UN FANTASMA RECORRE EUROPA 30.9.24

L'ultradreta de l'FPÖ, (a la foto) és la força més votada a les eleccions legislatives d'aquest diumenge a Àustria. Amb el recompte de gairebé el 80% dels vots en tancar aquest text, l'FPÖ obté el 29% dels vots, avança més de 12 punts respecte a les darreres eleccions i millora fins i tot els resultats que li atorgaven les projeccions. La ultradreta aconsegueix així la primera victòria en uns comicis generals a Àustria des de la Segona Guerra Mundial. 

Ara sí que podem dir que un fantasma recorre Europa. Si, un fantasma recorre Europa, i no és el del comunisme, sinó el de la hipocresia de l'ultradreta. Matteo Salvini, el populista líder de la Lliga Nord i exministre italià de l'Interior, es considera a si mateix catòlic i apareix en els mítings amb un rosari a la mà. Una mà que, al seu torn, no li tremola en tancar els ports del seu país a vaixells plens d'éssers humans i en alegrar-se, sense ocultar-ho, de treure-se'ls del mig com si es tractés d'un triomf esportiu. Encara que hagi perdut protagonisme, ell va ser dels primers, de fet, aquest patró de contradiccions insalvables i hipocresia manifesta es repeteix al llarg i ample de tota l'extrema dreta europea. Des dels confins de la Rússia occidental als grupuscles de franquistes espanyols a VOX, passant pel Front Nacional de Le Pen o per l'AFE alemanya, l'FPÖ a Austria, Orban a Hongria, el neofeixisme del Vell Continent diu defensar la comunitat i els valors tradicionals i benèfics aparellats a ella, però no dubta a donar suport a les polítiques neoliberals que fragmenten la societat i potencien l'individualisme egoista i la competitivitat deshumanitzadora. Es creu baluard del cristianisme i la seva tradició acumulada durant segles, quan en veritat constitueix el màxim exemple d'ideari anticristià i contrari a una mínima concepció de la dignitat humana.

Alguns dels seus representants, fins i tot, s'erigeixen en els més ferms defensors del liberalisme i l'estat de dret, quan en les seves accions demostren ser els seus principals enemics, ja que no hi ha res més allunyat del pluralisme de valors liberal i dels drets fonamentals que les categories passades de moda, nacionalistes i xenòfobes de la ultradreta. Des dels altaveus de les seves noves posicions de poder, polítics com Salvini intenten donar fonament a la seva ideologia mitjançant una preeminència del col·lectiu ("els italians primer") que en el fons, com la resta de la bastida teòrica que pretenen crear, és absolutament falsa. En donar suport a les polítiques que atempten contra els drets socials i el benestar de la major part del poble que diuen defensar, condemnen a aquest a nivells cada vegada majors de desigualtat i injustícia. Les seves concepcions tancades de la sobirania també parteixen, a més, d'una contradicció flagrant, ja que no tenen cap inconvenient a vendre la riquesa dels seus països i el treball dels seus ciutadans a un capital transnacional, paràsit, que poc o gens entén de fronteres.
Les postures comunitaristes del conservadorisme i les de l'individualisme neoliberal són en bona part irreconciliables. Malgrat això entren constantment en un procés de competència virtuosa mitjançant el qual la dissolució social que provoca el capitalisme sense frens és canalitzada, a manera de teràpia, a través d'un il·lusori retorn a la tradició, la comunitat i els valors conservadors. Com ja hem pogut comprovar a Polònia, Hongria, Itàlia o els Estats Units, l'efecte lisèrgic d'aquesta relació d'interdependència contradictòria i en permanent tensió constitueix, potser, un dels brous de cultiu més perillosos per a la democràcia actual. La seva retroalimentació mútua només pot derivar en el reforçament de posicions autoritàries que estan començant, ja, a llimar les concepcions pluralistes de les nostres febles democràcies liberals.
Per això és extremadament urgent atacar de manera frontal a l'extrema dreta amb les armes de les seves pròpies contradiccions. Sense sortir-nos de la pretesa lògica interna dels seus discursos hem de denunciar la seva fragilitat, la insalvable incompatibilitat entre l'ideari que enarboren i la pràctica que duen diàriament. Amb pedagogia, i de vegades des de la prudència del respecte, hauríem de dirigir-nos als votants dels Salvinis europeus, majoritàriament sectors oblidats o molt afectats per la crisi i les polítiques neoliberals, per mostrar-los la incoherència dels relats salvífics que donen suport i la nul·la voluntat que els seus líders mostren a l'hora de millorar les condicions de vida de les majories socials. En paral·lel a aquesta necessitat de denunciar per oposició i amb claredat les contradiccions internes del suposat conservadorisme, hem de defensar un model alternatiu a la seva veritable cara. Si l'extrema dreta no incorre en contradiccions i completés amb les seves obres el que projecta en els seus idíl·lics idearis, seguiríem trobant-nos davant d'un problema greu des del punt de vista democràtic, més urgent de combatre si és possible a causa de la seva possible materialització en el curt termini. 

El retorn al grup en el rebuig a "l'altre", la negació de determinats efectes positius de la mundialització o la recuperació de concepcions anti-pluralistes aparellades a certes tradicions de pensament ja periclitades, fins i tot en el cas que aconseguissin revitalitzar concepcions clàssiques de sobirania política, constituirien factors que entrarien, al seu torn, en contradicció flagrant amb la realitat d'un món cada vegada més complex, interdependent i amenaçat per problemes globals.

En la tasca de construir noves subjectivitats i consolidar velles solidaritats, en la tasca sempre inacabada d'integrar a "l'altre" i considerar-lo part indissociable d'un "jo" enriquit, hem de continuar i perseverar. Com recordava el professor José María Valverde, en la millor tradició del cristianisme social espanyol, tot i el més llunyà és el meu proïsme... aquest proper llunyà al qual Salvini l'hipòcrita nega la mateixa necessitat d'existir i viure. 

Ahir el fantasma es va estendre per Àustria, però, i demà?. L'ombra de Salvini continua sent allargada.

MAFALDA COMPLEIX 60 ANYS 29.9.24

La historieta creada per Quino es va publicar per primera vegada el 29 de setembre del 1964, fa sis dècades. Va acabar el juny del 1973: “Si la seguia dibuixant, em pegaven quatre trets”, va dir el seu autor, que es va exiliar a Itàlia un any després que la Junta Militar prengués el poder. La història d'una tira còmica que es va traduir a desenes d'idiomes i una nena que es va convertir en una veu de la consciència social. La tira es va publicar per primera vegada a Primera Plana. Després va continuar al diari El Mundo i va finalitzar a la revista Siete Días. Qui diria, avui fa seixanta anys. Està igualita, el temps, que és despietat, no l'ha fregat. Conserva la seva boca àmplia, els cabells generosos als costats, cenyits per un monyo, el vestit curt i les sabatetes Guillermina. El millor és que encara conserva l'agudesa intel·lectual que la va convertir en la veu de la consciència social d'una època que pintava per a la pau i que va acabar en la violència.

Mafalda fa anys. Gràcies per tant, nena eterna. Va ser capaç de posar una bena al globus terraqüi per calmar les ferides, de deixar escrites frases de fa més de mig segle que semblen escrites ahir a la tarda: “Per on cal empènyer aquest país per tirar-lo endavant?”, capaç d'una lògica simple que desarmava el més pintat: quan la van criticar perquè admirava els Beatles sense saber ben bé què volien dir les seves cançons, Mafalda va contestar: “Fins ara ningú sap què vol dir guau i tothom vol els gossos”.

Capitanejà una banda de petits forjats intel·lectuals que d'alguna manera reflectien, en la seva més tendra infància, els motlles d'aquella societat: Felip, Manolito, Susanita, Miguelito, Guillermito, el seu germà petit, i Llibertat. Romàntics, somiadors, pragmàtics, il·lusos, xafarders i presumits, rebels, incendiaris, honestos i ambiciosos, Mafalda i els seus amics van retratar una època i van estendre les seves ales fins ben entrat el segle XXI: encara avui identifiquem el proïsme amb algun personatge de Mafalda. La reina d'aquestes comparacions és, per lluny, Susanita, aquella noia que estimava les classes altes, menyspreava la resta i tenia com a meta “casar-me i tenir molts fillets.

