En tan sols una setmana, la llista de morts a l'Everest gairebé ascendeix a una dotzena. És una xifra preocupant, sobretot tenint en compte que no hi va haver accidents, tempestes de neu, terratrèmols, ni allaus ni res estrany, a excepció del que ens ensenya la foto de l'alpinista nepalès Nirmal Purja, que tornava de fer cim el passat 22 de maig, i que va donar la volta al món en mostrar una filera de més de dues-centes persones fent cua per accedir al cim de la muntanya més alta del planeta. Durant hora i mitja Purja va intentar posar ordre en aquell embús com si fos un guàrdia de trànsit. Van tenir molta sort, n'hi havia prou que el vent hagués bufat una mica més fort perquè comencés a arrencar gent com fruita madura de l'aresta sud-est. Un brusc canvi de temps i ara podríem estar parlant de la major tragèdia mai ocorreguda a l'Himàlaia.
Un relliscada, un despreniment, una fallada en l'ampolla d'oxigen, un edema cerebral, un edema pulmonar: pràcticament qualsevol cosa pot matar-te en l'alta muntanya. No diguem ja en una muntanya de la talla de l'Everest, un vuit mil els vessants són cementiris esquitxats de cadàvers de diverses èpoques, sobretot de la nostra, una era materialista en què milers de turistes atrets pel reclam de l'aventura creuen que el sostre del món està a l'abast de les seves butxaques. I la gent segueix ascendint al sostre del món en pla romeria, com a autèntics idiotes postmoderns reis del postureo del segle XXI. Potser seria interessant posar una màquina dispensadora de tiquets com al supermercat o la Farmàcia perquè ningú es colés i ascendissin a la seva miserable glòria en perfecte ordre com un ramat d'ovelles civilitzat. ¡Ai señor! si Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay aixequessin el cap.