'ànima i a la intel·ligència la seva extensió i el seu desenvolupament. Un home que ocupa una gran posició en el món té una presó més gran i més adornada, el que no té més que una petita posició està en un calabós, l'home sense posició és l'únic home lliure, sempre que tingui un benestar, almenys que no tingui cap necessitat dels homes. 
S'és més feliç en la solitud que al món. ¿No vindrà això donar perquè, en la solitud, pensa un en les coses, i al món es veu forçat a pensar en els homes? 
De fet, quan es considera que el producte del treball i de la intel·ligència de trenta o quaranta segles ha servit per lliurar tres-cents milions d'homes repartits sobre el planeta a una trentena de dèspotes, majoritàriament ignorants i imbècils, cadascun d'ells governat per tres o quatre pervertits, algunes vegades estúpids, què pensar de la humanitat, i què esperar d'ella per al futur? 

Sebastián Nicolás Roch (Chamfort)

*

AVUI ÉS FESTA


Sant Josep era caçador, segons una antiga cançoneta de la meva infantesa, una lletra un xic surrealista, de monges tirant, o menjant una taronja - segons la versió -, Sant Martí que debia ser polític atès tocaba el violí, etc. Per la cançó he recordat que abans, o sia antes, per Sant Josep era festa. Pels de la ESO Sant Josep fou el pare de la primera fecundació in vitro o ventre de lloguer per part de María la seva dona, mare i verge. Amén, tapat el cul amb ciment o amb un totxo ben calent que es deia antes.

 “Avui és festa, Sant Josep la fa
agafa l’escopeta i se’n va a caçar,
tira un tiro, mata un pardal  vestit de general.
Passa Santa Anna, tocant la campana
passa Sant Martí, tocant el violí
passa una monja i li tira una taronja
passa un capellà i li tira un tros de pa”

 aquí en podreu trobar més com en pinxo li diu al panxo..., però n'hi ha una que no coneixia, que m'ha sobtat per la seva duresa:

 La Catarineta:

 A la plaça fan sardanes, 
mare, deixeu-m’hi anar,
jo, com soc tan boniqueta,
balladors no em faltarà.
No hi vagis, Catarineta,
que el teu pare està a punt d’arribar,  
Tant si arriba com no arriba,
jo a la plaça vull anar.
Al cap d’una hora que hi era, 
son pare ja va arribar,
On és la Catarineta,
on és, que no fa el sopar?
A la plaça n’és, que ballen;
se n’hi ha volgut anar.
Ja n’agafa una buscalla,
i un bastó a l’altra mà.
Passa, passa, Catarina,
passa, passa, a fer el sopar.
La primera garrotada
un braç ja li va fer sagnar, 
la segona garrotada
l’altre braç li va trencar, 
la tercera garrotada
morta ja la va deixar. (ja la porten a enterrar)
Sota l’olivera, oliva,
sota l’olivera està.
La mare se’n va a la cuina,
rebentant-se de plorar.
Tant si plores com si no plores
la teva filla morta està.
El dia del seu enterro
dos paraules va llençar:
Ai, mares que en teniu filles,
no les deixeu festejar,
que a la pobra Catarineta
la vida li va costar.

I a banda d'aquestes ens queda la meva preferida: la tutureta (vídeo): Amb una versió especial de Santi Arisa i la tribu. També pels de la ESO, Santi Arisa va ser el bateria d'un grup mític català 'Pegasus' i el pare i creador de la Sardanova. Bon diumenge!