Tot va ser degut al talent que semblava inesgotable de Joaquín Salvador Lavado Tejón, conegut per sempre pel nom artístic que va triar per a si, Quino, i que dibuixava amb prolija lletra rodona, graciosa i elegant. Quino venia de Joaquim i del seu oncle Joaquim que li va ficar a la sang la passió pel dibuix. Va estudiar Belles Arts, però, amb disset anys, es va decidir per la historieta i per l'humor. Va arribar a Buenos Aires des de la seva Mendoza natal i el 1951, als dinou anys, va publicar la seva primera historieta a la revista Esto Es. Els seus personatges estaven calcats, amb rigor i precisió, del món real. Gairebé com una bestreta del que seria Mafalda i la seva banda, els personatges de Quino eren éssers humanistes, innocents, resignats, reflexius, patidors, una mica extravagants, audaços, insòlits. Quino mateix calçava les botes dels seus personatges: va ser tota la seva vida un lluitador contra l'autoritarisme, l'abús, la corrupció, la vulgaritat, la violència. Aquest món que barrejava somni i realitat perviu al Quino no mafaldià, i qui vulgui pot trobar-los als seus llibres: Gent al seu lloc, Món Quino, Potents, prepotents i impotents, Que dolenta és la gent, Jo no vaig ser, Humà es neix, entre molts altres.

I allà hi ha Mafalda ara, als seus seixanta anys, no tocada pel temps, que és despietat. Escolta en un noticiari de ràdio: “El govern fixarà preus màxims per als articles de primera necessitat”. I la nena es pregunta: “I a quant és el seny?”.

A veure, algú que doni una resposta a la nena.

JA SOM ESPANYOLS 29.9.24

“No és pot ser marxista. Fixa't, què diuen: 'El pes específic del populisme de l'Esquerra al terreny polític republicà era, per tant, considerable: la Catalunya autònoma era el baluard de la República, en frase molt repetida; la Catalunya actual és merament una zona dubtosa de la monarquia. L’excepcionalitat econòmica catalana dels anys trenta no existeix avui; ni és Catalunya l'única part de l'Estat que està socialment industrialitzada, és a dir, que viu en una societat industrial, ni és Barcelona avui la gran capital europea d'Espanya, única ciutat de més d'un milió d'habitants . Per molt que continuï sent un imant que atregui immigrants de les parts més pobres d’Espanya, ja no és la insòlita davantera que serà, una imatge d’una vida millor, més moderna, capaç de progressar’. Ja no som res perquè no som diferents de l'economia, ja som espanyols”. A finals de juliol del 1982, Ramon Barnils escriu a Quim Monzó, que és a Nova York amb una beca. L'escriptor, a la trentena, li envia postals: “Què passa Ramonet? Hom espera la teva resposta per reprendre la correspondència! No siguis manta i escriu! Sigues seriós i escriu!”. La carta del periodista, obertament independentista, és la tercera. N'hi haurà poques més, encara que molt sucoses. La Vanguardia les ha localitzat al fons Barnils de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Ramon Barnils, Jordi Vendrell i Quim Monzó als 80, quan feien un programa de ràdio a Catalunya Ràdio - El lloro, el mico i un senyor de Puerto Rico. Continua el professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador de Ràdio 4. “Això que t’he copiat és el paràgraf final d’un llibre per altra banda interessant, que es diu La Catalunya populista i que dona al populisme el paper que tots sabem que ha tingut en els nostres darrers cent anys, però que ningú no gosava reconèixer: o érem cristians o res, o anarquistes o res, o marxistes o res, o pactistes o res”.  L'assaig, en català, de 400 pàgines, editat per La Magrana, s'havia publicat en començar el mes d'abril. “L'autor del llibre, força aclaridor, i de la decebedora coda final és un ianqui com tu –deia Barnils–, un tal Enric Ucelay da Cal, que si no m'equivoco coincidim en un programa de ràdio, fa uns anyets, que portava l'Alfons Quintà d'El País. Llavors em va semblar molt, molt, molt nord-americà, molt 'scholar', un pur intel·lectual, químicament pur”.

Quintà havia entrevistat l'historiador a Ràdio Barcelona. “Només t'he de dir que de la guerra en diu la guerra civil, i amb això ja està tot dit –continua Barnils–. Aquesta és la puresa habitual. No necessito que digui 'la revolució i la guerra', o bé 'la guerra i la revolució', però com a mínim, la guerra a secs, o la guerra del 36, o la guerra del 36-39. Ara: el llibre me l’he llegit seguit, seguit, i tot enter”.

Quan es va publicar a principis dels 80 era mal moment per a un llibre dels anys 30 sense bons ni dolents.

El llibre havia tingut un mal inici. Havia de ser un volum breu per a una col·lecció divulgativa, que inclogués la Guerra Civil. El cervell hipertextual d'Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948), no obstant això, va expandir la idea inicial i, com solia, va desbordar els marges del que li havien demanat. La col·lecció ho va declinar i es va convertir en una altra cosa. Per buscar sortida el va presentar al premi Joan Estelrich de l'editorial Dopesa, una de les destacades en assaig. El maig de 1980, tot i quedar finalista, el guanyador va ser Pau Claris de l'historiador valencià Ricardo García Cárcel.

Finalment, La Magrana ho va acceptar, però l'inici de la dècada dels vuitanta era mal moment per a un llibre dels anys trenta sense bons ni dolents. Jordi Pujol, recolzat per l'ERC d'Heribert Barrera, iniciava la primera legislatura, la construcció de la Generalitat i de l'obra nacionalitzadora. Convenia poc parlar d'una Catalunya populista, de la complexitat social i política dels anys trenta.

El 1982 l'assaig va aparèixer al mateix temps que els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol de Joan Crexell. La Magrana ho va publicitar com “una lúcida revisió de l'etapa republicana en què el somni burgès de construir una cultura cívica i l'esperança obrera d'aconseguir la revolució es van neutralitzar mútuament. Somni i esperança seran reemplaçats per una aparent síntesi superadora, un populisme que semblava poder complir la promesa dels uns i dels altres”. A finals del 1982, Quim Monzó va constatar que la correspondència creuada amb Ramon Barnils era un “fracàs”. I que potser seria millor trobar-se un parell de dies quan tornés i “escriure les 500 cartes que no hem escrit en tot aquest temps”. Aquell mateix any, estant a Nova York, va publicar el primer article a La Vanguardia. Poc es podia imaginar que es passaria mitja vida escrivint, ni que l'any que Ucelay-Da Cal reeditaria el llibre de què li parlava el seu amic, ell deixaria de fer-ho. Tampoc que Barnils moriria massa aviat.

Entre els estudiosos del catalanisme polític, el llibre va passar a ser gairebé una obra de culte, difícil de trobar-hi.

Quaranta anys després, l'historiador diu que el procés ha estat un intent de superació d'aquesta constatació, però per fer-ho s'han seguit els esquemes de fa un segle. Els temps han canviat. Fa quaranta anys de l'assaig es va parlar a la intimitat i a algunes cartes. Ara els mitjans reconeixeran la influència que ha tingut.

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal  - 

 Mané Espinosa -  Joan Esculies a lavanguardia.com

ARTISTA CATALÀ EXPULSAT D'UN TAXI A BCN 28.9.24

Un famós artista català, ha estat expulsat d'un taxi a Barcelona després d'exigir que li parlessin en castellà. Quan el conductor es va dirigir al conegut artista, aquest li va dir: “Parli'm en castellà”. No es podia saber, ni podia ser un altre que... Loquillo.

