LA DEMOCRÀCIA I LA IDIÒCIA

En una entrevista al suplement de Catalunya Ràdio el passat hivern, Pablo Echenique, va recordar oportunament l’origen de la paraula idiota, que en la seva arrel etimològica, (del grec antic) no significa “beneit”, sinó “aquell que no es preocupa dels assumptes públics, sinó només dels seus particulars”. Per als pares de la democràcia, per tant, un idiota no era un curt de gambals, sinó el que vivia en la idiòcia, en la gestió exclusiva dels propis interessos, despreocupat del bé comú. Echenique es posava ell mateix com a exemple d’idiota entès en aquest sentit originari, ja que la seva presa de consciència política no es va produir fins que va ser grandet.

És un tema important perquè un dels motius que expliquen la baixa qualitat de la democràcia a Espanya és l’exigència igualment baixa que hi apliquen molts ciutadans. D’això en són responsables molts de governants i líders polítics de la Transició fins avui, que han fomentat entre la ciutadania, tant com han pogut, la idea que “la política” és una cosa que no és cosa seva, i que és millor allunyar-se’n i delegar-la (deixar-la en mans) dels que en saben, als quals tenen dret a menysprear però no a interpel·lar ni a qüestionar. És un pacte tàcit: jo, polític, m’ocupo d’aquests assumptes ingrats i sovint feixucs o àrids, a canvi que tu em votis i, si vols, et riguis de mi, però no em destorbis. En resum: sigues un idiota (en el sentit antic), que nosaltres ja farem i desfarem d’acord amb els codis, els sobreentesos i les maniobres que són pròpies de l’elit que formem.

Perquè els polítics, fins i tot a les democràcies que diem avançades, formen sempre una elit. Però què passa quan aquesta elit és particularment desaprensiva o malintencionada? Què passa quan el ciutadà és relegat a la idiòcia i s’hi acomoda? Passa que el sistema i l’elit mateixa es corrompen, i que la idea del bé comú s’esvaeix, substituïda per la del mer interès individual. Hannah Arendt tracta en profunditat sobre la idiòcia i els idiotes a La condició humana, un gran llibre sobre la humanitat com a fet polític i la política com a fet humà.

A Espanya (com a Catalunya, com a les Balears) l’etapa dita democràtica ha estat dominada pel foment de la idiòcia i la formació d’idiotes (en el sentit antic). Des de la desmemòria de la Transició, que ha fet que els que vam néixer poc abans o després de la mort de Franco haguem hagut d’esforçar-nos per comprendre què van significar la Guerra Civil i la dictadura (se’ns presentava la democràcia com un estat natural i òptim dins el qual havíem tingut la sort de néixer i pel millorament del qual no calia que ens preocupéssim) fins a les polítiques aculturadores i antieducatives del PP, encaminades només a estudiar per guanyar diners sense preocupar-se de res més. Fins a arribar a l’eclosió del populisme de Ciutadans (ara seguit també pel PP i Vox), consistent a emetre missatges purament estomacals, que no admeten cap anàlisi perquè no la resisteixen, aptes per a milions d’idiotes (en el sentit antic, insistim) feliços de ser-ho.

LA DEMOCRÀCIA I ELS IDIOTES

SEBASTIÀ ALZAMORA - ara.cat