Succeeix a vegades que algú, en aquest cas Quim Monzó, descriu una situació viscuda davant la caixa tonta, tan igual a com la va viure un mateix, que només queda el recurs de copiar i enganxar, per què descriu exactament la mateixa percepció que vaig tenir de la nefasta entrevista a Pau Riba a Tot és Mou. Només hi ha una diferència, servidor sopa a les vuit, així evito escoltar Pilar Rahola de 8 a 8:15PM. Perquè a casa quan és menja la televisió està sempre apagada. Només afegir que no hauria de haver-se sorprès Monzó, Marquina és d'encefalograma pla i banal, no en aquesta sinó en qualsevol entrevista que perpetri. L'entrevista sencera la podeu veure aquí.
I NO ELS CAU LA CARA DE VERGONYA
Va ser el divendres a la tarda. Com havia sopat a les set, abans de les vuit ja estava fregant els plats. La tele estava encesa. Donàven Tot es mou. Tot d'una vaig sentir que entrevistarien a Pau Riba. Em vaig eixugar les mans i vaig pujar el volum. El presentador, Lluís Marquina, va anunciar:
-Avui convidem al nostre sofà a un artista sorprenent. Que entri, si us plau, Pau Riba. Dit i fet. Pau Riba va entrar al plató i es va asseure al sofà. Tal com havien anunciat, el motiu de l'entrevista era el cinquantenari -mig segle, es diu aviat- de l'aparició de Dioptria, el doble elapé que va revolucionar el panorama musical d'aquest país. Van parlar de la celebració que va tenir lloc el 12 d'abril al teatre Joventut de l'Hospitalet. Van passar un fragment del concert d'aquella nit. Perquè li fes la feina que hauria d'haver fet ell (o els seus guionistes), Marquina va convidar a Riba a detallar què va significar Dioptria: "Com ho explicaries, cinquanta anys després?". Riba va esmentar als músics que van col·laborar: Romà Escalas, Toti Soler, Jordi Sabatés... Però, més que la música, en el que el presentador semblava interessat en era el soroll de trencadissa que se sent al final de Noia de porcellana.
Es van passar hores trencant plats i gravant els sons fins a trobar el més apropiat. Marquina es feia creus de que en aquella època no es pogués buscar un so "de llibreria", com es fa ara, i estalviar-se tal quantitat de treball.
Dels setze minuts de l'entrevista, només quatre o cinc els van dedicar a la part dedicada (és un dir) a Dioptria, que se suposava que era el fet que els havia convocat aquí. Immediatament després, un subtítol va anunciar "Eurovisió amb Pau Riba". Va entrar la col·laboradora Míriam Riau, va seure al seu costat i li va passar fragments de cançons del festival que se celebraria al dia següent, dissabte: les d'Islàndia, Portugal, Austràlia, Malta... Només uns segons, és clar, no fos cas que l'interrogat tingués temps de fer-se una idea d'elles. Riba feia cara de no saber què pintava ell allà al mig, però com suposo que ja tot se la sua, més o menys contestava les preguntes de la tal Riau: "Què t'ha semblat aquesta?", "Què et sembla el missatge d'aquesta altra?". El cantant responia sense entusiasme, però Riau no s'encongia: "Has dit que els teus dotze punts els dones a França". Riba no ho havia dit, però això a ella se la portava al paire.
Va ser una entrevista vomitiva. Cap tipus de respecte pel personatge, ni interès per entendre-ho i, a partir d'haver-ho captat, obtenir consideracions interessants. Em va recordar dues coses. La primera: el principi de Pániker, que diu que "tota persona entrevistada acaba reduïda als límits mentals de la seva entrevistador". La segona: l'ocasió en la qual un estudiant va anar al pis del carrer Major de Sarrià on J.V. Foix vivia. Com a primera pregunta li va dir: "A veure, vostè quins llibres ha escrit?". Foix li va indicar a quina altura exacta d'aquell mateix carrer hi havia una llibreria. El va convidar a tornar a casa un cop que els hagués llegit tots.
Por fin algo con cara y ojos del Sr Quim. Y ya era hora.
ResponEliminaNo puedo más que darle la razón por el artículo, y decirle al Marquina que hubiera podido hacer una de las mejores entrevistas de su vida, Dioptría es un disco esencial.
Preguntarte por Soler y por los arreglos del Sabatés, y continuar pidiéndole que explicara alguna anécdota, porque las hubo, en a creación del LP.
Las oportunidades no vuelven, y Riba no volverá.
salut
qualsevol i torna, amb una entrevista així, no hi torno ni jo.
EliminaJa portem molts anys en els quals les 'estrelles' son els entrevistadors i no pas els entrevistats, encara no entenc com gent de tots els sectors professionals, d'una certa volada o categoria, és deixa entabanar per tal de sortir a la tele, la veritat. Fa anys feien uns programes amb polítics on els feien fer el ridícul i allò de les Tres senyores i un senyor, si hagués estat tres senyors i una senyora hauria generat denúncies feministes. En resum, qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Més enllà d'entrevistes personalitzades com les de Roig, Espinàs, Soler Serrano, Puyal, Puigbó i poca cosa més, millor abstenir-se, de tota manera fa anys una persona em va dir que ni que fossin un parell de segons, a la tele, et 'promocionaven'. En el cas de gent poc coneguda ho entenc però en d'altres sovint fa angunia el tipus d'entrevista o preguntes que els fan, es fiquen amb TV3 per motius diversos però mai no pots dir res en contra de determinats programes populars de 'la nostra' ja que sembles poc patriota.
ResponEliminaPodia ser l'estrella l'entrevistador com era el cas de Montserrat Roig, l'Espinàs, o Soler Serrano, pero feien entrevistes brillants, intel·ligents, lúcides.
EliminaI no es per ficar-se amb TV3, es que l'entrevista va ser un desastre, fos a la tele que fos.
El Monzó ha descobert la sopa d'all, vaja, com sol fer sovint, no puc amb ell, ho sento, és visceral. Per cert, que això passi a la TV3 no vol dir que no passi, i encara més, a la resta, amb algunes excepcions puntuals, tothom no és igual de ximplet o ignorant.
ResponEliminaSaps que Monzó no es pas sant de la meva devoció com a escriptor, pero com articulista sovint hi toca, i sobretot sap veure la noticia on molts no hi han caigut, la noticia de les coses petites, banals, pero interessants; vaja, així m'ho sembla a mi.
EliminaTampoc tinc sacralitzat Pau Riba ni la Dioptria, 'ojo', una cosa és una cosa i l'altra, l'altra.
ResponEliminaDioptría, era un bon disc, molt bó, sobretot en el moment en que va sortir.
EliminaMe ha gustado tu escrito, como Julia dice, estos monstruos del pasado no se entienden como van a esas entrevistas.Su propio aspecto ya delata que nada tiene que ver con este presente. Preferible pasear por el parque y contemplar las palomas en sus ritos de amor y sexo desenfrenado. por primavera.
ResponEliminaEl escrito es de Quim Monzó, sólo que lo subscribo de la primera a la última línea.
Elimina