LA PREGUNTA QUE FA POR


Aquest article de John Carlin a la vanguardia, es fa la pregunta que sovint ens fem tots i cada un de nosaltres. Per què sent Espanya el país d'Europa en què més gent porta la mascareta, siguem els que més infectats té?. Potser tenia raó Jabés quan afirmava: No és la pregunta sinó la resposta la que incendia l'edifici.
El fetitxisme per la màscareta o tapaboques, és el que ens distingeix aquí a Espanya de la resta d'Europa. Camí pels carrers de Barcelona, ​​o pels patis de l'Alhambra, o pel camp a la província de Cadis i tothom va emmascarat. Només molt de tant en tant veig algun dissident. Dijous a la tarda estava esperant que canviés el semàfor per creuar l'avinguda Diagonal quan vaig detectar al meu costat a un jove amb la cara totalment nua. El vaig mirar amb ràbia. Uns dies abans havia estat menjant amb un amic català que acabava d'estar a Suècia. Als carrers ningú portava màscaretes, em va dir. Ni tan sols en el transport públic. Al tren ell era l'únic que es cobria la cara. La gent el mirava i pensava: un raret, un boig o, potser, un dentista despistat.
Ràbia també és el que ens provoquen els suecs a Espanya, en aquest cas la ràbia de l'enveja. Suècia és el país més lliure d'Europa; Espanya, el que té més restriccions pel que fa a la resposta al virus, però avui les xifres sueques de nous contagis estan molt per sota de les espanyoles; les morts per habitant són més baixes també, i l'economia no se'n va a la merda com la nostra.
Hi va haver un moment d'esperança a finals de juny quan els heretges suecs, tan repudiats gairebé a la resta d'Europa com els luterans per l'Església catòlica en el segle XVI, van patir durant uns dies les pitjors xifres de coronamortalidad de el món. ¡Ja! pensem. Estan pagant el preu dels seus pecats. No van confinar al març i abril com nosaltres. Gairebé totes les escoles van seguir obertes, la gent anava a la feina, els bars estaven plens. Els suecs creien, com diuen a Mèxic, que ens estaven veient la cara de 'pendejos'. Doncs no. Es van equivocar-era claríssim- i en gran. Vaig llegir articles en diaris no només espanyols sinó britànics i nord-americans que celebraven la caiguda de l'orgull suec. Normal. Els escriptors el porten denunciant des de temps de l'antiga Grècia: hi ha alguna cosa en la mala fortuna dels altres que ens ocasiona plaer. I més si els altres se senten superiors a nosaltres.
L'alegria, com veiem, va ser passatgera. Avui el país amb més ciutadans disfressats de lladres de bancs d'Europa és el que més infeccions pateix. Se m'ocorre la terrible possibilitat que aquell noi que vaig veure al semàfor no és un assassí, ni tan sols un irresponsable. Que potser el seu únic demèrit hi ha estat la manca de cortesia. S'estava rient del ramat espanyol, com es riuen avui els suecs-i els holandesos, i els danesos, i els alemanys-.
El possible consol és que a la llarga nosaltres sortim guanyant, que quan s'acabi la temporada viral estarem millor que els altres, més sans, més immunes. I que no només els de nord tornaran en manada a les platges espanyoles, sinó que voldran quedar-se a viure aquí. El que el brot suec al juny ens va ajudar a entendre va ser que la lliga és llarga i no té molt valor treure conclusions pel que fa a la classificació final quan tot just hem jugat la meitat o la tercera part dels partits. Sí, van viure la seva setmana negra dels suecs, van perdre 8 a 2, però han remuntat. Els italians, recordem, van començar la temporada fatal, però avui van molt millor que els cuers espanyols, i sense veure obligats a utilitzar mascaretes quan surten a l'aire lliure.
La diferència amb el futbol és que, a diferència de virus, podem fer pronòstics més o menys informats. El Reial Madrid segur que serà un seriós candidat per guanyar el campionat espanyol, també el Liverpool a Anglaterra. Gairebé l'única cosa realment important que sabem del virus que no vam saber a principis d'any és que afecta moltíssim més als vells que als joves. Però ni idea de què passarà a partir d'ara. Ara que d'aquí a poc arriba la tardor ens preocupa, amb o sense motiu, la possibilitat d'una segona onada igual a la que vivim en l'hivern. L'ansietat assola a tota Europa, encara que potser més a Espanya, on no només som més dòcils, sinó -dóna la impressió- més porucs. Pot ser, clar, que amb raó.
Hi continua havent més preguntes que respostes. Per què a Itàlia han viscut un agost molt més tranquil que a Espanya quan allà la densitat de població és el doble de la d'aquí i tenen els mateixos costums familiars, gregàries i petonejadores que nosaltres? (No em diguin que la joventut italiana és més responsable que l'espanyola.) Per què tanta intranquil·litat a Espanya, i intranquil·litat que fa a visitar Espanya en els països europeus, quan comparat amb març s'ha demostrat que hi ha hagut un descens important en la proporció entre infectats i morts o hospitalitzats?
Un exemple que podria ser més o menys aplicable als altres països europeus: a Anglaterra i Gal·les, en els set dies anteriors a el 21 d'agost van morir 9.631 persones, segons les xifres oficials. D'aquests, 138 van morir oficialment del coronavirus, un 1,4 per cent de l'total. El 13,4 per cent va morir durant aquest període de pneumònia o de grip normal.
Serà llavors, com alguns proposen, que el virus ha mutat i perd gas? Serà, com altres científics creuen, que la majoria dels infectats no són contagiosos perquè encara que els tests surtin positius les quantitats de coronavirus que carreguen en els seus cossos són relativament insignificants? O serà que ara s'estan fent molts més tests i resulta que el percentatge real de nombre de morts o malalties greus per nombre d'infectats és bastant inferior a què es creia inicialment?
Serà veritat, llavors, el que va dir aquesta setmana un metge espanyol de reputació mundial, Pedro Cavadas? Que "és més nociu el resultat de la mala gestió de les mesures per combatre'l que el virus en si mateix, ja que és de baixa mortalitat" i que "no ha estat el virus sinó la resposta el que ha provocat un empobriment a Espanya"?
La pregunta que sobrevola el planeta, però que pocs s'atreveixen si més no a contemplar, és si hi ha hagut una desproporció letal en la resposta a virus, si s'haguessin aconseguit els mateixos resultats mèdics amb mesures, bé, més mesures i menys perjudicials per a l'economia. És una pregunta tan incòmoda com a vàlida. Com ho és si el noi que vaig veure sense mascareta al semàfor és no un irresponsable, sinó un valent per atrevir-se implícitament a qüestionar si l'emperador està nu. O si el meu amic el català que acaba de tornar de vacances a Suècia ha fet bé de prendre la sobtada decisió de treure a la seva filla gran d'Espanya i enviar-la a l'escola a Estocolm.
La resposta: ni idea. Només la sabrem a la fi de la temporada. - JOHN CARLIN - lavanguardia.com

*

EL MURAL CENSURAT


L'obra Love is Love de l'artista convidada a la 4a edició del Torrefarrera Street Art Festival, Cristina Dejuan, s'ha començat a pintar a la nova ubicació en un mur de l'edifici del carrer Carretera número 13. Aquesta obra va ser objecte d'una polèmica el cap de setmana passat en ser censurada per alguns veïns de l'edifici on s'havia de pintar inicialment, perquè consideraven que no era apropiada per als nens, ja que s'hi poden veure dones nues fent-se petons i abraçades.

Per evitar un nou boicot, els veïns de l'edifici on ara es pinta han signat un document on es plasma la seva conformitat per executar-la. Dejuan ha destacat que la història de la humanitat està plena de murals com els seus i ara li sorprèn que la gent "s'escandalitzi".

