La guerra de successió que acaba per als catalans l’Onze de Setembre de 1714 continua generant polèmica. El nacionalisme català n’ha fet bandera des de sempre i ara, mutat en independentisme, ha reconvertit el recordatori en una demostració de força que aquest any tornarà a ser colossal. Més encara: en els darrers anys, les commemoracions simbòliques de l’Onze de Setembre han anat prenent un caient litúrgic i barroc. Les processons nocturnes de torxes s’estan generalitzant. Són la demostració que el nacionalisme català s’està convertint en religió substitutòria (ho recorda F.M. Álvaro en el seu darrer llibre).
El problema principal de tota aquesta litúrgia és que tendeix al manierisme. Va afegint volutes daurades a un discurs grandiloqüent que la realitat impugna de manera cada vegada més crua. Manierisme i voluntarisme s’imposen a la necessària autocrítica, que permetria la reconciliació entre catalans i una reconsideració dels nostres projectes essencials. Admetre la realitat, encara que sigui decebedora, és políticament virtuós. Però la virtut política avui dia no cotitza: no és emocionalment productiva i no té fibra teatral.
L’Onze de Setembre de 1714 ensenya moltes coses. Per exemple: que els errors de càlcul dels dirigents catalans venen de lluny. I també que la falta d’escrúpols domina des de sempre l’escena internacional. Els anglesos van abandonar els catalans, i també ho va fer Carles d’Habsburg, el qual, després d’haver instal·lat la cort d’Espanya a Barcelona, va deixar plantats els catalans, en convertir-se en emperador per la mort del seu germà. D’aquell conflicte, qui en va treure partit fou Anglaterra, que va cobrar l’intervencionisme inicial i la inhibició posterior quedant-se l’illa de Menorca (clau per al desplegament de la seva armada al mediterrani) i el penyal de Gibraltar.
Però potser la lliçó principal de la guerra de successió és aquesta: si t’emboliques en una guerra i la perds, ho perds tot, començant per la llengua. Jordi Pujol s’estimava més insistir en una idea positiva. Deia que els catalans l’endemà de la caiguda de Barcelona van posar-se a treballar. I el fet és que, malgrat el decret de Nova Planta, malgrat el “justo derecho de conquista” i malgrat la forçada submissió durant un segle al poder militar, Catalunya reemergeix aviat com la “petita Anglaterra” (expressió d’un viatger del XVIII), avantguarda industrial d’Espanya i les seves colònies.
Mentre els catalans anem donant voltes a aquella derrota que ens retorna sempre ecos depressius, el pensament espanyol hegemònic s’ho mira amb displicència. Per a la immensa majoria dels que escriuen als diaris o ensenyen a les aules, l’Onze de Setembre no és sinó una petita nota a peu de pàgina de la història d’Espanya, útil, en el millor dels casos, per fabricar munició despectiva: “Estan pendents del va passar fa segles!”. El problema d’aquesta frase és que xoca amb el penyal de Gibraltar. Aquell tros de roca encara és qüestió d’Estat. I el problema català persisteix com una roca.

 1714 - 2019
Antoni Puigverd
lavanguardia.com