DISPENSA NENA


Fa uns dies, vaig ser testimoni d’una escena que deu anys enrere hauria format part de la normalitat , d’aquella mena de coses que no es qüestionen i que anomenem el costum. Un home veterà, més a la vora dels setanta anys que dels seixanta, es va adreçar a una noia que no coneixia i que estava parlant amb mi amb la paraula nena per demanar-li una cosa.
“Nena”, va sonar com la frenada d’un automòbil, com un vidre que es trenca, com una porta tancada de mala manera. La meva amiga i jo vam fer cara de sorpresa i enuig. Aleshores, l’home va afegir mecànicament: “No et fa res que et digui nena, oi?”, una frase que només podia merèixer la rèplica contundent de qui havia ­estat interpel·lada: “El meu nom no és nena, i no sóc cap nena”. L’home va esbossar una ganyota i va insistir, en comptes de demanar disculpes: “És que jo a les noies els dic sempre nena, o guapa...”. La meva amiga va insistir amb fermesa que no accep­tava aquesta mena de mots per part d’estranys, però sense acarnissar-se, cosa que hauria pogut fer perfectament, atesa l’actitud de l’individu. L’escena rascava i provocava vergonya aliena: el personatge que havia ficat la pota no ho volia reconèixer i s’amagava sota la disfressa de vell xaruc pretesament simpàtic.
A mi, aquell mateix home no se m’hauria adreçat mai amb la paraula nen , ni ara ni fa vint anys, quan jo ­encara no tenia cap cabell blanc i ­podia passar per babyface . Només ho fa el meu pare. Aquest és l’element que permet afirmar que la familia­ritat impròpia d’aquest individu amb una dona adulta però jove és una ­manifestació del masclisme més ­tronat i lamentable. Durant anys i panys, havíem escoltat (i també ha­víem dit) “nena” i coses d’aquestes, amb una total ignorància del que ­això representa i del que això estigmatitza. Ara, molts homes n’hem pres consciència, i mirem d’evitar-ho. Però no tots. L’anònim que va protagonitzar el breu episodi que he explicat sabia molt bé que allò no tocava, però va actuar com sempre ho havia fet, amb la força del costum i de la inèrcia. I com sé que aquell tipus era conscient que l’estava espifiant? Perquè només va caldre una lleu ­expressió del rostre de la meva amiga perquè ell entengués que aquella normalitat que ens imposava de manera estúpida i maldestra no era benvinguda. Vaig pensar que aquell home havia decidit viure fent veure que no s’adona dels canvis al seu voltant, per bé que els coneix, la qual cosa em va irritar, perquè obliga les dones (i altres homes) a haver-li de parar els peus amb més o menys severitat. A més, la seva edat és la cuirassa que fa servir per tenir una certa impu­nitat i estalviar-se que l’engeguin a pastar fang. - Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.com/català

Em sorprèn que se sorprengui Francesc Marc Alvaropensaba que ell encara no se l'agafava amb paper de fumar, i sabria o intuiría per exemple que la meva senyora és, la Nurieta, o la Nena per la família, potser perquè és filla única, i el seu cosí és en Rafelet. El pare, quan es referia a les noies del futbol Club Barcelona els hi deia les nenes, i no vegis el senyor Marcel·lí Virgili, que sempre parla de les noies o les dones com a 'nenes'. A mi també se m'escapa si no estic al cas això de les nenes del futbol, perquè no és qüestió de menysteniment ni de masclisme, és un costum antic, d'abans. Fixeu-vos que el nexe en comú de la gent que he comentat que empren el terme 'nena' és gent gran, d'abans o abantes. I aquesta expressió que no pretén ofendre, entenc no hauria de molestar, és una maneta antiga d'expressar-se, rancia si voleu, però en cap cas hi ha ànim de faltar al respecte ni menystenir a ningú. Clar que en una època en què fins i tot hi ha sapiosexuals, res m'hauria de sorprendre a mi. Com a l'acudit d'Eugenio: culo, he dicho culo!
Comparteix:  

Comentaris

  1. Aquí es corriente escuchar "nena" (y también "nene") en tono cariñoso por boca tanto de hombres como de mujeres cuando te superan en edad. A mí la expresión únicamente me ofende, y mucho, en algún contexto. Por ejemplo, si voy sola por la calle y a ese "nena" le sigue un "te voy a..." Es una asquerosidad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es una costumbre, como decir Noi, o Noia, también se puede decir vailet però suena a antiguo. Nosotros cuando hablamos de nuestras hijas decimos siempre: les nenes.

      Elimina
  2. És difícil saber com has de dir a la gent quan no en saps el nom. Senyoreta? No anem bé. Senyora si és joveneta? Noi, al jove cambrer, tampoc no sembla adient. Podem dir: Eh, vostè, un altre problema. Tot depèn del context i de la intenció però ja fa angúnia parlar, actualment. A mi em va bé que em deixin seure al metro o l'autobús però sé de dones de la meva edat que s'ofenen si les 'tenen per velles'. En un llibre tipus manifest sobre la tercera edat i les seves reivindicacions es criticava que et diguin 'iaia', 'abuela','àvia'.Ara m'he apuntat a un projecte per fer voluntariat una estoneta a les escoles, busquen gent que hagi estat mestra i vulgui ajudar, el projecte es diu Apel·les però no pel padre Apel·les sino que vol dir: Avis per a l'èxit de la lecto-escriptura. Avis i no àvies i, a més a més, una persona gran no te perquè ser àvia, als de mitjana edat no es diuen pares ni mares. Potser hauria de protestar. En fi, que ens farem 'la pixa un lio', parlant de forma xarona. Per cert, a casa vam tenir una tieta-àvia que s'empipava quan algú li deia 'abuelita', cosa freqüent, ja que no havia tingut fills. Gairebé precisarem d'un manual d'instruccions i anar consultant. Es treia anys i sempre replicava: si no he sido mamá, como puedo ser abuelita? Era catalana però li agradava parlar castellà, creia que feia fi. També sembla un pecat dir les paraules vell/vella, semblen insults. Chiloé, por suerte creo que cada vez se escuchan menos cosas de este tipo o a mi me lo parece, si los albañiles de las obras de hoy dijesen las cosas de antes estarían todos despedidos, todavía más cuando actualmente la mayoría son de origen extranjero.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Júlia, no me refería a los albañiles. Lo que yo digo escuece a rabiar.

      Elimina
  3. El piropo o floreta sembla eradicat, i tambè hi hauria aqui molt a discutir, depén de l'estil i la gracia en dir-lo. Ejemple: Quien fuera abrigo p'andar contigo de Serrat al romance de Curro el Palmo, no li veig res dolent ni masclista.

    A vegades m'he trobat de dir-li a alguna dona: señora, i m'han contestat: señorita, i clar, no hi ha més remei que dir-li una frase clàsica: serà porqué usted quiere.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ALTRES BLOCS MEUS