Dejuan ha explicat que continua sense entendre la polèmica pel seu mural el ple segle XXI i ha lamentat que coses com la violència estiguin molt més acceptades que la sexualitat de la dona en totes les seves formes. En aquest sentit, ha afegit que el mural que ha començat a pintar aquest divendres tindrà el mateix estil que el que li van censurar a l'altre edifici, que va improvisant sobre la marxa i que no tractarà només de la sexualitat sinó que vol mostrar el cos femení amb totes les seves característiques, plasmant els pits tant siguin amb estries, com grans o petits, o que hagin sofert una vasectomia. La previsió és finalitzar l'obra en uns 4 o 5 dies. Potser els veïns censors desconeixen que l'art per a ser art ha de ser transgressor, sinó ja no és art, és una altra cosa, i desconeixen tambè o no saben que el nu no és impúdic, ho és el vestit, ik que és més impúdic no fer-se petons que fer-se'n. 

Segons l'alcalde de Torrefarrera, Jordi Latorre, des del moment en què els veïns del primer edifici van transmetre la seva disconformitat amb el mural, sempre s'ha apostat per la continuïtat de l'obra en un altre emplaçament i ha remarcat que el mateix dilluns al matí després de la censura ja tenien disponibles cinc alternatives, entre les quals hi ha la paret que s'ha escollit definitivament.

Dejuan va començar el mural dijous amb els treballs previs que van consistir a pintar de color blanc tot el mur. 

*

UN ESCRIT PREMONITORI





És divendres 8 d'agost del 2015. No sé perquè escric aquest comentari al bloc. Fa dies que no rebo a penes comentaris, de fet, ahir i avui ja no n'he rebut cap. Malgrat això, continuaré narrant la successió dels fets fins on sé... 

Heus ací un escrit premonitori encara que potser massa catastrofista de fa cinc anys... ÉBOLA

*

PEL CAMÍ CORRECTE


És ben cert que una imatge val més que mil paraules. Aquesta fotografia correspon a una terrassa de Madrid el primer día en que ja era obligatori portar posada la mascareta pel carrer. No anem bé ni pel camí correcte i els resultats i l'augment dels contagis dia si dia també en son la prova.

Aquest divendres, el programa Buenismo de la Cadena SER ha entrevistat la investigadora del CSIC Margarita del Val per parlar de la gestió de la segona onada a Espanya i la resta de món. Encara que l'experta assegura no estar enfadada, sí que resulta evident la seva preocupació per com estan les coses.

Del Val ha assegurat que els ciutadans s'han relaxat amb l'estiu i ha fet una comparació amb la situació a Itàlia, la corba és molt menor que l'espanyola després d'haver estat el país més afectat a Europa durant setmanes: "Allà segueixen en estat d'emergència, amb mesures que obliguen a la gent a portar-se millor. A Espanya no només si val amb portar mascareta", ha sentenciat.

No és la seva única inquietud. El moviment negacionista i antivacunes també li genera preocupació. "És imperdonable que a Europa estigui passant això, nosaltres som clau perquè les persones dels països amb menys recursos puguin lluitar contra certes malalties, i si vam decidir no vacunar als nostres fills, els estem posant en greu perill". Això sí, veu a Espanya com un oasi en comparació amb la resta de països de el continent europeu, els negacionistes fan més soroll.

La científica considera, tot i els retrets, que "hem après molt en aquest temps, però necessitem més mesures", després d'haver advertit, de les primeres responsables en fer-ho, sobre els possibles rebrots en plena desescalada. "Vaig revisar pandèmies anteriors i les dades estaven aquí, els virus segueixen aquí perquè amb prou feines tenim immunitat".

També ha parlat sobre la tornada a l'escola, que començarà amb els més petits. Confia en ells: "Estic segura que ens sorprendran i seran més curosos que alguns adults", encara que l'important serà "saber controlar aquests brots que puguin sorgir i que s'aïllin bé perquè no es propagui per tot el centre".

La clau de tot rau en el que denuncia la investigadora, la relaxació, no n'hi ha prou amb portar posada la mascareta si després t'asseus a la terrassa d'un bar amb sis o set més, us traieu les mascaretes i xerreu pels descosits uns enfront dels altres, i també encerta del  Val quan diu que les escoles ens sorprendran, ja es veurà,  però entenc hi ha molta responsabilitat -aquí si-  de pares, avis, mestres i alumnes. 

El que queda clar, és que la solució a la pandemia depén només del comportament cívic dels ciutadans, en la mesura que aquests siguin o millor dit, siguem conscients i no ens relaxem, Itàlia és l'exemple a seguir, té una incidència de 26 casos per cada 100.000 habitants, gairebé deu vegades menys que Espanya, i a Portugal la xifra és de 36, sis vegades menys. 

Mentre esperem la vacuna, la solució és a les nostres mans, i molt em temo que no anem pel camí correcte.

*

EL QUADRAT SATOR I TENET


El títol de la pel·lícula de Christopher Nolan apareix en una misteriosa inscripció llatina multipalindrómica que va ser trobada per primera vegada a Pompeia el 1925. Christopher Nolan sempre ha estat un director extremadament metòdic i cerebral. Totes les seves pel·lícules es orquestren al voltant d'un pla dissenyat al mil·límetre en forma de laberint irresoluble ple de trampes, endevinalles i símbols encriptats. Un caos que ell organitza a través de la seva privilegiada ment cartesiana.
La recentment estrenada 'Tenet' és una pel·lícula geomètrica ja des del seu títol, un palíndrom que es pot llegir en les dues direccions, exactament el que pretenia fer amb la seva narració, que avancés cap endavant i en sentit invers com si obeís a un moviment permanent.
Però, d'on procedeix la paraula 'Tenet'? En la pel·lícula es diu que obre i tanca portes i que cal anar amb compte perquè a vegades poden ser les correctes i en altres ocasions, les equivocades, però més enllà que pugui obeir a un simple 'macguffin', el terme se situa en el centre de l'anomenat Quadrat Sator que (oh, sorpresa), és un multipalíndrom, de manera que TENET es pot llegir de dalt a baix, d'esquerra a dreta formant una creu.

Misteri del seu significat - El quadrat màgic està format per cinc paraules llatines: SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS. Totes elles estan incloses en la pel·lícula i corresponen a punts cardinals fonamentals en el seu desenvolupament. Sator és el nom de el personatge que interpreta Kenneth Branagh, Andrei Sator, erigit en dolent de la funció i que té en el seu poder la tecnologia del futur per exercir la inversió. Rotas seria la seva empresa. Arepo correspon amb l'home que falsifica el quadre de Goya utilitzat pel protagonista per apropar-se a l'esposa de l'oligarca rus. Tenet seria l'organització que vol aturar una tercera Guerra Mundial. Finalment, Òpera correspon amb l'escena d'obertura.
El Quadrat Sator es va trobar per primera vegada a Pompeia (que també s'esmenta a la pel·lícula) el 1925 i se sap que era una inscripció llatina popular durant el primer segle de la nostra era. Més tard es descobririen més inscripcions en diferents llocs entre ells, a Santiago de Compostel·la.
Quant al que significa, és un misteri. Hi ha moltes teories al voltant d'ell (el mateix que passa amb la pel·lícula de Christopher Nolan). Uns diuen que podria tenir un caràcter esotèric, cabalístic, que està associat als Templers, però també a la tradició cristiana ja que, a més de la creu central, reordenant les lletres del quadrat s'obté un doble Paternoster i només faltaria per encaixar 2 "a" i dues "o ", que representarien l'alfa i l'omega. És a dir, Déu com el principi i la fi.
La seva traducció del llatí seria "El sembrador Arepo guia amb destresa les rodes", però si es fan petites modificacions, com "SAT pregaré Gent ET OPERA ROTAS" obtindríem "Suficient poder per pregar i per treballar diàriament" és a dir "ora i labora ". En realitat, es tracta d'una endevinalla que resulta irresoluble i molts creuen que les seves interpretacions són infinites, tantes com tots aquells que s'acosten a desxifrar-la. Precisament el que Christopher Nolan sembla aspirar amb aquesta pel·lícula, que cadascú trobi la seva pròpia interpretació de 'Tenet', perquè la veritable, només ell la sap. - elperiodico,cat/ca/

