Succeeix a vegades que algú, en aquest cas Quim Monzó, descriu una situació viscuda davant la caixa tonta, tan igual a com la va viure un mateix, que només queda el recurs de copiar i enganxar, per què descriu exactament la mateixa percepció que vaig tenir de la nefasta entrevista a Pau Riba a Tot és Mou. Només hi ha una diferència, servidor sopa a les vuit, així evito escoltar Pilar Rahola de 8 a 8:15PM. Perquè a casa quan és menja la televisió està sempre apagada. Només afegir que no hauria de haver-se sorprès Monzó, Marquina és d'encefalograma pla i banal, no en aquesta sinó en qualsevol entrevista que perpetri. L'entrevista sencera la podeu veure aquí.

I NO ELS CAU LA CARA DE VERGONYA

Va ser el divendres a la tarda. Com havia sopat a les set, abans de les vuit ja estava fregant els plats. La tele estava encesa. Donàven Tot es mou. Tot d'una vaig sentir que entrevistarien a Pau Riba. Em vaig eixugar les mans i vaig pujar el volum. El presentador, Lluís Marquina, va anunciar:

-Avui convidem al nostre sofà a un artista sorprenent. Que entri, si us plau, Pau Riba. Dit i fet. Pau Riba va entrar al plató i es va asseure al sofà. Tal com havien anunciat, el motiu de l'entrevista era el cinquantenari -mig segle, es diu aviat- de l'aparició de Dioptria, el doble elapé que va revolucionar el panorama musical d'aquest país. Van parlar de la celebració que va tenir lloc el 12 d'abril al teatre Joventut de l'Hospitalet. Van passar un fragment del concert d'aquella nit. Perquè li fes la feina que hauria d'haver fet ell (o els seus guionistes), Marquina va convidar a Riba a detallar què va significar Dioptria: "Com ho explicaries, cinquanta anys després?". Riba va esmentar als músics que van col·laborar: Romà Escalas, Toti Soler, Jordi Sabatés... Però, més que la música, en el que el presentador semblava interessat en era el soroll de trencadissa que se sent al final de Noia de porcellana. 
Es van passar hores trencant plats i gravant els sons fins a trobar el més apropiat. Marquina es feia creus de que en aquella època no es pogués buscar un so "de llibreria", com es fa ara, i estalviar-se tal quantitat de treball.
Dels setze minuts de l'entrevista, només quatre o cinc els van dedicar a la part dedicada (és un dir) a Dioptria, que se suposava que era el fet que els havia convocat aquí. Immediatament després, un subtítol va anunciar "Eurovisió amb Pau Riba". Va entrar la col·laboradora Míriam Riau, va seure al seu costat i li va passar fragments de cançons del festival que se celebraria al dia següent, dissabte: les d'Islàndia, Portugal, Austràlia, Malta... Només uns segons, és clar, no fos cas que l'interrogat tingués temps de fer-se una idea d'elles. Riba feia cara de no saber què pintava ell allà al mig, però com suposo que ja tot se la sua, més o menys contestava les preguntes de la tal Riau: "Què t'ha semblat aquesta?", "Què et sembla el missatge d'aquesta altra?". El cantant responia sense entusiasme, però Riau no s'encongia: "Has dit que els teus dotze punts els dones a França". Riba no ho havia dit, però això a ella se la portava al paire.
Va ser una entrevista vomitiva. Cap tipus de respecte pel personatge, ni interès per entendre-ho i, a partir d'haver-ho captat, obtenir consideracions interessants. Em va recordar dues coses. La primera: el principi de Pániker, que diu que "tota persona entrevistada acaba reduïda als límits mentals de la seva entrevistador". La segona: l'ocasió en la qual un estudiant va anar al pis del carrer Major de Sarrià on J.V. Foix vivia. Com a primera pregunta li va dir: "A veure, vostè quins llibres ha escrit?". Foix li va indicar a quina altura exacta d'aquell mateix carrer hi havia una llibreria. El va convidar a tornar a casa un cop que els hagués llegit tots.