FER LA FARINA BLANA 10.7.19

Deia avui Eduard Pujol que els de juntsxcat eren els de 'la farina plana', una expresió que ja havia emprat abantes Anna Simó o Sebastià Alzamora. De fet, el correcte seria dir 'fer la farina blana' que entenc significa aplanar el cami d'una negociació, facilitar les coses; Sebastià Alzamora ja emprava la frase farina blana. Per cert, que val la pena llegir l'article del 2012 on emprava aquesta expressió, i val la pena pels fets que es varen produir anys després.

Buscant-ho a on s'han de buscar aquestes expressions que és a Can Pàmies, m'he trobat amb una de molt més coneguda: Sant Pol quina hora és. I m'ha sorpres, car de vell havia escoltat quje la conyeta venia de que a Sant Pol fa anys havien posat en una paret un rellotge de sol i per què no és mulles hi havien posat una teuladeta i clar, no donava cap hora.

Doncs no és aixó, aquí s'explica l'origen real de l'expressió burleta vers Sant Pol de Mar.

Parèmia: Sant Pol, quina hora és? - Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310): Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".

Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890. 

15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.

La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.

Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.

Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.

Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.

Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta

I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.

Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.

Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna. PUBLICAT PER VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR 

ACOSTUMADA A LA MENTIDA 9.7.19

ABC publica avui una entrevista a Inés Arrimadas (Ciutadans), que es revela com una manipuladora de la realitat al seu gust. Més enllà d'ideologies, Arrimadas ha aconseguit concentrar i destil·lar les qualitats més menyspreables de la classe política: dosi de mentides i hipocresia a parts iguals.

El mateix dia que els informes policials desmenteixen la versió d'Arrimadas i els seus sobre el que ha passat en la manifestació de l'Orgull LGTBI, la diputada taronja torna a delectar-se en la seva realitat modelada a mida. La altivesa de la política de Cs és de tal envergadura que continua creient que va ser Marlaska qui va escalfar l'ambient provocant que fossin increpats. És incapaç de veure que són les seves polítiques i les seves mentides a l'hora d'ocultar els seus pactes amb Vox (recriminats pel president Macron) les que agiten els carrers. En lloc d'obrir els ulls, s'instal·la a la mentida, a la llum de l'informe policial en què no només no es descriuen les agressions que repeteix Arrimadas com un mantra, sinó que se sosté que la comitiva de Cs no va seguir les recomanacions de la policia.

A mesura que s'avança en l'entrevista, la sensació de llegir mentida rere mentida cobra més força. Algú es creu que Arrimadas no sap per què Albert Rivera no va anar a la manifestació de dissabte? Ella nega saber-ho, indicant que «suposo que tindria altres compromisos». Si és així, diu molt que els que lideren el partit no plantegin junts qui i com va a representar Cs en una marxa en què per endavant sabien que no eren ben rebuts.

Acostumada a la mentida, la diputada acusa l'esquerra d'haver-se apropiat del 8-M i de l'Orgull LGTBI. Una afirmació aixecada sobre una altra manipulació: és la dreta la que s'exclou amb les seves polítiques, amb la seva negació de la violència de gènere a favor de la intradoméstica, quan són coses diferents, amb les seves privació de drets al col·lectiu LGTBI, com la inseminació. En una mena d'esquizofrènia de 'tots contra mi' ni tan sols és conscient del ridícul que fa.

Evasives i anar-se'n pels turons d'Úbeda són una altra constant d'Arrimadas, incapaç d'encarar la realitat i el lloc en què els seus actes l'han posat. Preguntada per haver desaprofitat la històrica victòria de 2017 a Catalunya i abandonar als seus votants saltant a Madrid, la política es compara amb Rufián, que mai ha optat a presidir la Generalitat. Arrimadas eludeix parlar de com ni es va molestar a despenjar el telèfon per propiciar trobades perquè, en primer lloc, Cs no sabia gestionar el conflicte català més enllà de reclamar l'activació de l'article 155 i, en segon, perquè el partit de Rivera va preferir seguir tirant gasolina a la pira catalana per treure rèdit en les Eleccions Generals. - eldiario.es.

I així, pregunta rere pregunta, s'evidencia que Ciutadans mai va ser el partit de la regeneració, sinó més aviat de la degeneració, que ara s'ha aferrat a l'estratègia del victimisme, creient que s'enfunda la disfressa d'heroi de la democràcia quan, a ulls de qualsevol persona informada, no passa de comportarse com un nen malcriat picant de peus per no veure complerts els seus capricis. Una marranada lamentable, i és que no es pot ser més hipócrita i populista. 

#ArrimadasDimision

PREFERIRIA NO FER-HO 9.7.19

Aquest mes d'agost es compliran 200 anys de la mort de Herman Melville, i 166 de la publicació de Bartleby, l'escrivent. Dos-cents anys més tard de la seva mort, la seva denúncia de la burocràcia segueix vigent i fins i tot és més compresa que en el seu moment. La burocràcia, aquesta entelèquia, aquest mur contra el qual l'escrivent Bartleby es paralitza i repeteix: "Preferiria no fer-ho", diu Bartleby una vegada i una altra. Les piles de papers amuntegats que Bartleby prefereix no revisar, igual que l'espiral absurda de foscors administratives que tan bé va relatar Kafka, evidencien la indefensió en què queda l'individu. El ciutadà a qui li diuen: "Torni vostè demà, i porti tal paper; o una signatura compulsada". El ciutadà que ja sap per endavant que li faltarà algun paper o algun segell o una signatura compulsada, però que es resisteix a aquest poder del funcionari adormit en la seva pròpia maquinària.

Bartleby, va ser en certa manera el precursor de la proc astinació en la burocràcia. La procastinació, que segons els puristes s'hauria d'escriure procrastinació, és un art o un vici molt arrelat a tot arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: "no deixis per demà el que puguis fer avui', és a dir, la procrastinació és deixar alguna cosa per demà, o per a més tard. No seria negar-se a fer alguna cosa com Bartleby, no! el procastinador no es nega a fer alguna cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que el dia següent tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà una decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.
Sol succeir que l'procrastinador li costa encara més del compte la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més tens les despeses de devolució, o deixar d'ordenar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.
Quantes vegades no s'arregla algun electrodomèstic de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estan gairebé esgotades, etc i això comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament. El clàssic 'Torni vostè demà "tan espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desídia, ganduleria o burocràcia en estat pur.
En el llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte' La llei d'Emmet "La por a realitzar una tasca consumeix més temps i energia que fer la tasca en si mateixa"
En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es posposa, i sembla coherent dins de l'univers procrastinador. Deia al principi que la procrastinació és un art o un vici molt estès a la Península Ibèrica.
Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Hi ha una paraula per definir aquesta tendència d'ajornar les accions: procrastinació. I s'està convertint en l'estratègia de qui pren les decisions públiques.
El professor Piers Steel, ha creat una equació que ho explica, m=EXV/IXR. La motivació és directament proporcional a la Expectativa i el valor de l'objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Retards. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m'apuntaré al gimnàs, demà. Són típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d'aquesta tendència són bàsicament no estar realment decidit, o bé voler fer-ho de forma perfecta, esperant en va trobar l'ocasió ideal. Allà cadascú amb les seves excuses, però el més greu és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa.
Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d'estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament.
Tot el país viu a posposició de tot. Seguint a Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida.

