Fa temps que vaig parlar en aquest mateix bloc de Jósep Pujol, le pétomane, ho va fer tambè abans Júlia Costa a la Panxa del Bou. En aquest article John William Wilkinson, recupera la seva figura i dona un tomb més a la ja llegenda del legendari Pétomane, el rei de les ventositats sorolloses.
En una ocasió li preguntaren a Dalí qui considerava el major artista català desconegut o oblidat. Josep Pujol, va contestar el pintor de Figueres. Es referia a l'artista de varietés francès d'origen català (el seu pare era de Mataró) Josep Pujol (Marsella 1875-Tolosa 1945), que va triomfar als teatres i circs de mitja Europa com "Le Pétomane" però sobretot al Moulin Rouge de París durant els anys de la seva major esplendor anteriors a la I Guerra Mundial.
Va descobrir per casualitat l'adolescent Josep Pujol la seva sorprenent capacitat d'absorbir aire o aigua pel recte. El pas següent va consistir a anar-se convertint en un veritable virtuós del pet. Si durant el servei militar va poder fer de la corneta amb les seves ventositats per a major glòria -i divertimient- del seu regiment, anys més tard ompliria nit rere nit el Moluin Rouge on, davant d'un respectable entre el que mai faltava algun monarca, cap d'Estat o magnat, oferia un espectacle (i mai millor dit) únic.
El pas següent va consistir a anar-se'n convertint en un veritable virtuós del pet. A més d'apagar a una considerable distància una espelma a pet net o oferir una amplíssima varietat de ventositats -que si de modista, de carnisser, de mestressa de casa... - o fumar-se un cigar per l'anus, tot això mentre conversava alegrement amb el públic , era capaç d'emetre pel darrere algunes de les melodies i àries més populars de l'època. Ara bé, el nombre del seu repertori de més renom no podia ser un altre que la seva extraordinària i patriòtica interpretació de La Marsellesa mitjançant l'emissió de gasos rectals.
Donava voltes a tot això Xavier Tort i Goig, oftalmòleg de Tortosa establert a Tres Torres (diria que és una llufa també), quan de sobte va tenir una idea genial: aconseguir com sigui que la Unesco declari no només el Dia Internacional d'El Pet i de la Llufa, sinó que les ventositats dels seus compatriotes siguin reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Encara que, la veritat sigui dita, tenia ben clar des d'un principi que la seva iniciativa, un cop posada en marxa, li serviria per forrase de valent.
De la mateixa manera que Duchamp va tenir la brillant ocurrència de vendre l'aire de París embotellat o la de l'artista conceptual italià Piero Manzoni d'exposar una llauna que contenia "Merda d'artista ', Xavier Tort i Goig vendria, a nivell mundial- tot val per internacionalitzar el procés-, pets i llufes enllaunats d'insignes patriotes. Bé, ni hauria per a tots els gustos: pets per al Procés, pets de llibertat o bé pets barrejats amb aires de Montserrat o Waterloo, sent aquestes només unes poques de gairebé il·limitades possibilitats.
Es podria fàcilment oferir la possibilitat que tothom pogués enllaunar les seves pròpies ventositats per després regalar-les, verbigràcia la Diada Internacional, al seu cònjuge o parella, com així mateix a amics, amants o familiars. També hi hauria una exclusiva gamma de pets enllaunats dels astres del Barça i, com no, dels més destacats actors, cantants, polítics o tertulians, que sens dubte es vendrien com xurros.
I ja que no és cap casualitat que una de les bandes més reeixides del rock català es digui precisament El Pets, o que el mateix Josep Pujol, le Pétomane, gravés un disc dels seus Grans Èxits, es podria inundar les ones i els iPods amb pets musicals que abastarien des de la cançó i el rock català, passant per temes a ritme de reggaeton o rap; i ja posats, fins a incorporar simfonies, cants gregorians o alegres nadales (nadales) amb acompanyament de pets en comptes de la tradicional simbomba.
De manera que Xavier no fa sinó aprofitar-se de la més que merescuda fama mundial de la qual fa temps gaudeix l'humor escatològic del país l'exèrcit de caganers (els nostres guerrers de Xi'an de plàstic o fang) ja ha conquerit mig món i ara amenaça amb envair en qualsevol moment l'altra meitat.

 
Però també desitjaria reivindicar amb el seu nou negoci l'insuperable gregarisme dels seus compatriotes, ja que és només quan s'ajunten dos d'ells que se sap qui ha estat, mentre que a partir de tres ja esdevé cosa de tots i culpa de cap. Estima Xavier que ja és hora que la Unesco declari el Dia Internacional d'El Pet i de la Llufa'. Quant a la data de la seva celebració, doncs ja es veurà. ¿Potser per l'octubre?, o el set de maig.. a Hard day's nigth.