Els taxis són un dels vehicles més utilitzats per tota mena de persones, des de complets desconeguts, fins als famosos més populars. A causa d'això, molts taxistes compten amb històries d'ocasions en què han topat amb passatgers coneguts, portant-los a tenir experiències memorables. En aquest cas, un taxista de Barcelona hauria topat amb Loquillo, un famós artista. Tot i això, en dirigir-s'hi en català i de forma educada, va topar amb una resposta completament inesperada i sorprenent. I és que el famós li va contestar de males maneres, exigint que canviés d'idioma i continués la conversa parlant en castellà. La història s'ha difós perquè un altre passatger del taxista, el periodista Roger de Gràcia, va poder escoltar la història de primera mà. Pel que sembla, en pujar al mateix taxi el tema va sortir a la llum, portant que el curiós periodista descobrís els detalls del que havia passat. A posteriori, el periodista va anar al seu perfil de Twitter per explicar la història, llançant aquest missatge: "El taxista m'explica que fa poc va fer fora del taxi un personatge català conegut que li exigia que sé li dirigís en castellà. Apostes". Dit això, l'aldarull entre el famós i el taxista va acabar amb una decisió contundent per part del conductor. I és que, davant les males maneres i l'actitud feridora del seu passatger, li va exigir que baixés del vehicle, deixant-lo al carrer, cosa que va ser aplaudida per aquells que van descobrir la història en xarxes socials. Ja és mala sort per part de Loquillo, topar-se amb possiblement l'únic taxista en tot Barcelona que parla en català. El que no entenc és això de Loquillo, famós i artista, em sona a oxímoron, encara que és clar, el pobre noi pateix la síndrome de Xènius, se l'ha de disculpar, és una síndrome incurable.

UN DELINQÜENT AL SERVEI DE SÁNCHEZ 28.9.24

"L'empenta final li va donar un Sánchez que, per la via de desqualificar-lo en prime time a la recta final de campanya, el va convertir en heroi del món antisanchista. Que ningú digui que un servidor no va avisar del perill públic que representa aquest subjecte anomenat Luis Pérez, més conegut per la seva àlies, Alvise. Per cert, com vaig fer amb Podem, mentre totes les forces vives pàtries els feien jiji-jaja als bolivarians finançats per dues dictadures que assassinen o empresonen els que no combreguen amb ells, faker a sou sevillà –està més precisar que es dedica a calumniar per encàrrec– li ha rigut les gràcies una infinitat de mitjans seriosos que van convertir en categoria una delictiva alhora que, en principi, ridícula anècdota Provoca vergonya aliena recordar com diaris, ràdios i televisions es referien a aquest indesitjable com a «analista», quan resulta perògrullesc col·legir, abans i ara, que és un quinqui a seques. Els membres de les Panteres Negres, els celebèrrims terroristes afroamericans, que paradoxalment després van assassinar molts dels seus amfitrions. Calia seguir la moda encara que la moda fos infame”. Eduardo Inda - La Razón.

D'entrada, aquest article de la Razón té una sèrie d'irregularitats, en primer lloc el signa un delinqüent  habitual, no presumpte, sinó delinqüent, un tal Eduardo Inda, condemnat en diverses ocasions per difondre informacions falses, entre elles la del compte a Suïssa de Xavier Trias. En segon més que un delinqüent al servei de Sánchez, Alvise, a qui encara no se li ha acabat del tot la festa ha estat utilitzat per Sánchez, cert, de la mateixa manera que Sánchez ha utilitzat Vox en el seu moment contra el PP, però aquí Inda, carronyer major del regne, no gosa dir que VOX són uns delinqüents al servei de Sánchez, perquè en aquest cas ell és un delinqüent al servei de VOX, però això se l'oblida a l'Eduardo Inda actual, no crec a l'Eduardo Inda anterior de quan era un periodista seriós, però d'això fa tant de temps, que també ho deu haver oblidat. 

Com diuen els de 'el Plural.com', hi ha una guerra a la fachosfera. Així és la lluita entre Alvise, Inda, Losantos i Vox.

UNA 'PÀGINA VISCUDA' 28.9.24

Prenc aquest títol de les Pàgines viscudes que Josep Maria Folch i Torres va publicar a la revista infantil En Patufet des del 1915 fins al 1938, sempre amb la col·laboració del dibuixant Junceda. Van ser la secció més llegida de la revista, per recollir escenes de la vida quotidiana amb càrrega sentimental, en què la virtut triomfava sempre sobre el mal. Van tenir un èxit esclatant, malgrat que van sorgir crítiques pel seu sentimentalisme i pels desenllaços forçats. El que explico ara és una pàgina viscuda per mi, que no és sentimental. Tampoc no narra un desastre. És un episodi reiterat i irrellevant de la vida quotidiana. L’escenari, la notaria barcelonina en què vaig exercir el meu ofici del 1977 al 2015. Comença durant l’atorgament d’una escriptura de compravenda d’un pis o d’una casa. Venedor i comprador estan d’acord en tot, però el venedor prega al comprador que, malgrat signar la compra, el lliurament de les claus de la finca es demori deu dies perquè pugui treure els mobles. El comprador hi accedeix, però exigeix que, si el venedor es retarda del termini pactat, aboni una penalització de cent euros per cada dia de mes. El venedor accepta agraït i se signa l’escriptura de venda amb aquest pacte. Passats deu dies més dels deu pactats, venedor i comprador van de nou a la notaria. I el comprador demana al venedor, abans de res, que li aboni mil euros pels deu dies de retard en el lliurament de les claus. A la qual cosa el venedor respon amb expressió de gran sorpresa: “Però què em dius?, a què treu cap això ara? Aquí tens les claus i s’ha acabat”. “D’això res –respon el comprador–, perquè vam pactar que per cada dia del mes pagaries cent euros i han estat deu dies de retard, i, per tant, em deus mil euros. Així ho vam signar”. “Això no pot ser de cap manera –insisteix el venedor–, perquè una cosa és el que se signa i una altra cosa molt diferent és el que cal fer. Jo no vaig poder treure els mobles abans. Cal parlar, parlem-ne”. I el comprador s’hi oposa: “No hi ha res a parlar; cal pagar, que és el que s’ha pactat”. “Si us plau –s’encrespa el venedor–, som persones i estem per sobre dels papers, hem de parlar i fer el que toca”. “Que és pagar”, rebla el comprador. “De cap manera”, s’atrinxera el venedor, si bé que tot seguit afegeix: “Et faig una proposta: ni tu ni jo; per què no fem una meitat per a cadascú i així tots contents?”. I després d’un estira-i-arronsa, el comprador s’hi avé, cobra cinc-cents euros, rep les claus, les dues parts signen i, conte contat, ja tot està explicat. No pretenc extreure d’aquesta anècdota, diverses vegades repetida, un tret definitori d’un pretès caràcter col·lectiu, però sempre he tingut clar que aquesta manera denota una actitud davant la llei (un contracte és una lex privata) que relativitza la seva força d’obligar. A què es deu aquest descrèdit de la llei?. Pot ser que molts ciutadans d’aquest país associen la força obligatòria de la llei, així com la violència legítima que la imposa si s’escau, a un Estat que consideren, en el millor dels casos, només com a relativament propi, si no totalment aliè. -  Una ‘pàgina viscuda’. - Juan-José López Burniol.  La il·lustració és de Joan Junceda, dibuixant i il·lustrador català. A més va realitzar caricatures, considerat un dels caricaturistes més importants del segle XX. Va publicar les seves portades a revistes com Patufet, Cu-Cut i Picarol, Pàgines viscudes. La seva obra clau va ser "Bon Seny" Són una sèrie d'acudits i faules amb exemples basats en valors cristians tradicionals i catalans.

ANARCOCAPITALISME POPULISTA 27.9.24

L'anarcocapitalisme és un corrent de pensament polític i econòmic que proposa l'abolició total de l'Estat i la defensa estricta de la propietat privada. Els anarcocapitalistes creuen que l'Estat és una institució coercitiva que viola els drets individuals, especialment el dret a la propietat. Característiques principals de l'anarco capitalisme: Abolició de l'Estat: rebutgen qualsevol forma de govern centralitzat, ja que ho consideren incompatible amb la llibertat individual.

Propietat privada absoluta: Defensen el dret de cada individu a posseir i controlar absolutament tot allò que ha creat o adquirit per mitjans legítims.

Llei i ordre sense Estat: Proposen que la llei i l'ordre s'estableixin mitjançant acords voluntaris entre individus i empreses, i que siguin protegits per agències de seguretat privades.

Mercat lliure absolut: Creuen que el mercat lliure, sense cap regulació governamental, és el mecanisme més eficient per assignar recursos i satisfer les necessitats humanes.

Els anarcocapitalistes imaginen una societat on:

No hi ha impostos: Els serveis públics serien finançats a través de donacions voluntàries o de la venda de serveis.