FETS CONSUMATS 8.7.19

Contra un fet consumat, no hi ha cap altre resposta que un altre fet consumat, o sigui: la provocació obliga a respondre amb una altra provocació, la desqualificació amb una altra desqualificació, l'insult amb un altre insult, el barroer missatge de la por amb barroers missatges de l'optimisme. Tot depèn de qui en sap treure més redits. Però el to i el llenguatge cada vegada és mes pobre i comença a enervar d'avorriment.

Uns i altres, han oblidat i omès tres conceptes molt importants: Dialogar, escoltar i tractar d'entendre i comprendre l'altre, i no estic assenyalant als de Juntsxcat, si a hores d'ara és aquest encarac el seu nom, o malnom. 

"La llibertat és dependre només de les lleis" deia el Càndid de Voltaire. Realment ho de era de càndid, car de la mateixa manera que les lleis les fan els Governants a la seva mida, es poden canviar per part d'uns altres Governants, o en cas de extrema necessitat, ignorar-les i saltar-se-les. No crec que a Montesquieu aquest últim supòsit el preocupés massa, ni que Omnium, Puigdemon O Cuixart ho hagin entès.

UNA VINDICACIÓ DE HEMINGWAY 7.7.19

Fa 58 anys i cinc dies, Ernest Hemingway va baixar al celler de casa seva a Ketchum, on guardava les armes, va pujar amb una escopeta de caça i es va disparar un tret a la boca. Així posava punt final a una llarga història de depressió, episodis paranoics i problemes mentals que es remuntaven al suïcidi del seu pare i de dos dels seus germans. La seva esposa, Mary, l'havia sorprès un cop a l'aparcament d'un aeroport, revisant les guanteres dels automòbils que va poder forçar per veure si trobava una pistola en una d'elles. Havia dit: "Si no puc existir com jo vull, l'existència és impossible".
Hemingway sempre va estar fascinat per la violència, des de la seva experiència com a conductor d'ambulàncies en el front italià durant la Primera Guerra Mundial, on va ser greument ferit i es va enamorar d'una de les infermeres que el van atendre a l'hospital, el que li serviria com a centre argumental de la seva novel·la Adéu a les armes. Més tard faria servir també els toros, la caça, la pesca i la boxa com a escenaris on dirimir aquesta baralla existencial que va col·locar en el centre mateix de la seva literatura. En Mort a la tarda, el seu brillant assaig taurí, explica com anava literalment horroritzat a la seva primera correguda, acovardit davant l'espectacle dels cavalls dels picadors esbudellats (que aleshores no portaven peto) i, contra tot pronòstic, es va enamorar de aquell espectacle bàrbar on va trobar l'equació que estava buscant i que en el camp de batalla estava massa embolicada pel caos.
Si a algú cal atribuir certa visió simplificada d'Espanya com un país brutal i salvatge, simbolitzat pel maltractament animal elevat al rang d'art suprem, és a Hemingway. Una vegada va dir que canviaria amb gust el Premi Nobel de Literatura per una orella a Las Ventas. Però en els seus grans relats africans (Les neus del Kilimanjaro i La vida curta i feliç de Francis Macomber), i en el magnífic llibre en què un vell pescador captura un gran peix només per veure com ho devoren els taurons, tornaria una i altra vegada a aquesta obsessió central que ocultava una por enorme: la por de no ser prou home.
És molt possible que la impotència, que planeja per sobre d'una de les seves últimes novel·les, l'altre costat del riu i entre els arbres, tingui alguna cosa a veure en l'assumpte. En la seva esplèndida i gens complaent biografia, Anthony Burgess apunta en la mateixa direcció: aquesta imatge de mascle invencible que havia de portar a sobre a cada moment, amb un rifle a un prat africana, una canya de pescar entre les mans o assegut en una estesa de les Vendes. Fos com fos, l'essencial és com va ser aixecant una obra literària immensa a partir d'aquests conflictes, una obra que és un èxit incomparable i una de les majors influències de la narrativa universal. "L'home no està fet per a la derrota" pensa Santiago, l'ancià pescador d'El vell i el mar. "Un home pot ser destruït, però no derrotat". 

Una vindicació de Hemingway 
- DAVID TORRES - publico.es

Al Floridita, al carrer del 'Obispo', a dins entrant a l'esquerra al fons tenen una estàtua de mida natural de Hemingway, i davant:

LIBRERIA

En la calle del Obispo,

enfrente del Floridita, 

allá por la Habana vieja, 

encontré un local hermoso 

donde vendían versos.

*

 Foto del Floridita cortesía de TripAdvisor

EL BORBÓ MÒBIL DE MIG MILIÓ 7.7.19

El Confidencial revela com li hem comprat un cotxàs al rei de gairebé mig milió d'euros (454.000 euros). Al·legant motius de seguretat, s'ha adjudicat a més a dit, en secret i convidant a les tres empreses que han tingut a bé. Bé valen els milers de llits tancats en hospitals aquest estiu o els acomiadaments de professor@s interins... Tot sigui pel monarca!
Tot i que l'assignació de la Casa Reial ronda els 8 milions d'euros, el Borbó-mòbil no es paga amb aquests diners; el paga el ministeri d'Hisenda. Vaja, que ens ha sortit car el cotxe d'empresa del Rei que, encara que pertany al Parc Mòbil de l'Estat, només el poden utilitzar Felip VI i la seva família.
L'elevat del cost es justifica per les mesures de seguretat que cal instal·lar, amb el blindatge al capdavant. Aquest blindatge pot augmentar el pes del vehicle fins a dues tones, de manera que el motor ha de ser d'alta gamma (500 cavalls). Fins aquí, és comprensible, doncs molt al nostre pesar i encara que sigui només pel seu cognom, el tipus és el Cap d'Estat. Això sí, no recordo tantsmiraments quan els membres de la Casa Reial conduïen cotxes cedits per marques com Mercedes, Daimler Chrysler, Audi o, fins i tot, Peugeot amb el seu model elèctric ó perquè la parella de l'emèrit publicités la seva consciència mediambiental per Mallorca i de pas, publicitat gratuïta per als fabricants.
La indignació sorgeix quan, tot i la milionada de pressupost amb què compta la Casa Reial, els diners surten d'Hisenda... tot i que és Zarzuela qui el compra al seu gust. És un autèntic atropellament a la ciutadania, obligada a encaixar en silenci la satisfacció dels capricis d'una institució caduca i parasitària. Atès que els diners no surten de la Casa Reial, almenys, el Borbó hauria de conformar-se amb el model que Hisenda seleccionés per a ell. Al capdavall, aquest cotxe no és part del seu sou en espècie, com passa amb els cotxes d'empresa, ja que ell ja es pot donar per satisfet amb el seu sou gairebé 20 vegades més que el Salari Mínim Interprofessional (SMI), a més de mútiples despeses pagades.
La compra del vehicle s'ha realitzat, a més, amb precipitació, amb tot just dues setmanes de termini per a la presentació d'ofertes, sense que hagi transcendit el motiu. Potser és que s'acosta el posat de Marivent, que sol realitzar-se a finals d'aquest mes o principis d'agost, i els Borbons volen passejar-se per Mallorca en el seu luxós cotxe. Potser és per un altre motiu, però donada l'opacitat al fet que el rei ens té sotmesos als vassalls és més que probable que mai ho sapiguem... això sí, nosaltr@s paguem. - eldiario.es