*

EL DIPUTAT NÚMERO 11




Quim Torra era el diputat número onze quan va ser elegit president de la Generalitat el 17 de maig del 2018. És ben sabut que qui designa a dit al Quim Torra és Carles Puigdemont, que ha governat Catalunya amb el comandament a distància durant poc més de dos anys, i que a Puigdemont el va posar Artur Mas apartat de la història per la histèria de la CUP, i aquí està l'origen del despropòsit.
La descomposició de la vella Convergència ha tingut escenes dramàtiques com les de l'esquinç de carnet de molts dels seus afiliats per unir-se a la més que probable candidatura de Carles Puigdemont, que convocarà les eleccions quan més li convingui, mentre ERC ho contempla esmaperduda posant cara de Poulidor, conscient potser que malgrat el desori dels Divergents, que no Convergents, encara els poden pispar les eleccions properes, com el ciclista francés que es va passar la seva carrera acabant sempre segon al tour..
Torra ha exercit el paper de confrontació contra Espanya amb les indicacions que rebia de Waterloo. El més recent és que aquesta confrontació ha de ser intel·ligent, segons l'últim missatge llençat per Puigdemont, un encàrrec contradictori que Torra ha d'estar desxifrant, i no sé si ha entès del tot. El cotxe de Torra circulava en direcció a la imminent convocatòria electoral fins que un vehicle més potent, el de Carles Puigdemont, el va arrossegar al mig de la pista i el va situar en sentit contrari, explica Josep Martí a el periódico, i Martí coneix bé tot el rerefons d'aquest matxembrat.
De moment, Torra ha destituït a tres consellers i ha ajornat uns mesos més la convocatòria d'eleccions. Curiosament una de les destituïdes, la Consellera Carme Chacón, pot ser la rival del seu partit en les pròximes eleccions, a Buch li tenia jurada i la Consellera de Cultura, jo que sé.
Torra em recorda a Truman, tots dos van heretar el poder sense passar per les urnes, i crec que tots dos, almenys Truman, eren conscients de les seves limitacions per ocupar el seu càrrec. Però Truman va ordenar llançar les dues bombes atòmiques, mentre Torra llança bombes fètides. Ara, en aquests moments tan difícils, és quan més necessitem polítics solvents, honests, que anteposin els seus interessos i els de el partit a solucionar els problemes dels ciutadans. Potser seria acabada l'hora de deixar de jugar amb la bona fe d'aquests ciutadans que comencen a estar més que farts de tant politiqueig de vol gallinaci. Visca Bongònia lliure, de politiqueigs de merda.

*

LA GRAN CAIGUDA


Si els catalans haguéssim de posar-nos d’acord sobre el que està passant, potser només coincidiríem en un punt: la decadència de Catalunya avança a marxes forçades. Els partidaris de la independència potser afegirien que a la decadència ja hi estàvem anant abans del procés. És un argument incomplet: com explicava l’altre dia un brillant Ramon Aymerich, la renúncia a la indústria en favor del turisme va ser decisió de les elits catalanes. El nord d’Itàlia no va fer aquest pas. La regió econòmica europea del pujolisme va ser de to menor, un to que el postmaragallisme barceloní també va cultivar.
Ara bé: certament, la decadència de l’economia catalana és un fenomen associat al que anomenem l’Espanya buida . En efecte, la força del Gran Madrid, on convergeixen tots els avantatges (capitalitat, empreses públiques, multinacionals, trens, carreteres, aeroports), actua com un xuclador de diner, energies i talent. Buida les zones centrals de la Península. Però també subordina les grans ciutats costaneres. Fins i tot Lisboa veu perillar el seu eix econòmic. Durant els anys en què això es començava a discutir (“Madrid se va”, de Pasqual Maragall), havia triomfat l’aznarisme. Que no va significar només la ruptura amb el consens de la transició. Va ser sobretot un gran projecte per a les elits de Madrid. Aznar els proposa liderar Espanya a l’estil de París per tal d’intentar el gran salt històric: reconquerir Amèrica Llatina amb l’economia. Madrid seria el París d’Espanya i el Londres de Llatinoamèrica.
Això explica tant l’opció d’Aznar en la guerra d’Iraq com la fórmula russa de les privatitzacions de les grans empreses públiques. El pacte constitucional s’estava vulnerant per via dels fets. No per via legal. Per això l’intel·ligent Alejandro Fernández (PP) pot acusar l’esquerra i l’independentisme de trencar el pacte constitucional i fins d’abandonar els valors catalans de l’emprenedoria. Oblida expressament (prou que ho sap) que la via aznariana dels fets va ser invisible legalment, però determinant en la problematització de la política catalana: creixement d’ERC, reforma estatutària, crisi de l’Estatut, procés, laberint actual. Del relat de la confrontació s’han de llegir tots els capítols: el primer el va escriure Aznar.
La crisi econòmica del 2008 va frenar aquest gran projecte unitarista, sens dubte suggestiu (encara és socialment hegemònic), però que no va tenir en compte la psicologia col·lectiva d’una imprecisa, però no petita, part de catalans que se senten part d’una nació. Certament: la reacció catalana no va ser racional. Un grup de periodistes ho assenyalàvem en un llibre l’any 2006: la reforma de l’Estatut era una resposta autodestructiva al desafiament aznarista: el sentiment contra la força muda de l’Estat. Però l’independentisme no va rectificar, sinó que va posar encara més llenya sentimental al foc. El resultat de tot plegat és aquest bloqueig que no va enlloc. Ni avança ni retrocedeix, però afavoreix la decadència. - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat

*

NON!, JE NE SUIS CHARLIE




«És l'economia, estúpid» (the economy, stupid), va ser una frase molt utilitzada en la política nord-americana durant la campanya electoral de Bill Clinton en Esados Units. La frase va quallar i ha tingut moltes derivades, de manera que legalment sense que ningú s'ofengui excessivament es pot dir estúpid a qualsevol i quedar-se tan ample. Com succeeix amb tot a la vida, l'abús treu valor a la frase brillant en el seu moment i la reiteració la deixa reduïda a la vulgaritat del no-res. 
Una cosa semblant està passant amb el 'Je suis Charlie' usat fins a la sacietat a a ran de l'atemptat diuen que auspiciat per Washington contra Charlie Hebdo, i això cansa, avorreix i a més adocena, 'Je ne suis Charlie' estùpids, seria el correcte a dir, a més a més, dibuixaven molt malament. I això no és enaltir el terrorisme, és constatar una realitat palesa. Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia, que ni Mahoma comprava la revista aquesta i a ran de l'atemptat varen tirar cinc milions d'exemplars, per a cinc milions d'estùpids que en sa vida havien comprat ni un sól ejemplar de la revista.
Ho comentava fa cinc anys a ran de l'atemptat a la revista satírica, aquesta setmana ha començat a París el judici per aquells atemptats. Cinc anys més tard, continuo pensant i dient que Jo no soc 'Charlie Hebdo'. Les seves vinyetes em desperten sensacions contradictòries. En l'ùltima portada del setmanari, una nena i un nen caminen de la mà, es dirigeixen a l’escola. En comptes de motxilles, carreguen taüts a l'esquena. «¿Acabaran l’any?». La seva efectivitat és evident. Un dur toc d'alerta sobre la tornada a l'escola sense prou garanties sanitàries. Entenc la seva força, però la seva transgressió francament em supera. Nens, taüts i pandèmia són tres elements que no haurien mai d'anar junts. En aquesta portada no hi ha símbols religiosos ni burles a imams o capellans, però envaeix el terreny més sagrat, els fills, la família. Perdre un fill. ¿Hi ha alguna cosa pitjor? Més més cruel, més insuportable.
No! Jo no soc Charlie Hebdo, encara que de vegades m'hi pugui acostar, sense que serveixi de precedent, però no seria el cas de l'ùltima portada, hi ha coses amb les que no es pot o no s'hauria de fer broma, és obscé i de mal gust.