*

COM SI ES TRACTÉS D'UN VIDEOJOC


Quaranta nou persones assassinades a trets per pertànyer a una mateixa comunitat, i més de cinquanta ferits. Uns atacs retransmessos en directe en xarxes socials amb les càmeres que portaven els terroristes. Persones corrent terroritzades, ferits, familiars que desconeixen on han quedat els seus, terroristes fugint. ¿Us és familiar la descripció?. Si pero a la inversa, atès no estem davant d'un atac terrorista d'Isis. Els atacs han ocorregut en dues mesquites durant l'oració de divendres, i les víctimes són musulmanes, els atacants, homes blancs, i ha passat a les nostres antípodes: la petita i desconeguda Nova Zelanda. País tranquil i sense grans enrenous polítics, a remolc en molts temes d'Austràlia, on se suposa que és l'ùltim lloc del planeta on es podia produïr una desgracia així.
Si bé els casos personals de radicalització extragrupo segueixen sent impossibles d'evitar, aquest atac posa de manifest una vegada més que centrar el focus d'estudi en una sola tipologia de terrorisme, l'anomenada gihadista, és equivocat, simplista i estigmatitza. Les radicalitzacions no responen realment a una ideologia concreta. La ideologia és l'excusa, la narrativa, el missatge instrumentalitzat per agrupar i cohesionar individus al voltant d'una causa que, sovint, només representa els interessos personals dels líders, no dels que serveixen de peons. Segons l'atacant, es va radicalitzar en veure la quantitat d'immigració que hi havia a França.
De fet, llevat que és a la inversa, no hi ha res de nou en aquest atac a Nova Zelanda pel que fa al desenvolupament, les armes o la manera d'actuar, llevat que els terroristes de Christchurch han afegit mitjans al retransmetre en directe els tirotejos de la massacre. I és que tots som potencials víctimes d'aquests atacds en qualsevol lloc, les radicalitzacions no entenen de credos, orígens o religions. Els motius són variats i sovint alimentats per interessos majors, que no poden controlar ni els Governs ni la ciutadanía.  
Com sol succeïr en aquests casos, les autoritats de Nova Zelanda s'han afanyat a prohibir les armes semi automàtiques, ho han fet a sangs calentes (la pitjor manera de legislar) i la primera ministra, Jacinta Ardern, ha qualificat l'atac d'atemptat terrorista amb una "violència sense precedents". Tot de manual, fins i tot Salvini ha condemnat a la seva manera els atacts dels terroristes.
La pregunta que suposo es fa tothom és, ¿que pot portar a un noi de 28 anys, aparentment normal a cometre una barbarie com aquesta?. No ho sabem, malgrat ho podem intuir, de fet no és nou, només que ara tenim la difusió en difrecte de la barbarie, com si es tractés d'un videjojoc més, però aqui la sang i els morts són reals, aquesta és la diferencia, una diferencia que potser els què tenim una certa edat ho tenim molt clar, però els més joves no se si ho tenen tant, i els atacants de Christchurch eren joves, fastigosament joves.

*

NO TOT S'HI VAL


Si hi ha un polític miserable i mesquí, entres els més miserables i mesquins, aquest és sens dubte Rafael Hernando l'ecsportaveu del Pp.  I segurament en el tracte directe es un bon tipus, afable, educat i fins i tot agradable i ocurrent, però quan es posa a opinar des de la seva posició política és pura i obscena barroeria. A més, barrejant situacions i conceptes maldestrament, com ha fet en un dels seus tuis en relació a l'assassinat dels dos nens a Godella. Més menyspreable ja no es pot ser.
EL TUIT:
✔@Rafa_Hernando
Si el asesinato de los niños de Godella hubiera pasado con un Gobierno del PP, ya estarían los de la izquierda pancartera organizando sus escraches, con la Oltra al frente y el Ximo detrás. Y en la Sexta a saco paco.
A Mamen Mendizábal, presentadora de Más Vale Tarde i Scoop, no li han fet falta moltes paraules per carregar contra Rafael Hernando per la seva polèmic tuit d'aquest divendres. L'exportaveu del PP al Congrés dels Diputats ha publicat una comparació sobre els nens assassinats a Godella (València) que la periodista de La Sexta ha qualificat directament de "abominable".
En el seu missatge, molt criticat durant les últimes hores, Hernando esmentava a La Sexta pel comportament que hauria tingut la cadena si l'assassinat dels nens s'hagués produït amb un govern del PP (¿?).
La crítica de la periodista no és l'única que ha rebut Hernando aquest divendres. Antonio García Ferreras ha carregat en directe a Roent contra el missatge amb paraules molt dures.
"Algun dirigent del PP està fent campanya amb el de l'assassinat. Rafa Hernando, que de vegades es perd i fas coses indecents", ha dit, abans de sentenciar: "Absolutament menyspreable, pudent". I és que no tot s'hi val ni en la política ni fora d'ella, i potser seria arribada l'hora de començar a penalitzar aquestes i altres pixades fora de test a tuitter, massa freqüents en els nostres polítics.

