Els primers intents per a l’obtenció del sufragi femení a Espanya es dugueren a terme a les darreries del segle XIX i inicis del segle XX, però malauradament tots ells quedaren en tímids intents que no arribaren a prosperar per la manca d’interès dels polítics espanyols. A inicis del segle passat sorgiren alguns homes i dones que començaren a reclamar el dret al vot femení, tal i com havia succeït o estava succeint en diversos països del món.
La República donà importants esperances a l’aprovació de l’anhelat sufragi femení, però la realitat fou una altra. Els polítics del nou període democràtic no tenien com a prioritat la concessió del sufragi femení i les dones s’endugueren la primera de les moltes decepcions polítiques quan quedaren excloses dels comicis generals de 1931.
L’aprovació de la Constitució espanyola el 9 de desembre de 1931 permeté el sufragi femení. No obstant això, el debat del vot femení es caracteritzà per un conjunt de debats polèmics i de repetits intents d’alguns diputats perquè no es concedís el sufragi femení. L’atorgament del sufragi femení obligà la majoria dels partits polítics a crear les seves respectives seccions femenines. A partir d’aquí, s’inicià un important discurs polític perquè poguessin exercir el vot en els comicis al Parlament de Catalunya que es durien a terme el 20 de novembre de 1932, però la realitat és que les dones patiren altre cop l’ajornament del seu dret polític.
En aquesta ocasió, el motiu de la no concessió fou la manca de temps entre l’aprovació de l’Estatut i la convocatòria d’eleccions i, sobretot, la inexistència d’un cens femení actualitzat perquè el darrer havia estat confeccionat el 1924. Dues explicacions poc convincents perquè l’Estatut permetia convocar eleccions un mes després de la seva aprovació i perquè al juliol de 1932 existia un cens femení, almenys, a Barcelona.
L’obtenció del sufragi femení no fou una comesa fàcil com s’ha volgut mostrar i fer creure, sinó que més aviat fou un llarg camí degut als diversos i intencionats entrebancs que hi posaren alguns homes del món polític i social. Tanmateix, les dones tingueren el coratge i la constància suficient per continuar lluitant per a l’assoliment dels seus drets i del vot femení, una acció que fou possible en els esmentats comicis generals del 1933.
Una de les dones ignorades però desitjades del nostre país va ser Carme Karr i Alfonsetti. Karr va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat en Feminal -suplement de La Il·lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar en el Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or y Grana, (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Ofrena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d'Eugeni d'Ors, amb qui polemitzà en Joventut. wikipedia.
Josep Maria Ainaud de Lasarte, net de Carme Karr, glosa aquí la seva figura.

Josep Lluís Martín i Berbois - Doctor en Història Contemporània. Autor d’Ignorades però desitjades. La dona política en les eleccions de la Segona República a Catalunya.