LA MORT TAMBÉ TÉ UN PREU 6.7.19

Prohibit rescatar. El 27 de juny, un dia després de posar rumb de nou a la Mediterrània central des de Nàpols, el vaixell humanitari Open Arms s'enfrontava als primers efectes de la seva decisió de desafiar el bloqueig del Govern espanyol. En una carta, el director general de la Marina Mercant advertia al capità de les conseqüències davant "la seva pretensió de reprendre els rescats", segons el document al qual ha tingut accés eldiario.es. L'avís del Ministeri de Foment és clar: si l'ONG salva alguna vida s'enfronta a possibles sancions de fins a 901.000 euros.
No era el primer avís, però sí l'únic signat per Benito Núñez Quintanilla, el màxim representant de la Marina Mercant, dependent del Ministeri de Foment. En almenys tres ocasions, Foment havia enviat el mateix text en els diferents despatxos de sortida -el procediment administratiu pel qual es comprova que un vaixell compleix amb tots els requisits exigits per les normes legals per navegar-.
La carta avisa que "no es podran realitzar operacions de recerca i salvament, fins que no es compti amb la conformitat de l'autoritat responsable de la regió de recerca i salvament (zona SAR) on es navegui, i sempre sota la coordinació d'aquesta autoritat". També, els impedeixen "efectuar navegacions amb el propòsit" de portar a terme tasques de salvament" o altres activitats que derivin amb tota probabilitat en tals operacions" si no compten amb permisos de les autoritats corresponents, és a dir, Itàlia o Malta. Aquests països mantenen els seus ports tancats al desembarcament de migrants rescatats a la Mediterrània.
Núñez Quintanilla matisa a continuació que les operacions de salvament que "siguin de caràcter espontani o ocasional amb motiu de la navegació normal del vaixell, estaran subjectes al compliment del que disposa la normativa internacional o nacional" sobre salvament al mar. La clau està en què entén el Ministeri de Foment per un rescat "ocasional" o un que derivi en una multa. El dret marítim obliga a auxiliar a persones en perill a la mar a tota embarcació que se les trobi.
D'altra banda, l'escrit també assegura que les autoritats espanyoles podran ordenar al vaixell "la seva tornada a port espanyol per fer efectiva la paralització si persisteix en la conducta d'emprendre operacions de recerca i salvament sense donar compliment a l'exigit normativament".
Segons el text enviat al vaixell, dins de les possibles conseqüències de possibles "incompliments durant l'navegació del vaixell" es troben "multes de fins a 901.000 euros o 300.000 euros" per infraccions "contra la seguretat marítima o l'ordenació del trànsit marítim", respectivament. El responsable de la Marina Mercant també obre la porta a la "suspensió del títol professional espanyol", que recauria sobre el capità de l'embarcació durant aquestes setmanes, Gonzalo Gómez, "en els supòsits d'infraccions greus o molt greus contra la seguretat marítima" .
Aquest capità amb més de 10 anys d'experiència assegura que mai havia rebut una carta similar. "He vist despatxos restrictius, que em recordaven les limitacions del vaixell, dels seus certificats ... però textos així, redactats per la meva pròpia administració i amb aquest to, mai", sosté. "A mi em sembla una amenaça innecessària que denota que no saben com controlar la situació. Com a capità professional, em sembla humiliant que la meva administració no em doni suport, doni suport i ajudi i, per contra, em posi en problemes".
Per a Ricardo Gatti, cap de la missió, els sis punts que enumera la missiva "expressen la posició oficial del Govern espanyol". El membre d'Open Arms llegeix un missatge entre línies en les advertències governamentals: "Ni t'atreveixis a tocar el tema migratori. El tema migratori és un conflicte que els fa molta por perquè no saben com enfrontar-ho, i tenen por de la dreta", assegura Gatti.
Les mesures activades per controlar a activistes i organitzacions lligades a la defensa dels drets dels migrants, incloent els moviments migratoris, no és una cosa nova a Europa. L'últim exemple és Carola Rackete, capitana del vaixell de l'ONG alemanya Sigui Watch, en llibertat després de dos dies d'arrest domiciliari per entrar en aigües territorials italianes i atracar sense autorització al port de Lampedusa, per desembarcar als 40 migrants rescatats al Mediterrani 16 dies abans.
"Porten dècades externalitzant les fronteres. Hi ha una escalada de violència cap a les persones migrants i cap als que intenten defensar els seus drets", afirma contundent Gatti, a bord de l'Open Arms. "Rescatar és una obligació que està emparada en diferents normatives internacionals", insisteix el cap de la missió que desafia les ordres de l'Executiu espanyol.