*

CASADO I EL CONTE DE LA CRIADA


Llegeixin ses senyories aquest article amb atenció a veure si ens poden aclarir el trassumpte de l'assumpte, perquè la meva senyora i un servidor no acabem d'entendre exactament que pretén el senyor Casado amb aquesta decisió sobre els fills de les dones immigrants, que els han de lliurar si volen tenir papers o jo que sé. El cert, és que aquest xicot em sobrepassa, per la dreta, clar.

 "En una nova entrega de la distopia que el PP ens promet si arriba de nou al poder, aquest dimecres es va conèixer un aspecte de la seva futura llei de suport a la maternitat pensat per a dones immigrants en situació irregular i que sembla tret del guió d'El conte de la criada: aquelles immigrants que manifesten la seua voluntat de lliurar als seus nadons en adopció no podran ser expulsades del país durant l'embaràs. Això sí, un cop finalitzada la gestació i el procés es completi podran ser deportades per qualsevol altre motiu previst en la llei d'Estrangeria.
Segons els de Pablo Casado, és una mesura humanitària que evitaria que l'Administració faci servir les dades que aquestes dones haurien de facilitar si decidissin desprendre's dels nounats per procedir a la seva expulsió. En realitat, el que s'aconseguiria és que les immigrants sense papers lliurin als seus fills sense desitjar-ho per la por de ser deportades. S'implantaria d'aquesta manera un sistema de confiscació legal de nadons, ara que robar-los està més perseguit i les sor Maries de torn ho tenen més difícil, per contribuir tasseta a tasseta a superar el nostre hivern demogràfic.
La situació que descriu el PP és simplement fictícia: no hi ha constància de cap denúncia de dones immigrants que hagin estat expulsades per haver pretès donar en adopció als seus fills. El 'blindatge' és, per tant, obscè i innecessari. En canvi, el que les immigrants embarassades haurien de saber és que el reglament de la llei d'Estrangeria contempla deixar en suspens la devolució als seus països d'origen, si bé és cert que només en aquells casos en què el trasllat suposi un risc per a la gestació o per a la salut de la mare. I que aquesta mateixa norma preveu la concessió de residència per arrelament familiar, a la qual tant la mare com el pare d'un menor amb nacionalitat espanyola tenen dret si estan al seu càrrec o conviuen amb ell.
Dit d'una altra manera, en l'actualitat és possible la deportació d'immigrants sense papers que estiguin embarassades, el que tampoc és freqüent, però està previst que aconsegueixin la residència legal després de donar a llum ja que el seu fill adquiriria per naixement la nacionalitat espanyola. Amb la proposta del PP, un cop lliurat al seu fill en adopció, les estrangeres en situació irregular podrien ser expulsades sense més. És a dir, ens desfem dels pares i ens vam quedar amb els nens, aquests cotitzants del futur que tanta falta li fan a la Seguretat Social i al sistema de pensions.
La immoralitat de la mesura s'explica per si mateixa. Forma part d'aquest rampell xenòfob i reaccionari que Casado ha estès en el seu partit, més per obsessió personal que com a defensa davant l'auge de l'extrema dreta de Vox, sent ambdues circumstàncies igual d'detestables. Com el país necessita més nens acceptem els de les immigrants, simples objectes dels quals només ens interessen els seus ovaris, i un cop en el nostre poder els donem passaport, no fos cas que tinguem després de pagar pensió als pares. I com que els espanyols no poden o no volen tenir-los, restringim la llei de l'avortament i/o ensenyem ecografies diàries a les embarassades perquè sàpiguen el que porten dins.
El cas d'aquest partit és de jutjat de guàrdia. Quin tipus de llei de suport a la maternitat agita com en una coctelera immigració i avortament? Quin tipus de país vol construir aquesta gent? Quina màquina del temps ha aconseguit traslladar al seu líder al segle XXI des d'algun punt fosc i indeterminat de l'Edat Mitjana? "- Joan Carles Escudier - publico.es