La policia i els tribunals són privats: Cada individu o comunitat contractaria els seus serveis de seguretat i resolució de conflictes.

La defensa nacional és privada: les empreses de seguretat privades s'encarregarien de protegir el territori.

Un anarcocapitalista és a tall d'inventari el president d'Argentina. Javier Milei. Javier Milei s'autodefineix com a "anarcocapitalista, perquè l'estat és l'enemic". Ell mateix diu que ha ponderat aquesta ideologia perquè "cal ser realistes i tocar de peus a terra", de manera que accepta que l'estat serveixi només "per a la seguretat i la justícia". Però per a l'anarcosindicalisme pur, una ideologia econòmica sorgida a mitjans del segle XX, el principi fonamental de “llei i ordre” s'assenta sobre el dogma de “la propietat privada i el lliure mercat”, sense cap intervenció de l'estat. Seria una societat semblant a la del Far West dels Estats Units, on fins i tot la justícia i les forces de l'ordre sorgien d'iniciatives privades. El lliure mercat portat a la màxima expressió.

En el camí cap a aquesta privatització i liberalització radical, Milei ha defensat sense vergonya fins i tot que vendre i traficar amb òrgans sigui considerat una transacció comercial: “És un mercat més”. "La meva primera propietat és el meu cos, ¿per què no he de disposar del meu cos?", va dir en una polèmica entrevista en què proposava "buscar mecanismes de mercat" per gestionar els trasplantaments d'òrgans. Fins i tot aplica el principi de la propietat privada per justificar la seva oposició a l'avortament, i més aviat l'únic supòsit que li permetria. "Estic d'acord amb l'avortament quan la vida de la mare corre perill. El nadó és una altra persona. Si algú ve a robar a casa teva i la teva vida corre perill recorres per força. La teva propietat està en perill. És el mateix quan una mare corre aquest perill: estic d'acord perquè hi ha un conflicte de propietat, que seria el cos de la mare”. La teoria econòmica de l'anarcocapitalisme defensa que hi ha tres grans principis: la propietat privada, la llei i l'ordre i el principi de no agressió. La violència, per tant, estaria prohibida en aquesta ideologia, que considera, això sí, que els impostos, el frau i el robatori són violència. Així doncs, dins aquesta teoria no hi tenen cabuda els drets humans: els drets individuals es basen totalment i completament en el dret a la propietat privada. No deixa de ser una incongruent incongruència que algú com Milei que no creu en l'estat, sigui el seu President, clar que potser des d'aquest càrrec és d'on podrà dur a terme la seva missió anarcocapitalista i populista.

CICLISTES DE PEGA 27.9.24

En un context d'augment de controls policials als carrils bici i on els accidents amb ciclistes implicats baixen encara que generen més ferits greus, els usuaris d'aquests vehicles de dues rodes de Barcelona i els accessos reclamen més flexibilitat. Aquesta és una de les conclusions principals del sisè baròmetre de la mobilitat ciclista, elaborat pel RACC i presentat aquest dijous. Concretament, el 57% dels usuaris d'aquest mètode de transport reclama que se'ls tracti amb la mateixa tolerància que els vianants. El 43% accepta el mateix nivell d‟exigència que tenen els conductors de cotxes i motocicletes. És la primera vegada que el club de mobilitat pregunta per aquesta qüestió al seu estudi sobre el món de les bicicletes.

"Els ciclistes circulen amb una mirada de vianant", va reflexionar el director de l'àrea de mobilitat del RACC, Cristian Bardají. Segons ell, el gran repte és la “convivència” entre els diferents mètodes de transport. La nova dada tindrà més valor quan es consolidi en propers baròmetres i se'n pugui estudiar el progrés. "Estarem atents a l'evolució d'aquesta pregunta", va afegir.  Aquesta és la clau, els ciclistes circulen amb la mirada de vianant, i això és molt difícil de corregir. 

Fa 70 anys que vaig amb bicicleta, regularment per la ciutat i sempre he respectat tots els senyals de trànsit, potser perquè anava en bicicleta (ja de gran) amb mentalitat de conductor d'automòbil, no de vianant. El problema és que el vianant és el més incívic de tots els semovents que campen a la ciutat, el més insolidari, el més imprudent, i dins del món del vianant, el pitjor de tots, és el jubilat. Els jubilats són autèntic kamikaze que se salten un semàfor de vianants en vermell i davant el soroll de les botzines dels cotxes encara alcen el bastó en actitud d'amenaça, o passegen tan panxos pel carril bici, tot i tenir una àmplia vorera al seu costat. L'estudi del RACC, no contempla els dels patinets elèctrics, perquè m'imagino els considera un cas que encara que recent ja és un cas perdut, com el dels vianants, i és una llàstima, perquè l'invent del patinet que havia d'haver arribat molt abans a les nostres ciutats, és el més útil de tots els mitjans per desplaçar-se, útil i econòmic, suposo que és per això ha trigat tant de temps a imposar-se a la nostra quotidianitat. Però això el RACC no ho pot reconèixer ni ho reconeixerà, perquè sap que a la ciutat no sobren ni vianants, ni ciclistes, ni patinets, els que realment sobren a la ciutat, són els automòbils, que al contrari de vianants, bicis i patinets, són cars i contaminen. Molts dels ciclistes actuals són ciclistes de pega, com els de la cançoneta infantil: 

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang, 

i en el rulé se li va fer, 

un gros forat que ell es tapava amb un paper.

Una vegada un ciclista de pega - Roser Massana i Feliu.

La meva primera bicicleta era més o menys com aquesta, una BH de 1954 amb palafangs, llum al davant, un plat i un pinyó, després de dinar, l'agafava i me n'anava a Castellar, Matadepera i Sabadell. Pel camí a penes em creuava amb camions i menys encara amb automòbils. Recordar només, que en aquells temps plegàvem de l'escola a les 12 i no hi tornàvem fins a les tres de la tarda, vol dir que tenia temps de sobra. Recordo que estan a l'Estany de vacances, passava només un cop a la setmana una cuba Pegaso d'Harinera de Tardienda, i ocasionalment algun Citröen stromber o un Studebaker. amén d'un Fiat Balilla. Era tot el que hi havia en aquells temps.

ADD BLOCKERS EN UN MON RAR 26.9.24

Al paradís d'internet, quan alguna cosa surt gratis significa que el producte ets tu -  La frase és del col·laborador de 'el Periódico' Albert Garcia Pujadas, i és ben certa. A ningú el sorprèn que les aplicacions que bloquegen la publicitat a les pàgines web estiguin entre les més descarregades. Això és fruit de l'abús publicitari sistemàtic de pàgines i serveis en línia. Al voltant de l'ordinador ja és molest, però en el format mòbil es converteix en una autèntica tortura. A priori, els bloquejadors de publicitat milloren l'experiència d'ús, però no acaben amb l'assetjament publicitari i els efectes secundaris són impredictibles. Està per veure qui guanya i qui perd, ara i en el futur. Problemes immediats per a suports o mitjans: els ad-blockers no discriminen i bloquegen tots els anuncis, siguin intrusius o no. 
Dit això, feta la llei feta la trampa aquestes abd-blockers si les unten les companyies de publicitat, els seus anuncis ja no són bloquejats, que aquí hi deu estar el seu negoci.

Però és que a més a internet et pots trobar que et pispin els diners del Banc, això si no et roben des de dins del mateix Banc, o sia, el que se'n diu fer un Rodrigo Rato, o t'enreden amb actius tòxics, i és que els Bancs com la Publicitat a Internet són la solució i alhora el problema. No podem operar sense bancs, això ja es va preparar perquè fos així i tenir-nos collats i controlats. Des de cobrar la nòmina o pensió a tots els pagaments que es fan i es desfan la Banca és imprescindible per poder funcionar, i no hi ha altra manera, llevat que vulguis anar de romeria sovint a pagar per finestreta llum, gas, aigua, etc., i, així i tot, seguim necessitant el banc, no crec que el Sr.Barnes vingués a casa a portar-me els diners de la pensió.(quin yuyu).

Amb la publicitat a Internet succeeix el mateix, és una molèstia, però l'única manera de finançament de la gent que publica a la xarxa, des de diaris a revistes especialitzades, blocs, etc. Si es bloqueja la publicitat s'acaba amb el finançament i de passada amb el negoci. Cert és que el sobre abús de publicitat que t'envaeix quan entres en algun mitjà digital molesta, una més que altra, atès n'hi ha d'intrusives que a més costen de treure de la teva visió, però és la mare dels ous. Però és que sense publicitat no hi ha internet, ni televisions privades, ni futbol, motos, bàsquet, tenis o cotxes, ni res. 

Mala peça al teler, doncs, 'ni contigo ni sin ti vivir puedo' deia la lletra d'un bolero. Un bolero?, que és això?, es deu preguntar molt personal jove. Doncs per exemple, aquesta senyora de Menorca que ens parla d'un món rar......, com el nostre.

ESPANYOLS DESPROTEGITS 26.9.24

Antoan Montignier Peiro descriu en aquest article a eldiario.es, el problema de la banca digital, que li ha costat uns diners que no podrà recuperar, i és que la Banca sigui digital o analògica (és una manera de dir) és com la faula de l'escorpí i la granota, no poden evitar robar-te ni que et robin. Haurem de tornar a guardar els diners sota el matalàs, si no fos perquè ens obliguen a usar la banca electrònica si o sí. No deixa de ser curiós, semblava que en eliminar els diners físics s'acabarien els robatoris i així és, però només els robatoris físics, que han evolucionat i ara són electrònics, el que ens deixa en una total indefensió com denuncia Montignier.

"El 4 de setembre del 2024, en plena era de la digitalització bancària, em trobo enfrontant una situació inesperada que posa en dubte la seguretat dels bancs digitals, en particular de Revolut, la meva entitat financera des de fa més de dos anys. Tot va començar la nit del 4 de setembre a les 23:30, quan es van realitzar set transferències des d'un telèfon mòbil que no és el meu a través d'Apple Pay, en només dos minuts. En tractar-se de pagaments efectuats mitjançant Apple Pay, no vaig rebre cap sol·licitud de confirmació ni verificació d'identitat que confirmés que jo estava darrere d'aquestes transaccions. Va ser prop de la 1:00 de la matinada quan Revolut em va informar, a través d'un SMS, que la meva targeta havia estat bloquejada. El sistema de seguretat va bloquejar la quarta transacció, però el mal ja estava fet: s'havien retirat indegudament 2.500 euros del meu compte en tres pagaments, dirigits a una casa d'apostes a prop de Màlaga, mentre jo era a Barcelona.

Immediatament, vaig presentar una reclamació davant de Revolut, contestant aquests tres pagaments. El procediment va ser habitual: el banc em va preguntar si reconeixia els pagaments, si havia perdut el meu telèfon o si havia compartit les meves credencials amb algú. La meva resposta va ser negativa en tots els casos. Tot i això, a la 1:45 de la matinada, el servei al client de Revolut em va informar que la meva reclamació no seria admesa, i que no procedirien amb la devolució dels 2.500 euros. Desconcertat, vaig tornar a contactar amb l'entitat el matí següent per parlar amb un agent i explicar el problema. Tot i això, la posició del banc va romandre inamovible: Revolut no canviaria la seva decisió.

Davant la negativa de Revolut, vaig decidir anar a la policia catalana. Tot i això, en tractar-se d'un banc amb seu registrada a Lituània, i en tenir un compte que comença per “LT”, el policia que va gestionar la denúncia va dir que poc es podia fer. L'oficial que em va atendre em va explicar que aquest tipus de fraus estan freqüentment vinculats a la ciberdelinqüència i que el més apropiat seria que contactés amb el departament especialitzat del banc. Tot i això, aquí em vaig enfrontar a un nou obstacle: tant el servei d'atenció al client com el de reclamacions van negar l'existència d'aquest servei, cosa irònica atès que la mateixa web del banc afirma que un terç dels seus empleats es dediquen a la prevenció de fraus.

Els bancs digitals, com Revolut, estan constantment exposats a intents de frau. Un dels mètodes més comuns passa quan vinculem els nostres comptes bancaris amb una empresa per fer pagaments recurrents, com en subscriure'ns a serveis de la ciutat, com ara el lloguer de bicicletes elèctriques. Si aquesta empresa és atacada, les dades de les nostres targetes es poden veure compromeses. En el meu cas, és evident que Revolut tenia tots els mitjans per identificar que el dispositiu des del qual es van fer les transaccions no era el meu, mitjançant l'anàlisi de la IP o la petjada digital del telèfon. També podrien haver verificat si la meva targeta va ser compromesa en algun ciberatac previ, ja que el banc té accés a aquesta informació.

Això planteja una pregunta important: com és possible que la meva targeta virtual s'hagi vist vinculada a un dispositiu amb Apple Pay sense el meu consentiment? I encara més greu, per què el seu sistema antifrau es va activar només després de la quarta transacció, però va ignorar les tres primeres, que van tenir lloc al lapse d'un minut?

El que més em sorprèn no és només la pèrdua de diners, sinó la incapacitat del meu banc per responsabilitzar-se d'una clara errada en el sistema de protecció. Tot i haver estat víctima d'un frau, vaig ser empès d'un departament a un altre, sense rebre respostes concretes ni solucions. Davant d'aquesta inacció, em sento obligat a buscar-me les meves pròpies solucions, parlant amb coneguts per si em poguessin ajudar a aclarir el que m'ha passat, ja que no soc l'únic afectat per la manca de responsabilitat dels bancs digitals.

La vulnerabilitat a què els consumidors ens enfrontem a l'era de la banca digital. Revolut, com moltes altres fintechs, es presenta com una alternativa moderna i convenient davant de la banca tradicional. No obstant això, quan el sistema falla, la manca de suport al client demostren que el màrqueting no sempre reflecteix la realitat".

Aquesta mala experiència aconsella que treballem amb el banc de tota la vida, encara que no sigui el mateix i vagi tancant oficines i caixers, però almenys t'ofereixen més garanties. Són com aquell governador mexicà que en cessar el seu mandat els va dir als seus votants: Pueden estar tranquilos porque he robado poquito, seguiré viviendo por aquí.

PAGAR PER PIDOLAR 25.9.24

La missa de la Mercè és, a més a més d'una cerimònia religiosa solemne, una desfilada d'autoritats. Ahir hi van coincidir, per primera vegada des del 2014, l'alcalde de Barcelona i el president de la Generalitat. Tots dos es van asseure al primer banc de la basílica dedicada a la patrona de la ciutat amb altres personalitats. Com en tots els oficis va arribar l'hora de passar la cistella per recollir els donatius dels fidels per a les feines de l'església i aquest ritual va agafar per sorpresa els il·lustres assistents. La majoria, com molts altres ciutadans, han deixat d'utilitzar les monedes i els bitllets per efectuar els pagaments, motiu pel qual cada vegada són més els centres religiosos que es plantegen recollir l'òbol mitjançant datàfon i targeta de crèdit o fins i tot a través del Bizum. A la missa de la Mercè encara no s'ha fet aquest pas i van ser molt pocs els polítics que van contribuir en metàl·lic, entre ells el president del Parlament, Josep Rull, i el de la Generalitat, Salvador Illa.

Pagar per pidolar - Aquesta notícia la vaig publicar fa temps a Collonades. L'he recuperat perquè té a veure amb aquest escrit de la missa de la Mercè i les almoines, de les dificultats per donar almoina a la gent necessitada a causa de la desaparició dels diners físics, i com a Suècia ja havien solucionat les dificultats que li podia  ocasionar aquesta mesura als pidolaires, i en general a la gent que demana pel carrer.

A Eskilstuna, una ciutat d'uns 100.000 habitants a un centenar de quilòmetres a l'oest d'Estocolm, les persones que demanen almoina estan obligades a sol·licitar una llicència a la policia, previ desemborsament de 250 corones (uns 23,5 euros). És el primer municipi de Suècia que opta per aquesta via per intentar acabar amb aquesta pràctica, eludint així el terme prohibició, tot i que per a molts dels captaires suposarà, en efecte, una prohibició. Segons la nova normativa, qualsevol que vulgui "recaptar diners passivament" als carrers i places públiques d'Eskilstuna ha d'omplir una sol·licitud -remarcant, com a facilitat, que ho poden fer també en línia-, encara que l'organització benèfica Stadsmission alerta que moltes d'aquestes persones són analfabetes. A més, hauran de presentar un document d'identitat vàlid. I, quina vigència tindran aquestes llicències? Segons informa la televisió pública SVT, la policia ha conclòs que poden tenir una validesa màxima de tres mesos, tot i que encara està per determinar cada quant s'han de renovar els permisos. Es debat fins i tot si podrien ser llicències d'un dia, un extrem pel qual es decanta l'alcalde de Eskilstuna, el socialdemòcrata Jimmy Jansson, tot i que subratlla que es tracta d'una decisió policial, informa el diari Aftonbladet.

Aquesta normativa va ser votada a juny de l'any passat per la coalició de govern del Partit Socialdemòcrata, Moderats (conservadors) i Partit de Centre, amb el suport també del partit xenòfob Demòcrates de Suècia. L'alcalde va defensar que aquesta mesura havia de servir per ajudar els captaires a entrar en contacte amb Stadsmission i altres organitzacions de beneficència, o bé "ajudar-los a tornar a casa". La normativa hauria d'haver entrat en vigor a l'octubre, però ha estat encallada en els tribunals fins a mitjans de juliol, quan va rebre la llum verda definitiva.
De moment, la policia no ha rebut cap sol·licitud, i des Stadsmission asseguren que probablement els afectats -es calcula que hi ha entre 30 i 50 persones demanant almoina als carrers de la ciutat- no són conscients d'aquesta nova ordenança, tot i que el consistori afirma que ha fet arribar fullets informatius a les organitzacions socials, les botigues i centres comercials i els guardes de seguretat. "Ells (els captaires) no saben què està passant, probablement no ho entenen. Molts són analfabets, no coneixen cap altre idioma que el seu, és molt difícil comunicar-se amb ells", relata a SVT Tomas Lindroos, director de Stadsmission a Eskilstuna, que critica que la creació d'un permís implica l'acceptació i legitimació de la mendicitat i que suposarà un augment de la vulnerabilitat d'aquest grup, majoritàriament gitanos. Segons l'organització, s'exposen a ser explotats per persones que pretenguin guanyar diners a través de préstecs per pagar les llicències, alhora que les dones poden ser obligades a prostituir-s'hi no se'ls permet pidolar.
Malgrat que la d'Eskilstuna és la primera ordenança d'aquestes característiques, no és la primera vegada que el debat sobre la mendicitat omple pàgines en els diaris a Suècia. El 2015, el Govern va arribar a plantejar una llei en l'àmbit nacional per prohibir l'almoina, posant el focus en els que s'aprofiten dels indigents, copiant el denominat model suec de lluita contra la prostitució, que sanciona als que paguen per sexe. Finalment, es va descartar, tot i que des de llavors han emergit propostes en l'àmbit local. El primer municipi que va aprovar una normativa per prohibir pidolar als carrers va ser Vellinge, que engloba diverses localitats costaneres d'alt nivell econòmic situades a pocs quilòmetres al sud de Malmö. Va al·legar que els mendicants suposen una alteració de l'ordre públic perquè orinen i acumulen escombraries a les portes dels comerços, causant molèsties als clients. En aquest cas, també després de diversos mesos de periples judicials, el màxim tribunal administratiu de Suècia va donar el seu beneplàcit al consistori el desembre de l'any passat, creant així jurisprudència i obrint la porta al fet que altres ajuntaments apliquin normatives semblants. 

No se si l'Església hauria de pagar per pidolar almoines en la celebració de l'acte religiós, pero tant si com no haurien de modernitzar-se, o sinó els baixarà la recaptació. Ja li he dit avui a Ahmed que demana a l'entrada del Consum, o et poses un bizum o et baixaran els ingressos.

No deixa de ser un contrasentit, que un pidolaire disposi d'un telèfon intel·ligent, clar que a Suècia hi ha també polítics intel·ligents que preveuen i s'anticipen a les problemàtiques de les petites coses del dia a dia.

LA CÀPSULA DEL SUÏCIDI 25.9.24

La policia suïssa ha detingut diverses persones per haver facilitat el primer ús de la “Càpsula per al suïcidi”, que ha provocat la mort per asfíxia d'una ciutadana nord-americana al cantó de Schaffhausen. La Policia Cantonal ha confirmat que el fiscal ha obert una causa penal contra els detinguts, acusats d'incitació i assistència al suïcidi, mentre que han confiscat la càpsula i han traslladat el cos de la morta a un dipòsit de cadàvers.

La càpsula, de disseny futurista i una tapa de vidre transparent, ha estat anomenada “Sarco” (abreviatura de sarcòfag) pel seu creador, l'activista australià proeutanàsia Philip Nitschke. Per utilitzar-la, la persona que vol morir es tanca al seu interior i prem un botó que allibera una gran quantitat de nitrogen a la cambra, tancada hermèticament, cosa que provoca la pèrdua del coneixement i la mort per asfíxia en uns cinc minuts. Segons el seu inventor, la mort sobrevé sense dolor. El diari Blick assegura que la primera usuària de la càpsula ha estat una ciutadana nord-americana de 64 anys que durant diversos anys havia patit problemes de salut aguts relacionats amb una immunodeficiència greu.

Suïssa permet el suïcidi assistit, el qual diferencia de l'eutanàsia. Perquè sigui legal, però, cal que la persona no tingui “assistència externa” i es tregui la vida pels seus propis mitjans, i que els qui l'ajudin no hi tinguin cap interès propi.

Sarco ha estat construïda per l'organització The Last Resort, finançada amb donacions privades i assegura que el seu objectiu no és guanyar diners amb la càpsula. Per això assegura que només cobrarà 20 euros pel seu ús, que costa el nitrogen líquid que s'utilitza.

Nitschke va assegurar a AP que els advocats d'Exit International, l'organització que dirigeix ​​per impulsar el suïcidi assistit, li havien assegurat que el seu ús a Suïssa seria legal. Tot i això, segons “Blick”, la fiscalia de Schaffhausen ja els va advertir al juliol que els operadors de la càpsula haurien d'enfrontar un procés criminal amb una codena que pot arribar fins a 5 anys de presó.

La ministra suïssa de Salut, Elisabeth Baume-Schneider, va assegurar dilluns al Parlament que la càpsula no complia els criteris de seguretat de productes i no podia ser comercialitzada, i que l'ús del nitrogen en una càpsula no era compatible amb la llei sobre productes químics.

No sé si hi haurà seguiment de la notícia per part de l'avantguarda que en recull, però em sembla que la possible condemna de 5 anys de presó s'esvairà com les llàgrimes de la pluja a la cara del replicant Roy Batty. Estant permès a Suïssa el suïcidi assistit no hi ha raó per a cap condemna, de fet, el Govern, o en nom seu la justícia no tenen cap dret a intervenir en aquests casos de suïcidi voluntari, sent aquest un acte de llibertat de l'individu, ja que en no haver pogut escollir el moment de néixer, si l'ésser humà té el dret adquirit a anar-se'n quan vulgui i com vulgui, més encara, d'una manera tan neta i pràctica com és aquesta càpsula de nom Sarco.

QUE ELS DETINGUIN A TOTS DOS 24.9.24

1.- Un tribunal de Veneçuela va emetre aquest dilluns una ordre de detenció "preventiva", sol·licitada prèviament pel Ministeri Públic (MP, Fiscalia), contra el president d'Argentina, Javier Milei, per "robatori agreujat" i sis delictes més relacionats al cas de l'avió veneçolà-iranià que va estar retingut a Buenos Aires i va ser enviat als Estats Units al febrer. 

2.- La Cambra Federal de Buenos Aires ha emès una ordre de detenció i captura internacional contra Nicolás Maduro i un dels seus principals dirigents, el vicepresident Diosdado Cabello, en trobar-los “responsables d'un pla sistemàtic per aturar, segrestar i torturar ciutadans de Veneçuela”. 

Tan descollonant descontrol intel·lectual políticament incorrecte, em remet a l'acudit del partisà búlgar.

"Un heroic partisà búlgar de la Segona Guerra Mundial escriu al seu diari: 

Dilluns - Avui hem desallotjat del bosc els feixistes. 

Dimarts – Avui els feixistes ens han desallotjat del bosc. 

Dimecres - Avui hem desallotjat novament del bosc els feixistes. 

Dijous - Avui els feixistes ens han desallotjat novament del bosc. 

Divendres - Avui hem combatut tot el dia al bosc. 

Dissabte - Avui el guàrdia forestal ens ha desallotjat del bosc, a nosaltres i als feixistes." 

O millor encara, com els hi diria Estanislao Figueras, senyories, n'estic fins als collons de tots nosaltres, però de vostés dos encara més.

TARDOR A NOVA YORK 24.9.24

Al programa 59 segons, de TVE, al ministre Óscar Puente, li van preguntar com aconseguia aixecar-se cada dia com una moto, disposat a enviar piulades implacables i a donar entrevistes inclements. Amb ironia, va respondre que de petit, de molt petit, havia caigut a la marmita de la poció màgica, com Obèlix. Puente, és el fuet de l'oposició, des del dia de la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo. El PP ha creat el seu propi càstig d'heretges a la figura de Miguel Tellado. Seria interessant posar-los cara a cara en un debat televisat perquè traguessin tota la càrrega de testosterona. I de mala llet.

Puente ha començat la setmana amb un missatge a la xarxa X, que aquesta vegada té la seva gràcia i no ofèn. O no ho hauria de fer. Ha estat arran que s'hagi sabut que l'actriu Anne Hathaway farà entrega d'un premi a Pedro Sánchez durant la seva estada a Nova York pel compromís amb la igualtat de gènere i la lluita en els avenços del moviment feminista. El guardó està avalat per l'organització He for She, que depèn de les Nacions Unides i que té un compromís la protagonista d'Interstellar. Pont va penjar al matí un tuit on deia: “Déu meu. Això no sé si ho superarà Feijóo. Anne Hathaway donant un premi a Pedro Sánchez”.

Bromes a part, el president del Govern manté una estreta agenda internacional. A Nova York té previstes trobades amb el secretari general de l'ONU, el canceller alemany i el president brasiler. A Sánchez se li podent discutir moltes coses, però no la seva capacitat de treball. Per cert, a 'Interstellar' hi ha una conversa entre el protagonista i el robot Tars, on aquest li pregunta quina és la seva taxa d'honestedat. I Cooper respon que el 90%. Al robot li estranya que no digui el 100% i aquest li replica: “L'honestedat absoluta no sempre és la manera més diplomàtica ni la manera més segura de comunicació amb éssers sentents”. Seria oportú un debat entre Sánchez i Feijóo sobre fins on arriba la seva honestedat, encara que només fos per tenir-nos situats.

EL SUÏCIDI INVISIBLE 23.9.24

Els més grans de 80 anys concentren la taxa més elevada d'aquestes morts a Espanya i Sanitat els ha inclòs com a col·lectiu que requereix atenció prioritària en el nou pla d'acció contra el suïcidi. Les dades oficials diuen que la taxa més elevada de suïcidis a Espanya es dona entre les persones més grans de 80 anys. No obstant això, és difícil trobar els supervivents –les seves famílies o amics– en els grups de suport que hi ha de llarg a llarg del país. Són morts invisibles, especialment difícils de prevenir i amb prou feines intents fallits, coincideixen tots els experts consultats. El nou Pla d'Acció contra el Suïcidi que està ultimant el Ministeri de Sanitat inclou aquest col·lectiu entre les persones que requereixen atenció prioritària perquè són “especialment vulnerables” a llevar-se la vida. La majoria són homes.

“Molts grans no es queixen de tristesa, sinó del cos, que li fan mal coses. I si el sanitari o sanitària no coneix que l'alerta hi pot venir, no se n'adona. No us expliquen que estan desesperats o que la vida no té sentit. Hem de preguntar més, tenir una actitud de diàleg i d'alerta perquè en gent gran les depressions poden ser una avantsala del suïcidi”, desenvolupa el psiquiatre. A aquesta situació s'hi afegeix que tenen menys intents autolítics que altres grups d'edat. No acostumen a fallar, de manera que la taxa puja. I l'impacte dels supervivents que els envolten és brutal per aquest caràcter, de vegades, tan inesperat. “A les teràpies veus persones adultes, independents, a les quals els afecta de manera molt forta la pèrdua dels seus pares o mares molt grans. Els necessitaven, malgrat que la persona que es treu la vida pot pensar que és prescindible”, afegeix.

Si la bretxa de gènere al suïcidi és present en totes les edats, en les persones més grans es dispara. És un assumpte estudiat des de fa temps per a la gent gran i té fins a nom. L'antropòleg Benno de Keijzer en diu “caiguda del sistema”. “L'home jubilat es queda sense el seu lloc-identitat, molt centrada en la feina, i es queda sense projecte perquè no ho ha construït o preparat. Molts tornen a casa a temps complet sense involucrar-se en allò domèstic o en la criança, com sí que ho fan les dones, jubilades o no. També les dones aconsegueixen construir més vincles emocionals significatius i diversos que els homes”, explicava aquest reportatge. A les dades de suïcidi es posen negre sobre blanc “els mandats de la masculinitat tradicional” per a molts homes: “ser forts, no demanar ajuda, no reconèixer la vulnerabilitat o tenir un concepte equivocat d'autosuficiència”. La transició de la vida productiva al final “resulta més dura” per als homes, subratlla Lebrusan. “Quan fem anàlisi de quant surten les persones al carrer a edats avançades, veiem que les dones han tendit a moure's tradicionalment en cercles petits i els homes exploren l'espai més enllà. Quan hi ha una ruptura amb aquest espai exterior perquè s'acaba la feina i per qüestions de salut física, o totes dues, hi ha molt d'impacte”, analitza la sociòloga.

Tot i que la tendència que els suïcidis siguin més freqüents en persones grans està molt consolidada en el temps i no varia gaire amb el pas dels anys, critica Mateos, “l'acadèmia i la ciència ha tingut certa mandra a perfilar els instruments que usem per avaluar la salut mental dels adults més grans”. El resultat és que continua existint “molta patologia amagada”. Una patologia que malgrat l'aparent  interès del Govern, en crear 'el pla d'acció contra el suïcidi', no crec crec que els preocupin excessivament.

LA NOVA SAVIESA 23.9.24

El Govern ha aprovat un procediment d'actuació contra les conegudes com a 'fake news' mitjançant el qual monitoritzarà la informació i podrà sol·licitar la col·laboració dels mitjans de comunicació per perseguir-la. Genís Roca a la vanguardia. La informació és poder, i així ha estat sempre. En molts episodis de la nostra història, la diferència entre una victòria o una derrota ha depès de la informació. Si aconsegueix desxifrar el codi secret de la màquina Enigma i així poder accedir als missatges de l'enemic, o filtrar informació falsa i fer-li creure que el desembarcament serà per Calais en lloc de Normandia. El control i la gestió de la informació sempre han estat claus per a qualsevol objectiu i, en concret, per a l'exercici del poder. Com apunta el sempre brillant i pessimista Yuval Noah Harari, en els règims dictatorials la informació flueix principalment de dalt a baix i es dificulta que circuli de manera descontrolada o fins i tot entre iguals, mentre que a les societats democràtiques es permet i promou que la informació flueixi en múltiples sentits –llibertat de premsa, llibertat d'expressió, lleis de transparència…– o almenys així hauria de ser, perquè la informació és poder i, per tant, desperta instints baixos i males pràctiques. El cas Pegasus és un exemple de com el desig d'informació pot anar més enllà del que és legal en un Estat democràtic, i les fake news són un altre exemple de com els poders polítics i econòmics poden corrompre la informació per despistar ja no l'enemic, sinó també a la població.És paradoxal que en ple desenvolupament de la societat de la informació ja no siguem capaços de discriminar quina informació és certa i quina no. Potser sempre havíem viscut enganyats, però mai no havíem estat tan desinformats. Com diuen els especialistes en crisis humanitàries, quan es pateix una inundació, cal preservar les fonts d'aigua potable. Quan tot és aigua, la supervivència depèn de poder preservar-ne la bona. Passa el mateix amb la informació: la supervivència dependrà d'aconseguir preservar les fonts. Abans la informació era poder, però ara no sempre. Ara només tens poder si tens accés a un flux constant de bona informació. És a dir, no n'hi ha prou de tenir la informació de fa uns dies, necessites tenir-la actualitzada. I no serveix de res tenir gaire informació, sinó que necessites tenir-ne la bona. Així que cal posar el focus a les fonts, i, per tant, tornen els editors. Quina és la teva font per descobrir nous intèrprets de jazz? Quina és la teva font per tenir opinió del conflicte al Pròxim Orient? Quina és la teva font per analitzar els moviments de la competència al teu sector? Quina és la teva font per entendre el problema de l’habitatge a Espanya? En uns casos serà un mitjà de comunicació, en altres una conversa amb una amiga davant una cervesa, en altres un desconegut a Twitter. No serveix per res llegir molt, col·leccionar subscripcions, atendre múltiples canals o estar sempre en línia. La quantitat és una nosa. La nova saviesa és recuperar el criteri de saber a qui escoltar. Si et prens quelcom seriosament, tria bé a qui fas cas. Menys és més.

KAMALA, ARMADA I PERILLOSA 22.9.24

Una tercera part dels nord-americans té almenys una arma a casa per a la protecció personal, un dret protegit per la Segona Esmena de la Constitució que molt pocs posen en qüestió. El debat, sempre viu en un país on es produeixen regularment matances per tiradors desequilibrats, gira al voltant de la necessitat d'imposar controls més estrictes i prohibir determinats tipus d'armes, com els fusells d'assalt. La vicepresidenta i candidata demòcrata a la Casa Blanca, Kamala Harris, és partidària de més restriccions, però defensa el dret a posseir una arma. Ho defensa... i en té. En una entrevista aquesta setmana amb la televisiva Oprah Winfrey, Harris va confirmar que té una arma per defensar-la personal a casa seva a Califòrnia, cosa que ja havia admès el 2019. Però aquesta vegada va anar més enllà i, en to distès, va dir: “Si algú entra a casa meva, li tiro”. Davant la sorpresa de la seva interlocutora, Harris va afegir rient: “Probablement no hauria d'haver dit això. Però el meu personal ja se n'ocuparà més tard”.  Més clar impossible.  Sovint confonem la sinceritat amb el cinisme, i cal reivindicar el cinisme, en el fons allò que anomenem cinisme no és sinó l'antídot de la hipocresia. La figura oposada al cínic, no és el virtuós, ni tan sols el purità, és el fariseu.  Cal tenir-ho en compte abans de jutjar algú.

"JO JA ERA UNA INTEL·LIGENCIA ARTIFICIAL" 22.9.24

Peter Sloterdijk és un dels filòsofs més grans les últimes dècades i, segurament per això, no li falta humor. Després d'una distesa conversa a quatre per parlar del seu darrer llibre Gris. El color de la contemporaneïtat. A la vanguardia l'han entrevistat, i preguntat, a ell que ja va polemitzar amb Jürgen Habermas sobre les millores genètiques en els humans i que la tècnica no li és gens aliena: ¿Què passarà amb la intel·ligència artificial?

“Jo ja era una intel·ligència artificial abans que algú comencés a parlar-ne. Perquè com a animal que parla, soc una intel·ligència artificial, les frases no creixen en els arbustos i els arbres. Ja som força artificials com a éssers vius que parlen”, respon amb ironia. “Però és cert –reconeix– que som al llindar d'un capítol nou en la història de la intel·ligència. I pot ser que la intel·ligència hagi estat mal entesa fins ara. Potser els antics teòlegs van tenir la bona intuïció quan van creure que Déu és intel·ligència i que els humans són epifenòmens de la intel·ligència divina. I potser la intel·ligència artificial que estem creant ara és el capítol següent en la història de l'autorealització de la intel·ligència divina. Aquesta seria una resposta teilhardiana. Teilhard de Chardin va parlar de qüestions d'aquesta mena ja als anys quaranta i cinquanta”.  

“De tota manera –conclou– crec que la millor manera d'abordar aquesta qüestió és recordar la teva pròpia artificialitat. I sorprendre't que siguis capaç de parlar un idioma, més d'un idioma. I que un nen de tres o quatre anys pugui dominar la seva llengua materna, cosa que s'assembla al fet que un nen t'expliqués la teoria de la relativitat general d'Einstein, et sorprendries encara més, però en realitat, dominar la gramàtica de l'espanyol, de l'alemany o del polonès és, des del punt de vista de la complexitat, comparable al que fan aquests físics.  Així que jo els aconsellaria que desenvolupessin més la seva autoestima com a intel·ligències artificials”.

MONUMENT DEDICAT A LES PROSTITUTES 21.9.24

No sé com i per què va ser, però una nit vaig somiar que a l'Argentina havien erigit un monument a la prostitució. Com acostumo a tenir somnis documentats, els responsables del moviment eren un moviment que es feia anomenar Doctor Feel God. Al matí se'm va acudir comprovar si existia aquest monument i els seus responsables, però no vaig trobar, només la meva imaginació desbordada a l'hora del son, però si vaig trobar Belle. No a l'Argentina, sinó a Amsterdam.

Si bé hi ha altres països on la situació de les professionals del sexe també s'ha legalitzat, segurament no trobem una altra ciutat com Amsterdam a tot el món. No només s'ha permès la prostitució, sinó que s'ha enaltit com una cosa pròpia i especial, fins i tot per atraure turistes. La normalitat amb què les prostitutes s'exhibeixen en aquesta zona de la ciutat pot deixar més d'un sorprès. Això sí, no topa abans amb l'estàtua de Belle, considerat el primer monument del món dedicat a les prostitutes. La talla, gairebé de mida natural i creada en bronze, s'ubica al mateix Barri Vermell, com no podia ser d'una altra manera, als afores d'una antiga església reconvertida en centre cultural. No deixa de ser curiós que la primera estàtua d'una prostituta és fora d'un temple…

Belle va ser dissenyada per l'artista local Els Rijerse, a petició de Mariska Majoor. Aquesta darrera desenvolupa des de principis del segle XXI una tasca encomiable a la ciutat, mitjançant un centre d'informació sobre prostitució. Ajuda les noies que volen iniciar-se, les que volen deixar-ho, i suposa un veritable bàlsam d'autenticitat i veracitat en un tema tan convuls i difícil de tractar. L'estàtua es va col·locar el març del 2007, després de ser autoritzada pel mateix ajuntament, en un nou gest de suport a aquest negoci. Des d'aleshores, Belle ha esdevingut un més dels molts reclams que els turistes tenen a la zona vermella d'Amsterdam. Un lloc únic al món, on la prostitució no s'amaga, sinó que pràcticament se celebra.

L'estàtua de Belle representa una jove prostituta de marcats encants, que es mostra insinuant en el marc d'una porta. Una imatge habitual durant segles a Amsterdam, especialment en aquesta zona vermella. L'elecció del nom va ser idea de la pròpia escultural, Els Rijerse. Belle és simplement un pseudònim que englobaria qualsevol amant professional del món. De fet, a la base del monument trobem una placa que anuncia “Respecte per a totes les treballadores sexual arreu del món”. Un missatge de solidaritat amb aquestes dones que treballen en condicions molt més precàries que les que hi ha a Amsterdam. Una picada d'ullet a aquestes treballadores sexuals que habitualment estan marginades, assenyalades amb el dit acusador de qui segurament després els demanarà uns serveis. Belle representa no només les prostitutes que han treballat i treballen al Barri Roig d'Amsterdam, sinó a les de tot el planeta. Després d'aixecar milers d'estàtues en honor a polítics, militars i dirigents sàdics que han portat la mort i la guerra a totes les parts del món, per què no crear un monument a aquestes dones que només busquen treballar i fer feliços els altres a través del sexe? El monument de Belle serveix per trencar un tabú que encara està molt arrelat a nombroses zones del planeta, on la prostitució no només és il·legal, sinó que està penada i perseguida, de vegades amb la mort. El tancament religiós porta moltes vegades a condemnar aquestes treballadores que només volen sentir-se escoltades, fer el que els agrada i viure tranquil·lament.  El treball sexual és un tema força polèmic a tot Europa i Amèrica, però almenys en aquests territoris el debat s'ha pogut obrir, i ja se'n parla. Un debat tan antic com la mateixa professió de les senyores.