Malgrat les amenaces, el capità de l'Open Arms assegura sentir "certa pietat del director general de la Marina Mercant". "L'única cosa que denota amb aquest escrit és la seva debilitat. Penso que segurament podríem entendre'ns si ens asseiessim com marins que som els dos. Suposo que té pressions polítiques dels polítics que tenim", apunta Gómez.
Fonts del Ministeri de Foment consultades per eldiario.es sobre la posició del Govern davant un possible nou rescat de l'ONG es limiten a fer referència a l'escrit enviat per la Marina Mercant. "Ha informat a l'Open Arms de que totes les navegacions que pretengui realitzar queden supeditades a les permeses pels certificats del vaixell, la seva classificació i finalitat", apunten des del departament dirigit per José Luis Ábalos.
El passat mes de gener la Direcció General de la Marina Mercant, dependent de Foment, va denegar per primera vegada el permís de sortida a l'Open Arms per salpar cap a aigües internacionals properes a Líbia amb l'objectiu de salvar vides de migrants en perill. Segons justifica l'autoritat marítima, des del tancament dels ports europeus, "el vaixell s'està veient forçat a navegar durant diversos dies, creuant el Mediterrani, per desembarcar a les persones rescatades al mar molt lluny del lloc de rescat", un fet que "s'aparta dels procediments relatius a les operacions de salvament regulades per la normativa internacional". Un altre vaixell de rescat, el Aita Mari, ha obtingut la mateixa negativa al seu objectiu de salvar vides en aquesta àrea.
Malgrat les noves advertències, l'Open Arms continua navegant. Aquest diumenge la seva tripulació va donar suport a dues embarcacions en dificultats que es trobaven a la zona SAR maltesa. Potser, al llarg dels propers dies, sigui fonamental per evitar una nova desgràcia a la Mediterrània. Gómez, Gatti i tots els altres tripulants i voluntaris estaran atents a la mar. Mentrestant, en alguns despatxos, intentaran que no naveguin més.
Entenem doncs que la Marina Mercant Espanyola d'Espanya, està dirigida per un bergant, responsable de la mort de tots els migrants que a partir d'ara s'ofeguin en aquest enorme cementiri que és el mar Mediterrani. Si aquest és un Estat democràtic i solidari, que vingui Déu o Al·là i el vegin.
La mort tenia un preu i rescatar, (la vida), també, veurem el que s'acabarà pagant per deixar que s'ofeguin tants migrants.

SEGUNDO: No se podrán realizar operaciones de búsqueda y salvamento, en tanto no se cuente con la conformidad de la autoridad responsable de la región de búsqueda y salvamento (zona SAR) donde se navegue, y siempre bajo la coordinación de dicha autoridad. Estas operaciones, especialmente las relativas al desembarco de las personas rescatadas, serán conformes al Convenio Internacional sobre Búsqueda y Salvamento Marítimo de 1979, demás normativa nacional e internacional relativa al salvamento marítimo citada en la Resolución de despacho del Capitán Marítimo de Castellón de 10 de junio de 2019 y en la Resolución de despacho del Capitán Marítimo de Palma de Mallorca de 13 de junio de 2019, por las que autorizaban el despacho del buque OPEN ARMS con destino al puerto de Nápoles (Italia), y en los términos expresados en dichas resoluciones.TERCERO: En el caso de no disponer de la conformidad de la autoridad responsable de la zona SAR donde se navegue, no podrán efectuarse navegaciones con el propósito de realizar operaciones de búsqueda y salvamento u otras actividades que deriven con toda probabilidad en tales operaciones.CUARTO: Las operaciones de salvamento que sean de carácter espontáneo u ocasional con motivo de la navegación normal del buque estarán sujetas alcumplimiento de lo dispuesto en la normativa internacional o nacional sobre el salvamento marítimo.QUINTO: El buque está sujeto a las normas españolas de policía de la navegación, con independencia de lugar donde se encuentre, de conformidad con el artículo 5.1 de la Ley 14/2014, de 24 de julio, de Navegación Marítima, y a los efectos previstos en el artículo 100 de la misma Ley sobre la paralización del buque porque no se cumpla con la normativa de seguridad. Esto es, al buque le podrá ser ordenado su regreso a puerto español para hacer efectiva la paralización si persiste en la conducta de acometer operaciones de búsqueda y salvamento sin dar cumplimiento a lo exigido normativamente. SEXTO: Los incumplimientos durante la navegación del buque, que se deriven del contenido de esta comunicación, constituirán infracciones contra la seguridad marítima o la ordenación del tráfico marítimo, pudiendo sancionarse cada una de ellas con multas de hasta 901.000 euros o 300.000 euros, respectivamente; todo ello con arreglo al Texto Refundido de la Ley de Puestos del Estado y la Marina Mercante. Asimismo, en los supuestos de infracciones graves o muy graves contra la seguridad marítima cometidas por el capitán del buque se podrá declarar la suspensión del título profesional español, de acuerdo a los criterios del artículo 312.10 de la misma norma legal.

Madrid, 27 de junio de 2019 

EL DIRECTOR GENERAL DE LA MARINA MERCANTE 

Benito Núñez Quintanilla (Firmado electrónicamente)

EL 'CUMPLEANYS' DE ROSALIA 5.7.19

Cada cosa que canti, digui, es posi o faci Rosalía és un huracà que sacseja les xarxes. Aquest dimecres va sorprendre llançant el 'single' 'F * cking money man', compost per les cançons 'Milionària' -la primera que interpreta en català l'estrella de Sant Esteve Sesrovires- i 'Va donar $ no $ lliure dels diners'. De seguida es van fer virals: les van destacar mitjans com la revista 'Rolling Stone', el vídeo portava ahir a la nit a Youtube més de 2.5 milions de visualitzacions i acumulava més de 12.000 comentaris, i el seu canal a la plataforma superava els dos milions de subscriptors.

Però les xarxes són lliures i al primer tema en català de Rosalía no es va lliurar de la polèmica lingüística, ja que l'artista del Baix Llobregat va colar un barbarisme en la lletra que no apareix en el diccionari de Pompeu Fabra: 'cumpleanys'. Alguns dels fans s'han mostrat dolguts per la puntada al diccionari i altres la disculpen; altres recordaven altre errada més ranci, el 'reflexada' que cantava Sau a 'Boig per tu'.

«'Cumpleanys' era un barbarisme molt habitual fa 20 o 30 anys però avui dia reflecteix un ús que s'ha tornat ranci, antic, passat de moda -considera el lingüista Ricard Fité-. És com bústia, ningú diu avui en català bústia, tothom diu bústia, però fa uns anys no era així. És curiós que una persona jove i moderna com Rosalía digui 'cumpleanys' quan el normal avui és a dir 'aniversari'. No obstant això, Fité opina que «no cal esquinçar-se les vestidures» i que «és molt millor que faci una cançó en català i se li escapi un barbarisme que que no faci cap cançó en català».

No deixa de ser curiós que critiquin un simple barbarisme, per cert d'ús molt molt comú encara ara entre els catalanoparlants i en canvi ningú digui res que la cançoneta no val un xiulet, és una pseudo rumba catalana sense massa gracia, que avergonyiria al Gato Pérez entre d'altres. I és que el papanatisme dels fans de Rosalia comença a ser preocupant.  Menys mal que es un souffle que es desinflarà aviat, pel bé de la música.

Dit això, el cas Rosalia és molt similar al de Madonna -amb ella a la foto-, una altra artista que sense oferir musicalment res interessant, s'ha inventat, reiventat i tornat a reiventar fins a mantenir-se 'en el candelabro' a dia d'avui. El cas de Madonna és un paradigma de com es por triumfar a base de fer-se una imatge d'un mateix i fer-se bé sense tenir qualitats excepcionals per composar o cantar.