*

AIXÍ VA PARLAR TRAPERO


Feia més d'un any que ni el veien ni l'escoltaven en directe. Un temps en el qual el major Trapero ha seguit acudint diàriament a treballar al seu despatx a les Corts, però on es manté completament al marge de l'organització per evitar malentesos. - Mayka Navarro - lavanguardia.com
El major va arribar dimecres en l'últim AVE acompanyat d'un comissari, que va seguir la declaració des de fora del Suprem, i de les lletrades Olga Tubau i Mari Pau Martí.
A la porta de la comissaria de Sant Andreu, un dels policies de custòdia d'accés es va emportar un auricular connectat a la ràdio, seguint en directe la declaració. Ho van fer molts ahir. Entre les vuit del matí i la una de la tarda, el grup de robatoris amb força de l'àrea d'investigació criminal de la regió metropolitana sud va detenir ahir a sis albanokosovars acusats de l'entrada en una vintena de domicilis. Van realitzar quatre entrades en domicilis. Des de les onze del matí, en tots els vehicles de l'operatiu, incloses furgonetes de la Brimo, les ràdios connectaven amb el Suprem. Les paraules del major es van arribar a colar durant una detenció.
Al despatx del grup de multireincidents de la DIC, la gran pantalla plana de televisió -que fa uns mesos van decomissar en una actuació i un jutge va autoritzar utilitzar-estar connectada amb una de les cadenes que emet en directe les sessions del judici. No va ser l'única. Tots els televisors d'Egara van tenir ahir sintonitzat el mateix contingut, inclòs el zulo de la comissaria d'informació, en el qual l'habitual silenci es va trencar en alguns moments per aplaudir al declarant. En el Suprem, l'intendent cap de la DIC i dos mossos acreditats a l'Audiència Nacional van seguir la declaració des de dins.
L'interrogatori també va estar sintonitzat al televisor de l'àrea de comunicació dels Mossos, amb seu a Les Corts. Després d'una reflexió de la nit anterior, es va decidir no utilitzar els comptes oficials del cos per referir-se a la declaració, però sí rebaixar a la mínima expressió la seva presència durant el dia. Perquè entenien que per a l'organització policial no era una jornada qualsevol. Havia arribat el moment de defensar-se. Tenien ganes de escoltar-lo, i la majoria va tornar a sentir que algú parlava amb claredat en el seu nom.

 I Trapero va parlar en una la declaració més llarga fins ara del judici, i va parlar amb la veritat i res més que la veritat, desmuntant la teoria de Conspiració i Rebel·lió, ¿com va poder haver rebel·lió si només es va tirar una ampolla no se sap si de plàstic o de vidre?. Passa que aquí uns polítics passerells van jugar a la revolució i proclamació/no proclamació de la República de la senyoreta Pepis i a Madrid el Govern Espanyol va creure que anaven de debò, però van ser els únics, el Major Trapero sàvia que no era així i la majoria de la gent de Catalunya creia el mateix, i m'atreviria afirmar que Soraya Saenz de Santamaria i algún altre membre del Govern de M.Rajoy també.

*

FALSOS TESTIMONIS


Aquí no es tracta d'estar o no d'acord amb l'article que ve a continuació, ni té res a veure en ser o no independentista, simplement, escoltant ahir els fets un no pot dir-se que si, que té raó l'articulista, aquest judici és un malbaratament de recursos públics, i als fets narrats en l'article em remeto...