*

FELIÇ CUMPLERES, AYLAN




No tenia la pell fosca ni vestia amb parracs. Portava les sabates que venen a la botiga de la cantonada, la samarreta vermella de parc d'atraccions i el pantaló curt que va heretar del seu germà, com qualsevol nen del nostre món. En plena era de virals, memes i zascas, va arribar avui fa cinc anys, la imatge d'Aylan Kurdi, de tres anys, immortalitzat al seu pesar per la reportera Nilufer Demir. Les agències van difondre la seva foto al migdia de el 2 de setembre i es va expandir per internet com només saben expandir-se les males notícies.
A les poques hores ja havien reaccionat activistes, tertulians i líders mundials. François Hollande va dir que era "una tragèdia i una interpel·lació per ajudar els refugiats". David Cameron va assegurar estar "profundament commogut". Angela Merkel va comentar que aquesta crisi ens concernia "a tots". El president turc Erdogan va acusar els països occidentals de "indiferència". La propaganda política va funcionar a tota màquina. Tots van prometre mesures urgents per acabar amb el drama i tots van dir "mai més".

Totes aquestes paraules i bones intencions se les va emportar el vent aquest mateix dia. A les platges de Kos, l'illa on pretenia arribar el pare de Aylan amb la seva família, després de dos intents frustrats per la frontera terrestre, no hi havia ni un sol agent de l'autoritat grega, ni un sol vaixell de rescat. Tan sols voluntaris desorganitzats amb més actitud que aptitud per ajudar els refugiats a la sorra i un grup de fotògrafs. I així va seguir sent durant les setmanes que van seguir a la seva mort. Ni una mesura, ni un desplegament, ni un protocol. A les platges res es va fer. Potser la diferència la va marcar l'arribada de l'ONG espanyola Proactiva Open Arms, que sí que va dur a professionals del salvament a les costes de Lesbos, però la mobilització promesa per aquests líders europeus no va arribar mai. La realitat és que fins a la mort de Aylan Kurdi, el seu germà i la seva mare havien mort en l'Egeo un grapat de nens. Després, el nombre menors morts es va multiplicar fins l'escàndol, però les llàgrimes ja estaven vessades i les declaracions es van oblidar aviat. Els nens van seguir ofegant-se al ritme de dos Aylans al dia durant la tardor i l'hivern intentant arribar a Grècia. El tràfic de persones no va acabar amb la signatura d'l'acord amb Ankara per la devolució a Turquia dels refugiats, però sí es va alentir.

El pare de l'infant va enterrar els cossos de Aylán, la seva mare Rehan i el seu germà Galip al cementiri de Kobani, la ciutat que havia estat presa pels psicòpates de l'Estat Islàmic i de la qual havien fugit. Per desgràcia, no va servir de res. Els líders europeus no es van moure un centímetre per por dels euròfobs, els grecs van transformar els seus centres de trànsit en presons, Macedònia va tancar la seva frontera i Hongria va construir un mur a la seva. Recordem a el menys al dia d'avui la figura indefensa d'aquest nen. Avui es compleixen 5 anys de la seva mort.... Feliç Cumpleres, Aylan.

*

UN BESCANVI CAP EL NO RES



L'avantatge d'envellir és poder observar de prop la lenta i sistemàtica degradació dels òrgans; tots comencen a esquerdar-se, uns visiblement, els altres amb discreció. Se separen del cos, el mateix que el cos se separa de nosaltres: se'ns escapa, ens defuig, ja no ens pertany. És un procés al qual ni tan sols podem denunciar a ningú, ja que no es coneix l'autèntic responsable de la desfeta. Afortunadament el deteriorament físic sol anar acompanyat del psíquic, el que fa més suportable aquest procés lent i constant de degradació, ja que d'envellir plenament conscients seria un procés terrible, impossible de suportar. Solen ser els altres els que envelleixen, un resisteix al pas del temps, - intenta auto convèncer-se, o auto enganyar-se -, potser perquè al veure's cada dia no es dóna tant compte de la seva degradació.

Envellir, és en primer lloc, acceptar-ho, ser conscient en cada moment de les desventatjes i tambè alguns avantatges que comporta, viure cada dia com si fos l'últim, exprimir el temps que queda i gaudir-lo mentre es pugui. Deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més, però més que un canvi és un bescanvi cap el no res, un no res infinit.

*

PER QUÈ LA GUERRA?


Albert Einstein va enviar una carta a Sigmund Freud, que, juntament amb la resposta d'aquest, va editar el 1933 l'Institut de Cooperació Intel·lectual amb el títol de Per què la guerra? L'Institut afavoria llavors la publicació d'una sèrie internacional de cartes obertes en què intel·lectuals destacats intercanviaven idees sobre qüestions d'interès general, la més important de les quals era l'amenaça de guerra.

                                                Caputh nach Potsdam, 30 de julio de 1932

Querido profesor Freud: 

¿Existe algún medio que permita al hombre librarse de la amenaza de la guerra?

En general se reconoce hoy que, con los adelantos de la ciencia, el problema se ha convertido en una cuestión de vida o muerte para la humanidad civilizada; y, sin embargo, los ardientes esfuerzos desplegados con miras a resolverlo han fracasado hasta ahora de manera lamentable.

Creo, por otra parte, que aquellos cuya tarea consiste en ocuparse práctica y profesionalmente de ese problema son cada vez más conscientes de su impotencia al respecto y desean ahora muy vivamente recabar la opinión de los hombres que, absortos en el cultivo de la ciencia, son capaces de considerar los problemas mundiales con la perspectiva que permite la distancia. En lo que a mí respecta, la dirección habitual de mi pensamiento no es de las que permiten una visión en profundidad de las zonas oscuras de la voluntad y el sentimiento humanos. De ahí que, en el intento de esclarecimiento ahora emprendido, apenas pueda hacer más que plantear claramente la cuestión y, dejando de lado las soluciones más elementales, ofrecerle a usted ocasión para que ilumine el problema con la luz de su profundo conocimiento de la vida instintiva del hombre.

Para mí que soy un ser libre de prejuicios nacionales, sólo hay una manera sencilla de abordar el aspecto superficial (es decir administrativo) del problema: el establecimiento, por consentimiento internacional, de un órgano legislativo y judicial para resolver cuantos conflictos surjan entre las naciones. Cada nación se comprometería a someterse a las órdenes dictadas por ese órgano legislativo, a apelar al tribunal en todos los casos litigiosos, a plegarse sin reservas a sus decisiones y a ejecutar cuantas medidas estime necesarias para asegurar su aplicación. Pero aquí topo ya con una dificultad: un tribunal es una institución humana que en sus decisiones puede mostrarse tanto más accesible a las solicitaciones extrajudiciales cuanto menor sea la fuerza de que disponga para poner en práctica sus sentencias. Hay un hecho con el que tenemos que contar: derecho y fuerza se hallan inseparablemente unidos, y las decisiones judiciales se aproximan al ideal de justicia de la comunidad, en cuyo nombre e interés se pronuncian las sentencias, en la medida misma en que esa comunidad puede reunir las fuerzas necesarias para hacer respetar su ideal de justicia. Pero hoy estamos muy lejos de poseer una organización supraestatal que sea capaz de conferir a su tribunal una autoridad indiscutible y garantizar el sometimiento absoluto a la ejecución de las sentencias. Y así llego a mi primer principio o axioma: el camino que conduce a la seguridad internacional impone a los estados el abandono incondicional de una parte de su libertad de acción o, dicho de otro modo, de su soberanía. Y no cabe la menor duda de que no existe otro camino que conduzca a la seguridad.