Un altre cas seria Julio Iglesias que ni canta bé, ni té una veu agradable ni cap carisma a l'escenari, però tambè ha triumfat. Els casos de Julio, Madonna i Rosalia són dignes d'estudi per Iker Jimenez o el professor de Debó.

... I UN NEIX 4.7.19

"I un neix, i plora només treure el cap de l'úter matern. No plora de por (encara no en té), plora de dolor i sofriment per l'esforç de sortir del seu refugi dels últims nou mesos i davant l'estranyesa d'un món nou i desconegut per a ell, que inconscientment sap li serà hostil. La resta, un esforç inútil que condueix al no-res d'on acabes d'arribar, on esdevé un altre plor de pànic en el moment final davant el silenci infinit que irremeiablement t'atrapa sense remissió. Enmig, poc més que un nàufrag abandonat en un oceà, que sap no veurà mai Godot ni arribarà a cap platja, i malgrat tot lluita contra l'adversitat amb la vana il·lusió d'arribar-hi, potser perquè el sol fet d'obrir els ulls i contemplar la vida com es mou al seu voltant, com palpita, l'omple d'esperança, i la percepció de la bellesa de les petites coses li dona els ànims necessaris per continuar a la deriva, surant cap enlloc fins arribar a l'ineludible destí final, on hi ha la res. Abans, la cruel venjança de la naturalesa, la vellesa, lenta i tenaç, inexorable.
La mort, no és purament un canvi més, és la fi de tot..., " i abans de la mort, si fos possible hom demanaria la potestat de estar conscient en el moment previ a aquesta, crec que hem adquirit el dret d'acomiadar-nos dels nostres, i fer-ho també de nosaltres mateixos, puig sabem que no ens tornarem a trobar mai més, que en tancar els ulls per última vegada ens sentirem envoltats per la foscor i una sensació d'angoixa infinita. Crec que no és demanar molt i revesteix d'una certa dignitat un final que 'per se', és indigne.

A Biel, que va neixer abans d'ahir

TRANSEÜNTS ESTUPEFACTES 3.7.19

En el fons, no som gran cosa mes que transeünts estupefactes, carn de pas perduda enmig dels dubtes i vacil·lacions de la curta i alhora llarga existència dels aprenents d'humans que pretenem ser, o millor dit, ens han obligat a ser els nostres progenitors, als que no podem reclamar pel fet inconscient d'haver-nos portat aquí. Reproduir-se, ho fa qualsevol animal amb tota naturalitat pel sol fet de perpetuar l'espècie, la qual cosa dóna poc mèrit i menys èpica al fet de ser pare. Encara que això no pot un dir-ho un hom, si ha deambulat 74 anys per aquí baix i ha estat incapaç d'entendre-ho. No ha estat el transeünt idiotizat de Cioran, però com a la majoria, poc li ha faltat...., com a tu..., com a tots, pedrduts com una fina agulla dins aquest paller immens que és l'Univers.

Potser Emily Dickinson tenia la resposta. La vida és un instant entre dos plors. He intentat explicar-ho al Biel en una distesa xerrada que hem mantingut aquesta tarda, però en Biel nomes té un dia de vida i no està per divagacions transitories, té tota una vida per davant.

LA XARXA DELS TORRATS 2.7.19

Una de les primeres cançons de Sopa de Cabra, era 'el carrer dels torrats'. Doncs a la xarxa que és el nou carrer actual n'està ple de torrats i de ignorants i en el cas de Josep Bou, de burrus o burros, amb B de Bou. Aquest forner que fins i tot es possible que faci un pa de qualitat, i sembla que hi enten en el seu ofici, fora d'ell desbarra massa, i no per parlar tal com raja que ja em sembla bé i el fa diferent de la resta de polítics sempre tant curosos amb el seu discurs, sinó perquè sovint parla per boca d'ase. Quan diu que un senyor que parla amb la seva torradora hauria de rebre tractament psicològic, està dient una bestiesa, suposo que per ignorància, en ser segurament analògic, car el que diu Àlex Hinojo és de pur sentit comú, cada vegada parlarem m és amb els electrodomèstics i fòtils corrents i de moment nomès es pot fer en anglès i castellà, i reclama que es pugui fer en català, gallec, euskera, o qualsevol idioma minoritari.

Com deia, pur sentit comú, atès si ja prou que s'està perdent l'ùs del català al carrer, on en algunes zones es ja alarmant, amb índexs del 31, 32%, emprar el castellà o l'anglès per parlar amb els estris domèstics o mòbils, empitjoraria encara més l'ùs de la llengüa.

Recordar nomès la frase de Carme Junyent sobre la mort de les llengües:

«Les llengües moren perquè els seus parlants deixen d'usar-les. I els motius que els duen a fer-ho no tenen res de natural. La repressió per motius de llengua no és precisament un fet anecdòtic en la història de la humanitat»

El '30 minuts' de TV3, en el seu reportatge Llenguaferits, va incloure el testimoni de l'activista cultural, Àlex Hinojo, que va mostrar la seva preocupació pel fet que la majoria d'aparells elèctrics no incloguin la opció del català. Hinojo es dedica a traduir al català continguts de grans plataformes a internet en castellà.

"Comencem a parlar amb la rentadora, amb la nevera, amb la màquina d'escalfar el pa. Li dius 'hola, ponme unas tostadas'. I per què ho hem de fer en castellà això?", s'ha preguntat, a més de reivindicar que "jo a la meva torradora li vull parlar en català. I que els meus fills entenguin que a les màquines també els hi podem parlar en català. Aquest és un dels reptes". 
Recordeu: Burro o Burru s'escriu amb B de Bou, i no és pas un insult, si més una definició prou definida. Tambè hi ha fet conyeta un altre ilustre ignorant, Xavier Rius, de 'E-noticies', pura brossa de periodísme groc...

Video del 30 minuts, Àlex Hinojo a partir del minut 26:30.

LA COLLA PESSIGOLLA DE L'ANC 2.7.19

El president de la Cambra de Barcelona, ​​l'empresari independentista Joan Canadell, ha afirmat avui que estudiarà la possibilitat de no respondre en castellà les preguntes dels periodistes, atès que les seves declaracions es poden traduir directament del català utilitzant els subtítols a la televisió.

Canadell s'ha mostrat reticent a contestar una pregunta en castellà durant les declaracions als mitjans de comunicació que han seguit a la primera reunió del nou comitè executiu de la Cambra, tot i que finalment ho ha fet.

"Avui encara parlaré en castellà, però pot ser que sigui l'última vegada. M'ho he de pensar. És que no tenen traductors?", Ha etzibat el president independentista de la Cambra quan se li ha demanat que contestés en castellà una pregunta ja realitzada abans en català.

El poc senyor i si molt enze Joan Canadell, ha resultat ser un destacat membre de les tres 'I' "idiota, intransigent e ignorant". S'ha de ser això i més per fer aquests lamentables declaracions. I si li fan alguna pregunta en anglés, gallec euskera o francés?: contestarà?, oh! i si li fan en Balear o Valencià?

El president de la Cambra de Comerç d'una ciutat presumptament cosmopolita i aspirant a smart city 5G, no pot fer aquestes declaracions de provincià intransigent, que denigren no tan sols a ell sinó a la Ciutat. Aquest poc senyor hauria de ser rellevat del seu càrrec i que es dediqui a la cria i cultiu de bavoses ninfòmanes bivalves al baix Empordà, que seria una feina més addient pel seu tarannà, o millor encara, a repetir la ESO a veure si aprén una mica d'això d'anar per la vida amb dignitat i respecte a l'altre. Ai Senyor!, quina banda, quina tropa, quina patoleia la cola pessigolla de l'ANC. Quina vergonya...

Com diria Ignatius: És molt fàcil reconèixer a un enze... per la quantitat de bestieses que diu. O Groucho, creguin-me... és realment un idiota.

EL DENTISTA DE CIUDAD JUÁREZ 1.7.19

A la terminal de duanes de el Paso, un dels passos fronterers més transitats del món, és habitual que dones mexicanes es posin de part. Arriben embarassades als Estats Units amb la intenció de donar a llum en sòl nord-americà, ja que llavors poden aconseguir la nacionalitat per al seu fill. No gaire lluny de la terminal, fa uns anys un senzill sender de pedres marcava la frontera entre els EUA i Mèxic. Era una excentricitat, un miratge, per arribar de Ciutat Juárez al el Paso de manera il·legal cal travessar el Riu Gran, creuar un canal de fins a 11 metres de profunditat i saltar una tanca que, en realitat, és un mur. Tot això, esquivant les patrulles dels agents de fronteres, en els quals solen emprar mexicans amb nacionalitat nord-americana, no en va El Paso és una ciutat gairebé tan mexicana com a Ciutat Juárez. Mexicans ja americans caçant i capturant a mexicans que volen ser nord-americans.

'Nosaltres no vam creuar la frontera; la frontera ens va creuar a nosaltres' és un dels lemes de la comunitat hispana als EUA. A Óscar Alberto Martínez Ramírez, de 26 anys, i Valeria, la seva filla de 23 mesos, la frontera no els va creuar. Els va matar. La fotografia dels seus cadàvers ofegats al riu els ha convertit en els nous Aylan, el nen sirià que va commocionar el món (i poc més) quan el seu cadàver va aparèixer en una platja turca. Òscar i Valeria són el símbol dels efectes de la política migratòria de Donald Trump. Política migratòria és un eufemisme. Decisions que porten a l'existència de Aylans, Òscars i Valerias es diuen d'una altra manera.

Els efectes a llarg de la història del racisme dels blancs als EUA és de sobres conegut. El rebuig als hispans no va començar amb Trump. Però com en tantes altres coses, Trump és una versió descarnada, sense caretes, d'una certa manera d'entendre EUA, el seu caràcter i el seu paper en el món. El famós 'melting pot' funciona només si el blanc -descendent d'emigrants, cal no oblidar-ho mai- domina. Blancs com els que solen congregar-se en la plaça Santa Jacinta de el Paso per acudir a un dentista de Ciudad Juárez. Les seves assegurances mèdiques no els cobreixen la salut dental, i és molt més barat tractar-se a la ciutat mexicana. Allà aprofitaran per comprar medicines molt més barates. Això sí, qui és gran és Amèrica. Encara que els seus ciutadans hagin d'anar a Ciudad Juárez a un dentista decent. - Juan Cañete Bayle - el periódico

L'EMPRESA JA CONTROLA ELS TEUS SOMNIS 1.7.19

Els incòmodes capítols de la sèrie Black Mirror no plantegen situacions tan allunyades de la realitat. Aquesta setmana, un reportatge de l'agència Reuters ha revelat que l'empresa Blackrock, la gestora de fons de tot el món, ha començat a oferir un anell intel·ligent als seus empleats per controlar els seus hàbits de son, la seva freqüència cardíaca i altres indicadors fisiològics. L'objectiu és reduir el seu estrès i millorar el seu benestar. Blackrock es preocupa per la seva salut, però també pel seu rendiment a la feina. Com millor dormin seus gestors, millors decisions prendran.
L'aposta no és intranscendent. En el sector dels fons d'inversió, un lleuger avantatge es pot traduir en un rendiment de milions de dòlars. Blackrock gestiona uns 6,5 bilions de dòlars, aproximadament sis vegades el PIB d'Espanya. I encara que la gestió passiva o automàtica prengui cada vegada més pes en el maneig de les seves inversions, el seu lideratge depèn en gran part del rendiment dels seus empleats perquè són els que prenen les decisions més arriscades.
Segons fonts consultades per Reuters, Blackrock va introduir l'anell al gener de forma experimental. Ara el fan servir una desena de treballadors. El porten de forma voluntària i se'l poden treure en qualsevol moment. "En acceptar l'experiment, els empleats consenteixen compartir les seves dades fisiològiques amb l'equip de finances conductuals de Blackrock. Però aquesta informació també es pot difondre de manera més àmplia, de forma col·lectiva o anònima", assegura una font consultada. Si el funcionament de l'anell té èxit, l'empresa el podria estendre a gran escala, afegeixen. L'anell que utilitza Blackrock és només la punta de l'iceberg dels avenços i perills que poden aportar les noves tecnologies en l'entorn de treball. I van molt més enllà de les càmeres de vigilància de tota la vida.

Amb les noves tecnologies, les empreses obtenen cada vegada dades més sensibles. Els experts diuen que de moment. Europa no és la Xina, on les tecnologies de reconeixement facial estan envaint gairebé totes les facetes de la vida quotidiana. "El nou Reglament Europeu de Protecció de Dades és molt avançat i garanteix una bona protecció de la intimitat del treballador. Exigeix ​​a les empreses que l'obtenció de dades de l'empleat sigui consentida, proporcionada i per un cap que bé sigui obligatori o legítim ", comenta l'advocat Álvaro Ramos, director de noves tecnologies i delegat de protecció de dades en Clarke, Modet & amp; C. En el cas de Blackrock, Ramos considera que la companyia compleix amb la normativa perquè ha obtingut el consentiment dels empleats i la seva mesura respon a la millora de la productivitat dels treballadors. No obstant això, apunta que l'ús de la informació podria ser excessiu. "Qui assegura que les dades fisiològiques d'un treballador que pateix estrès no puguin servir com a causa d'acomiadament o si més no, de discriminació laboral?". A més, diu, el consentiment mai és lliure en una relació laboral. L'empleat es troba en una posició d'inferioritat respecte a l'empresari, per la qual cosa es podria veure coaccionat a fer servir aquesta tecnologia per por a l'acomiadament.
La professora de Dret Laboral d'Esade, Anna Ginès, considera que el risc està en que l'empresa, sota el consentiment del treballador, aprofiti per utilitzar tecnologies que recullen dades innecessàries i desproporcionats. En aquest sentit, apunta que els tribunals hauran de delimitar els conceptes de necessitat i proporcionalitat per garantir la protecció de la intimitat del treballador. La normativa és molt nova de manera que la justícia té feina per davant. - lavanguardia.com

DE LA PRESÓ SE SURT.... 30.6.19

La mare d'Oscar Camps li va dir al seu noi una frase senzilla, simple i fins i tot obvia, però d'una força enorme, d'un compromís ferm amb la pròpia consciencia: 'De la presó se surt, del fons del mar no'. 

El vaixell Open Arms es dirigeix a la ruta més mortífera per als migrants, el Mediterrani Central, en un moment en què ningú vigila i després del cas del Sea Watch, però el fundador d'aquesta ONG catalana, Òscar Camps, no tem les conseqüències i assegura que "de la presó se surt, del fons del mar no". 

En una entrevista a Efe, Camps, a bord de l'Open Arms, assumeix tota la responsabilitat i ha assegurat que protegirà el capità en cas que ocorri el mateix que el succeït a Itàlia amb la patrona del vaixell de l'ONG alemanya Sea Watch, Carola Rackete, detinguda després d'entrar al port de l'illa de Lampedusa sense permís perquè desembarquessin els 40 migrants que portaven 17 dies en la nau, des que van ser rescatats.

"Jo també ho hagués fet. Qualsevol ésser humà, no polític, ho hagués fet. Qualsevol", afirma amb seguretat Camps en ser preguntat si hauria pres la decisió de Rackete d'entrar per la força al port.

Després de l'arrest de la capitana del Sigui Watch, però també de la investigació encara en curs a Itàlia a dos voluntaris dels Open Arms per afavorir la immigració il·legal, Camps sap perfectament lo que se li ve a sobre."Ho tinc clar, però també he de protegir el meu capità i per això m'estic embarcant i he donat ordenis perquè s'eximeixi al capità de qualsevol responsabilitat. Com em va dir la meva mare abans de partir: 'De la presó se surt, del fons del mar no'", assenyala.

Explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedés parat davant el que aquesta succeint al Mediterrani Central. "No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l'ànima. Soc pare de família. Soc el director d'una organització humanitària que protegeix la vida humana en el mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana del Sea Watch", recalca. 

I amb amargor assenyala que "obeir no porta a res més que a la mort de persones", abans d'agregar que "la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea no deixat una altra alternativa". "Amb el bon temps s'incrementaran les sortides de vaixells des de Líbia. A més de la retirada dels vaixells del dispositiu europeu Sofia que ha deixat sense naus la zona, el Sea Wach es troba detingut i la seva capitana a la presó. Podrem tenir centenars de morts aquest estiu", adverteix.
Davant d'aquests fets, diria que no cal afegir gairebé res més, cadascú amb la seva consciència, una consciència la dels 28 presidents de Països europeus, que no hi és ni se l'espera, amagada en un obscur racó de la seva memòria de quan encara eren persones i tenien principis. 

OH CAPITANA, LA MEVA CAPITANA! 29.6.19

La policia italiana ha detingut aquest dissabte la capitana del 'Sea Watch 3', el vaixell de rescat de migrants que esperava poder atracar a l'illa de Lampedusa des del 12 de juny. L'alemanya Carola Rackete, objecte de les ires de l'ultra Matteo Salvini, ha estat arrestada poc després d'atracar en aquest mateix port sense el permís de les autoritats. 

El vaixell 'Sea Watch 3' portava a bord 40 migrants africans rescatats a mitjans de juny davant les costes de Líbia i que ara continuen esperant dins de l'embarcació quin serà el seu futur. Una dotzena més de nàufrags que formaven part del grup van ser evacuats per ser atesos en hospitals italians. Segons la televisió italiana RAI, Rackete ha estat detinguda per "resistència i violència contra un vaixell de guerra" de l'armada italiana. 

Poc abans d'iniciar l'operació d'atracament al port, la comandant ha tornat a insistir que la falta i la nul·la de perspectiva d'obtenir una solució per al passatger –també hi ha una vintena de membres de la tripulació– li ha fet decidir anar cap a Lampedusa, conscient que s'enfrontava a càrrecs penals, com ha acabat passant.

Aquest delicte comportaria una pena de presó de fins a deu anys, d'acord amb les informacions recollides per la cadena. La capitana ja estava sent investigada per haver ajudat suposadament les màfies de tràfic de persones en el marc de la nova llei italiana que ha impulsat l'executiu de la Lliga i el Moviment 5 Estrelles i que preveu  multar amb fins a 50.000 euros les ONG de rescat al Mediterrani.
A  Rackete l'han detingut per salvar vides al Mediterrani, no ens deixem enganyar pel discurs del miserable de Salvini.

"Oh capità, el meu capità!", mantra inspirador i alhora lema del "Club dels Poetes Morts". És tret del poema que Walt Whitman va dedicar com homenatge a Abraham Lincoln després del seu assassinat. El lema d'aquest club es tret d'aquesta poesia de Whitman "Viure en la societat dels poetes morts" 

Vivir en la sociedad de los Poetas Muertos. - Walt Whitman ...

.

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra, la poderosa obra continúa: Tú puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar, porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores: el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes. Huye.
“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”, dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas, pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca tener la vida por delante.
Vívela intensamente, sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte. Las experiencias de quienes nos precedieron de nuestros “poetas muertos”, te ayudan a caminar por la vida.
La sociedad de hoy somos nosotros Los “poetas vivos”.
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas….
Vive con intensidad tu vida y no dejes nunca de soñar…

Salvini no entendria res d'aquest poema, i l'ùnic que se m'acut es enviarlo a pastar fang, o millor encara, a fer la mà al cementiri dels feixistes populistes que es fan i no es desfan.

EGOS REGIRATS 28.6.19

Com menys poder real tenen els nostres polítics, més agra i confrontacional és la nostra política. Com ja no poden decidir ni la moneda (l'euro es gestiona a Frankfurt); ni les fronteres (mana Brussel·les); ni els pressupostos i el seu dèficit (el mateix); ni la política exterior o militar (obeïm a l'OTAN); ni les polítiques agràries, comercials o tributàries (també mana la UE i, sovint, un s'alegra)... als nostres candidats electorals només els queda barallar-se – i a nosaltres votar-los – pel seu estil i personalitat, que és on realment està el debat. Com diu Traverso, “vivim tancats en un etern present polític” en el qual l'única cosa que importa són les pròximes eleccions. I després, m'hiposo jo, te'n vas tu....

La humanitat tendeix a caure en una pulsió autodestructiva - Enzo Traverso, a la contra de la Vanguardia

ENTRE FLAMES 28.6.19

El foc de Montnegre de la Selva - Del relat de Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) a Entre flames (1928). Els incendis a les Gavarres i a l’Empordà són una calamitat cíclica, gairebé esdevinguda mite. - ara.cat

Ruyra descriu de manera magistral la desolació del paisatge després de foc. He pensat en ell i en 'Entre Flames' a ran de l'incendi  de Vinebre.

"Són moltes les propietats destruïdes, entre elles les que jo posseïa a Montnegre, on se m’han cremat, no sols els boscos, sinó fins i tot el suro de la collita d’enguany, el qual tenia estibat prop dels meus masos Sàbat i Casagran. Aquestes dues cases, situades a la falda del turó de Montnegre, que estava abrandat de foc, sembla que s’han salvat, bé que no pas íntegrament. Menys afortunades han sigut les de dalt del dit turó, les quals, juntament amb l’antiga esglesiola que el coronava, han sigut destruïdes per les flames. Així mateix han sigut destruïdes altres cases d’altres indrets i part del Santuari dels Àngels. 

Vaig pujar a Montnegre el dia 30 d’agost, vuit dies després del sinistre. En el silenci forçós de la tartana, durant la seva lenta marxa, ens venien a la memòria els records tràgics de la meva vida: guerres, aiguats, borrasques passionals, malalties, perillosos viatges marítims... Quina novel·la més terrible! Era jo mateix el que havia passat aquelles vicissituds? I ara, a les meves velleses, aquell incendi? Quins efectes hauria causat? Quan vaig eixir de Montnegre, un mes enrere, totes les expectatives eren bones. Deixava, davant de les cases dels masos, grans estibes de suro pelat formant amples i alts muradals de pannes superposades; belles pannes, grogues com un or pel dessota i de dorsos aspres i escatosos com els dels monstres marins. Exhalaven una oloreta suau, semblant a la de fulles de rosa seques. Quasi recava de vendre-les per un grapat de diners. Però, en girar la vista cap a la pomposa selva, veia una promesa de renovació per a cada any; i la recança s’esvaïa, i un somrís intern oratjava el meu cor. Qui m’havia de dir que eren il·lusions enganyadores? Com que no tenia notícies de la magnitud del sinistre, tot pujant ara camins enllà imaginava els seus efectes. Doncs bé, la visió de la realitat fou molt diferent de la imaginada, i més depriment i aclaparadora."

UN OASI D'HORROR... 26.6.19

El començament de 2019 està sent el més violent per a les dones mexicanes de l'últim lustre. Segons les dades publicades pel Secretariat Executiu del Sistema Nacional de Seguretat Pública (SNSP) de Mèxic, de gener a maig van tenir lloc 369 feminicidis al país. Aquests assassinats superen la xifra registrada l'any passat, quan les autoritats van comptabilitzar 338 casos en el mateix període de temps.

Passa el temps i a Mèxic tot segueix igual. Ha plogut des que Bolaño ens narrava la situació de les dones a Santa Teresa (Ciudad Juárez), Roberto ja no  hi és, però els feminicidis a Mèxic segueixen sense que hi hagi manera d'aturar aquesta barbàrie que no cessa, i després hi ha les maquiles, encara que no és aquest un tema que preocupi molt als mitjans, només de tant en tant surt alguna cita, així com de passada, com aquesta de RT, però els crims continuen sense remei.

CIUDAD JUAREZ: UN OASI D'HORROR

1.- Les creus de color rosa ubicades en alguns sectors de Ciudad Juárez, a Chihuahua, Mèxic, semblen haver perdut el sentit que van tenir en el seu moment com a símbol per demanar justícia per la desaparició i mort de centenars de dones. Han passat més de 20 anys des que es va registrar el primer cas i les històries de com s'esfuma el rastre d'algunes joves, com si se les hagués empassat la terra, continuen. Segueix sent comú trobar-se amb una mare que intenta donar la descripció més precisa de com anava vestida la seva filla l'última vegada que la va veure, però el final de les històries no sempre és el que esperen.

2.- "- ¿Quién es el masajista? – pregunto Fate. - No lo hemos visto, creo que nunca sale al patio, es un tipo ciego, ¿lo entiendes?, un tipo ciego de nacimiento que se pasa todo el día en la cocina, comiendo, o en el cuarto de baño, cagando, o tirado en el suelo de su habitación leyendo libros en el idioma de los ciegos, el lenguaje ese, ¿como se llama? - El alfabeto Braille – dijo el otro periodista.

Fate se imagino al masajista leyendo en una habitación completamente a oscuras Y tuvo un ligero estremecimiento. Debe ser algo parecido a la felicidad, pensó..." Fate va a Santa Teresa (Ciudad Juarez) per cobrir accidentalment un combat de boxa i es trova amb la terrible realitat dels assassinats de dones." - Roberto Bolaño 2666 (la part de Fate)

3.- La part d'Amalfitano  "No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent. 2666 - Roberto Bolaño."

4.- La parte de los crímenes - 

".....El último caso del año 1997 fue bastante similar al penúltimo, sólo que en lugar de encontrar la bolsa con el cadáver en el extremo oeste de la ciudad, la bolsa fue encontrada en el extremo este, en la carretera de terracería que corre, digamos, paralela a la línea fronteriza y que luego se bifurca y se pierde al llegar a las primeras montañas y a los primeros desfiladeros. La víctima, según los forenses, llevaba mucho tiempo muerta...

5.- ...Villa Ahumada, Ciudad Juarez, El Paso, Sinaloa, Casas Grandes, Chihuahua. Las balaceras (tiroteigs) són a l'ordre del dia i no tan sols ja els assassinats de dones de les "Maquilas", és el narcotràfic, la corrupció de la pròpia policÍa, del Governador, de l'Estat, de tot, on l'any passat es varen registrar quasi 400 morts violentes només a Ciudad Juarez, del narcotrafic i el crim organitzat, i porten registrats 806 feminicidis de dones d'entre 15 a 30 anys del 2010 al 2016. I se'n parla, se'n parla i se'n parla, jo mateix ho he fet des d'aquí en més d'una ocasio, però no es posa remei a la gravetat del problema. I les "balaceras" són el pa de cada dia, com una gota malaia sagnant que no s'atura, amb una crueltat i violéncia màximes.
És l'horror del dia a dia, la degradació de la vida d'unes poblacions oblidades, deixades a la seva dissort i de les que no s'en preocupa gairebé ningú. I no passa al tercer món, ni en cap remot país de l'orient, és a Mexic al bell mig d'Amèrica i en ple segle XXI. Potser 2.666 és una referencia al número de morts en aquesta dissortada zona. Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment.

-