 "Els mateixos mitjans que van creure’s a ulls clucs les declaracions de Del Toro, Millo o Zoido ara descobreixen que hi ha testimonis que titubegen.
Jo no sé per què continuen malbaratant recursos públics en aquest judici inútil. Això sí que és malversació! En tindrien prou en preguntar al director de El Mundo. Si no, llegiu que diu a l’editorial: "La realitat és que les factures emeses per la CCMA al departament de Presidència, el titular del qual era Jordi Turull, acrediten l’ús de fons públics pel referèndum". Més clar l’aigua. No sé per què calen tantes proves, testimonis i factures proforma. La Realitat ja la saben a El Mundo, i punt.
Què els testimonis no avalen la tesi? La solució la trobem al mateix editorial: "El clima d’assetjament i omertà forjat per l’independentisme explica les evasives llançades ahir al Suprem per Albert Royo, màxim responsable del Diplocat durant el procés, o les incoherències d’Enric Vidal". Quin clima d’assetjament exactament? Doncs... com no ho sabem, imaginem: "Si l’excap de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, Manel Castellví, va rebre coaccions a les xarxes socials, a més de desqualificacions als mitjans afins al separatisme (...), no és difícil entreveure la pressió social que suposa testificar en contra de la línia sostinguda per les defenses". Doncs això, que no podem aportar ni un sol cas concret, però ho podem "entreveure", argument suficient per donar-li un valor zero a qualsevol testimoni aportat per la defensa. O les desqualificacions que aquests testimonis reben des de "mitjans afins" a l’acusació com El Mundo no compten com a pressions?
Ai espera, que Jaume Mestre responia amb "titubejos" i "monosíl·labs" i per això Marchena li va recordar l’article 460 del Codi Penal que castiga el fals testimoni. Res a veure amb la claredat i confiança –noti’s la ironia- de l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido; les inconcrecions (deixem-ho així) documentables de la secretaria judicial Montserrat del Toro que va assegurar haver sentit Carme Forcadell increpant-la per megafonia, o les afirmacions de l’exdelegat del Govern espanyol, Enric Millo, d’un horrorós panorama de policies amb ossos fracturats que mai van passar per cap hospital. 
Però només en el cas de Mestre la Fiscalia ha demanat una imputació per fals testimoni, una petició "plenament motivada que reafirma el paper central i l’excel·lent preparació dels interrogatoris que està esgrimint la Fiscalia en la vista oral", segons aquest editorialista. Pressions? Algú ha sentit pressions?" 

Joan Canela, 14 de març de 2019 - naciódigital.cat

*

'LA SONRISA DEL RÉGIMEN'


Ara parlem de postveritat, per no dir directament, mentida o intoxicació, un terme que no s'utilitzava quan a Madrid van morir més de dues-centes persones els atemptats de l'11-M. Els sectors socials que van donar per bones les teories negacionistes sobre l'11-M no han desaparegut i són susceptibles de donar suport a qualsevol nova narració conspiranoica. Es tracta només de saber quin producte pot connectar més fàcilment amb les seves pors i prejudicis. Aquest és un públic molt agraït dels populistes, perquè no poden suportar les llacunes que formen part de la complexitat. Els crèduls no volen saber què ha passat, només volen refugiar-se en una trinxera de sentit que els permeti viure en el miratge de la certesa absoluta. 
Els ultres de Vox i Pablo Casado han aprofitat el quinzè aniversari d'aquella jornada de mort per reobrir la narrativa tòxica de l'11-M. Casado ha declarat que "si hi ha alguna informació que no coneguem els espanyols o no es posés negre sobre blanc durant el macrojudici, seria bo que se sabés simplement per rescabalament a les víctimes del terrorisme, que ho segueixen passant molt malament i volen saber si, a més dels que van ser condemnats, hi va haver alguna ramificació més". El dirigent del PP tracta de sembrar el dubte, per atacar a l'adversari, per poder repetir que "tot és ETA". La podridura dels miserables és immensa. Hi haurà algú decent que combati la immoralitat inacabable d'aquest discurs?. Pablo Casado és el miserable entre els miserables, sort que durarà poc, perquè el que fa ell no és política, és pura brossa, Casado representa el pitjor de la mala praxi en política i ja vaig dir al seu dia, que el seu somriure impol·lut em recorda molt a la 'sonrisa del régimen', el sinistre José Solís Ruiz, un ministre - per cert - en el que m'hi vaig cagar.

*

DE LA GAUCHE DIVINE ALS COMUNS


Si la ‘gauche divine’ hagués estat una religió, Bocaccio hauria estat la seva església i Oriol Regàs el seu profeta. Fa 50 anys –el 13 de febrer del 1967– Regàs va inaugurar el local del carrer de Muntaner per on havia de passar bona part de la intel·lectualitat barcelonina, la més divina –i la majoritàriament esquerranosa. - Àlex Milian.

Qui va inventar el terme de gauche divine, en Joan de Sagarra, diu que era una “broma”; l’escriptora Rosa Regàs la qualifica d'acudit; l’escriptor Juan Marsé −que sovint feia de contrafort de la barra del Bocaccio− en diu “entelèquia” i en Manuel Vázquez Montalbán, que també observava la fauna bocacciana des del tamboret, va escriure sobre ella “Un informe subnormal sobre un fantasma cultural”.
No estava constituïda, pocs n’acceptaven el malnom, no tenia socis ni  ha tingut hereus però tothom n’ha sentit a parlar, sovint relacionat amb el Bocaccio i és capaç de posar-hi alguns noms, a la cistella de la gauche divine: Oriol Regàs −fundador i ànima del local−, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Òscar Tusquets, Serena Vergano, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Ana María Moix i, al capdamunt del seu Olimp, Josep Maria Castellet i Carles Barral.
Una raó potser que, a diferència d’altres moviments espontanis, al contrari d’altres etiquetes imposades, la gauche divine va tenir uns cronistes gràfics que han deixat testimoni visual d’aquell corrent: els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la fotògrafa Colita es van encarregar d’immortalitzar l’elegant serenor dels interiors del Bocaccio i l’alegria esbojarrada dels divins: Jorge Herralde amb les seves secretàries ensenyant les calces; la coronació de Castellet per tota la troupe; els posats de Gimpera; els estius a la Costa Brava...
Amb certa malícia, Sagarra admet que allò va triomfar de la mateixa manera que han triomfat altres conceptes del seu encuny com “cultureta”, “patufetisme-leninisme” i “altres collonades que m’he inventat”. I, com aquelles, diu que se les ha pres “una mica a conya”. Té certa raó, doncs, la Rosa Regàs, quan diu a EL TEMPS que “gauche divine” era “un acudit del Sagarra”. Però també Jorge Herralde quan la qualifica d’“etiqueta simpàtica” perquè, “coneixent el personatge, podria haver sigut molt més aspra”.
El que és evident és que el Bocaccio va ser el rovell de l’ou d’aquell moviment més o menys real, difícil de descriure però en boca de tots. Els primers accionistes del Bocaccio van ser l’Oriol Regàs, el fotògraf Xavier Miserachs i la model Teresa Gimpera. L’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol, descriu el context, l’època que va donar lloc al naixement del local: “Primer de tot s’ha d’entendre que estàvem en un moment que, molt a poc a poquet, les coses anaven canviant. I la gent tenia ganes que canviessin. Hi havia l’Stork Club, començava a haver-hi locals a Barcelona que eren menys  tradicionals i menys sòmines del que havien estat fins aleshores. La gent s’atrevia a ser una mica diferent. No és que nosaltres fóssim els més originals del món; és que a tot el món hi havia un corrent de ‘Fes l’amor i no facis la guerra’, un moment de protesta que a nosaltres ens arribava, molt molt suau però ens arribava”.

Paral·lelament a Madrid pels mateixos temps es va donar la movida madrileña, però aixó és una altra historia. El que és cert és que de la Barcelona de la gauche divine, fosca, bruta, liberal i canalla però molt reconeixible, hem passat a la Barcelona dels Comuns, més neta, poc endreçada, infestada de turistes escampats com taca d'oli per la ciutat, una ciutat impersonal i anodina, que ha acabat sent un enorme resort turístic, 5G aixó si. I aqui si que hem perdut molts llençols en la bugada.

*

PENSAR EN LA MORT


Sovint penso que la gent, les persones, no tenim realment consciencia certa que ens hem de morir, funcionem i ens movem per la vida com si haguessin de ser eterns, potser per culpa de l'ambició i deries variades que ens fan actuar d'aquesta irresponsable manera. Sobre la mort reflexiona amb lucidesa en aquest article el ginecòleg Santiago Dexeus, curiós que qui es dedica a portar la vida al món, reflexioni sobre la mort, potser perquè segons diuen, nomès nèixer ja comencem a morir.

