Què et queda de tot el que has viscut? Les alegries i els sofriments anònims però als que els has trobat un nom. La vida dura el mateix que els nostres estremiments. Sense ells, és pols vital. Elevem el que es veu al rang d'al·lucinació; el que se sent, al nivell de la música, i és que en si mateix, res és. Les nostres vibracions constitueixen el món; la relaxació dels sentits, les seves pauses. Tal com el no-res es torna Déu mitjançant la pregària, de la mateixa manera l'aparença es torna naturalesa gràcies a l'expressió. La paraula roba les prerrogatives al no-res immediata en la qual vivim, li treu la fluïdesa i la inconstància. Com ens les arreglaríem en l'espessor de les sensacions sense fixar-les en formes, en el que no és? Així els atribuïm ser. 
La realitat és aparença solidificada. L'angoixa negativa de la carn, les protestes bíbliques de la sang, la imatge de la mort immediata i la màgia desastrosa de la malaltia, no són res davant la desesperança que emana dels esplendors del món. I el record del dolor més precís i més punyent, de l'embogiment mes segur de la matèria sotmesa al jo, se m'ha esborraria davant el turment exòtic dels ornaments terrestres. Quan estant sol en muntanyes o en mars, enmig de silencis afables o sonors, sota avets nostàlgics o palmeres immanents, els sentits s'aixequen amb el món per sobre del temps, la felicitat d'estar envoltat de bellesa i la seguretat de perdre-la en el temps em estripaven tan cruelment, que el paisatge es dissolia en la substància s'equivoca i solemne d'una desconsolada admiració. Només la lletjor és indolora. Però l'encant de les aparences que comprometen a les altures és més esfereïdor que tots els inferns inventats per la delicadesa de l'home. No són els seus patiments els que m'han expulsat del món, sinó que, per haver vist massa sovint el paradís sobre la terra, els meus sentits s'han fos amb la desgràcia. Per què a la perfecció de l'instant absolut un murmuri de temporalitat em feia tornar a les atrocitats del temps?
Si alguna vegada has vist caure mansament les flors d'un ametller sota les carícies de la brisa i al cel mediterrani baixar entre les seves branques, perquè l'ull no es pugui imaginar cap altra cosa per sobre d'aquest esplendor floral, llavors t'hauràs desprès també dels instants per caure mes terriblement en els deserts del temps. La por a la fi dels sotracs ha enverinat el paradís dels meus sentits, perquè res hauria d'acabar en els sentits arrelats en la naturalesa. Els esplendors del món m'han apunyalat més cruelment que els rampells de la carn i he sagnat mes en la felicitat que en la desesperació. L'enrariment místic del temps en el no res absolut de la bellesa... Nodrir-me amb les esperances de la meva sang, amb les ondulacions i reflexes harmoniosos de l'eterna inutilitat. Les raons de ser existeixen solament en les aparences per les que un voldria morir ... Van ocupar els pètals el lloc de les idees?
El temps demanda una altra saba, les venes un altre murmuri, la carn unes altres fal·làcies... Un món directe i absolutament inútil; roses a l'abast de tots, i que les nimfes de la raó no gosarien agafar... Per què haurem buscat redempcions en altres mons si les ondulacions d'aquest poden tornar-nos eterns amb les mes dolces aniquilacions?
Trauré un no-res embriagador de totes les floracions i em faré de les corol·les i dels camps un llit on dormir. I ja no fugiré a les estrelles ni em refugiaré en llunyanies lunars. El nirvana estètic del món: aconseguir el suprem enmig de supremes aparences. Ser res i tot en l'escuma de l'immediat. I elevar-me als límits del jo, en l'immediat i en el passatger. - E.M.CIORAN