De tots els països d'Europa, el predilecte de Cioran, la seva obsessió, el seu límit i el seu infern, és Espanya. Llegint-lo, es fa necessari que tal cosa com Espanya existeixi. En mística i en blasfèmies, en fanatisme, sang, ímpetu i desesperança, en atzar i fatalisme, tenim les arrels més llargues i més fondes: hem portat al seu límit l'experiència de viure, hem transgredit els límits... El nostre càstig és alliçonador.
El vaig titllar en algun lloc de «nihilista» i em va respondre: «No estic molt segur de ser nihilista. Sóc més aviat un escèptic al qual tempta, de tant en tant, una altra cosa que el dubte».
Així es veu ell i potser així haurem de veure'l nosaltres. Aquest és un llibre que mai s'acaba de llegir; al tancar-lo, un es repeteix: «L'Arbre de la Vida no coneixerà ja primavera: és fusta seca; d'ell, faran taüts per als nostres ossos, els nostres somnis i els nostres dolors.»I després: ara què? Ara. Què.



Fernando Savater - Madrid, 15 juliol 1971 - Pròleg del Breviari de Podridura. e.m.cioran. 
De quan Fernando Savater encara conservava la seva lucidesa.