El fracaso, pese a su manifiesta sinceridad, de todos los esfuerzos que durante la última década se han desplegado con miras a alcanzar ese objetivo no nos deja resquicio para dudar de que en este punto intervienen poderosos factores psicológicos que paralizan tales esfuerzos. Algunos de esos factores son fácilmente perceptibles. La apetencia de poder que caracteriza a la clase gobernante en todas las naciones se opone a cualquier limitación de la soberanía nacional. Ese "apetito político de poder" se nutre a menudo de las actividades de otro grupo cuyas aspiraciones tienen un carácter puramente material y económico. Pienso aquí en particular en ese grupo poco numeroso pero decidido que encontramos en todos los países y que forman individuos que, indiferentes a las razones e intereses sociales, consideran la guerra y la fabricación y venta de armas simplemente como una ocasión para obtener ventajas particulares y ampliar el campo de su poder personal.

Esta sencilla constatación es sólo un primer paso hacia la plena comprensión de la situación efectiva. En seguida surge una pregunta: ¿Cómo es posible que esa minoría consiga poner al servicio de sus ambiciones a la gran masa del pueblo que de las guerras sólo obtiene sufrimiento y empobrecimiento? (Cuando hablo de la masa del pueblo, no pretendo excluir a los militares de cualquier graduación que han elegido la guerra como su profesión, con la convicción de que contribuyen a defender los más altos valores de su raza y de que el ataque es a menudo el mejor medio de defensa). Me parece que una respuesta evidente a tal pregunta sería que esa minoría de dirigentes políticos tiene en sus manos la escuela y la prensa y generalmente también a la Iglesia. Ello le permite organizar y dominar los sentimientos de las grandes masas y convertirlas en su instrumento.

Pero ni siquiera esta respuesta explica el problema. Porque de ella surge otra pregunta: ¿Cómo es posible que la masa, por efecto de esos medios artificiosos, se deje inflamar con tan insensato fervor y hasta el sacrificio de la vida? Sólo veo esta respuesta: El hombre lleva en sí mismo una necesidad de odio y de destrucción. En tiempos normales tal disposición existe en estado latente; sólo se manifiesta en circunstancias extraordinarias. Pero también puede despertársela con cierta facilidad y degenerar en psicosis colectiva. A mi juicio, es ésta la clave de todo el complejo de factores que venimos considerando, el enigma que sólo el conocedor de los instintos humanos puede resolver.

Llegamos así a una última pregunta: ¿Existe la posibilidad de dirigir el desarrollo psíquico del hombre de manera que pueda estar mejor armado contra las psicosis de odio y de destrucción? En modo alguno me refiero aquí a las masas llamadas incultas. La experiencia demuestra que es más bien la llamada "Intelligentsia" la que resulta más fácil presa de las funestas sugestiones colectivas, ya que el intelectual no suele tener contacto directo con la experiencia vivida sino que encuentra ésta en su forma más fácil y sintética: el papel impreso.

Para terminar, he aquí otra consideración: hasta ahora sólo he hablado de la guerra entre estados o, dicho de otro modo, de los conflictos internacionales. No ignoro que la agresividad humana se manifiesta también en otras formas y en distintas condiciones (por ejemplo, la guerra civil que en otros tiempos tenía móviles religiosos y hoy los tiene sociales, la persecución de las minorías nacionales...). Pero he insistido deliberadamente en la forma más típica, más cruel y más desenfrenada de conflicto porque es partiendo de esa forma como podrán encontrarse los medios para evitar los conflictos armados...

               Reciba mis más cordiales saludos.

                                                          Albert Einstein

*

QUAN ARRIBI SETEMBRE


Setembre ha donat per a moltes cançons, alegres en general, Bobby Darin cantava quan arribi setembre, Eart Wind&Fire, September, o Neil Diamond september More, però aquest setembre acabat d'encetar es presenta fosc i carregat d'incerteses. 
El coronavirus continua encapçalant l'actualitat i arrossega la salut, l'economia, l'educació, la cultura... la vida. Si la llei no canvia, els afectats per un Erto des del març veuran la seva paga reduïda a la meitat. D'altres estudien abaixar la persiana definitivament o no tornar a aixecar-la. Això és el que ha fet el virus, trencar l'equilibri inestable en el qual vivia –o sobrevivia– una majoria de la població. La tristesa que no deixa de rondar, la fam, real ja, com m'explicava en Miquel en un comentari d'ahir sobre la situació a Teresa de Calcuta de Barcelona: "He tallat 10 barres de 3 quilos cadascuna de formatge. 15 barres de salsitxó i hi havia tres olles industrials, ja les has vist, plenes fins als topalls de menjar. A més ha corregut la veu que hi havia llet (cert, ampolles de litre i mig), i fruita... No vulguis saber, la cua era de quatre persones en línia i donava la volta a l'església." i cada dia va a més.

Mentre, els partits independentistes, amb els seus embolics i els seus recels, difícilment donaran suport als Pressupostos. Podem i Cs juguen amb els vetos mutus, i el PP s'hi posa d'esquena... En plena pandèmia, el partidisme, la ideologia i justícia social estan en conflicte, i el que menys preocupoa a uns i altres són els ciutadans, els problemes reals dels ciutadans. Mentrestant, l'antiga Conveniencia i desunió, coneguda coma Convergencia, després junsxcat, apres com a pdcat i ara divergencia va a la seva amb la ceba, i els informatius de TV3 preocupats només per la marxa de Leo Messi, Visca Bongonia!

*

EXILI, PRESOS POLÍTICS I LLAÇOS


El supremacisme és un corrent de pensament racista que creu que la raça blanca, definida mitjançant criteris acientífics, hauria de tenir el control sobre les altres races per raó de la seva "superioritat". Aquesta ideologia té una forta presència en els Estats Units d'Amèrica, amb grups com Nació Ària, fundat per Richard Girnt Butler, o el Ku Klux Klan. El terme es fa servir per descriure una ideologia política que perpetua i manté la dominació social, política, històrica, cultural o industrial de les persones identificades com de raça blanca. La ideologia es posa de manifest històricament en les estructures sociopolítiques com l'esclavatge, les lleis de segregació racial en el Sud dels Estats Units (les lleis Jim Crow) o l'Apartheid a Sud-àfrica. Les diferents formes de suprematisme blanc, estan basades en les diferents concepcions de qui és considerat blanc, i de com es defineixen les identitats dels altres grups ètnics i culturals en oposició. Ergo, si Torra i companyia són supremacistes, la resta d'espanyols i catalans som negres, o potser és que estem negres, farts del mal ús de les paraules que es fa per uns i altres.
Ho dic per què en català, un exiliat, és algú que viu fora de la seva patria voluntariament o per força, per tant Puigdemont i els altres consellers que estàn fora del país són EXILIATS, no fugits de la Justicia, atès van estar a la seva disposició a Alemanya, Escòcia o Brussel·les.
"Presos polítics" - El debat al voltant del terme "presos polítics" ha estat més complex, atès que és un concepte que genera més controvèrsia. Hi ha hagut juristes que han defensat clarament (en manifestos públics, articles, declaracions o entrevistes) que els dirigents i activistes empresonats arran del referèndum de l'1-O del 2017 són "presos polítics". Però també hi ha hagut altres juristes que han dit el contrari. Això s'explica perquè la definició més actual del terme, la que va fer el Consell d'Europa el 2012, és interpretable. Dels cinc supòsits que permeten atribuir a una persona la condició de "pres polític" segons el Consell d'Europa, dos estan en discussió permanent: que la durada de la detenció o les seves condicions siguin clarament desproporcionades en relació amb la infracció per la qual la persona ha estat considerada culpable, o de la qual és sospitosa, i quan "per motius polítics, ell o ella ha estat detingut d'una manera discriminatòria comparada amb altres persones".
Aquí, tant les resolucions de les justícies belga, escocesa, alemanya i suïssa qüestionen l'existència dels delictes de rebel·lió i sedició, fet que ha provocat la retirada de totes les euroordres de detenció per part de la justícia espanyola. Però també és cert que el delicte de malversació, del qual també s'acusa alguns dels presos independentistes, no ha estat qüestionat per aquelles justícies europees.
Tot i això, també hi ha nombrosos juristes, com l'exfiscal en cap de Catalunya, José María Mena, que asseguren que els presos independentistes "són presos polítics" perquè els delictes de què se'ls acusa són polítics, inclosa la malversació, ja que és una malversació vinculada a la rebel·lió. Però és una discussió permanent, tant dins del món acadèmic, com dins del periodisme, ja que de la mateixa manera que hi ha mitjans internacionals -com The National, L'Indepéndant o L'Observateur- que parlen de "political prisoners", també n'hi ha que no ho fan.  ccma.cat
LLAÇOS GROCS A COREA DEL SUD
El llaç groc - La tria d’aquest color i d’aquest objecte obeeix a raons simbòliques i també pràctiques. Pel que fa a utilitat, és un color fàcil de veure i de reconèixer, és el color de l’ANC i a més ja existia una emoticona a les xarxes socials amb el llaç groc que permetia fer-ne difusió de manera gràfica. Pel que fa a les referències històriques, es va optar per aquest llaç perquè ja el 1704, durant la Guerra de Successió, Felip V va prohibir-lo. La raó és que en aquella època els partidaris de la casa del rei Borbó tenien el color blau com a representatiu de la casa reial i els Àustria, els seus antagonistes, lluïen llaços grocs als barrets. Un cop es van prohibir, Felip V va arribar a afusellar desenes de catalans per aquell símbol.
El llaç groc també s’ha utilitzat en moltes altres ocasions. És el símbol internacional de suport als afectats d’espina bífida i d’endometriosi. I la història ens ha deixat imatges que recorden molt les que hem vist als carrers de casa nostra. Per exemple, per donar suport als soldats de l’exèrcit nord-americà a les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan i també durant la Guerra del Vietnam i la crisi d’ostatges a l’ambaixada nord-americana de Teheran del 1981. També el 2007 es van fer servir en un cas molt mediàtic: la desaparició de la nena anglesa Madeleine McCann. I el 2014 es van utilitzar a Corea del Sud pel naufragi d’un vaixell que va deixar més de 300 morts. Aquell any, a Hong Kong el groc es va convertir en tot un símbol de l’anomenada revolució dels paraigües, amb 79 dies de protestes reclamant més drets per a la ciutadania.
Afegir nomès que si el llaç groc és un símbol polític com diuen Pp i C,s, vol dir que la seva intenció al reclamar la llibertat dels presos, demostra que aquests són presos polítics i no polítics presos.
I per acabar...El nazisme va ser una ideologia de caràcter totalitari que atorgava central importància al paper de l'Estat, que controlava tots els ordres de la vida, i que estava representat en el lideratge d'un cabdill suprem, la missió era la de conduir al poble cap a la seva prosperitat econòmica i felicitat social. El que més s'asssemblaria al nazisme si de cas no seria Puigdemont o Quim Torra, sinó el Govern de José Maria Aznar.
Són temps difícils i fariem bé d'emprar correctament les paraules, perquè si no banalitzem, el feixisme, el nazisme o el supremacisme, i crec que és un acte d'irresposabilitat banal.

*

VIURE SENSE DÉUS


Les societats necessiten un relat per sobreviure. Però no un relat qualsevol, sinó un que transcendeixi als individus i els expliqui com membres d'una comunitat que existeix abans que ells i els sobreviu. Dit d'una altra manera, requerim d'una creença, un déu, una religió. I "està comprovat que, sense una combinació d'identitat política i religiosa, cap societat té futur". Qui això afirma és l'historiador britànic de l'art Neil MacGregor, exdirector de la National Gallery (1987-2002) i el British Museum de Londres (2002-2015), que acaba de publicar a Espanya la monumental història de les creences Viure amb els déus (Debat). A partir de l'estudi de diferents objectes i obres d'art -procedents gairebé en tots els casos del British- el llibre explora amb profunditat la realitat i el sentit de les múltiples formes de fe en tot el planeta al llarg de 40.000 anys.

 "Dos Estats van intentar en el seu moment viure sense déus, primer la França de la Revolució de 1789 i després la Unió Soviètica de 1917. I en tots dos casos l'experiment va fracassar i cada un d'aquests països va tornar a una barreja de nacionalisme i religió tradicional", afirma MacGregor en xerrada amb La Vanguardia sobre el seu assaig de 500 pàgines sobre els molt diversos credos i doctrines que ens hem creat des que l'Homo sapiens va començar a moure's des d'Àfrica cap a la resta del món.
Europa és avui un cas inusual de falta de creença comuna, i necessita un relat de tolerància". Un exemple "fascinant" d'aquesta barreja del nacional i el religiós tan "imprescindible perquè un poble afronti la seva existència ben equipat", el vam tenir fa poc en la intervenció d'Emmanuel Macron urbi et orbi arran de l'incendi de la catedral Notre Dame: "un" exemple extraordinari de confluència d'aquests dos elements, el polític i el de la fe, en un sol edifici, en un sol símbol ".
MacGregor recorda i destaca, però, que en cap moment de la seva emocionada al·locució el president francès va al·ludir a la condició de temple catòlic del monument incendiat. Una omissió gens casual per part del cap de l'Estat de la "molt laica" República de França. I és que la solemne proclama d'unitat de Macron davant la desgràcia pel sinistre va venir a mostrar "el gran poder de la tradició" per a la nació veïna, però també "la dificultat de França a l'hora de reconèixer el fet que la religió és una part important de la comunitat ".
En el seu llibre, MacGregor es refereix amb ironia al merder que en aquest mateix país es va muntar quan, dies després dels atemptats a Niça el juliol del 2016, les autoritats locals de diverses poblacions de la Costa Blava van prohibir l'ús de determinats banyadors que atemptaven "contra els bons costums"... i el laïcisme. "El problema no estava en aquelles dones que portaven molt poca roba sinó en les que en portaven massa". L'escriptor es refereix per descomptat al burquini, desterrat aquell estiu de les platges de Cannes o Saint-Jean-Cap-Ferrat com a "manifestació ostentosa de pertinença religiosa".
A finals d'agost d'aquest any, el Consell d'Estat gal va determinar que el burquini no constituïa una amenaça per a l'ordre públic. Però avui és el dia en què el burca segueix prohibit a tot el país, el estimar el seu Govern que "el fet de ser ciutadà francès i alhora membre visible d'una comunitat religiosa minoritària amenaça la identitat de l'Estat", diu MacGregor.
Però la qüestió és més profunda i s'estén a Europa, que en contrast amb "un món en la seva major part compromès amb alguna tradició religiosa" -especialment a Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina- ha donat massivament l'esquena a les seves creences. I, sobretot, que no té "una història comuna que expliqui a la comunitat i li doni cohesió"; d'un relat amb els seus corresponents rituals, imatges i celebracions, elements tots ells que va rebutjar la Il·lustració. Tal manca -continua l'autor- constitueix "un cas inusual" respecte a una humanitat en la qual, des de finals dels anys 70, "la religió ha anat adquirint més i més importància política". Tant a Europa en el seu conjunt com en cada un dels països que integren la UE "batega la doble qüestió de qui som i quina és la narrativa en la qual tots els nostres ciutadans poden participar". I no serà perquè no tinguem creences i relats a mà. "Londres és un dels grans centres de creativitat musulmana al món. A París es produeix gran part de la literatura africana". I en totes les grans capitals floreixen comunitats amb tradicions i religions molt diverses. "Però la nostra tradició és expandir-nos, dominar i imposar", de manera que ens costa fer el camí al revés. "Espero que trobem un relat d'acceptació i tolerància que comenci per assumir el fet que, ara ja, som els hereus de moltes altres històries, més enllà de la que la que no és o considerem pròpia", assenyala MacGregor. En definitiva, convindria entendre que "la narrativa europea és global, però no en el sentit que dominem el planeta sinó que vam heretar el món". -  lavanguardia.com

*

IGNORADES PERÒ DESITJADES


Els primers intents per a l’obtenció del sufragi femení a Espanya es dugueren a terme a les darreries del segle XIX i inicis del segle XX, però malauradament tots ells quedaren en tímids intents que no arribaren a prosperar per la manca d’interès dels polítics espanyols. A inicis del segle passat sorgiren alguns homes i dones que començaren a reclamar el dret al vot femení, tal i com havia succeït o estava succeint en diversos països del món.
La República donà importants esperances a l’aprovació de l’anhelat sufragi femení, però la realitat fou una altra. Els polítics del nou període democràtic no tenien com a prioritat la concessió del sufragi femení i les dones s’endugueren la primera de les moltes decepcions polítiques quan quedaren excloses dels comicis generals de 1931.
L’aprovació de la Constitució espanyola el 9 de desembre de 1931 permeté el sufragi femení. No obstant això, el debat del vot femení es caracteritzà per un conjunt de debats polèmics i de repetits intents d’alguns diputats perquè no es concedís el sufragi femení. L’atorgament del sufragi femení obligà la majoria dels partits polítics a crear les seves respectives seccions femenines. A partir d’aquí, s’inicià un important discurs polític perquè poguessin exercir el vot en els comicis al Parlament de Catalunya que es durien a terme el 20 de novembre de 1932, però la realitat és que les dones patiren altre cop l’ajornament del seu dret polític.
En aquesta ocasió, el motiu de la no concessió fou la manca de temps entre l’aprovació de l’Estatut i la convocatòria d’eleccions i, sobretot, la inexistència d’un cens femení actualitzat perquè el darrer havia estat confeccionat el 1924. Dues explicacions poc convincents perquè l’Estatut permetia convocar eleccions un mes després de la seva aprovació i perquè al juliol de 1932 existia un cens femení, almenys, a Barcelona.
L’obtenció del sufragi femení no fou una comesa fàcil com s’ha volgut mostrar i fer creure, sinó que més aviat fou un llarg camí degut als diversos i intencionats entrebancs que hi posaren alguns homes del món polític i social. Tanmateix, les dones tingueren el coratge i la constància suficient per continuar lluitant per a l’assoliment dels seus drets i del vot femení, una acció que fou possible en els esmentats comicis generals del 1933.
Una de les dones ignorades però desitjades del nostre país va ser Carme Karr i Alfonsetti. Karr va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat en Feminal -suplement de La Il·lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar en el Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or y Grana, (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Ofrena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d'Eugeni d'Ors, amb qui polemitzà en Joventut. wikipedia.
Josep Maria Ainaud de Lasarte, net de Carme Karr, glosa aquí la seva figura.

Josep Lluís Martín i Berbois - Doctor en Història Contemporània. Autor d’Ignorades però desitjades. La dona política en les eleccions de la Segona República a Catalunya.

*

EiTB I LES APOSTES


El Consell d'Administració de la ràdio televisió pública basca, EiTB, ha decidit posar fi a la publicitat de les cases i pàgines d'apostes i jocs. A partir d'aquest dijous, cap mitjà de l'EiTB admetrà l'emissió de publicitat relacionada amb el joc i les apostes. Encara queden excloses d'aquesta prohibició les Loteries i Apostes de l'Administració de l'Estat i l'ONCE.
En el cas de la publicitat estàtica que s'inclou en alguns partits de, per exemple, pilota basca, s'ha de negociar la seva reducció o eliminació.
Maite Iturbe, directora general de la televisió pública basca, ha explicat que han pres aquesta decisió per "protegir els drets de les persones més vulnerables a aquest tipus d'addiccions".
Aquesta mesura els honora, llàstima que no la segueixin les altres cadenes televisives i les radios, clar que s'ha de tenir en compte que iTB és una televisió pública, i s'ha d'entendre també que la publicitat inserida sobretot en les retransmisions esportives és molt elevada, una publicitat, abans, a la mitja part o al final del partit, feta fins i tot en directe pels 'periodistes d'esports' de la cadena de torn, que això si que em rebenta i denigra la professió d'aquests periodistes, i el mateix passa a la radio, i tenint en compte que als mitjans també hi ha precarietat, no se si es poden permetre el luxe de prescindir-ne. Passa com amb la publicitat de sexe, que molts dels diaris en tenen pàgines senceres, 20minutos quan era en paper, la va treure, i algún altre mitja també, però aquí encara hi ha més precarietat i és per aixó que els mantenen, encara que s'han reduït molt en la majoria d'ells, i és que la pela és la pela. Diuen a 'el periódico' que TV3 tambè aplicarà aquesta mesura pero només en horari protegit. Dit queda.

*

LA CULPA ÉS DE LES MINORIES


Explica en les seves memòries Serguei Eisenstein que quan es va estrenar a Moscou 'Els raïms de la ira', el llargmetratge de John Ford basat en la novel·la homònima de John Steinbeck publicada el 1939 i que li va merèixer l'any següent el Nobel de Literatura, la projecció va deixar en un estat de profunda perplexitat als camarades soviètics que hi havia a la sala. No entenien res. Com era possible que els pobres camperols americans desnonats de la història posseïssin camionetes amb les que creuar el país a la recerca de feina? Aquesta incongruència aparent va suscitar entre ells el mateix efecte que tindria si en una de romans l'emperador portés molt ostentosament un rellotge de polsera.
Els raïms de la ira relata les tribulacions dels Joad, una de les moltes famílies de l'estat d'Oklahoma que no només van ser colpejats pels pitjors estralls de la Gran Depressió, sinó que també van patir al llarg de la dècada de 1930 una paorosa sequera que anava convertint les seves terres en un erm. Un cop desallotjats de les seves granges pels bancs en no poder fer front als crèdits contrets amb ells, es van veure obligats a emigrar -en camioneta o automòbil, si tenien- a Califòrnia, l'únic lloc en un país que es trobava amb l'economia en ruïnes que els oferia treball, tot i que, com descobririen, només durant la collita i amb sort.
Els Joad i tantes altres famílies van seguir en les seves carraques la Ruta 66 a la recerca d'una il·lusió, de la mateixa manera que ho fan ara els milers de llatinoamericans que intenten arribar als Estats Units i que Trump pretén espantar amb el seu mur. Per no parlar de sirians, libis, afganesos, rohinyás, subsaharians i tantes altres gents que fugen de conflictes i la misèria, ni que sigui empesos per una irrealitzable il·lusió. També és la seva la tragèdia que descriu Steinbeck.
Un dels personatges de la novel·la es pregunta qui té la culpa dels seus mals i, després d'assenyalar la cobdícia dels banquers, la ineptitud i corrupteles dels polítics per seguir pujant fins a arribar al president de la nació (Hoover), conclou que el veritable culpable és el poble -o sigui, ell-, ja que és qui, amb els seus vots, el va triar per governar-.
De ben segur van enxampar sense dificultat els soviètics el significat antidemocràtic subjacent aquest raonament, de la mateixa manera que ho fan ara els que donen el seu vot als populistes i nacionalistes de torn. Però amb una excepció: després de patir innombrables revessos i calamitats, els pobres de Steinbeck són rescatats pel 'New Deal' de Roosevelt, mentre que actualment ningú, començant pels líders populistes, ofereix als nostres desnonats res que no sigui fum.
Però hi ha més. La decadència dels partits tradicionals -i en molts casos el bipartidisme- juntament amb l'auge de les xarxes socials ha obert les portes a moviments minoritaris i lobbies de molt diversa índole. Com s'ha demostrat una vegada més en les generals del 28-A, el vot de l'Espanya buida va ser decisiu. Com també ho ha estat el vot del conservadorisme majoritari de les zones rurals al Regne Unit del Brexit, França o Catalunya. I cada vegada més es dóna la circumstància que la governabilitat depèn d'algun que altre partit marginal, i sovint radical.
Podria ser determinant en la culminació o no del Brexit el minúscul DHU l'Ulster, com ho ha estat a Catalunya la CUP o a Andalusia, Vox. Vist així, un podria donar-li la volta al raonament del personatge de Steinbeck i concloure que són les minories les culpables de tots els nostres mals, siguin de la ultradreta o de la ultraesquerra, o bé de feministes, animalistes, verds, moviments antisistema, religiosos o racistes. De fet, n'hi ha per a tots els gustos i, gràcies a les xarxes, estan cada vegada millor finançats i organitzats.
És cert que mai convé deixar de vista el passat, no sigui que acabem repetint-lo. Però tampoc hem de recrear-nos de manera obsessiva en ell, ja que l'únic que aconseguirem és despertar els fantasmes que tant de mal ja han fet. I rebuscar en aigües passades al culpable d'antics contenciosos és una pèrdua de temps: no només no ens traurà les castanyes del foc, sinó que l'únic al que conduirà és a la presa de poder dels ultres, del signe que sigui. Semblant tirada cap al passat denota la incapacitat d'encarar el futur.
Per tot això, més ens valdria procurar reduir la desigualtat i sanejar l'economia amb les medicines d'eficàcia provada, mutatis mutandis, del doctor Keynes, que és el que va fer Roosevelt. Perquè si no, i atès que una democràcia sana va de majories i no de minories, la nostra podria morir víctima de la nostra covardia, egoisme i palmària ineptitud. - John William Wilkinson

*

KAFKA I EL NOBEL


Parlaven avui a la tertulia de Rac1 del tuit de Nuria de Gispert i de la creu de Sant Jordi, que si no la tenia Sisa, o altres, i Ernest Folch, que encara que sembli mentida es editor, ha dit una bestiesa impropia d'una persona com ell: A Kafka no li varen donar el premi Nobel. Clar Ernest, l'obra de Kafka es va publicar amb l'escriptor ja mort, atès Kafka només va publicar algunes històries curtes durant tota la seva vida. 
Poc abans de la seva mort, li va dir al seu amic i marmessor Max Brod que destruís tots els seus manuscrits. Brod no li va fer cas i va supervisar la publicació de la major part dels escrits que tenia. La companya final de Kafka, Dora Diamant, va complir els seus desitjos però només en part: va guardar en secret la majoria dels seus últims escrits, entre ells 20 quaderns i 35 cartes, fins que la Gestapo els va confiscar en 1933. La recerca dels papers desapareguts de Kafka encara continua en diversos països.

*

FILLA DE LA TERRA


Especialistes japonesos suggereixen una nova hipòtesi sobre l'origen de la Lluna, segons la qual un cos celeste sòlid va topar contra la Terra quan encara estava coberta de magma calent, desencadenant una ejecció que va derivar en la formació de la major part del cos de la Lluna, segons l'estudi publicat a la revista Nature Geoscience.
La hipòtesi general sosté que el sistema Terra-Lluna es va formar com a resultat d'un gran impacte, quan un cos celeste de la mida de Mart va col·lisionar amb la Terra i el material desallotjat pel xoc va formar la base del nostre satèl·lit. Les simulacions d'hipòtesis per ordinador van mostrar que la major part de la Lluna s'hauria format amb restes de l'objecte sòlid que va topar amb la Terra. No obstant això, l'anàlisi de les roques portades del nostre satèl·lit durant les missions d'Apollo va mostrar que la major part de la Lluna està formada per material del nostre planeta. De ser certa, la teoria de les quatre llunes de Hans Hörbiger, tindria validesa, encara que aquesta teoria de l'origen terrestre de la lluna no és nova, ja en parlaven a l'Ara al 2012.

I Hans Hörbiger tenia raó, aquesta lluna és filla de la terra, han descobert últimament, i és la quarta, la  que va anorrear els dinosaures. Tan denostat que va ser Hörbiger, en alguns casos per mèrits propis, pero la seva teoria de les quatre llunes queda reforçada pels últims descubriments. Compte doncs, que ja sabem del mal que hem de morir.

*

ELS PORCS i DE GISPERT


Nova relliscada, i van ja unes quants, de l'expresidenta del Parlament Núria de Gispert a compte de comentaris poc afortunats en les xarxes socials. En aquest cas, la política catalana, que fa tot just dos dies va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció que atorga la Generalitat, ha retuitejat un fals tuit que celebra que polítics catalans del PP i de Ciutadans vagin a ocupar llocs fora de la comunitat, argumentant que «Catalunya augmenta les seves exportacions de porcí».

Per Tots vosaltres, per aquells que desitgen que torni la dignitat a les nostres Institucions. pic.twitter.com/rs39jikpEu
- Núria de Gispert. (@Nuriadgc) 1 de maig de 2019

De Gispert ha compartit aquest tuit, que circulava per la xarxa sota les sigles de l'Associació Catalana de Productors de Porcí PORCAT i en el qual podia llegir-se: «Girauta a Toledo; Arrimades a Madrid; Millo a Andalusia; Dolors Montserrat a la UE. Catalunya augmenta les seves exportacions. Segons l'Observatori del Porcí, Catalunya manté la tendència a augmentar les exportacions».
Al costat del retuit, qui en el seu moment va ser segona autoritat de Catalunya va escriure: «Per a tots vosaltres, per a aquells que desitgen que torni la dignitat a les institucions».
Hores després, l'associació PORCAT alertava en un altre tuit que «algun anònim ha utilitzat la imatge de PORCAT per burlar-se del PP i de Ciutadans. Nosaltres no tenim res a veure. Ens sembla una bretolada a la qual no s'ha de fer gaire cas».
Vint anys enrere tant el tuit com el retuit, no haurien cridat l'atenció, car la gent encara no se l'agafava amb paper de fumar i tenia una mica de sentit de l'humor i sobretot respecte per la llibertat d'expressió. Els dirigents de Ciutadans tuitegen i retuitegen coses molt pitjors cada dia i no dic ja Laura Fàbregas de Crónica global que tambè és una fina estilista a twitter, amb la salvetat que aquests membres de Ciutadans sovint menteixen i difamen, i menteixen i difamen conscientment que és molt més greu, i aixó fa més mal que un retuit desafortunat d'una política jubilada que potser si que hauria de deixar de tuitejar en una época en que són mals temps per la lírica i buscar algú que li porti el compte. A més, els porcs, molt més tolerants no han protestat, malgrat haurien de fer-ho, si jo fos un porc em molestaria molt que comparessin aquesta gentussa amb mi.
Confesso que en la intimitat íntima de casa, a tots i afegint-hi Carrizosa, els dic de tot i molt més gruixut, menys a Girauta que en ser uns ens amorf i consuetudinari ni tan sols mereix que li dediqui cap epítet insultant, malgrat ser potser el que més s'acostaria a la referència del retuit de la senyora de Gispert.
A Fedeguico Jimenez los Santos, quan li varen començar a caure demandes per les bestieses que vomitava, el varen fe fora de la COPE, que va haver de pagar un dineral en indemnitzacions, doncs bé, si algú fes el mateix amb les declaracions asilvestrades de Rivera o Arrimadas, Ciutadans hauria de demanar concurs de creditors en arruinar-se de tant pagar multes, sempre i quan el tribunal que hagués d'imposar aquestes multes fos objectiu, que aquesta és una altra historia, propera a la histeria dels personatges anteriorment esmentats. I és que no es pot dir a vegades o potser mai, la veritat. Si jo digués que Dolors Montserrat és burra, segons la filosofia imperant, no l'estic insultant, l'estic definint que sent el mateix és diferent, a banda que en aquest cas tinc proves fefaents que em recolzen. Doncs aixó. Ah! i parlant de porcs o porquetes, tambè podria dir que Núria De Gispert em recorda i molt a Peggy la porqueta dels Muppets, i no crec s'enfadès, com és tracta d'una associació visual i ho dic de broma que deien abantes, no s'hauria d'enfadar. O potser si?

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS