De tots els països d'Europa, el predilecte de Cioran, la seva obsessió, el seu límit i el seu infern, és Espanya. Llegint-lo, es fa necessari que tal cosa com Espanya existeixi. En mística i en blasfèmies, en fanatisme, sang, ímpetu i desesperança, en atzar i fatalisme, tenim les arrels més llargues i més fondes: hem portat al seu límit l'experiència de viure, hem transgredit els límits... El nostre càstig és alliçonador.
El vaig titllar en algun lloc de «nihilista» i em va respondre: «No estic molt segur de ser nihilista. Sóc més aviat un escèptic al qual tempta, de tant en tant, una altra cosa que el dubte».
Així es veu ell i potser així haurem de veure'l nosaltres. Aquest és un llibre que mai s'acaba de llegir; al tancar-lo, un es repeteix: «L'Arbre de la Vida no coneixerà ja primavera: és fusta seca; d'ell, faran taüts per als nostres ossos, els nostres somnis i els nostres dolors.»I després: ara què? Ara. Què.
Fernando Savater - Madrid, 15 juliol 1971 - Pròleg del Breviari de Podridura. e.m.cioran.
De quan Fernando Savater encara conservava la seva lucidesa.
De quan Fernando Savater encara conservava la seva lucidesa.
Crec que els francesos i Cioran, amb qui no connecto gens, no és una excepció, tenen una visió d'Espaya adient a les seves pròpies dèries i misèries, no ha estat pas un país més violent ni més sanguinari que la resta, per cert. Tot això dels límits es pura literatura. Sobre Savater, com que ha fet aquesta estranya deriva encara no el puc valorar amb objectivitat, si és que es possible valorar res amb objectivitat, que no ho sé.
ResponEliminaHe anat a França de vegades i conec gent d'allà i encara cueja el mite hispànic de la Carmen i la República -espanyola, això sí, pel que fa a la diversitat 'regional' no ho tenen gens clar-. Tenir al sud un territori raret i exòtic els deu donar seguretat en ells mateixos.
ResponEliminaPer dir-ho curt i ras, Savater està com un llum d'oli.
ResponEliminaQuan a la visió de Cioran d'Espanya la trobo molt acurada, vista des del seu pesimisme congènit.