"Sé que semblarà bastant sinistre el que pot continuar, després del ­títol contundent. Tot i això, no hauríem d’oblidar que aquest episodi, al qual arribarem indefectiblement, mereix la nostra consideració, ja que ­possiblement actituds tals com la vulgar ­supèrbia que sol acompanyar discutibles èxits personals, si acceptéssim la transitorietat de la nostra existència, desapareixerien.
La nostra actitud en societat seria molt més empàtica i tolerant amb els defectes aliens, que hauríem de pensar que po­drien ser com els propis, i en cap cas no motivar-nos la burla o el menyspreu.
En el terreny polític, estic segur que po­sicions aparentment irreconciliables, si els protagonistes pensessin en el judici molt més equànime que els seus seguidors es formularien després de la seva defunció, advocarien per actituds molt més dialogants.
Ressuscitar no està entre les nostres possibilitats, però sí que podem i hem d’evitar situacions que per motius diversos fan exclamar, els que tenen la desgràcia de patir-les, preferiria morir. El suport total i complet, de vegades, no és la cu­ració, desgraciadament, però almenys aporta al pacient sensació de benestar emocional, en comprovar i agrair un humanisme totalment exempt d’interessos bastards.
No puc imaginar i menys acceptar que personal sanitari, quan sospiten o coneixen el final fatalment irreversible d’un pacient, mostrin un desinterès sobtat, que el malalt, patològicament sensible, percep amb veritable tristesa.
Puc assegurar que l’exercici de la medicina m’ha convertit en un professional especialment respectuós en aquells casos en els quals la nostra ciència mostra les seves limitacions. Considero un deure d’ètica professional manifestar-ho a la persona que ha confiat en nosaltres, sol·licitant la seva autorització per consultar el seu problema amb un altre gi­necòleg de nostra o de la seva confiança; en aquesta última possibilitat, l’escollit ha de gaudir d’un reconegut prestigi pro­fessional.
En qualsevol cas, l’únic que els éssers humans sabem del cert és que morirem. No sabem quan, ni com, ni on, ni qui es trobarà al nostre costat, però c om a metges sí que estem obligats tant a ajudar a viure bé com a morir bé a aquell que estigui al nostre costat." - Pensar en la mort - Santiago Dexeus.

*

LO PITJOR ANÍS DEL MÓNT


Fa temps i a ran de la lectura de "Salvatge Oest" d'en Vidal  Vidal vaig descobrir l'anís infernal "lo pitjor del món", que tenia una peculiar manera de publicitar-se como podreu llegir, i dit aixó, anem a la cosa etílica:
Cierto francés tuvo el proyecto
de correr todo el país
hasta encontrar un anís
que le produjera efecto.
Cuando ¡oh, placer sin igual!
de Lérida en la estación
leyó un gran cartelón;
Lamolla anís sin rival.
Baja del tren enseguida.
Beve un trago, dos y tres.
Y allí vive aún el francés
pasando a tragos la vida.
Lamolla era el més important dels fabricants d'anís i altres espirituosos de Lleida segons explica Vidal Vidal, però de qui vull parlar a ran del comentari d'ahir és de l'anís infernal "Lo pitjor del món".
Aques anís el produïa en un antic molí d'oli del Barri de la Bordeta Miquel Serra, i l'oferia en dues varietats, sec i dolç, perfumat amb comí i matafaluga, aquest anís fregava els 40 graus, i no a l'ombra precisament. Miquel Serra comercalitzava el seu anis a varios països de sudamèrica i posteriorment a Europa.
A l'anís li va dir Infernal i sempre es va distingir per una publicitat del seu producte gens comuna, de caire negatiu.
La seva divisa era EL PITJOR DEL MÓN, en català i castellà, tot i que en un anunci a un diari Carlista de 1913, apareix com "LO PITJOR DEL MÓNT".
En un requadre de l'any 1905 el semanari humoristích amb ninots, que es deia Lo gat de Famades, es vanta de ser Lo anís més dolent i de propietats més nocives per l'organisme, i adverteix "no'l probeu". Un altre anti argument de venda que sortía a la revista Lleida, deia: No és tònic, ni digestiu, ni reconstituyent. No està premiat en cap exposició. I un altre dels seus temes preferits en aquesta línia d'anti publicitat era: Cada día és més dolent.
SALVATGE OEST - VIVAL VIDAL - Ed.Planeta



*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS